dissabte, 3 de març de 2012

L'infant que s'estava a sota la taula

Avui fa tres mesos de la partida de Joan Carles Planells. Ell, igual que Dalí, va néixer per ocupar el buit que deixà a la família el seu germà mort, i aquesta circumstància el va acompanyar negativament durant tota la vida. Aquest relat és un dels primers que li vaig llegir, un dels que més em va emocionar i el primer que vaig traduir-li.

"...Quan Carolina se n’anava al matí a comprar al mercat, deixava el seu fill a sota la taula del menjador, assegut a terra, jugant amb el cistell de les agulles d’estendre. Amb elles, les seves manetes d’infant de tres anys bastien construccions que de vegades semblaven estranys avions i, d’altres, artefactes purament capriciosos.
Quan Carolina tornava del mercat, deixava el cistell d’anar a plaça a la cuina, i s’afanyava a mirar a sota de la taula, tot aixecant les faldilles de les estovalles que la cobrien: l’infant s’estava allí, silenciós, somrient en veure-la inclinada mirant-se’l. Li mostrava les estranyes joguines que havia estat creant amb les agulles d’estendre mentre ella era a fora, i ella se sentia cofoia del seu fill.
L’infant romania quiet a sota la taula durant l’estona que durava l’absència de la mare. Tenia tota la casa per a ell, però s’estava en aquell lloc com si fos un indret destinat a protegir-lo. (Si va estar nou mesos dins el ventre matern, bé podia estar-se sense cap problema amb prou feines una hora a sota aquella taula...)
La mare descobria, aixecant les faldilles del cobretaula, el rostre somrient del seu fill, la seva figura de criatura de tres anys, com si remembrés el moment en què el va veure per primer cop després del part. Tots dos es miraven, amb la complicitat d’un joc creat per ells dos i jugat segons les seves regles: “La taula on mengem et representa a tu, que em vas portar a dintre”. “La taula sota la qual m’esperes és on et trobaré quan arribi, per veure’t com si et veiés per primer cop”.
Un joc innocent entre mare i fill.
Carolina se sent orgullosa del seu fill. Als 33 anys té un nen preciós. La seva germana l’enveja, tot i que ho dissimuli... La seva germana, que no tindrà mai fills (terra eixorca), mentre que ella en tindrà dos, tot i que... Però almenys n’haurà tingut dos (bona terra).
Al mercat, compra tranquil•la sabent que l’infant juga plàcidament i silenciós sota la taula, que no correrà cap perill perquè li ha ensenyat que la taula és com si fos ella mateixa, la mare, que en té cura i el banya cada dia abans d’anar a dormir, i que el protegirà a tothora si no es mou mai d’allí a sota mentre ella és a comprar.
A casa, el fill resta tranquil, sense temor, perquè se sent protegit i sap que no patirà cap mal allí a sota mentre que, enfeinat, fabrica estranyes joguines per ensenyar-les-hi a la mare quan aquesta torni. I llavors es miraran l’un a l’altre, talment com si tots dos fossin els guanyadors en aquell joc. Quin joc? Tant és, perquè és un joc que té dos guanyadors.
L’infant ja pesa una mica, però Carolina l’agafa amb els seus braços i l’aixeca, aprofitant al màxim el temps de poder fer-ho, perquè quan sigui més gran ja no serà possible: l’infant és encara la seva preciosa joguina, ple de carn, ple de vida, una joguina sortida del seu ventre i que l’ha fet dona, dona de debò; el nen és el seu orgull i la seva raó de viure, i es queda embadalida en veure’l córrer per la casa, amb aquestes estranyes joguines que es fabrica i mirant el seu somriure. Quina criatura tan tranquil•la, tan bona, tan afable que ha regalat al món...
Carolina se l’emporta a la cuina perquè vegi les coses que ha dut del mercat: tomàquets vermells, mongetes verdes... Els ulls de l’infant es passegen per aquests colors tan bonics, tan atractius... No presta atenció als embolcalls de la carn o el peix, tan sols les coses de colors li criden l’atenció perquè podrien ser joguines, perquè són coses boniques i vistoses...
Carolina ho va desant tot al rebost, tot parlant amb el seu fill, el seu tresor. Aquest nen tan silenciós i callat que se la mira amb els ulls grans i amb un somriure quan ella fingeix descobrir-lo a sota la taula... L’espera com l’esperava el gat blanc que va tenir de joveneta a casa dels seus pares..., temps abans que esclatés aquella guerra tan horrible.
Mare i fill comparteixen en silenci les hores plàcides de la tarda, còmplices en aquests silencis i aquests jocs. En fer-se fosc, tornarà el pare i soparan tots junts a la taula, i l’endemà repetiran els jocs.

