L'infant que s'estava a sota la taula

Avui fa tres mesos de la partida de Joan Carles Planells. Ell, igual que Dalí, va néixer per ocupar el buit que deixà a la família el seu germà mort, i aquesta circumstància el va acompanyar negativament durant tota la vida. Aquest relat és un dels primers que li vaig llegir, un dels que més em va emocionar i el primer que vaig traduir-li.

"...Quan Carolina se n’anava al matí a comprar al mercat, deixava el seu fill a sota la taula del menjador, assegut a terra, jugant amb el cistell de les agulles d’estendre. Amb elles, les seves manetes d’infant de tres anys bastien construccions que de vegades semblaven estranys avions i, d’altres, artefactes purament capriciosos.

Quan Carolina tornava del mercat, deixava el cistell d’anar a plaça a la cuina, i s’afanyava a mirar a sota de la taula, tot aixecant les faldilles de les estovalles que la cobrien: l’infant s’estava allí, silenciós, somrient en veure-la inclinada mirant-se’l. Li mostrava les estranyes joguines que havia estat creant amb les agulles d’estendre mentre ella era a fora, i ella se sentia cofoia del seu fill.

L’infant romania quiet a sota la taula durant l’estona que durava l’absència de la mare. Tenia tota la casa per a ell, però s’estava en aquell lloc com si fos un indret destinat a protegir-lo. (Si va estar nou mesos dins el ventre matern, bé podia estar-se sense cap problema amb prou feines una hora a sota aquella taula...)

La mare descobria, aixecant les faldilles del cobretaula, el rostre somrient del seu fill, la seva figura de criatura de tres anys, com si remembrés el moment en què el va veure per primer cop després del part. Tots dos es miraven, amb la complicitat d’un joc creat per ells dos i jugat segons les seves regles: “La taula on mengem et representa a tu, que em vas portar a dintre”. “La taula sota la qual m’esperes és on et trobaré quan arribi, per veure’t com si et veiés per primer cop”.

Un joc innocent entre mare i fill.

Carolina se sent orgullosa del seu fill. Als 33 anys té un nen preciós. La seva germana l’enveja, tot i que ho dissimuli... La seva germana, que no tindrà mai fills (terra eixorca), mentre que ella en tindrà dos, tot i que... Però almenys n’haurà tingut dos (bona terra).

Al mercat, compra tranquil•la sabent que l’infant juga plàcidament i silenciós sota la taula, que no correrà cap perill perquè li ha ensenyat que la taula és com si fos ella mateixa, la mare, que en té cura i el banya cada dia abans d’anar a dormir, i que el protegirà a tothora si no es mou mai d’allí a sota mentre ella és a comprar.

A casa, el fill resta tranquil, sense temor, perquè se sent protegit i sap que no patirà cap mal allí a sota mentre que, enfeinat, fabrica estranyes joguines per ensenyar-les-hi a la mare quan aquesta torni. I llavors es miraran l’un a l’altre, talment com si tots dos fossin els guanyadors en aquell joc. Quin joc? Tant és, perquè és un joc que té dos guanyadors.

L’infant ja pesa una mica, però Carolina l’agafa amb els seus braços i l’aixeca, aprofitant al màxim el temps de poder fer-ho, perquè quan sigui més gran ja no serà possible: l’infant és encara la seva preciosa joguina, ple de carn, ple de vida, una joguina sortida del seu ventre i que l’ha fet dona, dona de debò; el nen és el seu orgull i la seva raó de viure, i es queda embadalida en veure’l córrer per la casa, amb aquestes estranyes joguines que es fabrica i mirant el seu somriure. Quina criatura tan tranquil•la, tan bona, tan afable que ha regalat al món...

Carolina se l’emporta a la cuina perquè vegi les coses que ha dut del mercat: tomàquets vermells, mongetes verdes... Els ulls de l’infant es passegen per aquests colors tan bonics, tan atractius... No presta atenció als embolcalls de la carn o el peix, tan sols les coses de colors li criden l’atenció perquè podrien ser joguines, perquè són coses boniques i vistoses...

Carolina ho va desant tot al rebost, tot parlant amb el seu fill, el seu tresor. Aquest nen tan silenciós i callat que se la mira amb els ulls grans i amb un somriure quan ella fingeix descobrir-lo a sota la taula... L’espera com l’esperava el gat blanc que va tenir de joveneta a casa dels seus pares..., temps abans que esclatés aquella guerra tan horrible.

Mare i fill comparteixen en silenci les hores plàcides de la tarda, còmplices en aquests silencis i aquests jocs. En fer-se fosc, tornarà el pare i soparan tots junts a la taula, i l’endemà repetiran els jocs.

I un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant ja no és a sota de la taula. Un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant dorm per sempre més en un lloc fred, obscur, cobert de pedra i molt lluny de casa seva. Gats de colors protegiran per sempre el seu estatge..."

Joan Carles Planells (Relats autobiogràfics) - Traducció: Galionar  (Veure versió original)