Quatre notes informals sobre la meva estada al paradís - (1)

“... Dues altíssimes muntanyes imponents, una a cada banda, que davallen suaument fins a trobar-se al mig, davant meu, al fons de la vall, i més enrere, gairebé invisible en l’horitzó, una altra carena que hi treu el nas. Als cimals hi comença a tocar el sol, que no pas encara al poble, i una lluna blanca llueix a dalt del cel, una lluna de dia, acompanyada d’alguns núvols trencats també blancs i de color de nacre, per fer bonic sota un cel molt blau. Se sent algun ocell solitari que ja crida, mentre que d’altres inicien el seu vol d’una banda a l’altra, en aquella dansa de cada matí que no em cansaria mai de contemplar. No se sent cap remor de veus humanes; només el cant de l’aigua del rierol que corre una mica més avall i la sonoritat del vent entre el fullam dels arbres. L’aire fresc de l’alba embolcalla el meu cos en una abraçada sensual de benvinguda, iniciant així el reset del disc dur interior, de la que ha de ser la meva renovació física i mental en aquest bell país que m’acull entre cims magnífics, llacs insospitats i un silenci fet a la meva mida...”

Aquestes són les primeres paraules que vaig escriure, en llevar-me, el matí del meu primer dia al paradís. Aquell era el paisatge que emmarcava la finestra de la meva habitació. Em plau ara compartir amb vosaltres algunes de les meves impressions, dels moments que allí he viscut, explicar algunes anècdotes, mostrar algunes fotografies, i reprendre així novament, informalment l’espai, avui que fa precisament un any que aquest bloc va veure la llum. Un any ja, mare meva! Avui l’aniversari del bloc, ahir vaig ser jo qui va haver de bufar una bona colla d’espelmes... Quantes coses que han arribat a passar, en aquest any... El sostre de la resistència humana sembla no tenir fi, però crec que he estat ben a punt de sobrepassar-lo amb escreix...

Per això, perquè he arribat tan justa de forces a l’estiu, perquè necessitava tant i tant aquestes vacances humils si voleu però escrupolosament escollides, i per la ferma voluntat d’aprofitar cada minut d’aquests dies, he pogut assaborir cada instant amb la màxima plenitud, amb la mirada embadalida d’un infant que descobreix el món per primera vegada.

Feia un dia esplèndid al matí, en sortir de Vilafranca. Net i assolellat, la temperatura benigna. Les vinyes, ufanoses, a punt per a la verema. La carretera, deserta. Gràcies a aquesta carretera que ha millorat després d’unes obres eternes, el viatge ha estat un passeig molt agradable que m’ha dut a lloc sense gairebé ni adonar-me’n.

Respiro a fons i tanco els ulls. Immediatament sento que em fusiono amb el paisatge, com si també en formés part. Quina sensació de plenitud que comença a envair-me, que bé em sento amb mi mateixa, amb la meva pròpia pell. Sense condicionants de cap mena, sense haver de donar cap imatge políticament correcta, tal com sóc, tal com raja. Roba senzilla i còmoda, sense cap concessió a la coqueteria, la petita motxilla a l’esquena, el bastó inseparable; un tall de cabell d’allò més pràctic i fresquet, sense complicacions; fora la tortura de l’assecador i les llargues sessions de pinta, que per això la natura ens ha proveït de 5 dits a cada mà. Les ulleres de sol, imprescindibles per prescripció facultativa, tot i que em sap greu no poder mostrar la mirada als altres. L’únic toc de maquillatge que em permetré serà només el to daurat amb què el sol obsequiarà la meva pell blanca. Ben aviat els meus ulls apareixeran més grans, més verds, més brillants i plens de vida. Unes gotes d’olor, d’aquella aigua de colònia de flor de cirerer que em van dur des d’Occitània i que no he trobat enlloc més... És clar que com que sóc guapíssima de mena, qualsevol new look encara em fa més atractiva... Bé, més val que no us enganyi: com que faci el que faci ja no tinc remei, com que una ja no té restauració possible, doncs no em preocuparé ni un minut pel meu aspecte. Cadenes mentals fora, llibertat total. Això sí, hauria de mirar d’engreixar-me un parell de quilets, aquests dies, o tindré bronca de la grossa quan el Dr. Ferrer em torni a veure...