I un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant ja no és a sota de la taula. Un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant dorm per sempre més en un lloc fred, obscur, cobert de pedra i molt lluny de casa seva. Gats de colors protegiran per sempre el seu estatge..."
Joan Carles Planells (Relats autobiogràfics) - Traducció: Galionar  (Veure versió original)

16 comentaris:

  1. Deu ser tant desesperant perdre un fill, que no m'estranya que després els pares quedin tan tocats com per marcar per sempre, involuntàriament a l'altre fill, al que ve després.

    Un conte emocionant, trist.

    Un bon record pel teu amic. M'agrada compartir-lo i així acostar-me a tu.

    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  2. Mig segle després, poc abans de Nadal, un altre home ha decidit anar-se’n a dormir per sempre en un lloc fred, obscur, cobert de pedra i molt lluny de casa seva. Estrelles lluentes il•luminaran el sender de l’Univers fins conduir l’home allà on vol romandre per sempre més. Aquells que se l’han estimat en veritat protegiran per sempre el seu estatge a la Terra, cuidaran que el seu record seguisca vivint dins les ànimes que el respectaren.
    Gràcies per mantindre viu el seu record.

    ResponElimina
  3. Ostres ... és un xic trist tot això!
    En aquesta avorrida i humida tarda de dissabte quan gairebé totes les notícies són dolentes aquest escrit m'ha "fotut a les cordes".
    Me'n vaig ha fer un tomb per la Rambla de Figueres a veure si trobo a algun conegut per fer petar la xerrada i estirar les cames.

    Bona tarda Galionar.

    ResponElimina
  4. Maravillosa narración que nos descubre la afinidad no siempre manifiesta, y envidiable en este caso entre madre e hijo. A pesar del rápido desenlace, el caótico final me ha cogido desprevenida.
    Se asemeja a la realidad cotidiana...un solo segundo cambia por completo el runbo de la vida.

    Mi chico me acompaña en la lectura Galionar...te manda un saludo.

    Un abrazo, amiga.

    ResponElimina
  5. Un relat força corprenedor sobretot, perquè quan descobreixes el final, et ve de cop tota la relació d'amor de la mare amb el nen, que farà que per ella, el dolor sigui molt més punyent...
    Es nota que això és de fa uns anys, perquè si ara una mare deixés el nen sol a casa per anar a comprar, de seguida vindrien els "salvanens" del serveis socials a desfer l'encant del joc de mare i fill...
    Una bona companyia la nana de Falla, pel post i per anar a dormir!

    Un petó de bona nit.

    ResponElimina
  6. Carme, sé, sembla que és un drama considerable haver estat concebut per intentar substituir un germanet que ha mort, que sempre serà més guapo, més estimat, més intel•ligent que el segon; almenys, això és el que acostuma a percebre el nou infant. Recordo que el mateix Dalí, que ho va viure en carn pròpia, ho havia explicat en diverses ocasions, i es dóna la casualitat que el pintor Àngel Planells (pare del Joan Carles) era amic personal i col•laborador de Dalí. En Joan Carles va sentir-se des de petit rebutjat, poc estimat, convençut de no estar a l’alçada del seu germà, i aquest patiment ja el va marcar des de sempre. M’imagino que actualment els psicòlegs podeu donar més d’un cop de mà a casos tan tristos com aquest... Moltíssimes gràcies per la teva càlida proximitat, Carme!

    Anònim, desconec qui ets, però deixa’m donar-te les gràcies per les teves bellíssimes paraules. Havies conegut també l’autor del relat? Sí, mantindrem viu el seu record; la seva pròpia obra s’encarregarà que sigui així. Ell creia que era molt bo en el gènere de la ciència-ficció, però l’excel•lència la va aconseguir, al meu parer, precisament en els seus relats autobiogràfics. Espero que els estels de l’Univers no s’apaguin mai més i continuïn indicant-li el camí. I de pas, també, als qui cerquem a les palpentes una via per continuar transitant...

    Pere, sí, el relat és colpidor, i em sap molt greu haver contribuït, amb ell, a espatllar-te la tarda. Espero que, almenys, el passeig hagi estat profitós. Com a desgreuge, el proper relat prometo que: a) serà meu. i b), que almenys et farà somriure.

    Tyrma, celebro que t’hagi agradat el relat. El Planells d’aquella època, amb el seu elaborat estil narratiu, era francament bo. Havíem estat preparant un bon llibre amb el recull dels seus relats autobiogràfics, però una de les seves crisis va espatllar-ho tot i no en va voler saber res més. Crec que va ser una llàstima. Una cordial salutació per al teu fill de part meva, tot agraint-li l’atenció de llegir la meva entrada.

