dijous, 8 de març de 2018

No et demano la mà...


Estimar una altra persona sense privar-la de la seva llibertat. Sense possessió. Sense dir-li sóc teva, sense voler cap sóc teu. Sense acceptar cap ets meva, sense haver de dir ets meu.
Costa, costa estimar així, quan el desig de possessió sorgeix de forma visceral i primària i fa perillar la llibertat de qualsevol dels dos, o de tots dos.
Però potser la veritable grandesa de l’amor està en saber renunciar a aquest desig de possessió. Hi entra en joc, aquí, la intel•ligència. No és fàcil, però el repte és apassionant i el resultat val la pena.
Per a mi és un honor reunir en aquest espai dues persones que ens en parlen, amb idèntic missatge però amb diferents llenguatges. Una és Onatge, prou conegut entre els lectors de l’espai, vell amic retrobat després de molts anys, a qui agraeixo el regal del poema.
I què dir de l’entranyable i també vell amic Amancio Prada, còmplice de nits de música i poemes moltíssims anys enrere...

NO ET DEMANO LA MÀ
No et demano la mà,
només acompanya’m.

No et vull meva,
només acompanya’m.
No et vesteixis
amb cap cadena,
només acompanya’m.
No et sotmetis
a res que et negui,
només acompanya’m.
No et lliguis ni
a pares ni fills ni marit,
només acompanya’ls.
No t’entreguis a
cap religió que et negui,
ni tan sols l’acompanyis.

No t’abriguis de res
que et negui com a persona
i encara menys com a dona.

No t’estiraré mai, només
t’acompanyaré . . .
Onatge

13 comentaris:

  1. Qui estima de veritat dona llibertat a l'altre, tens raó...Molt bonic aquest poema l'Onatge sempre posa el seu granet de sorra al blog el 8 de març!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, M. Rposer; la no llibertat, la possessió, la gelosia, són molt a prop de la violència...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Amb el llenguatge tinc contradiccions. Entenc les connotacions de les frases que destaques, però m'agrada pensa que en una relació s'estableixen uns vincles que van molt més enllà del que podem expressar amb un llenguatge fred i sense fer servir determinants possessius. Si no fer servir aquestes expressions ha de servir per saltar barreres m'hi esforçaré, però trobo que per altres coses els fem servir i no passa res, així que no hauria de ser tan greu sempre i quan tinguem clar i ben entès que no estem tractant l'altre/a de possessió, sinó que és una manera d'expressar vincle, però mai de superioritat o de propietat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, crec que no es tracta tant de fer servir o no determinades expressions, sinó més aviat de tenir interioritzat el seu significat, de normalitzar-lo en les nostres relacions. Tot i que sé que és tremendament difícil, quan estimem, evitar aquest sentiment de possessió. Jo xerro molt però potser no he assolit mai l'ideal que predico...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. No coneixia ni el poema d'Onatge, ni la cançó d'Amancio Prada. El que sí que conec i reconec, Montse, és el teu sentit de justícia, fins i tot en les relacions entre els que s'estimen.
    Ja s'ha dit molt, però és així mateix: la societat no canviarà si abans no hem canviat els conceptes de llibertat i igualtat nosaltres mateixes i nosaltres mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, per a mi, Amancio Prada és un dels cantautors que va posar banda sonora a la meva joventut, i et recomano vivament algunes de les seves cançons. Ell i la Vall de Boí dels inicis dels 80 són una mateixa cosa per a mi. Gràcies per les teves paraules; crec que em sobrevalores, però és cert que encara hi ha molta feina per fer quant a conceptes de llibertat i igualtat...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Onatge no falla mai a la cita del 8 de març, i fins i tot en altres ocasions fa multitud d'homenatges a la dona, a l'amor, a la igualtat. Sempre gràcies, onatge!

    M'agraden el poema i la cançó que ens ofereixes, però també i sobretot les teves paraules d'introducció. Quanta falta ens fan, a tots, a tots...

    També m'agrada el comentari d'en XeXu, perquè dona el contrapunta i fa reflexionar sobre expressions que a vegades diem o hem dit sense pensar les connotacions que tenen. Perquè hi ha una part de lliurament en l'amor, (lliurament, lliure) que fa que en aquell moment puguis posar-te, sentir-te a "mans" de l'altre, com ell en les teves. I hi hagi aquesta sensació de pertanyença, que no té gran cosa a veure amb la possessió.

    Quan a la vida anem coneixent tants homes, amics que pensen com ells: onatge, XeXu i Xavier... vol dir que anem bé. Anem bé perquè lluitem junts per la igualtat. Cada dia una mica més enllà en aquesta igualtatque desitgem.

    Gràcies, Montse!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme, per l'encert de les teves paraules. Estic ben d'acord amb la diferència que argumentes entre pertanyença i possessió. Sí, tant de bo hi hagués molts més homes com els nostres amics, molt millor aniríem tots plegats...
      Com a anècdota ben poc profunda, et puc dir que una vegada vaig dedicar aquesta cançó a algú que creia molt especial i va interpretar que li donava carta blanca per fer el que volgués: em va estar enganyant amb dues dones més alhora! És clar, segons ell la culpa va ser meva per mostrar-me tan ambigua... En fi, històries per anar tirant!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. M'agrada molt això de simplement acompanyar. El que jo he llegit alguna vegada, que només val la pena d'estar amb algú si et proporciona joia de viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha de ser impagable aquesta joia de viure, Helena. Saber que algú existeix de debò i que el seu existir ens acompanya, i descobrir que el món, nosaltres mateixes, tot el que ens envolta pot ser molt més bell gràcies a aquesta joia de viure... Val la pena no perdre aquests instants perquè són molt escadussers...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Subscric el teu escrit fil per randa. Hem d'educar i ens hem de reeducar si cal en la no idea possessiva i en la llibertat, pròpia i de l'altre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. És molt difícil aconseguir-ho però crec que val la pena. Tot i que el sentit de possessió quan s'estima acostuma a ser tan irracional que cal treballar-hi de valent per transformar-lo en el sentit de pertanyença que tan bé ha argumentat la Carme...
      Una forta abraçada!

      Elimina