-Avui la música primer?
-Sí, avui la música primer.
-No t’has equivocat en l’ordre?
-No, no m’he equivocat en l’ordre; avui cal engegar la música abans de llegir el poema.
-A veure... Ostres, que fort; Barry Lyndon!
-No, no és Barry Lyndon. Bé, en certa manera sí, però no. Es tracta de Shubert. Franz Schubert i el seu trio núm. 2 van existir molt anys abans que Barry Lyndon. Declaro públicament el meu amor per la música d’aquest compositor i especialment per aquesta obra, tan coneguda gràcies al film de Kubrik.
Si algunes persones demanen als seus/les seves amants, previ a la relació, que aquestes estimin el seu gat, els seus bonsais o les seves criatures, jo els demanaré que estimin la música de Schubert. Curiosos, abstingueu-vos.
NO CONEC LA PAU
No, no conec la pau,
d’ençà que el teu cor m’és hoste,
senyor dels meus somnis,
del meu bategar.
No, no sé que és la pau,
d’ençà que els meus ulls cegares
cercant, en la boira,
un astre més clar.
No, ja no em resta pau,
d’ençà que el teu rostre ocultes
per no quedar pres
en el meu esguard.
No, ja no en sé, de pau;
la força s’esberla
quan veig que t’allunyes
i et desitjo tant…
No, ja no em queda pau,
somiant que els teus llavis
s’apropen al rostre
i em volen besar.
No, no he tingut més pau,
d’ençà que aquell dia
de sobte quedàrem
quiets, davant, plegats.
No, ja no em cal, la pau,
car sé que la vida
et pren i et retira
del meu alenar.
No, ja no vull més pau,
perquè no tinc ànims
de seguir lluitant;
perquè l’esperança
m’ha anat oblidant,
perquè no tinc llàgrimes
per seguir plorant.
Galionar
Bonica la música i bonic i rítmic poema.
ResponEliminaNo, no conec, no sé que és, ja no em resta, ja no en sé, ni em queda, ni he tingut, ni em cal, ni vull ... dir-te res perquè m'ha agradat tant que no sé que dir .
ResponEliminaBona nit Galionar:)
A mi també m'agrada molt aquest representant del romanticisme. La seva subjectivitat s'endinsa en el més profund dels sentits, aconseguint que "sentis" la música, com si hagués estat composta especialment per a un instant.
ResponEliminaLa que has triat avui et fa albirar la pau i notes que t'enerva i que se t'escapa, malgrat que la segueixes, amagada en la salabror d'una llàgrima. La que s'ha quedat presa en el teu poema.
De categoria, Galionar! És el millor adjectiu que he trobat i tot i així no descriu la meva admiració.
Que la pau sigui (és) en tu.
ResponEliminaPotser la pau
ha anat canviant
amb la vida,
potser ara no
la reconeixes, no
la sents, però
ella sempre hi és,
de vegades li impedeixen
arribar, però hi és.
Plora només per
fertilitzar el teu cor
i compartir profunditat...
Assassins de pau n'hi ha i n'hi ha hagut sempre, però aquesta és una riquesa que va i viu en i amb tu, no deixis que res la pertorbi...
Des del far una abraçada plena.
onatge
Ompli la buidor i el sileci
ResponEliminai no deixes de lluitar.Recorda que d'amor són els llavis que inventen els colors, els somriures en la mirada, els somnis i les il·lusions.Vola, busca el plaer,
aleteja com un ocell,recorda que la vida és un vals que s'obri a l'albaesperant que l'acompasses
sosprirant amb deler.
Molt bonic el poema, Montse!!!
Bona setmana
Gran poema. No puc sentir la música poerque aquestos totils del cibercafé no tenen auriculars desde fa setmanes. Qué hi farem. Joan Carles.
ResponEliminaHas encertat una de les meves peces preferides...Un poema molt trist. Poder la gent té conceptes diferents sobre la pau i la confonen amb tranquilitat. Les grans ànimes sempre són inquites...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaTrist, però la tristesa també forma part del viure, i sempre he pensat que la pau es un estat d' anim, perquè nosaltres mateixos del viscut podem convertir el nostra esperit en tot un pou de savieses.
