“No m’esguardis, donzella:
porto la mort als ulls.
No m’esguardis, donzella,
que et prendré el somni pur.
No m’esguardis, donzella:
vull estimar i no puc.”
Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista.
Un home amb una rosa blanca a les mans ha travessat de bon matí la tanca del cementiri. Ningú no l’ha vist entrar, potser només les orenetes que en aquella hora es despertaven s’ho han xiuxiuejat les unes a les altres. Ningú no ha vist on s’acostava, les seves llàgrimes furtives, el seu “fins aviat” i el seu adéu…
És un home estrany. Molts el tenen per un ximple. Es nega a si mateix el dret a ser feliç. No vol sentir a parlar de sentiments ni d’afectes. Evita les mostres d’amistat, i no vol tractes amb la gent. La seva professió el reclou encara més en la soledat: és escriptor.
És un home estrany. Molts el tenen per un ximple. Es nega a si mateix el dret a ser feliç. No vol sentir a parlar de sentiments ni d’afectes. Evita les mostres d’amistat, i no vol tractes amb la gent. La seva professió el reclou encara més en la soledat: és escriptor.
És difícil, de vegades, treure-li una paraula amable de la boca. Va contra tot i contra tothom, perquè està convençut que tothom va en contra seva. Un i cent mil cops es queixa de les coses que li surten malament, però és incapaç de posar cap mitjà per remeiar-les. Es complau en la seva mala sort, en la seva vida trista i miserable. Es fa llàstima ell mateix i es considera l’ésser més dissortat de l’Univers.
Diuen els qui el coneixen que mai li han sentit a dir una sola cosa positiva de les dones. Quan en parla, ho fa barroerament, referint-se sobretot a la seva anatomia, fent incís en els seus defectes, com si fossin éssers sense ànima ni escrúpols que només haguessin vingut al món per confabular-se contra ell. Les posa totes al mateix sac.
No vol tractes amb l’amor. No vol sentir a parlar d’amor. Per a ell, aquesta paraula constitueix la pitjor de les desgràcies… És un home que no vol estimar.
I fidel als seus principis, quan algú se li apropa amicalment amb un somriure, ell el rebutja, respon amb desdeny, o simplement no respon. Sembla que faci l’impossible per evitar, caigui qui caigui, que ningú li travessi la fràgil barrera de la pell i se li endinsi a dins del cor… Esquiva les preguntes més directes, els temes compromesos. Sembla complagut a llepar-se les ferides. Diríeu que la seva única obsessió és recuperar allò que ja només perviu en el passat, en el record…
Però en realitat, algú sap que no és així: quan, distret, baixa la guàrdia, se li escapa una tendresa que posa al descobert un rerefons ben diferent, que ell s’entesta a mantenir en secret… Malgrat el seu pessimisme misantrop, es transforma en un altre ésser quan escriu. És capaç de compondre relats meravellosos, històries d’una sensibilitat corprenedora; sap commoure, fer riure o fer pensar, és capaç d’atiar flames vives de passió entreteixint magistralment els mots… Els seus llibres van signats sempre amb pseudònim; s’ha creat una identitat falsa que no dóna cap pista de qui és en realitat…, perquè no en vol saber res, de reconeixements ni d’afectes, ni dels sentiments que pot encendre en l’esperit dels qui el llegeixen. Perquè no vol que l’estimin. Però de vegades el joc se li escapa de les mans. Perquè és ben sabut que ni els mateixos escriptors, en ocasions, són conscients de l’efecte auto-retrat de les paraules, ni de la quantitat d’ells mateixos que aquestes poden reflectir… I llavors, inútilment, intenta prevenir la catàstrofe quan aquesta ja s’ha esdevingut…
Se sent greument malalt. La seva història és dura. Perquè ha viscut tant de temps en el dolor, ara té por de fer mal, ara vol protegir la gent que aprecia d’ell mateix. No vol que ningú el recordi el dia que no hi sigui, que ningú n’hagi de vessar cap llàgrima…
Per això es fa l’esquerp i el circumspecte. Fins i tot l’àngel de la guarda que el vigila constantment, ha d’anar molt en compte perquè no s’adoni de la seva presència: no dubtarà a fer-lo fora si descobreix que és ell qui, amb la seva ombra, el protegeix dels raigs del sol quan escalfen més del compte…
Lentament, enfila el camí del cementiri de tornada cap al poble, i ningú no el veu passar, en una hora en què els homes encara no s’han posat a la feina… Potser només l’aire del matí, en un remoreig suavíssim, portarà el seu secret a alguna banda…
Avui en recorda l’aniversari. Fa molts anys, en un dia com aquest, la va conèixer. Massa poc temps després, ella va morir.
