Importes a algú?

(Nota: Aquest article l’ha inspirat una frase que una persona amiga em va escriure, fa un temps, en una carta: “¿I tu com ho saps, que no interesses a ningú?” Espero que, encara que amb una mica de retard, aquest relat li serveixi de resposta.)

LA DANSA DE LES MIRADES FURTIVES

La meva memòria guarda un record entranyable d’aquell pis on vaig viure bona part de la infantesa i de l’adolescència. En aquell temps els habitatges encara no es construïen en sèrie i tenien un encant especial, eren únics i irrepetibles. El meu pis havia estat originàriament una casa senyorial del segle XIX, amb celler, cavallerisses, dues plantes habitables, salons i àmplies alcoves, pintures als sostres i mosaics elaborats… Els propietaris, en morir, van deixar-la en herència a una institució benèfica, que la va reformar i convertir en quatre pisos que després es van llogar als treballadors de la fàbrica.

Nosaltres habitàvem el segon. Era un pis llarg i lluminós, amb una façana principal senyorívola abocada a una plaça molt cèntrica. La part del darrere, força més modesta, acabava en un petit terrat i s’integrava en un conjunt paisatgístic de patis interiors, d’arquitectura anàrquica i improvisada, on convivien les velles parets esquerdades amb els coberts d’uralita, les baranes de ferro rovellat amb les novíssimes galeries amb tancaments d’alumini. Els darreres de les cases limitaven amb la part posterior de les cases de la rambla. Cada espai d’aquell singular món tenia una personalitat molt marcada, una configuració irrepetible. Hi havia terrats minúsculs carregats d’andròmines al costat d’àmplies terrasses emblanquinades i pulcres, safareigs on algunes dones encara rentaven a mà, teulades ennegrides pels anys i la humitat, on sempre hi rondava algun gat pidolaire… Els testos florits lluïen a totes les baranes, i les persianes verdes protegien les finestres a les hores del sol. Els patis de les plantes baixes eren també molt diferents entre ells: el d’un bar de la rambla servia de magatzem, sempre ple de caixes de cervesa, el de la casa del metge destil·lava aires de grandesa i tenia una font artificial enmig. En un altre hi creixia un llimoner, i en el de més enllà hi havia un gronxador on una colla d’infants sempre s’hi barallaven… Els ocells hi cantaven tot el dia…

El terradet de casa era esquifit i poca cosa, i amb prou feines hi tocava el sol. Però a mi m’agradava sortir-hi a les tardes i asseure-m’hi a llegir, a dibuixar o a escriure, i durant les meves freqüents nits d’insomni hi contemplava el cel i somiava amb d’altres móns remots… Eren estones de solitud agradable, i els meus ulls es passejaven per l’extensió de balconades fins allà on eren capaços d’abastar…

Una d’aquestes tardes d’estiu em va arribar subtilment, després amb més claredat, el so d’una melodia deliciosa. Era les 4 estacions de Vivaldi. D’aquella música que transportava l’aire, no en sabia determinar la procedència. Però vaig sentir que les seves notes m’embolcallaven i que sota el seu influx, el paisatge prenia una tonalitat més resplendent. L’endemà va ser una simfonia de Beethoven. I així un dia rere l’altre: al meu petit racó hi arribaven Schubert, Mozart, Haydn, Bach…, fins que una tarda, finalment, en vaig descobrir l’origen. En un dels finestrals, hi havia un xicot d’uns 17 o 18 anys que estava llegint, i la música provenia del seu pis. Em vaig sentir embadalida per aquell xicot que també preferia la intimitat del terrat abans que sortir amb els amics, que escollia la companyia dels clàssics i dels llibres, i que demostrava unes preferències musicals exquisides. De vegades notava els seus ulls fixos sobre meu. Jo, amb la timidesa dels 15 anys, era incapaç d’aguantar aquella mirada gaire estona, però em sentia íntimament feliç, molt feliç…

Aquelles estones van anar convertint-se en el nucli central dels meus desigs; un ritual que es repetia cada tarda: jo sortia al terrat, ell m’hi esperava, posava la música més forta i començava la dansa de les mirades furtives…

Vaig saber que es deia Antonio, que havia arribar feia poc temps a la ciutat amb els seus pares, i que estudiava COU al mateix institut que jo. Era discapacitat físic a causa de la polio, i els veïns el tenien per una bellíssima persona. En una cama hi duia un mecanisme molt complicat sense el qual li hauria estat impossible caminar.

L’Antonio era alt i musculós; suportava dures sessions de gimnàs per recomanació facultativa i de cintura per amunt feia goig de veure. Tenia els cabells negres, ondulats, uns ulls foscos i brillants que li parlaven sols, i un somriure seductor que desarmava. Quan ens creuàvem pel carrer ens miràvem fit a fit, però no ens dèiem mai res; ningú no ens havia presentat, i no hauria estat correcte… Com més me n’anava enamorant, més creixia el meu dilema: si li deixo entreveure el meu afecte, es pensarà que ho faig moguda per la llàstima o la compassió. I bé sabia Déu que no era així, de cap manera…

El Salvador, un bon company de la colla de sardanes, íntim amic del meu veí, contínuament s’hi referia, sempre amb el seu to burleta habitual: mira que l’Antonio només em parla de tu, mira que et vol conèixer, mira que un dia t’esperarà al portal i no vegis què et farà… Jo no em volia creure res, m’ho prenia tot com una broma del meu amic dansaire, però els meus incipients somnis sensuals van començar a prendre forma en els braços de l’Antonio amagats en el portal…

Mentrestant, continuava l’innocent flirteig des del terrat, amb la música protagonista, les mirades entrecreuades, amb la il·lusió creixent i un inútil intent de contenir-la…