ResponEliminaPetonet bonica
M'ha agradat molt tot el post. Molt. Primer l'ambientació: la imatge i la música. Després les teves condicions i finalment el poema romàntic del tot, radicalment romàntic!
ResponEliminaQue en faríem de la pau, si encara ens queda tanta vida, per viure intensament!
T'aplaudeixo, Galionar!
Gràcies, Novesflors, i a mi m'agrada que t'hagi agradat.
ResponEliminaPere, gràcies també per a tu. De vegades el silenci diu més coses que totes les paraules juntes.
Pilar, gràcies a tu també. M'identifico molt amb el corrent del romanticisme, tant en la música com en la literatura o la pintura. Després d'haver llegit Werther per primera vegada vaig ser conscient que havia nascut en una època equivocada...
Onatge, gràcies pels teus versos. El poema suposo que ja el recordes, està publicat al nostre llibre, però amb el rerefons de la música m'agrada més a mi i tot...
Gràcies, Joana, la prosa poètica del teu comentari és molt especial; em quedo amb aquesta frase: la vida és un vals que s'obre a l'alba esperant que l'acompasses sospirant amb deler.
Gràcies, Joan Carles. Per la música no t'amoïnis; és d'aquella que no t'agradaria perquè et fa posar trist. Però digues al cíber que o posen auriculars o no pagues!
Gràcies, Joan Josep, em sembla que tenim gustos força similars amb la música. Eh, que encara recordo la teva interpretació de Bach en directe! Interessant opinió entre pau i tranquil·litat; crec que és així; deu ser per allò que diuen de pau, tranquil·litat i bons aliments...
Marta, gràcies per la teva aportació. Sí, la pau l'hem de sentir a dintre; moltes vegades no concorda amb la nostra realitat externa i sentim que no ens entenen. Per descomptat, intento fer-ne un bon pòsit del passat, extreure'n tot allò que em pot servir per a l'endemà. Per això, com més vells més savis..., poitser.
Gràcies, Carme; sí, el poema pretenia ser romàntic total; per això la música de Sshubert l'acompanya tan bé que semblen fets l'un per a l'altre. M'agrada moltíssim la teva frase: Què en faríem de la pau, si encara ens queda tanta vida, per viure intensament!
Una forta abraçada a tothom i resguardeu-vos de la calor!
Mare meva! quin poemàs!
ResponEliminaDins la meva ignorancia en aquest mon dels poemes, m'atreveixo a dir que és un poema perfecte a més de preciós pero.... espero que la tristesa que despren tan la música com el poema es quedin aquí al blog i no s'encomani......és molt maco Montse. Un petó.Fanny
ResponEliminaGràcies, Filadora, la teva expressió és força contundent.Ja passa, amb els poemes, de vegades: de cada 20 o 30, en surt algun que es pot aprofitar...
ResponEliminaFanny, gràcies a tu també; el poema pot ser trist (ja em coneixes), però la música aporta una pau meravellosa. I si no, sempre et pots fixar en el solista del violoncel, que és gairebé tan atractiu com la música...
Una forta abraçada!
És un d'aquests poemes en el qual un es sent o sap que s'ha sentit identificat en algun moment de la vida. Anyoro aquesta inquietut que causa l'amor, tot i que a cops es sofreixi.....
ResponEliminaJaume, jo també l'enyoro, a hores d'ara, aquesta inquietud que dius... El poema ja té el seu temps.
ResponEliminaUna abraçada i gràcies per la companyia.
no deixa indiferent la música ni la poesia. gràcies per tornar a acostar-me a schubert, i sobretot per la interpretació poètica que n'has fet...i jo que pensaba que schubert era un jugador de futbol.....
ResponEliminaGràcies a tu, Quim. I no te les donis de passota que no cola! :)
EliminaUn petó!