M’atreuen irremeiablement els camps segats a l’agost, amb les bales de palla disseminades en diverses i estudiades formes. Em semblen escultures naturals d’una bellesa incomparable. No em cansaria d’encabir-les en la petita màquina fotogràfica: amb diverses llums, amb diferents fons de paisatge, escampades aquí i allà... Des de la finestra del cotxe contemplo com em passen pel costat, i m’imagino que és una seqüència d’alguna pel•lícula meravellosa que estic filmant. M’agradaria saber compondre una música que fos capaç d’expressar exactament el que estan veient els meus ulls, que maridés a la perfecció amb els camps camps pentinats per la sega. En gaudeixo amb tots els sentits possibles...

L’aire mou les fulles dels arbres i en treu sonoritats suaus i benignes. Es barregen amb el so persistent d’alguns sistemes de reg dels camps de tabac que tinc al davant. Em van explicar que el govern d’aquest país els subvenciona el conreu del tabac perquè no se’n perdi el cultiu, però amb la condició que una vegada collit el destrueixin. És una mena de cosa rara que potser no he acabat d’entendre, però cada país té les seves motivacions per fer el que fa, i que sovint se’ns escapen. No seré jo qui vingui a discutir-los-ho... Prou agraïda que els estic, que em permetin gaudir d’uns dies en aquest meravellós petit país on parlen una llengua que és també la meva...

Una de les coses que em fa sentir més idiota quan he d’anar a un lavabo d’algun bar (cosa que es repeteix sovint durant les vacances) és ser incapaç de descobrir, sovint, per on s’estira la cadena. Bé, qui diu estirar la cadena vol dir buidar la cisterna del WC, perquè de cadenes ben poques en queden, almenys a l’antiga usança. Mires on hauria de ser i res. Cerques algun botó a la paret, alguna palanqueta que per l’amor de Déu vulgui fer acte de presència, però res de res. Seria molt demanar una petita ajuda per part dels propietaris, una fletxeta que indiqués cap a on tirar, una veu en “off” que ens anés guiant: “fred, fred, calent, una mica calent; que et cremes!” Gairebé sempre, quan estic a punt d’abandonar, llavors em topo amb l’enginy. I sí, llavors, davant l’evidència de com era de fàcil, me’n sento força més, d’idiota. Un altre punt a tenir en compte és aprendre’m de memòria, abans de passar a l’acció que m’ha dut fins allí, el lloc on és l’interruptor de la llum; no sigui cas, com ja m’ha passat de vegades, que sigui d’aquells que s’apaguen sols al cap de molt poca estona deixant-me en la més negra desolació, cercant per les parets com una desesperada... Aquesta vegada, en un poblet perdut allà on sant Joan va perdre les espardenyes, he trobat la maleïda cadena penjant un pam per sobre de l’aixeta de rentar-se les mans... Encara hi ha hagut sort!

Solució: sempre que sigui possible, cercar l’alternativa d’un bon arbre protector, d’unes bardisses frondoses, d’una roca generosa, i disculpar la pròpia consciència si en algun moment em venen al cap les pobres formigues que hi transiten, pensant que per aquí dalt tot sovint hi plou i ja hi estan acostumades...

S’ha post aviat el sol darrere una muntanya molt alta. Prèviament, els núvols que han crescut ja me l’havien tapat. No ha estat espectacular; hi ha encara molta claror, a les 8 del vespre. Quan sigui fosc, avui que hi ha lluna, sí que serà com un somni. Esperaré llevada fins a mitjanit. Mentrestant, penso en aquell cotxe que, per megafonia, anunciava un enterrament aquesta tarda...   (continuarà)