Com un Humphrey Bogart...

Heus aquí tu i jo, l’un davant de l’altre; i la lluna en el cel, fent de testimoni.

Ha passat un any, quatre mesos i vint dies, i no m’has reconegut.

Un cop més, ha estat només del cor, la profusa sensació d’explosions gravitatòries...

Ací, a la Terra, tot seguia tan normal com sempre, inamovible.

No sé si em vas tenir present, enmig de l’escenari, recitant Casablanca;

possiblement no, però en algun moment, potser subtilíssim,

vaig percebre lluentors de nostàlgia en el fons dels teus ulls;

potser quan el vers del poema, innocent coincidència, repetí, fil per randa,

els mots de l’última carta que encara et cremava a les mans,

i que duia una rosa amb un bes i un missatge impossible de dir

d’altra manera. Potser em vas imaginar des de les bambolines;

m’agradaria creure-ho, però en tot cas, cercaves l’esfinx d’una ànima

que tan sols vivia per donar-se’t a trossos en mots de paper;

altrament, el meu cos i el seu rostre, i els ulls que et sotjaven

no els vas reconèixer. Eren davant teu, i et vaig ser invisible...

Un any, quatre mesos, vint dies, el cabell tan curt, cicatrius ben fresques...

I el saxo plorava envoltant el poema. Les llums, a les taules, estels en la nit.

Semblaves absent; tan lluny la mirada, tan lleu el somriure

incapaç de compondre el rictus cansat, potser, de tanta, tanta feina

i de tants versos a les nits. Se’t veia molt trist; i jo, poeta,

hauria renegat del món per estar-me a prop teu, per amorosir les hores

i fer-te companyia. Durant l’entreacte romanies dret,

talment un Humphrey Bogart a la barra d’un bar; sol, amb la copa a les mans...

Quan m’atreví a acostar-me, ja tot era en va; començava altre cop l’espectacle,

calia seure i callar, entonar-se amb la beguda i, ara sí, amb més coratge,

esperar una altra pausa. Però mai no son bones, diuen, les segones parts.

I novament, vaig fallar. Dubtes, frisances, la por del fracàs.

¿Com podia dir-te: “Sóc jo, no em coneixes?”... Sí, massa tard.

Vas alçar el vol quan van plegar els poetes i altra música naixia;

algú, de la porta et va cridar. Un cotxe t’esperava per tornar a Barcelona.

I tu, amatent, vas anar-te’n. Apressat, atent al clam sagrat del deure.

Però encara vaig tenir un moment de joia quan, passant-me pel costat,

vas recolzar la mà, un instant, darrera la cadira per no caure,

i un fregadís subtil, dolça carícia irrevocable, va ser com un adéu intangible,

l’únic possible comiat. Vas murmurar un “perdoni” i te’n vas anar...

Un any, quatre mesos, vint dies; cabelleres rosses, promeses en va...

Vaig córrer al teu darrere. El far amatent de la lluna

va il·luminar la buidor de l’espai. Tan sols un vehicle es feia petit carrer enllà...

I del meu interior, llavors, quan ja era tard i eres fora,

hi va brollar, imparable, tota la força d'amor i dolor condensat en les llàgrimes.

I vaig començar, novament, a enyorar-te...

Galionar