Cavallers i nobles dames, duc un conte per narrar
al sarró de les rondalles, que bé us podria agradar.
És la història ben certera d’uns que volien lligar:
en Ricardet dels paletes i la bella Hildegard.
Ell era arquitecte tècnic d’unes obres al davant
d’on vivia una senyora que s’avorria bastant.
Tot sovint se la mirava, no sabent dissimular,
i ella prompte va adonar-se que el podria conquistar.
Haurien volgut entendre’s, però tímids ho eren tant,
que no sabien com fer-ho, per tirar allò endavant.
Posaven música forta per a fer-se l’interessant;
"La del manojo de rosas", i cançons sentimentals.
El temps corria de pressa, parc en oportunitats,
i s’acabaven les obres sense haver-se ni tocat…
Mes… la llum de l’esperança se’ls va encendre en un moment,
veient com prest s’acostava una tempesta imminent,
que duia camí de caure molt o poc, o més o menys,
a l’hora que de l’escola els hi plegaven els nens.
Ell pensà: si surt de casa amb la pluja i tan mal temps
jo podria acompanyar-la amb el meu cotxe imponent…
Va ploure primer amb fretura, després a bots i barrals;
el carrer n’era ple d’aigua i el cel ple de trons i llamps.
Contemplant la gran tempesta també ella va pensar:
"Vet aquí que Déu m’envia un diluvi celestial”.
Contenta com uns pasqües tota se’n va empolainar
amb la roba més eròtica que a l’armari va trobar.
Des del balcó, a baix es veia el modern cotxe aparcat
davant mateix de sa casa, i en Ricardet que esperava
més enllà tot ben plantat, amb les mans a la butxaca,
fent veure que allí hi estava ben bé per casualitat.
Quan per fi ella es dignava a sortir amb solemnitat
i ell ben prest ja l’aguaitava, ¿no sabeu què va passar?
Doncs que al cel s’acabà l’aigua, els cúmuls es van trencar,
i un sol amb cara de mofa més net que mai va brillar.
La parelleta es mirava amb desolada tristesa
i el ridícul que ambdós feren els va quedar tan palès,
que l’un a peu, l’altre en cotxe, cap a l’escola es juraren
que tant amb sol com amb pluja, no ho provarien mai més.
Galionar
Això tenen les tempestes. Quan menys t'ho penses, s'acaben...Sí que sembla interessant el llibre que em vas dir. A més a més conec Mas Blanc (encara que pràcticament s'hagi desfet). Aquí plou, però no fa tempesta...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaQue hauria passat? mai ho sabrem oi?
ResponEliminaAquesta història portada en el temps a la vida real i amb lo "cafres" que ens hem tornat podria succeir que ella d'amagat li punxes una roda del cotxe perquè Ricardet es trobés indefens i ella aparèixer oportuna al volant del seu , mes natural no? i que plogui tot el que vulgui.
Jo és que amb els anys m' he tornat molt practica Montse, petonet bonica.
PD-Per explicar la històries als parcs de desprès del col·le.
La tempesta dins dels cosos...!!
ResponEliminaEl cel no els va ajudar
i el cotxe ja no servia
com paraigues o casal.
............. Anton.
Jo crec que no s'ho mereixen. Canvia alguna cosa i que ... vegem una bona abraçada il·luminada pel sol eixugant les llàgrimes de pluja que encara cauen per les canaleres i reboten al nas del Ricardet i mullen el barret... Adeu, que jo no hi era.
Coincidim, Galionar, en el tema de les tempestes.
ResponEliminaJa ho diu la dita: "Mai plou a gust de tothom ..."
ResponEliminaAquestes cançons d'en Renato Carosone i el tocadiscs "Pickup" són de quan jo era petit.
Bona tarda Galionar.
Molt bo, Montse!
ResponEliminaRealment no et pots fiar mai del sol ni dels núvols ni de les tempestes!
Moltes gràcies per la vostra visita i disculpeu-me; a causa d'una crisi forta de vertigen no em puc allargar. Demà respondré individualment els vostres comentaris i visitaré els vostres espais.
ResponEliminaUna abraçada!
Ha, ha, ha, m'has fet riure de bona veritat.
ResponEliminaMillora't.
Joan, hi ha tempestes que són inoportunes, i d'altres que són molt oportunes; no se sap mai... Et passaré el llibre de seguida que l'hagi acabat.
ResponEliminaMarta, no és mala idea. Imagina't com deu ser d'antiga la història si encara escoltaven "La del manojo de rosas"... Actualment, ella sortiria despullada al balcó i anirien directe al grà, o potser les dones ja no s'estan a casa i no s'avorreixen...
Anton, molt bo el teu comentari! 30 anys enrere hom diria que ja li va estar bé, a ella, per descarada i bandarrota, però actualment, amb menys hipocresia social, potser es mereixien alguna oportunitat... Tot això em porta a pensar en un dels primers articles d'aquest blog: sexe amb amor o sense amor? Però bé,seria tota una altra història una mica desagradable, per cert.
Sí, Jordi, no cal fiar-se'n mai, de les tempestes..., tot i que la seva contemplació és un dels espectacles més imponents que hi ha, principalment la transformació del cel durant els diferents estadis...
Pere, i sort que encara la pluja no ens obeeix i va per lliure... A casa meva hi havia un tocadiscs semblant, però no tan sofisticat; calia moure el braç manualment. Tenien el seu encant, eh?
Carme, és que avui dia no ens podem fiar de res... Una mica d'hunor no fa mal, oi, de tant en tant?
Novesflors, celebro que t'hagi fet passar una estoneta distesa. Segur que la realitat superaria la ficció... Avui ja estic força millor, gràcies.
Gràcies per la companyia i una forta abraçada!
Jo també m'he rist molt amb aquest poema tan enginyós. Enhorabona Montse i molta salut!!!
ResponEliminaB7s