Hi ha bellesa en la tristesa? (Conclusions)

Comtat de Kildare (Irlanda) - Hi viu el meu fill.  Bellesa...? Tristesa...?

Hi ha bellesa en la tristesa? La pregunta que plantejava aquesta frase, la passada setmana, no era fàcil de respondre: era més profunda del que semblava de bon començament. Es podia enfocar bàsicament des de dos punts de vista ben diferenciats: la tristesa com a font inspiradora de l’art (que ningú de vosaltres ha posat en dubte) i la tristesa més genuïna, on sí que hi ha hagut disparitat d’opinions: per a uns pot ser bella, per a d’altres no ho podrà ser mai. Gràcies a la vostra generosa col•laboració, aquestes són les conclusions a què hem arribat:

En Pere ha dit:

“Tristesa d'amor

tristesa de l'ànima

tristesa del cor

et conec bellesa trista

però ...

no hi ha bellesa en la tristesa

i et sento venir tan lletja

que he de fugir de tu.

(No sé si he contestat a la teva pregunta, la tristesa pot ser poètica i romàntica, pot ser un estat d'ànim de vegades necessari, però crec que mai serà bella.)”
Sí, Pere, i tant que has contestat a la meva pregunta! La teva tristesa fa patir, per això no li pots trobar cap tipus de bellesa i intentes evitar-la.

En canvi, en Joan Carles la veu d’una manera diferent:
“Evidentment que n’hi ha, però ni tothom la sap apreciar, ni tota és disfrutable. La tristesa més bella és la que ens copsa el cor i per tant, ens enriqueix. Que una cosa és estar trist i una altra gaudir d’una tristesa enriquidora (és complicat, però jo ja m’entenc).”
Jo també crec que t’entenc, Joan Carles, tot i ser complicat. Potser la tristesa bella s’assembla més a l’estat de melancolia, en recordar belles coses del passat amb nostàlgia, oi?

La Joana ens ha regalat aquest poema:

“La tristesa m'acompanya

com una rosa en la foscor,

una flor d'eternitat

O un abisme sense fons,

silenciós i musical;

com un soroll mut,

o un pou de profunditats

que arriben a l'ànima

renovant l'esperit

fins convertir-se

en descans absolut”

Benvinguda sigui aquesta tristesa que aconsegueix el descans de l’esperit, Joana.

La Marta és clara i contundent en el seu comentari: la tristesa és bellesa perquè tot el que neix del cor ho és.
“Crec que la tristesa sempre ens fa arribar al fons de nosaltres mateixos, és un instant íntim entre el cap i el cor que fa redimir-nos de tot i despullar-nos davant la veritable essència del que som.
No hi ha vida sense tristesa, com tampoc la hauria sense somriures, plors, dolor o dubtes, forma part del viure, d'aquest sense fi de sensacions, moments, esperes, que donen pas a aquest immens ventall de possibilitats que som les persones.
Personalment escric millor, o almenys sóc mes capaç d'arribar al meu fons en moments de tristesa potser perquè em pot el sentiment i no tinc la necessitat d'amagar-ho o aplacar-ho, ni de provocar aquestes lluites internes entre el que sento o hauria de sentir, és despullar l' anima i enfrontar-me a mi mateixa, de vegades serveix simplement per demostrar-me que encara que des de la tristesa segueixo estant viva.
Si, la tristesa es bellesa perquè tot el que neix del cor ho és.”
Sí, Marta, tot el que sigui enfrontar-nos a nosaltres mateixos sense cap disfressa és sempre positiu.

En Jaume ha centrat el seu comentari en la vessant de l’art, una mica més en la idea en què jo m’havia referit en el post:
“La Pietat de Michelangelo, El Rèquiem Alemany de Brahms, o les obres de Chopin, Shostakhovich.....grans obres mestres inspirades en la tristesa amb un comú denominador: pots veure la llum al final del túnel.”
Refermo les teves paraules, Jaume; jo també ho veig així.

La Fanny, pràctica i succinta, no necessita gaire espai per a dir-ho tot:
“Todo depende del color del cristal con que se mira........molts petons.”
Doncs això, Fanny, molt petons, i a mirar sempre pel cristall bo.

Novesflors aclareix quina era la intenció del seu comentari inicial que va donar lloc a parlar de la bellesa en la tristesa:
“Jo no em referia a les obres d'art subsegüents a un estat de tristesa, és clar que les obres d'art poden ser belles siga quin siga el seu detonant, el que jo volia dir amb la bellesa de la tristesa és que, de vegades, dins la tristesa en què estem immersos, ens sentim agombolats i en aquestes sensacions hi ha bellesa. I compte!, parle de tristesa, no de desesperació, en la desesperació no crec que puga haver-hi bellesa.”
Gracies per l’aclariment, Novesflors. Descrius el tipus de tristesa a què es referia també en Joan Carles, crec. Subscric totalment les teves paraules; aquest tipus de tristesa també és bella per a mi.

La Pilar, per la seva banda, ens regala el text següent:
“ Fa temps, vaig escriure:
La bellesa és una percepció més enllà dels sentits. Un miratge, primer entès i desprès palès, amb diferents significats que, sortosament, he percebut al llarg de la vida. Va més enllà d’un encontre casual, d’una llum que ens arriba a la consciència, de la guspira d’un enigma... No parlo d’una impressió que ens obliga a etiquetar-la amb qualificatius seguint unes pautes arquetípiques apresses; la que conec no segueix cap motlle...
Com a sentiment, està en nosaltres i la transmetem a les coses que sentim i mirem...Fins i tot a la tristesa.
La bellesa és...bellesa.”
Chapeau, Pilar, la bellesa és bellesa i les teves paraules també.

En Joan Guasch també ens ha deixat el seu comentari:

"Encara que sigui una opinió a misses dites, jo diferencio entre tristesa i malenconia. La tristesa apaivaga l'energia i ensorra l'ànim (això és bell?) en canvi la malenconia et gronxa en la frontera difusa de la incertesa, de l'enyor, de l'ànsia encara no acomplerta... és difícil de definir, però penso que obre un univers sencer a la bellesa."

Sí, Joan, la malenconia acostuma a estar embolcallada d'un halo de bellesa que no la fa gens desplaent.

En Joan Josep ho diu així:
"Tens molta raó. Els millors artistes han fet les seves millors obres en moments personals molt difícils. Transformar els sentiments en obres d'art es la clau de l'artista.”

Deia l’amic d’un amic, no fa gaire, que cada desengany amorós li havia servit per escriure un nou llibre. Potser venturosos els seus desenganys, per als seus lectors...

També la Carme ens ha fet arribar la seva opinió:
“Jo crec que sí, que pot haver-hi bellesa en la tristesa. No sempre n'hi ha però pot ser-hi.
Jo també he viscut moments de tristeses tal com les descriu Noves Flors. Dins d'elles em sentia viva i em sentia en lloc conegut. Una mena de bellesa. Sovint d'uns moments tristos, n'ha esdevingut algun sentiment més clar o de llum. Depèn del motiu de la tristesa això pot ser impossible.
Però de totes, totes, crec que si, hi ha tristeses bellíssimes. I d'altres lletgíssimes.”
I tant, Carme, sempre dependrà del tipus de tristesa i de què la provoca. Avui ens quedarem amb les bellíssimes, d’acord?

Onatge, sempre amant del silenci, gourmet de la solitud, per a qui la tristesa és bona companya, ens ha regalat aquest poema:
“ Per a mi la tristesa té una bellesa especial, i tendresa i caliu. I m'ha vingut a la memòria un intent de poema abraçat a la tristesa...

