Dia 7. Altra volta, pluja de records. Fa molt temps, en un dia 7 del primer mes de l’any, vaig creure que s’obrien per a mi les portes a la Vida. Lluïa el sol a dins i a fora, i el cel de gener era blau com en un mes de maig.
Fa molt temps, després d’haver travessat aquella porta, no em va caldre escriure cap poema; la mort de dins m’esperava sigil•losa a l’altra banda, i Pablo Neruda havia ja compost els versos més tristos que jo podia fer aleshores. Només em va caldre traduir-los. Des de llavors, el cel no s’ha desvestit de la seva tonalitat grisenca. Fa molt temps...
Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Escriure així com ara: la nit és estelada
i tremolen els astres més enllà del llunyedar.
Dins la nit, el vent giravolta en el cel i canta.
Dins la nit, el vent giravolta en el cel i canta.
Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Jo vaig estimar-la i ella, a voltes, m’estimà…
En d’altres nits així vaig tenir-la entre els meus braços;
l’he besada mil vegades sota l’infinit del cel.
Ella m’estimà; jo a voltes l’he estimada.
Captiu del seu esguard, com no anhelar-la…!
Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Entendre que no hi és, que l’he perdut per sempre.
Copsar la pregonesa de la nit, més gran sense ella.
I el meu cor s’aferra al vers com a l’herba la rosada.
Tant hi fa que el meu amor no sabés retenir-la.
És un devessall d’estels la nit, i no és amb mi…
Lluny, molt lluny, una veu canta. I això és tot.
L’ànima encara es nega a haver perdut.
Delerosos d’ella, els ulls la cerquen;
la cerca el cor; però…, ja no és amb mi.
Les ombres de la nit, borrissol d’estels, tot tal com sempre.
Mes tu i jo, els d’aquells temps, ja no som els mateixos.
Pot ser que ja no l’estimi, però, Déu, com l’estimava!
El meu clam cercava el vent per apropar-se a ella…
D’un altre; deu ser d’un altre, com abans de fer-la meva.
Aquell cos blanc, la seva veu, els ulls tan bells…
Ja no la vull estimar, mes, qui ho sap si no l’estimo.
Tant de temps per a l’oblit; l’amor, tan breu…
Perquè en d’altres nits així es fonia entre els meus braços
ara l’ànima no accepta haver perdut.
Per això, que sigui l’últim cop que em causa pena
i aquests, els darrers versos que li escric.
Pablo Neruda (Traducció de Galionar)
Avui si que m'has tocat la fibra
ResponEliminai la tristesa no em deixa seguir...
Que hem fet per mereixer la llunyania
del que ens creiem nostree a vesar.
L'ànima no pot entendre eixa misèria
i el cos calla al cel buscant.
la semblança de la pèrdua sensible
esgarrapa i soc cec de tu. On trobar
el consol que em faci reviure
no em mereixo, fill meu, un altre instant.
Potser la vida és un camí grisenc esguitat de colors ací i allà. T'agafe el fil i el continuaré al meu blog, potser.
ResponEliminaPer cert, m'encanta la teua imatge al costat de la font pegant voltes dins d'un cub. M'encanta!!!
Un poema tan trist, però preciós. Molt ben traduït. M'ha agradat molt, malgrat la tristesa.
ResponEliminaAnton, de debò que em sap molt greu que la meva entrada t'hagi fet posar trist. Perdona'm.
ResponEliminaNovesflors, m'agrada la teva definició de la vida i la comparteixo. M'agradarà també gaudir de la teva nova entrada. Sí, aquest cub és tot un entreteniment. De passada, els anònims que m'envien anuncis de viagra potser s'adonaran que sóc una dona...
Carme, gràcies. Molts poemes de Neruda són tristos, com tots els que canten el desamor. Però aquest en concret el trobo també preciós.
Gràcies per la companyia i una forta abraçada!
tranquila, Galionar, encara t'agraeixo el poder llegir una traducció tant curosa i que ... es normal que qualsevol motiu és prou per que el record que està dins meu rebroti.no seria normal que així no fos. No he volgut marxar sense expressar-me. crec que em comprens. No et sentis malament per mi, ans al contrari. Anton.
ResponEliminaI l'espai és més gran aquest matí.
ResponEliminaSempre he estat partidari del risc de la traducció. Te'n felicito, Galionar.
Anton, et comprenc i agraeixo les teves paraules amb una gran i sincera abraçada.
ResponEliminaJordi, gràcies. No sóc bona traductora i molt menys de versos, però aquest en concret em va tocar tan de prop que va sortir sol.
Una forta abraçada!
Hola Galionar un poema magnífic i més amb la companyia de la teva traducció, jo m'he pres la llibertat d'embastar quatre mots...
ResponEliminaTota la vida és breu...
Et sents capaç aquesta nit,
darrera de la tristesa sempre
hi ha una gran tendresa
i una vida de fortalesa.
Dins al nit tot és possible,
bressolar el silenci o galopar
dalt d’un estel fins el crit del matí.
En d’altres nits, sempre
hi ha altres nits, però
avui és la teva vostra nit.
No estic segur de si res es perd per sempre...
Cada rosada té la seva pell i la flor.
Lluny molt lluny, però si de
vegades no sabem on som.
És veritat, demà ja no
serem els mateixos d’avui.
Estimar o deixar d’estimar...?
Tota la vida és breu.
Des del far una abraçada.
onatge
Un dels meus poemes preferits. Amors que foren i ja no hi són. M'agrada la teva traducció. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaFantàstica la traducció i tots els sentiments que ens lliura!!!
ResponEliminaper si no pots llegir la meua resposta Alberto Villén és "mañico" i fa pinets amb el valencià!!!
Una abraçada i que la proximitat de l'estiu ens lliure un cel ben blau i assolettat!!!
B7s
Gràcies, onatge, pels teus apunts de mots derivats del poema de Neruda. Estan plens de veritats molt grans. La vida és breu?, potser sí; tot i això, ens perdem per envitricolls inútils en lloc d'aprofitar-la al màxim. De vegades, només de vegades.
ResponEliminaJoan, també per a mi és un gran poema. Neruda havia d'haver estimat molt, per escriure una cosa així, o no ens arribaria tan endins.
Joana, també la teva traducció d'avui és magnífica. Aquest poeta ha estat tota una revel·lació per a mi. Sí, esperem que l'estiu sigui tal com dius, encara que hem d'acceptar que s'alterni la calma amb les tempestes.
Gràcies per la vostra companyia i una forta abraçada!