dilluns, 11 de juliol de 2011

Facundo Cabral, in memoriam

...Va dir que, quan es mor un cantant, n’hi ha prou amb una milonga per a vetllar-lo. Facundo creia en el Déu dels pobres, en les persones senzilles, en l’Home. Facundo era un home bo. És per això que seguirà viu per sempre...
(Del blog de Joan Josep. Amb el seu permís, n’he traduït les paraules i n’hi afegeixo de meves)

ESTIMAT DÉU
Estimat Déu, si és que em mires
des d’algun núvol inflat,
em deixes gosar parlar-te?
Digues, que t’has trastocat?
Per què assassinem poetes,
per què les arts se’n fan fum,
per què ens vas crear tan bèsties?
Tot fa cara de difunt...
I jo no entenc perquè res
del que voldria em surt recte;
potser ja n'hi ha prou, de càstig...
Si tu n’ets el responsable,
si ets el qui manes de tot,
que potser t’has adormit?
O potser ja n’estàs tip
de com et paga la Terra?
Si és que penses retirar-te
de l’ofici de manar,
primer, potser que revisis
els estatuts celestials:
menys armes i més paraules,
menys precs i més estimar.
Galionar

14 comentaris:

  1. Moltes gràcies per aquesta entrada. I, si em permets, aporte alguns paràgrafs de "LA VIDA ES EL ARTE DEL ENCUENTRO" que, com tantes altres composicions de Facundo Cabral,són tresors que cap lladre de VIDA podrà emportar-se.
    Una abraçada, amparo.

    "Nacemos para encontrarnos (la vida es el arte del encuentro), encontrarnos para confirmar que la humanidad es una sola familia y que habitamos un país llamado Tierra. Somos hijos del amor, por lo tanto nacemos para la felicidad (fuera de la felicidad son todos pretextos), y debemos ser felices también por nuestros hijos, porque no hay nada mejor que recordar padres felices.

    Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la Tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Además, el universo siempre está dispuesto a complacernos, por eso estamos rodeados de buenas noticias. Cada mañana es una buena noticia. Cada niño que nace es una buena noticia, cada cantor es una buena noticia, porque cada cantor es un soldado menos, por eso hay que cuidarse del que no canta, porque algo esconde. Eso lo aprendí de mi madre que fue la primera buena noticia que conocí. Se llamaba Sara y nunca pudo ser inteligente porque cada vez que estaba por aprender algo, llegaba la felicidad y la distraía, nunca usó agenda porque sólo hacía lo que amaba, y eso se lo recordaba el corazón. Se dedicó a vivir y no le quedaba tiempo para hacer otra cosa.

    De mi madre también aprendí que nunca es tarde, que siempre se puede empezar de nuevo, ahora mismo, le puedes decir basta a la mujer (ó al hombre) que ya no amas, al trabajo que odias, a las cosas que te encadenan, a la tarjeta de crédito, a los noticieros que te envenenan desde la mañana, a los que quieren dirigir tu vida, ahora mismo le puedes decir basta al miedo que heredaste, porque la vida es aquí y ahora mismo.
    (...)
    Que nada te distraiga de ti mismo, debes estar atento porque todavía no gozaste la más grande alegría ni sufriste el más grande dolor. Vacía la copa cada noche para que Dios te la llene de agua nueva en el nuevo día. Vive de instante en instante porque eso es la vida.

    Me costó 57 años llegar hasta aquí, ¿cómo no gozar y respetar este momento? Se gana y se pierde, se sube y se baja, se nace y se muere. Y si la historia es tan simple, ¿porqué te preocupas tanto?. No te sientas aparte y olvidado, todos somos la sal de la Tierra. En la tranquilidad hay salud, como plenitud dentro de uno.