La tristesa/ em penetra/ amb un/ dolç silenci...

es bressola/ al meu cor,/ m’acaricia/ els llavis,

m’abraça/ l’ànima,/ m’adorm/ el somriure,
dansa damunt/ del paper blanc/ i s’apodera/ del poema,
la tristesa/ tan femenina ella,/ es amiga/ de les ninetes
dels meus ulls/ i tot és un/ horitzó gris,/
miro en silenci,/ hi ha un cel trist/ (potser ho ha/ estat sempre),
però no, quan/ era petit/ el recordo blau.
Tristesa som/ bons amics/ que no tothom/ ho pot dir...”
L’esveltesa del teu poema en l'estat original, onatge, em recorda l’estructura del far, que no per solitari se sent dissortat.

I finalment, Amparo ens ha deixat unes paraules afegint nous elements al diàleg, com el mal que ens fa la presència de la bellesa quan ens habita la tristesa:
“Reconvertir tristesa en bellesa supose que és propi d’animes sensibles i creatives que tenen la capacitat de rebre l’emoció de la tristor com un estímul que propicie la projecció del sentiment en la creació i recreació d’elements que ens reconcilien amb el món. Com que els moments on s’experimenta la tristesa van habitualment units a soledat i viatge a l’interior, just des d’ahí, des de allà endins d’un mateix i amb la soledat per única companya és des d’on es pot fer la transició salvadora envers la bellesa que, o bé arribem a valorar en la contemplació més detinguda d’allò que ens envolta, o bé en la creació de bellesa mitjançant l’art (composicions literàries, musicals, pictòriques o vitals – que també les hi ha-).
En canvi, quan la bellesa ens pot arribar a produir tristesa,… no us ha passat mai això de sentir-se un tant enfurits al contemplar la bellesa, ferits per ella? No us ha bategat el cor d’una manera especial, més fort, més ràpid, més incontrolat? I us han arribat sensacions d’enfonsament, pensaments de dolor tal i com si la contemplació d’eixa bellesa fóra el record d’un gran buit que ens ha xuplat i ens ha deixat allà dins d’una espiral de la que ja mai més sentim que podrem eixir?
No m’agrada haver de reconèixer-ho, però sí que he sigut víctima d’aquestes sensacions i m’han fet sentir malament; m’han fet veure la part dolenta de mi, la que desitja que el seu voltant entre en comunió amb la negativitat que envaeix la vida en eixos moments.
La gran diferència entre ambdues situacions: tristesa que produeix bellesa i bellesa que ens fa entristir crec que rau en la capacitat d’estimar; vaja, en allò de l’AMOR. Quan l’amor viu en nosaltres, sempre, sempre som capaços de projectar en positiu i extraure bellesa de la major de les tristeses. Quan l’amor ens abandona –qualsevol pot passar per eixa dolenta experiència- allò més bell i grandiós no pot ser contemplat sense sentir un gran pesar interior, una gran i inexplicable tristesa. La carència del sentiment més enriquidor i essencial que necessitem per viure ens deixa desarmats i sense esperança.
Cal proveir la nostra vida d’amor, començant pel propi per tal d’assegurar-nos la possibilitat d’esdevindre constructors del major miracle que podem propiciar i propiciar-nos: fer bella la tristesa sabent trobar en ella l’opció de transcendir el sentiment negatiu i convertir-lo en sentiment creatiu.”
Quantes vegades he estat incapaç d’escoltar la música que més m’agrada perquè la seva belles em feia mal; quantes vegades he rebut la primavera com un insult, quantes vegades m’hauria volgut recloure en una habitació ben negra...

Res millor, com a conclusió final i ja per acabar, que el record d'aquesta frase: “La gran diferència entre ambdues situacions: tristesa que produeix bellesa i bellesa que ens fa entristir crec que rau en la capacitat d’estimar; vaja, en allò de l’AMOR.”

Gràcies una vegada més per la vostra col•laboració. Si l'espai ha estat possible, és gracies a vosaltres. 

MOLT BON ESTIU!