 |
| Montse als 14 anys |
“…Quan els amics arriben,
quan els amics se’n van,
sols queda una guitarra
per fer d’acompanyant…
Ara l’amor arriba,
després l’amor se’n va,
sols queda la guitarra
i el seu cant que plora...”
(J. M. Serrat)
El més trist quan s’ha perdut un amor és adonar-se que amb ell s’ha perdut també l’amic que hi habitava. Potser caldria preservar els amics de l’amor, evitar-ne la metamorfosi...
Avui he baixat la vella guitarra de les golfes, l’he tinguda entre les mans, he olorat els records impregnats a la fusta i, abraçant-la ben fort, he plorat recordant-te.
És complicat preservar els amics de l'amor, però penso que si s'han estimat de veritat és possible. Els amics són tresors que s'han d'intentar conservar. Una abraçada!
ResponEliminaJo penso com la ventafocs. No dic pas que sigui fàcil, però és possible. Mai no donaria per perduda una amistat autèntica, per més metamorfosis que hagi patit, la metamorfosi pot produir-se altre cop a l'inrevés, si cal. I és que jo sempre he pensat que és més trist perdre un amic que no pas un amor. Potser sóc una mica rara... però entenc que els sentiments d'amor, d'enamorament són més incontrolables i que s'ha d'acceptar tal com vénen i tal com se'n van. En canvi els sentiments potents d'amistat, són més controlables i es poden recuperar si cal passat un temps. També sóc optimista de mena, en aquestes qüestions personals.
ResponEliminaUna abraçada, Montse!
Algunes guitarres, a l’igual que la mar, contenen moltes confidències i coneixen històries, del tot o en part, desconegudes pels qui tenim físicament ben a prop. Ambdues, guitarra i mar, són objecte i subjecte de tendres abraçades, impensables i impensades per als qui són al nostre costat. El so de les cordes d’una i de les onades de l’altra esdevenen carícies que enforteixen les ànimes de dol a causa d’aquells a qui perderen.
ResponEliminaLa mort arrabata vides; però la pròpia vida mor quan a qui l’havíem lliurada deixa de ser mereixedor de la donació.
Afortunadament, sempre que la busquem, trobarem l’abraçada reconfortant que tornarà a estimular el batec dels cors que un dia van ser malferits per la seua pòpia generositat.
I, parlant d’abraçades, te n’envie una de ben forta, Montse.
amparo.
Plorar i deixar eixir els sentiments que tenim dins ens ajuda a recordar amb nostàlgia aquells màgics i encisadors moments que es deixaven sentir amb tota la seua força i vitalitat en el passat.
ResponEliminaUna abraçada ben sentida.
Com els dos protagonistes antagònics de Esperando a Godot de Becket torne a repetir una història sense possibilitat de desenllanç.
De vegades és millor quedar-se sols en el record i no intentar repetir-la.
Jo també tinc una guitarra amb la joventut acumulada... Ella coneix més bé que ningú la meva profunditat.
ResponEliminaEm sembla que la teva guitarra i la meva es coneixen, ara guarden la cançó del silenci i la riquesa del pas del temps, qui coneix els seus ritmes...? Avui potser bressolarien la mateixa llàgrima i cantarien el mateix crit de vida...
Des del far una abraçada amb guitarra.
onatge
L´important d´aixó ès haver guardat la guitarra. Hi ha qui fins aixó ha perdut...
ResponEliminaJoan Carles.
Seria se pone la cosa para una servidora... ¡no tengo guitarra!.
ResponEliminaCreo que llorar es natural, bueno, y reconfortante.
Me encanta leerte aunque hoy, con un toque e melancolía y añoranza.
Prefiero tu sonrisa, date un tiempo y búscala.
BESOS.
És possible preservar l'amistat quan mor l'amor, si mor de mort natural, espero donar-me a entendre prou be. Jo mateix en soc un exemple d'això.
ResponEliminaBesades
Jo també tinc una guitarra, fa trenta anys que està damunt d'un armari dins d'una funda de lona.
ResponEliminaDe tant en tant la trec. Un cop afinada la torno a guardar ... perquè ara ja forma part d'un temps que no tornarà.
Bona nit Galionar.