Un dia que passejava amb el Salvador, vam veure l’Antonio atansar-se cap a nosaltres a gran velocitat. Feia pena, veure’l córrer amb la seva coixesa. Va arribar davant nostre sense alè, sense que res justifiqués aparentment aquella absurda carrera… El meu amic, llavors, enjogassat com sempre, me’l va presentar. Com aquell qui presenta dues persones que no s’han vist mai a la vida i que s’ignoren totalment. Ens vam donar la mà i ens vam somriure, i devíem dir alguna frase de rigor; llavors la gent no es petonejava tant com ara. Fins molt més endavant no vaig saber que la presentació ja l’havien planejada feia temps, i que esperaven el moment propici…

Això ens va atorgar llicència per, almenys, saludar-nos formalment cada vegada que ens trobàvem, però poca cosa més. Jo encara puc sentir la vermellor de la cara fins a les orelles, la vergonya i el mal fer tan innats en mi. Ni m’atrevia a mirar-me’l directament als ulls, com si només pogués fer-ho a través de la distància dels terrats… Crec que no vam arribar a mantenir ni una sola conversa en tot aquell temps…

Jo em tenia en un baix concepte i no m’atrevia a pensar que, realment, pogués agradar-li. Ell era més gran, més madur, més preparat… Tot i que aquell curs m’havia fet bastant famosa a l’institut gràcies a un parell de premis literaris, mai no havia cregut que això servís per interessar a ningú, ans al contrari, tenia la impressió que els xicots em veien encara més inaccessible…

I encara molt menys pensava que ningú pogués enamorar-se de mi a través dels meus poemes, que van circular per l’institut i als quals molta gent va tenir accés…

Paral·lelament, un altre detall al qual no veig donar cap importància va ser que un amic de l’Antonio em fes moltes fotografies quan ballàvem sardanes, cosa que trobava divertit. I tampoc no hi vaig saber veure segones intencions…

A poc a poc, l’estiu es va acabar; van arribar els primers freds i els desigs no van trobar camí més enllà dels somnis. Ja no podia sortir amb els llibres al terrat. Les finestres tancades no deixaven escapar la música furtiva… Mai l’Antonio no va fer cap intent d’aproximació, ni em va aturar pel carrer, ni me’l vaig trobar esperant-me a cap portal. I jo, com a alumna avantatjada de persona assenyada (és a dir, perdedora i covarda), vaig empassar-me la frustració amb amargor i silenci. Senzillament, havia bastit castells a l’aire, m’havia cregut el que no era, i en realitat no li havia importat mai.

I ens vam anar fent grans. Cadascú va anar seguint camins diferents, amb més o menys encerts, escrivint a poc a poc les inèdites pàgines de la nostra pròpia història…

Però uns anys més tard, per aquells atzars amb què et sorprèn la vida, vaig saber, per la pròpia mare de l’Antonio, que el seu fill havia estat desesperadament enamorat de mi. Que a causa del seu defecte físic mai no va gosar de dir-m’ho, convençut que l’hauria rebutjat. Que havia tingut la paret de la seva cambra tota plena de fotografies meves ballant sardanes, i que gràcies a la intercessió d’un professor de literatura, tenia tots els meus poemes recopilats i enquadernats en un llibre de tapes vermelles… “Però és clar, tu no ho sabies”, em deia, compungida, aquella dona…

Aquella revelació inesperada no tan sols em va deixar molt trista, sinó que vaig sentir-me traïda i estafada. Perquè durant aquell temps d’adolescència jo també m’havia estimat l’Antonio amb una passió infinita, i vaig haver d’oblidar-lo convençuda que no li havia importat mai. Perquè ell mai no va ser capaç de dir-m’ho. La seva vida i la meva, qui sap, potser s’haurien entrellaçat molt bé, perquè en la base de l’ànima hi havia moltes coses en comú… Possiblement el meu destí hauria seguit uns viaranys molt diferents, potser l’autoestima hauria estat una altra, potser hauria interpretat d’una altra manera l’aventura de l’amor…

Però res de tot això no va ser possible, simplement perquè en un moment determinat, una persona va decidir guardar silenci i va ser incapaç de dir a algú que li importava. I allò que s’ignora és, a tots els efectes, com si no existís. Tots dos vam ser-ne els perdedors.

Des d’aleshores m’ho he preguntat sovint: ¿quantes ocasions dec haver desaprofitat, a la vida, per amagar el que sentia, quants trens he deixat escapar per falta de diàleg? He pogut constatar en pròpia pell que es perd molt més amb el silenci que no pas arriscant-se a mostrar els sentiments, sobretot quan es calla per por a fer el ridícul, per prejudicis establerts, per blindar-nos davant els fracassos… La meva actitud ara ha canviat. Tant hi fa que la resposta obtinguda no sigui la que m’agradaria escoltar. No serveix de res, que algú t’importi, si aquesta persona no ho acaba sabent mai. Ni serveix de res ser important per a algú, si aquesta persona no és capaç de demostrar-ho…

Per això crec amb fermesa que ens hem d’arriscar a mostrar els nostres sentiments. Podem sortir-ne ferits, és cert, però és l’única manera de viure la vida plenament. No ens servirà de res assabentar-nos que algú potser ens va estimar, quan ja no siguem a temps de viure aquell amor; ja no ens les podrem dir, les coses, quan estiguem morts…

Tot això és el que hauria pogut explicar-li al meu amic, fa unes setmanes, quan em va preguntar: “I tu com ho saps, que no interesses a ningú?” Porser si algun dia llegeix aquest relat, serà capaç d’entendre-ho.

Galionar