diumenge, 3 de juliol del 2011

Com un Humphrey Bogart...


Heus aquí tu i jo, l’un davant de l’altre; i la lluna en el cel, fent de testimoni.
Ha passat un any, quatre mesos i vint dies, i no m’has reconegut.
Un cop més, ha estat només del cor, la profusa sensació d’explosions gravitatòries...
Ací, a la Terra, tot seguia tan normal com sempre, inamovible.

No sé si em vas tenir present, enmig de l’escenari, recitant Casablanca;
possiblement no, però en algun moment, potser subtilíssim,
vaig percebre lluentors de nostàlgia en el fons dels teus ulls;
potser quan el vers del poema, innocent coincidència, repetí, fil per randa,
els mots de l’última carta que encara et cremava a les mans,
i que duia una rosa amb un bes i un missatge impossible de dir
d’altra manera. Potser em vas imaginar des de les bambolines;
m’agradaria creure-ho, però en tot cas, cercaves l’esfinx d’una ànima
que tan sols vivia per donar-se’t a trossos en mots de paper;
altrament, el meu cos i el seu rostre, i els ulls que et sotjaven
no els vas reconèixer. Eren davant teu, i et vaig ser invisible...

Un any, quatre mesos, vint dies, el cabell tan curt, cicatrius ben fresques...

I el saxo plorava envoltant el poema. Les llums, a les taules, estels en la nit.
Semblaves absent; tan lluny la mirada, tan lleu el somriure
incapaç de compondre el rictus cansat, potser, de tanta, tanta feina
i de tants versos a les nits. Se’t veia molt trist; i jo, poeta,
hauria renegat del món per estar-me a prop teu, per amorosir les hores
i fer-te companyia. Durant l’entreacte romanies dret,
talment un Humphrey Bogart a la barra d’un bar; sol, amb la copa a les mans...

Quan m’atreví a acostar-me, ja tot era en va; començava altre cop l’espectacle,
calia seure i callar, entonar-se amb la beguda i, ara sí, amb més coratge,
esperar una altra pausa. Però mai no son bones, diuen, les segones parts.
I novament, vaig fallar. Dubtes, frisances, la por del fracàs.
¿Com podia dir-te: “Sóc jo, no em coneixes?”... Sí, massa tard.

Vas alçar el vol quan van plegar els poetes i altra música naixia;
algú, de la porta et va cridar. Un cotxe t’esperava per tornar a Barcelona.
I tu, amatent, vas anar-te’n. Apressat, atent al clam sagrat del deure.
Però encara vaig tenir un moment de joia quan, passant-me pel costat,
vas recolzar la mà, un instant, darrera la cadira per no caure,
i un fregadís subtil, dolça carícia irrevocable, va ser com un adéu intangible,
l’únic possible comiat. Vas murmurar un “perdoni” i te’n vas anar...

Un any, quatre mesos, vint dies; cabelleres rosses, promeses en va...

Vaig córrer al teu darrere. El far amatent de la lluna
va il·luminar la buidor de l’espai. Tan sols un vehicle es feia petit carrer enllà...
I del meu interior, llavors, quan ja era tard i eres fora,
hi va brollar, imparable, tota la força d'amor i dolor condensat en les llàgrimes.
I vaig començar, novament, a enyorar-te...
Galionar

14 comentaris:

  1. Marevellosa la música. No t'extranyis si la poso un dia de fons al meu blog...I aquesta història recurrent que ja he llegit escrita de mil formes...Ferides que no es tanquen...Secrets que portem a dins.
    Ja he rebut el llibre. Gràcies. T'interesa El professor d'història? Quan l'acavi te l'envio. Una forta abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  2. M'enamora el teu poema. Un enyor d'un amor que ja existeix abans de fer-se real. I és que la raó no entén de sentiments... No et dic res més, ja m'entens.
    Senzillament una delícia de poema. Un delicatessem en estat suprem. Ai l'enyor!!!
    B7s

    ResponElimina
  3. Potser és millor que no t'hagi reconegut, després d'un any, quatre mesos i vint dies tot canvia i res no és com abans.
    Aquests Humphrey Bogart sempre tenen el seu moment però ara tu, després d'escriure aquest meravellós text, ja estàs en un temps nou ... i si no sempre et quedarà aquest saxo tan tendre ...

    Bon dia Galionar.

    ResponElimina
  4. Joan, i tant si la història és recurrent! La meva, quant deu fer, 7 o 8 anys, ja?, està al darrere de molts dels meus escrits. Fa 2 anys també la vaig publicar a l'anterior blog. Avui ha sortit de nou a causa d'un esdeveniment jazzístic d'ahir que me la retornar.
    El Professor d'història serà ben rebut. El meu fill, quan encara hi era, va comprar el Purgatori, de Francesc Mira, però aquest ja no el vam arribar a adquirir.
    Joana, gràcies pels teus elogis. Crec que sé per on vas. Potser la raó no hi entén de sentiments, però haurem d'ensenyar-n'hi, oi? Afortunadament, la història del poema, temps després, va reconduir-se i encara mantinc una bella amistat amb el seu protagonista.
    Pere, el teu valuós comentari m'ha servit per aplicar-lo a una altra situació força més recent; també ara, que sentia nostàlgia per un esdeveniment passat, m'ha ajudat a recordar que amb el pas dels anys res és com abans, i que el meu temps ara ja és un temps nou. Obrim, doncs, les finestres del cor i deixem-nos penetrar pels nous aires!
    Gràcies a tots i una forta abraçada!

