DAVID MIRET, CATALÀ DE L'ANY 2010
Festejant el reconeixement a la persona i en ell a tot un fet.
FELICITATS DAVID...,
FELICITATS CASTELLERS....,
FELICITATS VILAFRANCA....
25 – 5 – 11
-En l’incert insegur de l’altura pujaràs,
el vent de la voluntat, innat, t’ajuda,
mes, tremoles de peus i mans collint roba
escatimant prémer els dits, dolor hi transiti,
volàtil com ploma d’au t’impulses serè -.
T’han aconsellat els grans mestres que estimes.
Rotllanes bellugones van ascendint trèmules.
Els cossos versàtils lliguen voluntat i esforç.
Pinya i folre consolen llocada que escaïna,
deure contret per que d’altres creixin amunt.
Ja els cercles pensants ageganten altura,
creix l’impacte fermant un sol pensar
i la menudalla amb ales de pardal i oreneta
escalen l’últim tram a l’últim crit humà.
I potent veu ressona : Aguanteu terços.
Ja culmina amb l’esglai de ma que bamboleja
el niu de l’àguila a dalt del pedregal.
Una veu canta, ulls bateguen, cors paren
un serè instant. La fita és assolida....!!!!
Que vinguin d’altres a pàgina esmenar.
Felicitats a tots tres, a carme que mai no para de dibuixar i ens regala color pertot arreu, a l'Anton pels magnífics vídeos i a tu per compartir el post i oferir-nos el vídeo. Encara no l'ha escoltat ara vaig!!!
ResponEliminaEls audios estaven buits :) Tot està en vies, ja arribarà!!! Ah si vols un altre café, ja saps on trobar-lo!!!
B7s
Enhorabona a tots els de Vilafranca! I gràcies per portar-me fins aquí!
ResponEliminaGràcies, Galionar, és un honor estar aquí amb tots vosaltres reconeixent un fet com el que ens ocupa. Anton
ResponEliminaAquí els de Valls estem una mica tocats,i és que, tot i reconèixer les excel·lents temporades de la colla de Vilafranca, no deixen de ser coses temporals, èpoques que van i vénen per qüestions que ara seria llarg d'analitzar. En canvi a Valls, lloc on neixen els castells tal i com els coneixem fa més de dos-cents anys, hem hagut de patir prohibicions, pujades i baixades, crisis, èpoques molt complicades i difícils... Però sempre hem resistit, i hem resistit amb dues colles capdavanteres en un territori força reduït. En tot cas hauria estat preferible que el premi fos per a tot el món casteller (que hi ha colles petites que per aguantar ténen una enorme moral). Personalitzar-ho en el cap d'una colla que ara passa per un bon moment ho trobo una mica injust. Perdoneu, però és que en qüestions castelleres a Valls hi ha molta sensibilitat, ho hem mamat des de molt petits, hem suat a la plaça veient castells de sis o de set, hem plorat vivint en directe els primers castells de nou d'aquesta era i hem plorat de tristesa els dies que hem arreplegat més llenya de la necessària. Torno a demanar disculpes i me n'alegro pels vilafranquins, de debó, i per les fites que han assolit, que han marcat un sostre quasi insuperable. O pot ser és que tinc el dia tonto, no ho sé. Ei! Amb el millor dels somriures!
ResponEliminaM'agrada aquest post, aquí i allà. Estic contentíssima, com a Vilafranquina i com a mare de casteller el premi que li han donat al David Miret.
ResponEliminaEl toc de castell aconsegueix silenciar la plaça i que els cors bateguin molt fort.
Gràcies, Joana; sí, hi ha persones amigues fantàstiques al darrere d'aquesta xarxa que ens uneix, com és el món dels blogs. Ah, gràcies pel cafè, però només en prenc al matí per desvetllar-me..., i sempre amb llet, perquè de fet el cafè no m'agrada.
ResponEliminaCarme, gràcies a tu pel magnífic dibuix que has fet dels verds, tot un homenatge al món casteller i a Vilafranca.
Anton, l’honor és meu. Només he hagut de traslladar al meu blog el vostre treball, el teu i el de la Carme..., i el d’alguna altra vilafranquina bloguera, em penso, tot i que es manté a l’ombra.
Una forta abraçada.
Joan, em poso en el teu lloc i entenc perfectament el teu punt de vista. Certament, aquest premi hauria de fer-se extensiu a tot el món casteller, i crec que en certa manera ja va voler ser-ho; almenys, la gent, fins i tot els de Vilafranca, ho veiem així. Si algú vol rivalitzar sobre qui són els millors i van de prepotents o fatxendes, només aconsegueixen palesar una pobra qualitat humana i no han entès cap dels tan coneguts valors castellers: força, valor i seny. Una mica cap a aquest reconeixement universal, també, va ser l’èmfasi que es va posar a destacar els castells com a patrimoni immaterial de la humanitat.
ResponEliminaCom bé dius, els bons o mals moments de les colles són factors temporals; potser per això aquest guardó en concret només serveix per al 2010.
Una cosa és segura: ni els verds ni els castells en general no tindrien sentit sense vosaltres, els de Valls; què seria de la nostra Festa Major si no comptéssim amb les vostres colles a la plaça, des de gairebé tota la vida? Per a mi, de debò, tot i que l’hagin materialitzat en una sola persona, aquest premi és un homenatge a tot el món casteller, sense cap dubte, i en ell el vostre protagonisme és indiscutible i notable.
Gràcies per la teva impreuable col•laboració i una abraçada molt gran.
Pilar, ara sí que ja hi som tots; t’esperava! Felicitats per la part que et toca! No sabia que fossis mare de casteller; jo sóc sogra de casteller (que lleig que sona, uf!). El moment en què les gralles fan emmudir la plaça és tan especial que fins i tot els cors més insensibles s’acaben emocionant. Només ho pot entendre qui ho ha viscut i qui ho estima.
ResponEliminaGràcies per acompanyar-me i una forta abraçada!
Amb el teu permís i el de la Carme, me l'emporto a can Facebook. Visca!
ResponEliminaHola, Jordi, i amb el permís de l'Anton, que és l'autor del poema. Jo només he manllevat.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Preciós i m'encanten els castells !!
ResponEliminaGràcies, Jaume, i més des que a Mallorca també teniu colla, oi?
ResponEliminaUna altra cosa que fa esborronar és el so de les gralles a les 7 del matí, quan toquen a matinades. S'ha de viure, no es pot explicar.
Una forta abraçada!