Des de llavors, l’home que no vol estimar, està greument malalt. Està malalt de mort, està malalt d’amor…
Avui en recorda l’aniversari. Fa molts anys, en un dia com aquest, la va conèixer. Massa poc temps després, ella va morir.
Des de llavors, l’home que no vol estimar, està greument malalt. Està malalt de mort, està malalt d’amor…
Galionar
Voltant pels blocs trobes persones que em recorden el protagonista del teu escrit. Potser no és que no vulguin ser estimats, però la seva vida real no té a veure amb el que expressen quan escriuen.
ResponEliminaBé ... això és el que imagino, només és una intuïció.
Bona tarda Galionar.
Quina història tan trista. En certa manera, a mi m'ha recordat, tot i que no té res a veure, el protagonista de la pel·lícula "El que resta del dia".
ResponEliminaPer a mi aquesta història reflecteix el fet que la vida a vegades ens duu a generar il·lusions, a idealitzar situacions i fugim de la realitat, en aquest cas fuig d'ell mateix, més que dels altres. Són situacions passades que s'han de païr...... del contrari acabes conspirant contra tu mateix.
ResponEliminaLa química de les emocions massa sovint ens empeny a situacions autodestructives, irracionals, i tanta raó com diem que tenim! Però no. Les emocions poden amb la nostra raó, controlen el nostre organisme, els nostres gestos, les nostres paraules... Per sort som destres trobant sortides. El protagonista de la història escriu tot allò que el seu cos, el seu gest, no és capaç de mostrar.
ResponEliminaPotser no vol estimar. Però no pot impedir que l'estimin.
ResponEliminaUna vegada em van dir "no deixis de fer-li entendre que no li vols cap mal".
A vegades trobes persones així, als blogs i fora dels blogs també. Com una doble personalitat que compensa d'alguna manera. Si escrigués tal com viu, segurament no seria vida, i té massa por de viure com escriu.
ResponEliminaLa ferida d'amor que li ha provocat la mort de la persona estimada, l'ha fet emmalaltir de mort i de por.
ResponEliminaÉs una malaltia, aquesta de la por a perdre el que s'estima, difícil de curar. Potser la seva poció li espera en algú racó del camí, allunyat de la tàpia del cementiri. Si el flascó que la conté té suficient llum, la veurà. Mentrestant, conserva la seva essència en el que escriu. Ja és un gran què, que no la perdi del tot.
Un conte ple de sensibilitat, íntim, que et convida a rellegir-lo.
Gràcies, Montse!
Pere, segurament les històries personals que s’amaguen darrere els blogs donarien per un article interessantíssim, gairebé per una tesi doctoral. Potser només la intuïció, el sisè sentit o digues-li com vulguis en poden indicar si allò que llegim és un retrat fidedigne del seu autor o si és el que aquest vol que ens creiem d’ell. Només nosaltres podrem concloure si al darrere dels posts hi ha una persona sincera o una persona que s’amaga en les paraules. A mi m’agrada aquest intent de descobrir la gent per mitjà del que desprenen els seus mots; amb alguns hi connecto de seguida i ni tan sols sé com se diuen, i tampoc tinc necessitat de més informació, perquè l’essencial ja ho endevino.
ResponEliminaNovesflors, la història és molt trista perquè està basada en un fet real; no té res en absolut d’autobiogràfica, sinó que vaig conèixer l’home que no es deixava estimar..., en part perquè ja no volia patir més, però en part també perquè no volia fer patir els altres amb les seves misèries. Sí, certament pot recordar la pel•lícula que esmentes.
Jaume, el meu protagonista volia fugir de la realitat, però aquesta no se li va fer mai indefugible. Crec que no va acabar de pair mai les circumstàncies, i sí, això li va representar una conspiració contra ell mateix i la seva salut. Només una llarga i atenta observació dels seus relats em va permetre intuir la formidable persona que hi havia sota moltes capes de ciment...
Joan, tantes vegades que ens enganyem creient que la nostra raó passa per davant del cor..., i en realitat són les nostres emocions qui acaben sempre guanyant i aflorant d’una o altra manera. D’aquí tants malestars psicosomàtics... Has resumit amb molt encert l’actitud de l’home de la narració: en l’escriptura se li escapava tot allò que ni el cos, ni el gest ni la voluntat volien mostrar.
Filadora, m’ha agradat molt la teva intervenció. L’home que no volia estimar es resistia a deixar-se estimar pels altres; feia l’impossible perquè qualsevol se’n desdís. Però crec que sí, que amb el temps va entendre que no li volia cap mal, i fins i tot va néixer una certa amistat entre nosaltres.
