Com ben encertadament m’ha recordat l’Olga Xirinacs en l’anterior entrada, “ni un dia sense línia”. Així doncs, seguint el seu consell, recupero aquest poema que vol ser un cant a l’optimisme, malgrat que no sempre les circumstàncies ens ho posin fàcil.
El vídeo i la música són d’en Xavier Burcet, un excompany de les meves primeres etapes musicals, i que ara, a més de poeta i compositor, és el metge d’Arbúcies. La seva música té efectes terapèutics en mi: sempre aconsegueix assossegar-me.
Recordar també que aquest poema va servir d'inspiració a en Carles, que li va regalar uns quants germanets.
Cada dia algun poema,
cada vespre una cançó;
nascuda, jo la voldria
neta i fresca a dins del cor;
que fos alegre i senzilla,
rica en tendresa i amor.
Mes, ai, serà ben rebuda
si surt trista com un plor,
que hi ha jorns que llagrimegen
i d’altres que adollen flors.
Però per damunt de tot,
vull que en resti algun poema,
trist o alegre, amarg o dolç
perquè el dia, quan s’acabi,
deixi escrit el seu record.
Galionar
Cant solitari, de Xavier Burcet
És un vídeo preciós i la música també i m'ha fet molta gràcia trobar-lo aquí, perquè tot i que jo no conec en Xavier Burcet, una amiga em va regalat un llibre d'ell. L'avet Blau. De fotografies i poemes. Molt bonic.
ResponEliminaI el teu poema també m'agrada molt, i tens raó, tot es viu amb més intensitat i es recorda millor quan ho hem escrit.
De vegades en trossos de paper va escrita la nostra vida, i quan els tornem a llegir assaborim instants, detalls que potser no havien quedat retinguts en la memòria.
ResponEliminaPreciós el poema i el vídeo, he seguit a Xavier des de la nostra època a Msn quan era "Avet Blau"i també tinc el seu llibre, les fotografies són immenses i la llum que transmet la seva música convida a evadir-se i perdre's per cadascun dels racons de tot el que hem viscut.
Petonàs guapa
A l'espai la muntanya,
ResponEliminaarrelada a pedra, la flor,
la musica m'endolla
l'aliançadel record.
.............. Anton.
Separats son dos plats de bon recapte, ara,poema i musica , ambrosia... i si ens situem dalt, dalt, dalt de la muntanya... Quina tendor ens engalta.
Ni un dia sense poesia.
ResponEliminaCarme, Marta, ja és casualitat que totes tres haguem pogut gaudir del llibre i de la música del Xavier! També les seves fotografies són espectaculars. Després de la desfeta de Windows Live li havia perdut la pista, però avui he trobat el seu blog a WordPress.
ResponEliminaSi, quan retrobo velles llibretes plenes de paraules és com si recuperés una mica aquells instants, aquells anys, aquells bocins de vida. Hi ha moments que escriure ens ha salvat, sense cap dubte.
Anton, gràcies pel teu deliciós "trenet" A tu no cal que et recordin això d'escriure cada dia, em sembla; segur que ho fas com qui respira, com qui necessita cantar per viure.
Novesflors, el dia que ens manqui la poesia, què en farem, de nosaltres? Gràcies a ella, el nostre cor se salva, en ocasions, d'endurir-se com una pedra.
Gràcies a tots per acompanyar-me. Una forta abraçada!
Un poema magnífic, Montse. I la música com molt be dius aconsegueix una bona cura. M'alegra molt que t'haja arribat el meu fanalet.
ResponEliminaB7s
Que no callin mai les veus de poetes i cantants. Unes són lletres que configuren històries íntimes, personals, intransferibles, amb les que és difícil no identificar-se. Altres són sons que reprodueixen les veus dels poetes musicades. Cada escala dins del pentagrama, cada silenci marcat, deixa suspès el pensament en l'aire, bellugant-se al seu compàs.
ResponEliminaNo coneixia a Xavier. Gràcies per mostrar-me'l.
Una abraçada.
Sí, anònim, algunes músiques són una bona cura; aquesta en concret deixa ben palesos l'equilibri i la serenitat del seu autor; per això sap transmetre'ls en la música. El fanalet, OK!
ResponEliminaPilar, mentre l'ànima tingui necessitat de parlar, existiran els poetes, els pintors, els cantants. Quan s'està de volta de tot, un s'adona que l'art és una de les poques coses per les quals val la pena viure.
Gràcies per ser-hi i una forta abraçada!
Abans feia un diari. El blog l'ha substituit. No és tan íntim, però reflexe cada dia allò que medito i a voltes allò que em passa. És una forma de viure conscient, amb els ulls oberts...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaJoan Josep, els teus lectors hi hem guanyat, amb el canvi del diari al blog: ara ens ajudes a retrobar-nos i a meditar a tots nosaltres, que falta que ens fa, almenys a mi.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Enhorabona a tots. M'ha agradat molt.
ResponEliminaGràcies, Jordi, per passar per aquí. Una abraçada.
ResponEliminaUn poema preciós, m'ha encantat. Et seguiré llegint. Una abraçada!
ResponEliminaGràcies, Ventafocs, i benvinguda. Una forta abraçada!
ResponEliminaPreciós poema, ..........el poder terapèutic de treure cap a fora els nostres sentiments i emocions i compartir-els.
ResponEliminaGràcies
Gràcies, Jaume; el poder terapèutic..., i el risc, també, de deixar besllumar emocions i sentiments i compartir-los. Tota cara té la seva creu.
ResponEliminaAbraçades.
Molt, molt bonic tot plegat! I és veritat això d'un vers cada dia, ni que siguin les dotze de la nit i a les sis el despertador et tregui del llit. Deu ser una mena de febre estranya.
ResponEliminaDesprés del desastre col·lectiu que han sofert els nostres blogs, m'ha desaparegut el comentari que em va deixar Joan Guasch, i que gràcies a haver-lo rebut també per correu electrònic puc ara tornar a copiar.Diu el Joan:
ResponElimina"Molt, molt bonic tot plegat! I és veritat això d'un vers cada dia, ni que siguin les dotze de la nit i a les sis el despertador et tregui del llit. Deu ser una mena de febre estranya."
Gràcies, Joan, per passar per casa meva, i una forta abraçada.