Hola, Ventafocs, sembla que hauria de ser possible, però amb molt bona voluntat i molta intel·ligència per ambdues parts. Qualsevol fil que es trenqui d'aquesta complexa trama que són les relacions i els sentiments, pot engegar-ho a rodar.
ResponEliminaCarme, les paraules per a Ventafocs també són vàlides per a tu. Possible sí, però fàcil ni de bon tros. Seria un treball a dos, cosa que fa el projecte inviable si només una de les parts hi està disposada. Estic amb tu: és molt més trist perdre un amic que no pas un amor, és això el que pretenia dir al post. Agraeixo les teves paraules d'optimisme i esperança, que venint de tu tenen bona base científica.
Amparo, el teu comentari és més bell que tota la meva entrada. Cert, hi ha una similitud entra la guitarra i el mar; per això cantàvem a toc de guitarra allò de: "No vagis a la mar a encomanarar les penes..." Sí, per sort encara queden abraçades reconfortants capaces de retornar-nos a la vida quan ens sentim defallir...
Joana, és bo de tant en tant trobar vies d'escapament com poden ser les llàgrimes. Tot i que no sempre hi són quan voldríem, i en canvi altres vegades fan acte de presència quan més inoportunes són... No és bo, Joana, repetir històries sense desenllaç, però amb tot et desitjo sort amb la teva.
ResponEliminaOnatge, i tant que es coneixen la teva guitarra i la meva! De fet, ens vam conèixer a classe de guitarra en els temps de la fotografia i ja havien cantat juntes en més d'una ocasió. Haurem de fer que es retrobin, a veure quin cant brolla de les seves cordes després de tants anys emmudides.
Joan Carles, si has perdut la guitarra, ho solucionarem amb una abraçada en directe, de persona a persona. Per això no t'amoïnis.
Tyrma, quina alegria, veure't novament per aquí! Tinc una carta pendent per a tu (no tinc vergonya). Hi ha temps per als somriures i d'altres per a les llàgrimes; per sort, els primers guanyen els segons per golejada. Demà passaré pel vostre espai, que ja veig que hi ha novetats!
ResponEliminaJaume, t'entenc perfectament: un nombre considerable de parelles que porten una colla d'anys juntes passen per aquesta transformació, i és bonic. Però la cosa és diferent si l'amor ha mort per homicidi, voluntari o involuntari; llavors la feina, l'impossible, l'improbable, la tristesa.
Pere, la meva guitarra també portava uns 30 anys a dins el seu estoig... I és cert, ni aquell temps tornarà ni nosaltres no sóm els mateixos. En queda només viva la nostàlgia.
Gràcies a tothom pels vostres impreuables comentaris i per la companyia. Una forta abraçada a tothom!
La guitarra ens porta records, però records falsejats...Som molt hàbils, a l'hore de inconscientment esborrar els mals records i quedar-nos tansols amb els bons. Pero això no es massa bó detenir-se massa en els records. Crec que avui l'Anacoreta parlarà d'això. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaJoan Josep, és veritat que la memòria és molt selectiva i que ens protegeix fent-nos oblidar segons quines coses. El nostre amic Joan Carles Planells té uns articles sensacionals parlant d'aquest tema, el problema és trobar-los per posar-te'n l'enllaç.
ResponEliminaPassaré pel teu espai per veure l'article d'avui.
Una forta abraçada!
Quant de temps d'aquest Serrat!!! Ni recordava aquesta cançó. Preciosa, per cert.
ResponEliminaPotser ara no toques la guitarra però escrius, que és una altra manera. El sentiment és el mateix.
Gràcies per posar el meu poema al teu blog (la imatge no em pertany, és d'aquestes que trobes a la xarxa i no aconsegueixes saber de qui és).
Sí, Novesflors, quan pensem en els anys que han transcorregut des que vam escoltar Serrat per primera vegada, sembla que no pugui ser... Les seves cançons no envelliran mai..., ni nosaltres tampoc! Ha estat un plaer posar el teu poema, de debò.
ResponEliminaUna forta abraçada.
L'amor perdura en el record trist d'un cant mut i el crit encisador dels teus versos.
ResponEliminaPetons!
Gràcies, Pilar, les teves paraules sí que són encisadores! Certament, alguns records els hem d'evocar des dels cants sense paraules, tot i que ens diuen moltes coses...
ResponEliminaUna forta abraçada!