Carme, en el cas de l’home que no volia estimar, crec que era a l’inrevés, que tenia massa por d’escriure com vivia. Però alhora, les històries que s’inventava eren un reflex d’una riquesa humana que fins i tot ell ignorava... D’acord totalment amb el tema de la doble personalitat. N’estic segura que per a una professional com tu el seu cas t’hauria semblat apassionant, com em va semblar apassionant ell per a mi com a persona digna de ser estimada.
Gràcies per compartir la vostra estona en aquest espai i una abraçada molt gran.
Pilar, m'agradaria que el meu protagonista pugués llegir el teu comentari i que retornés a ell l'esperança de trobar encara la seva poció de llum en el camí. Sí, mentre continuï escrivint la vida tindrà encara algun sentit per a ell, mantindrà la seva essència. Gràcies per les teves paraules benevolents amb el conte. Una forta abraçada!
ResponEliminaConec més d'una persona així. No sempre és una ferida d'amor, però sí és ferida que els ha tancat en ells mateixos, que fà que tots els sentiments quedin dins seu a pany i forrellat. Hi ha remei. Però és molt dificil trobar la clau que faci guarir la ferida...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaHi ha moltes persones malaltes d'amor, i amb el temps tenen por d'estimar i de ser estimats... La solitud els corca l'ànima, s'ofeguen sempre en un passat, que ha hores d'ara ja no és de ningú, només del passat... No veuen ni el sol ni la lluna, no tenen fred ni calor, nomes el mal d'amor. Potser estimar sempre té efectes secundaris..., i també de primaris, però mai no podem tancar el nostre cor, és com deixar de viure, o viure morts i enterrats...
ResponEliminaDes del far una abraçada d'avui.
onatge
Joan Josep, el pitjor no és la manca de solució, sinó la negativa a ser ajudats, generalment, i també la negació de l'esmentat problema per part dels afectats; com tu dius, molt difícil trobar la clau del pany...
ResponEliminaOnatge, puc arribar a comprendre que després d'alguna o d'algunes males experiències, hi hagi qui es tanqui en banda i es negui totalment a l'amor. Que es construeixin una cuirassa ben gruixuda que és gairebé difícil de trencar. La majoria de la gent, però, tenim mecanismes suficients per gestionar els fracassos, per tirar endavant, però hi ha qui no els té. I llavors sí, viuen morts i enterrats..., en vida, encara.
Una abraçada gran i gràcies per ser-hi.
Vaja per davant el reconeixement agraït a tots els àngels que, sense ales, van pel món de manera anònima, discreta, quasi invisible,… perquè en són conscients que la necessitat que d’ells tenen alguns humans és quasi igual de forta que la negativa a reconéixer la seua presència.
ResponEliminaEl qui està ferit de mort o d’amor, que és ferida dels mateixos efectes per qui la pateix, corre el perill de distorsionar la seua imatge -que no el seu interior- en la contradicció que extraordinàriament expliques al teu relat. No calen més paraules quan les que tu has pronunciat refleteixen tan bé una situació que moltes persones coneixem; bé perquè en som víctimes en carn pròpia o perquè tenim a prop nostre algun ésser ferit per l’amor, malalt, doncs, de mort en vida.
Una abraçada molt forta,
amparo
Amparo, és molt colpidora la teva afirmació: "...El qui està ferit de mort o d’amor, que és ferida dels mateixos efectes per qui la pateix..." Colpidora i certa. Prou que ho saben aquells qui l'han patit o que l'han vist patir. Poc més ens resta fer per ells que oferir-los la nostra companyia i intentar que puguin gaudir de la vida que encara els queda..., amb la pròpia vida, que no pas amb la mort.
ResponEliminaUna forta abraçada i gràcies per ser-hi!
Jo li aconsellaria a la persona ferida d'amor, que pensara que com tota malaltia, aquesta també té cura, que s'alliberara del psudònim i que aplicara els seus escrits a la vida real.
ResponEliminaLa vida, com l'amor, és molt bella, però de vegades estem tan cecs que no podem veure-la.
Una abraçada i bona setmana!!!
Ah i se m'oblidava, molt bonic i colpidor el teu relat i escrit amb una sensibilitat que es respira des de ben lluny!!!
ResponEliminaGràcies per les teves paraules, Joana; m'agradaria poder fer arribar el teu missatge a l'home que no volia ser estimat, tot i que serà una mica complicat, per no dir impossible.
ResponEliminaBona entrada d'estiu, Joana, i també per a tots els qui m'acompanyeu. Una forta abraçada!