    M. Roser, agraeixo la teva apreciació i les teves paraules. Jo també crec que es tracta d’un molt bon relat. Els fets devien ocórrer uns 65 anys enrere, i llavors ni devien existir els serveis socials... La “Nana” de Falla la vaig sentir al teu bloc, així que part del mèrit és teu. Jo en cercava una versió que tinc en disc de Pau Casals, però deu ser massa antiga per al youtube.

    Us agraeixo la vostra companyia i us abraço ben fort. Bona nit!

    ResponElimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. Ja 3 mesos... com passa el temps!
    Tristíssim relat, més encara si, com dius, és autobiogràfic.

    ResponElimina
  9. Honors per a Joan Carles Planells, pel seu text immens i corprenedor, dels que ja no en queden. I també per a tu, Montserrat, pels colors personals, que en la traducció has sabut posar. Això és molt notable.
    I fa goig la música que jo tant conec del blog de la Roser.
    Torno de seguida. Per acabar de copsar tots els matisos.

    ResponElimina
  10. La teua entrada amb el relat de Joan Carles em porta a la memòria aquest poema de Juan Cobos Wilkins . Em permet la llicència de deixar-lo també ací, al teu espai que considere un poquet ma casa, el meu refugi.
    Gràcies i una molt forta abraçada,
    amparo.

    Sin equipaje

    Te lo llevaste todo, Niño Perdido,
    tras de ti. Los juegos
    a inventarse palabras, el abrazo
    azul del albornoz tan cálido, la ortografía
    de regaliz en mi buzón, el tirachinas
    descubierto en la colcha
    de bodas de mis padres y aquellas
    esperas insufribles
    con un final -perdóname- de flores
    asomando su tierno disimulo
    de pétalos ocultos a la espalda.

    Todo se fue
    contigo a ese país
    hacia el que tú vuelas ahora
    y del que yo regreso.

    De "Escritura o paraíso" 1998

    ResponElimina
  11. Sí, Novesflors, el temps passa molt de pressa. Els relats autobiogràfics de Joan Carles Planells són verídics, d'una sinceritat esborronadora; en ells va trobar una porta oberta per exterioritzar molts dels seus fantasmes interns, per això els considero la seva obra més valuosa i autèntica.

    Jordi, com li comentava a Novesflors, aquests relats són per a mi el millor que va escriure mai. Traduir-los va ser un exercici molt enriquidor d'aprenentatge i d'acostament a l'autor. I la música també em rep cada vegada que entro a l'espai de la M. Roser, d'una manera molt plaent.

    Amparo, agraeixo la teva aportació amb el poema de Juan Cobos, que desconeixia. Afortunadament, no sé què és pedre un fill, però diuen que es tracta del dolor més intens i més difícil de superar. Em sento molt honorada que hagis fet d'aquest espai un poquet de casa teva; espero no haver de decebre't mai.

    Gràcies a tots per la vostra presència i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  12. La narració ens mostra la seva gran sensibilitat. Aquestes persones pateixen moltíssim. Llàstima la seva pérdua. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  13. Potser el llegeixo en uns dies, en que aquell infant que la meva mare besava, bressolava, va créixer, es va fer gran, però que ja fa dos Nadals que no és a taula; l'enyor, el dolor per les pèrdues és massa gran en una mare.
    La teva història es tan trista, que em colpeix com si em fos propera.
    Molt bonica, però trista, massa trista!!!
    Saps que he creat un enllaç, pensant que havia fet un comentari. Així que t'he posat a casa meva!!!
    Petons i que tinguis un bon dia!!!

    ResponElimina
  14. Galionar i Jordi, m'agrada que us agradi, la música que m'agrada a mi!he, he...

    ResponElimina
  15. Sí, Joan Josep, per arribar al seu fons calia deixar la ciència-ficció de banda i quedar-se amb aquesta mena de relats. Per sort, encara en podem gaudir a través del seu blog, que continua com el va deixar.

    Dafne, ja he passat per casa teva i he vist l'enllaç. És com una continuació del teu darrer post; en tots dos es parla de pèrdues estimades. La vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda.

    M. Roser, i a mi també m'agrada que compartim el mateix gust per la mateixa música!

    Gràcies per la companyia i una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  16. Van Gogh tenia un germà que havia nascut el mateix dia que ell però un any abans... i també s'havia dit Vincent!

    Ell no l'havia conegut, és clar, però sabia el fet, i que ell era el segon Vincent, nascut també un 30 de març... Hi ha qui diu que també el va marcar.

    Perdre un fill sempre ha de ser terrible...

    ResponElimina