    ResponElimina
  5. Galionar,
    Amb el teu permís m'ho emporto a can Facebook, saxo inclòs.

    ResponElimina
  6. Quan que d’absències es tracta i del clam silenciós que no ens queda més remei que donar per resposta, poca cosa més es pot afegir. Sols deixar que el temps condescendient i savi vaja fent la seua feina sanadora i no oblidar mai que … “sempre ens quedarà París”.
    Aporte un poema de David Jou a propòsit del tema. Per a mi, “Casablanca” també n’és un referent important. Qüestió de coincidències.

    “La boira, el marit, l’avió: quina triple llunyania interposada!
    Sóc un home sol altra vegada.
    Ella se n’ha anat.

    Tornar a l’esmòquing blanc, al club nocturn,
    a la mirada freda i a l’aire taciturn:
    quina altra cosa em queda?
    I tractar d\’ocultar bé l’enamorat
    que des de fa tants anys habita en mi
    -ho saben bé el whisky i la ginebra.

    I seguir,
    fer-me fort i desdenyós per resistir
    molts més anys aquest exili de la meva sola pàtria,
    l’amor d’ella.

    Tornaràs, oh pianista, altra vegada,
    una nit de bona estrella,
    a tocar-me la cançó que n’anuncia l’arribada?
    Serà tard, ja massa tard:
    els marits es fan eterns i les dones es fan velles
    i els enamorats quedem en un món estrany i a part
    -que cruel, el paradís!-
    on un bes és sols un bes i només queda París. “

    Una abraçada,
    amparo

    ResponElimina
  7. És bonica i trista aquesta història, bonica sobretot perquè deixes que llegim un sentiment que m'agrada, intensament. Trista perquè l'enyor sempre té el seu punt de tristesa, però jo diria alguna cos a molt semblant a la del Pere... ell ho ha dit molt bé!

    Una abraçada, Galionar.

    ResponElimina
  8. Jordi, és un honor. No puc deixar-te cap comentari a can Facebook, però sí veure el que publiques amb el mur obert. Gràcies.
    Amparo, que n’és de savi, el pas del temps, en l’art de guarir els estralls que la mateixa vida ens ha anat regalant sense preguntar si els seus presents ens eren ben rebuts... T’agraeixo moltíssim la inclusió del poema Casablanca, de David Jou; penso que en totes les històries de tots els enamorats del món sempre hi ha, més o menys visible, un “sempre ens quedarà París” que de tant en tant fa de les seves... Gràcies perquè en aquest post era gairebé imprescindible que hi tingués cabuda el poema de Jou per l’associació d’idees...
    Carme, em complau saber que he estat capaç d’haver-te transmès algun sentiment amb el poema; més que presumir d’una mètrica perfecta (que tampoc no sabria fer), és això el que pretenc... No, no t’entristeixi el tema perquè va acabar bé; al cap d’un temps vam reprendre i engrandir una amistat blanca molt bella que encara perdura amb el pas dels anys. Sí, com diu en Pere, estic en un temps nou.
    Una forta abraçada i gràcies!

    ResponElimina
  9. La porta era oberta
    i no va entrar...
    No tot l'aire
    que ens retroba
    té records.
    .......... Anton.
    Realitat o fantasia... singularment sublim.

    ResponElimina
  10. Anton, gràcies pels teus mots i per la teva apreciació del poema. Realitat, fantasia..., qui ho sap del cert?
    La poeta Christelle Enguix ens ha recitat fa una estona:
    "...Recordarte ara: com provar de cosir
    la vora d'un llarg vestit sense voler
    fer-ne ús, del didal.
    Mai no falla: l'agulla em punxa el dit..."
    Així són els records, Anton.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  11. Hola Montserrat, hace mucho que no te digo nada, aunque paso de vez en cuando, pero ultimamente parece que me cuesta más trabajo leer en catalán y con las traducciones de los poemas, aunque sean buenas, se pierde gran parte de lo que se quiere transmitir
    Me ha gustado mucho lo que has escrito, como siempre y, también como siempre, me voy con un punto de envidia por esa facilidad que tienes para expresar los sentimientos. La música, también como siempre, muy buena

    Sigo en la capi aguantando los calores, pero a punto de cambiarlos por una temperatura más llevadera, ya me tendría que haber ido, pero cada día me cuesta más trabajo preparar equipajes y demás

    Un abrazo grande grande y ya sabes que aunque tarde en "asomar la patita" yo sigo por aquí

    ResponElimina
  12. Soqui, me ha alegrado mucho tu visita; gracias por tus palabras, y te agradezco el esfuerzo para entender el catalán. No tienes nada a envidiarme en cuanto a expresar sentimientos, no lo olvides.
    Parece que el verano se empeña en hacerse notar ya, ¿verdad? Termina tu equipaje cuanto antes mejor y disfruta de tu maravilloso lugar de vacaciones, tu que puedes. Allá te esperan tus golondrinas. Las mías me despiertan cada día a las 6 de la mañana, y es el mejor momento del día.
    Un gran abrazo también para ti, querida amiga. Cúidate mucho y feliz verano!

    ResponElimina
  13. Moltes vegades en llegir els teus escrits tan tristos i alhora tan bells em pregunte: Hi ha bellesa en la tristesa?

    ResponElimina
  14. Novesflors, gràcies pel teu comentari. Què donaria jo per poder compondre textos més alegres, encara que els manqués aquesta qualitat que tan generosament els otorgues.
    Hi ha bellesa en la tristesa? Quin tema més interessant per a qualsevol poema o tema de debat! Jo crec que sí. Música, cinema, llibres, en són un bon exemple.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina