dissabte, 5 de març de 2016

Distància

Tota la nit
hi ha una estrella desperta
que des d'un racó del cel
mira cap a la llacuna de la Terra
i em veu a mi,
i lluita en va amb la nit obscura
dels meus móns.
I tu, des d'una distància curta,
molt més curta que la de l'estel
despert,
sembles, de lluny,
molt més distant...

Nahid Kabirí 

17 comentaris:

  1. La distància més llarga el cor l'escurça.
    Els cossos més propers, si el cor no els atansa es distancien.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És ben subjectiva la distància, Xavier; es pot estar an a prop i tan lluny a la vegada... Aquest poema ha sabut expressar-ho d'una manera molt bonica, i el teu comentari ho clarifica de forma ben entenedora.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Si no recorde mal aquest poema me'l van deixar com a primer comentari quan vaig obrir el meu blog, ara deu fer 9 anys!!!

    ResponElimina
  3. Sí, ho he comprovat i sí, però no fa 9 anys sinó 8 :):)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina casualitat, Novesflors! Aquest poema el tinc guardat a l'ordinador des de primers de 2009 (segons l'arxiu), i sí, és possible que el rescatés del teu blog, però no me'n recordo gens. Sí, però, que li vaig trobar una similitud amb la teva forma d'escriure, una sensualitat força semblant a la teva. No sé si això passa amb tots els poemes de Nahid Cabirí o no, perquè és molt difícil trobar obra seva per la xarxa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. És molt hiperbòlic, aquest poema, però això fa que s'entengui perfectament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena. Sempre sóc una mica més sàvia després dels teus comentaris.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. L'estrella veu, encara que sigui lluny a qui brilla com ella, en canvi algú que està més a prop gairebé no veu res, perquè el fanalet del cor , se li ha apagat...
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una molt bona interpretació, M.Roser. Esperem que els fanalets del cor es tornin a encendre.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Quina nostàlgia, aquest poema... a vegades com més a prop, menys veiem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nostàlgic i bellíssim, Carme. No costa gaire trobar-se a dintre.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Aquestes coses passen.
    A vegades qui es sent més sol és qui està rodejat de gent.
    A vegades no es veuen les coses perquè no es miren.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament que es tracta més d'una percepció subjectiva que no pas objectiva, Glòria. En tot cas, però, es tracta d'una realitat dolorosa per a qui ho viu...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Respostes
    1. És allò que dèiem de la relativitat. I de la paciència que cal perquè s'acosti un impossible. Som massa petits per un univers immens.
      Salut sempre.

      Elimina
    2. Sí noia, aquesta poeta és de les que no deixa indiferent.
      Una forta abraçada!

      Elimina
    3. Olga, jo crec que els impossibles no s'acosten mai. Si ho fan, ja d'entrada no pertanyen al grup dels impossibles... Tot i que de vegades ens errem en les nostres apreciacions.
      Una forta abraçada!

      Elimina