dissabte, 4 de febrer de 2017

L'amor és un paraigua sense obrir (Albert Guasch)

Un dels meus somnis d’amor intensos de quan era molt jove, era el d’un romàntic encontre amb la persona estimada pel carrer, sota una intensa pluja, amb la invitació de compartir paraigua. Tot i que ja fa temps que els somnis han quedat enrere, aquest poema de l’Albert Guasch m’ha fet reviure amb una dolça tendresa aquella joventut en què tot podia ser possible...
Amb l’Albert, un excel·lent poeta de la Bisbal del Penedès, havíem coincidit fa més de 20 anys en els Premis Literaris Penedesencs, quan tots dos hi participàvem i hi guanyàvem premis. Fins i tot compartim obra en alguns llibres. Va ser un goig retrobar-lo fa un parell d’anys en una trobada literària al cafè del Coro a Vilafranca, i des de llavors no he deixat de seguir el seu blog, que us recomano.
Gràcies, Albert, per deixar-me el poema!  



L’espera és un paraigua obert
quan no arriba la pluja
i només se t’hi fica el vent.
I l’agafes ben fort mentre desitges
que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala
i que es faci el miracle
de les exuberàncies de l’aigua.
L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua
perdut en algun lloc plujós
on tothom sap de pluges i resguards.
Cap paraigua que passa no és el teu.
Ningú no te’l rescata ni retorna,
ni te’n durà cap altre el teu amor.
El desconsol és un paraigua nu.

L’amor és un paraigua sense obrir.
És la complicitat del núvol
quan estén la seva aura encobridora.
És la pluja suau que deslliga els cabells
i amara els llavis molls.
És aquesta set nostra,
el deler insaciable de les fonts
que ens revénen per dins.
L’amor és un paraigua a quatre mans.

Albert Guasch Ribas


Avui l'enyorat Ovidi compliria 75 anys. Sempre viu dins nostre. 

26 comentaris:

  1. Ai els somnis d'amor de joventut!! Què pocs arriben a acomplir-se. Després els deixem oblidats fins que la cosa més inesperada fa que te'n recordes. Un bonic poema. Tots recordem Ovidi. Sempre present als nostres cors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Mari, és així. Sovint crec que vivim més dels records que de la pròpia realitat, potser perquè semblen abellir-nos més...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. L'AMOR,EL GRAN RETRO-VIRAL,PER COMBATRE EL DUR FER VIA...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Oliva, sort en tenim de l'amor, en qualsevol dels teus temps!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Moltíssimes gràcies, Galionar, per ser el teu convidat i deixar-me el paraigua del teu blog. Després de tants anys, tornem a trobar-nos dins les lletres i en els desigs.
    La teva sensibilitat poètica m'afalaga. Una abraçada, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Albert. Sóc jo l'honorada de tenir-te de convidat al meu espai! I així els meus amics podran conèixer la teva poesia i enriquir-se d'ella.
      Certament, la vida dóna moltes voltes, però fins que no som vells no podem veure-ho amb la perspectiva completa!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Ja m'he emportat l'adreça de l'Albert al meu blog, per tenir-lo més a mà. Aquests paraigües m'han enamorat tots o el que està sense obrir és una meravella.

    Gràcies per acostar-nos l'Albert fins aquí!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, t'asseguro que aquest poema em va fer pensar en tu, en la teva filosofia i en les coses que escrius. Diferents estils però una visió força coincident. Em van agradar moltíssim tots aquests paraigües de l'Albert.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Un poema ben curiós, mai m'hauria imaginat l'amor com un paraigua i més a més tancat, que no aixopluga...
    M'han fet gràcia els teus somnis juvenils d'amor i m'han fet reviure una petita anècdota: passejant un dia pel port vell de Barcelona amb un "amic", es va posar a ploure, jo enlloc d'agafar-lo de bracet i resguardar-me de la pluja amb el seu paraigua, vaig obrir el meu...No li va fer gens de gràcia i és que eren altres temps!!!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, a mi m'ha fet gràcia pensar que una vegada em va passar una cosa semblant a l'inrevés: en una passejada es va posar a ploure, jo volia tapar amb el meu parigua "l'ell" d'aquell moment, però ell va obrir el seu i va rebutjar l'abraçada... Tampoc em va fer gens de gràcia! Ara, quan hi penso, sí. Però vaja, aquest "ell" no tenia res a veure amb els somnis d'aixopluc de joveneta, que tenien com a destinatari una altra persona...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. molt bonic el poema! i molt bon homenatge al gran Ovidi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'agradi, Elfree; l'Albert és un molt bon poeta amb anys d'ofici, i els seus versos no deixen indiferent.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Aquesta imatge idíl·lica em sembla que molts l'hem tingut quan érem joves, és una situació que desperta tots els sentits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xexu, crec que és un dels somnis ocults d'amor més clàssics i romàntics... Tots hi devem haver passat. Però jo hauria estat incapaç d'explicar-ho d'aquesta manera, en un poema, i per això m'ha agradat descobrir-lo.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. He visitat el blog de l'Albert Guasch. Sou molt bons poetes, tots dos.
    I què dir de l'enyorat Ovidi Montllor? Et diré una cosa. Aquesta cançó, i justament en la versió que ens proposes de l'Olympia de París, l'escolto molt sovint. Fa dos o tres dies, sense anar més lluny, l'he escoltada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, però honestament jo no em puc comparar amb l'Albert, que té rigor, ofici de molts anys i una professionalitat que per a mi la voldria...
      M'agrada també que coincidim amb la cançó! És difícil escollir-ne una de sola, de l'Ovidi, però aquesta és força especial, i la guitarra del Toti Soler és també una meravella.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Uns paraigües que m'han deixat embadalida, un poema preciós Albert.

    Quan som joves tot és possible, imagino que és perquè la vida no ens ha "tocat" gaire.
    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es cert, Lluneta; quan som joves, o molt joves, encara tenim molts somnis per estrenar... Tot i que hauríem de perdre mai les ganes de somniar.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. És un gran somni, Montserrat i Albert.
    Jo també l'he tingut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi; benvingut, doncs, al club dels somniadors de grans tempestes!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Si el poema us ha fet revenir diferents paraigües, ja hem fet molt. Què més puc oferir-vos en la distància i contra el temps que la pluja captivadora del desig? Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu novament, Albert; crec que són molts els paraigües que s'han obert, des dels replecs del record, en molts de nosaltres.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  12. L'amor és, per exemple, quan plou una pluja fina però persistent, i cap dels dos porta paraigües, i a cap dels dos els importa mullar-se mentre parlen al mig del carrer. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Novesflors, ho dius d'una manera molt bonica i és exactament així! Em va passar als 14 anys amb el meu primer amor, gairebé ho havia oblidat! Tot i la mullena, però, la cosa no va anar a més... O potser sí, ara que ja portem el 6 encapçalant la nostra edat, som molt bons amics! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  13. L'amor és una flor sense obrir. La contenció és importantíssima. Encara que "Pena llegir,/ pena veure la vista,/ quan vas en tren".

    ResponElimina
    Respostes
    1. És trist però és així, Helena; perduda la contenció, moltes vegades perquè la confiança et fa creure que pots fer-ho, és molt difícil retornar a l'estadi ideal de l'amor...
      Una forta abraçada!

      Elimina