Quatre notes informals sobre la meva estada al paradís - (2)

Un cotxe amb megafonia trenca el silenci de la vall. Recorre els carrers de les parròquies anunciant un enterrament. I novament, com en anys anteriors, em sobta la curiosa manera d’expressar el decés. En aquest petit país utilitzen una fórmula que em crida poderosament l’atenció:

“..La família Martí Gil (nom fictici) comunica la defunció de qui fou Joan Martí (nom fictici), que ens deixà el 20 d’agost… etc...” (La resta no difereix substancialment de Catalunya).

Mai abans de sentir-ho no m’havia parat a pensar-ho d’aquesta manera: en el mateix instant de morir, deixem de ser la persona que érem fins a aquell moment. Aquelles restes que s’enterraran ja no són en Joan Martí o na Maria Garcia o en Fulano de Tal. El difunt ha perdut ja la seva identitat com a persona, ja no és. Com classificar, doncs, aquell cos que no fa ni 24 hores que ha expirat?

La meva pregunta a un mossèn i la posterior resposta, em van fer sentir, fa dos anys, ben ridícula:

-I doncs, si ja no és, qui és aquest ésser que enterrem?

-És mot senzill: enterrem qui fou en Joan Martí.

Tan clar com l’aigua, suposo. I bonic de meditar. I també, sens dubte, una bona cura d’humilitat…

A continuació seria lògic preguntar-se: què som quan ja no som però encara hi som de cos present? Però aquest tema és tan complex que prefereixo deixar-lo per a algú més il•lustrat que jo per a respondre’l... Mentrestant, em lliuro a la contemplació del cementiri, l’herba com a catifa protectora dels difunts reposant sota terra, les creus de pedra, de dins cap al cel, com a muts testimonis de presència inanimada, els xiprers imprescindibles en un lloc on els arbres més habituals són el pi roig i el negre, la pau sempre envoltant l’indret i fent assossegada companyia... En aquest cementiri, i en tots els cementiris com aquest, els morts no fa por. Hi és tan agradable l’estada que fins i tot em comença a saber greu haver demanat que m’incinerin...

A dins la capella de Sant Jaume dels Cortals (camí de pujada als Cortals d’Encamp, una altra meravella d’aquest petit país), trobo aquesta talla de fusta que representa un sant. Un sant armat amb un garrot considerable. Suposo que deu ser el mateix sant Jaume, però no ho sé. Si l’han esculpit amb aquesta voluminosa verga, deu ser per algun motiu justificat: matava conills a cops de bastó? Perseguia pederastes? Volia fer cagar el tió? Anava una mica coix i no va trobar una crossa més lleugera? Tenia deliris d’assemblar-se al rei de bastos? O potser va participar a la Guerra dels Segadors? Però coi, com devia fer córrer els feligresos, empaitant-los a cops de garrot! En vista de la imatge, i amb aquests precedents, penso que riu-te’n dels enfrontaments actuals en el si de l’Església...

I posats a parlar de sants, no us perdeu aquest altre de l’església de Canillo, el de la dreta de l’altar, amb vestit de color verd, que s’aixeca les faldilles per ensenyar-nos provocativament la cuixa...

Hi ha una bona colla de gent gran a l’hotel on m’hostatjo. Clients habituals de cada any que, com jo, en valoren les tres “b”: bo, bonic i barat. I que valoren, sobretot, el buffet lliure a l’hora dels àpats. Una parella d’avis que ocupen una taula propera a la meva, em passen pel costat amb dos plats cadascun, un a cada mà; però quins plats, valga’m Déu! Plens, pleníssims, replets a vessar, l’un amb fideuà i l’altra amb una barreja indefinida de tot el que hi havia a les safates. Una vegada arribats a la taula, es justifiquen amb els altres dos avis que seuen amb ells: “És que de segon volem fideuada, i si anem més tard a buscar-la ja s’haurà acabat”. Les copes, plenes de vi amb gasosa, es buiden i es reomplen una vegada i una altra. No entenc com un cos humà de més de setanta anys pot encabir tot aquell tiberi...

Al cap d’una estona, me’ls veig amb capsetes platejades a les mans, explicant-se els uns als altres totes les pastilles que han de prendre: aquesta per a la pressió, aquesta altra per al colesterol, aquella és el protector, l’altra per anar de ventre, l’altra per a...

Que fantàstica pot arribar ser, la raça humana!

A la cambra del costat hi ha una parella de francesos educats, solitaris, misteriosos. Ens hem saludat unes quantes vegades en entrar o sortir de l’habitació. Si he estat involuntària espectadora de la seva intimitat no ha estat per la seva manca de discreció sinó per la primor extrema dels envans que ens separen. Ell ja és gran, té una veu trista i tendra, profunda i bonica; parla poc. Tot sovint intueixo la seva presència a la terrassa contigua a la meva (ens separa un vidre groguenc), i també com jo, en silenci, mira el cel i les muntanyes. Ella és més jove, potser de la meva edat o més, i també li parla amb una veu molt, molt dolça, gairebé a cau d’orella. Els sento, de vegades, com fan l’amor amb moltíssima tendresa, sense fer gaire soroll, sense gens de violència, amb algun murmuri d’ell i la veu d’ella més suavíssima que mai. L’estona de la remor del llit dura molt poc. No m’és difícil imaginar-me’ls; diria que són amants i que ella el tracta amb una delicadesa extrema, essent la part activa en les seves relacions per no fatigar-lo, i el fet de ser involuntària i privilegiada espectadora d’una relació tan bella, aconsegueix cada vegada emocionar-me. Penso que ell ha de ser una persona molt culta i sensible, un escriptor o un artista, i que ella el deu admirar profundament i que també l’estima. Són discretíssims, gairebé no es mouen de l’hotel, i a les tardes ella passa llargues hores a la terrassa prenent el sol amb un banyador negre, mentre ell escriu amb l’ordinador portàtil o llegeix. També, quasi sempre, a la nit, ell recita en veu alta alguns poemes, i de vegades és ella qui ho fa; tot i sentir la remor de les paraules, no me n’arriba el contingut. Però la veu d’ell em recorda moltíssim el cantautor Georges Moustaki, la mateixa cadència, la mateixa tonalitat, la mateixa seducció...

També jo aquest any m’estic fent un tip d’escriure. El meu company de viatge respecta generosament la meva privacitat, i quan em truca a les 8 del matí per baixar a esmorzar, gairebé cada dia porto ja un parell d’hores escrivint. Ho faig a l’antiga usança, amb una gran llibreta com quan feia dietaris, parlant de tot allò que em ve al cap, tingui o no tingui relació amb els esdeveniments del dia, i m’adono que les idees flueixen molt més en el paper que quan clavo els ulls a la pantalla de l’ordinador. Reflexiono, analitzo punts de vista, ordeno idees amb força claredat, els meus pensaments segueixen una lògica i un ordre que havien perdut fa temps, immersos en el caos absurd en què s’havia convertit la meva vida, i els núvols es dispersen del meu cor com el gel en l’aigua tèbia, i per fi puc entreveure el cel brillant.



L’amor és bonic. Gràcies als meus veïns francesos, aquest any, per primer cop en molt temps, he arribat a una certesa, aparentment banal però totalment alliberadora: la de no necessitar ningú al meu llit. Contradictori?, no, en absolut. Crec més en l'amor que mai. Però és clar, només jo puc entendre-ho... (continuarà)