    Perdónate, acéptate, reconócete y ámate, recuerda que tienes que vivir contigo mismo por la eternidad, borra el pasado para no repetirlo, para no abandonar como tu padre, para no desanimarte como tu madre, para no tratarte como te trataron ellos, pero no los culpes porque nadie puede enseñar lo que no sabe, perdónalos y te liberarás de esas cadenas.
    (...)
    Lo que llamamos problemas son lecciones, por eso nada de lo que nos sucede es en vano. No te quejes, recuerda que naciste desnudo, entonces ese pantalón y esa camisa que llevas ya son ganancia. Cuida el presente porque en él vivirás el resto de tu vida. Libérate de la ansiedad, piensa que lo que debe ser será, y sucederá naturalmente".

    Facundo Cabral

    ResponElimina
  2. Una entrada molt bona, l'escolto i crec que això és el millor que podem fer... no deixar que mori mai, ens els que quedem i l'escoltem.

    ResponElimina
  3. "Te quiero ahora que hace calor,
    Y ayer que llovía.
    En las mañanas nubladas,
    Y en las noches abiertas,
    Te quiero
    Te quiero de pie, tendida,
    Dormida y despierta.

    Te quiero a la una, a las dos a las tres,
    Y a las siempre..."

    Facundo Cabral

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  4. Escoltar,
    el Déu d'aquest jardí.
    Una abraçada plena d'inquietuds.

    ResponElimina
  5. Amparo, especialment agraïda pel teu comentari i pel fragment de les paraules de Cabral de què fas testimoniatge. Aquest espai t'espera amb els braços oberts, una vegada resolts els assumptes que ara demanen tota la teva atenció. Una gran abraçada i ànims!
    Carme, és cert, mentre escoltem la seva veu no el deixarem morir mai. Gràcies per fer-m'hi pensar.
    Pere, gràcies per recordar aquest bell poema de Cabral; sentir-se estimat d'aquesta manera, que bell ha de ser!
    Jordi, comparteixo inquietuds amb tu. Agraeixo les teves paraules.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  6. Hola Galionar, no coneixia en Facundo, però les teves paraules i les seves notes m'han fet venir moltes ganes de conéixe'l, encara que ens hagi deixat.
    El Déu dels pobres tb és el meu Déu.

    ResponElimina
  7. Hola, Rits, gràcies per la teva visita. Ell seguirà viu mentre hi hagi qui l'escolti i el vulgui conèixer.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Bé. Es que Déu no mana, saps? Ens va deixar el món a les nostres mans i tots solets l'estem deixant així: amb coses estupendes i amb coses abominables. Perquè els homes som molt contradictoris. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  9. Ja ho sé, Joan, ja ho sé; no és Déu qui em fa por, sinó els homes que diuen manar en nom d'aquest Déu. Crec que si fos cert allò que ens va crear a imatge i semblança seva, faria molt temps que es sentiria avergonyit de la mala imatge que li estem retornant...
    Una abraçada!

    ResponElimina
  10. El Déu més íntim, el personal, aquell a qui cadascú li té la seua particular devoció, té molta feina per recrobar-se entre la gent que l'estima o l'estimava perquè l'anem perdent per dies, moments i segons en aquest món tan diferent al que segurament ens agradaria tenir.

    Un homenatge molt sentit, Montse. Gràcies.

    ResponElimina
  11. I tant, Joana! Quanta feina queda per fer, encara...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  12. Hola Galionar pel que fa a Cabral, que les bales rebotin al cor de qui va prémer el gallet... Pel que fa a Déu, ja t'ho explicaré un altre dia. El teu treball sempre és digne d'admirar.

    (fa un any o dos vaig anar a la biblioteca per trobar algun llibre del Cabral, em van mirar com si baixés d'una nau no identificada..., em varen dir que en cap biblioteca de Catalunya hi havia res d'ell, i encara em van preguntar si tenia res publicat, prèviament havia passat per la llibreria, amb el mateix èxit...)

    Des del far una abraçada amb brisa.
    onatge

    ResponElimina
  13. Gràcies, onatge; això de "digne d'admirar" em ve gran com una mala cosa, però...
    Si no trobem cap llibre del poeta, escoltarem les seves cançons, oi? Potser algun dia reepararan aquest greuge i podrem trobar-los.
    Jaume, sí, que descansi en pau.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina