dissabte, 14 de maig de 2011

Racó de maig

“…Quan ens acceptem tal com som, aleshores podrem canviar…”
(Carl Rogers)

Sí,
sovint,
sembla fàcil
orientar-se al laberint.
Cada passa, més endins.
Escriure versos senzills,
conrear petits afectes.
Sentir l’eco d’un deliri
que et fa creure en la utopia.
Cercar-la per qui sap on…

Sí,
sovint,
sembla fàcil
endinsar-se més endins.
Enganyar-te tot creient
que sabràs fer bé el trajecte,
i continuar endavant,
per mil cruïlles incertes.
I voltar, giravoltar,
fins que et sents perdut del tot…

I et despertes dins la nit,
i les ombres et fan pànic,
i l’angoixa és llast que ofega,
i s’han fos tots els camins.
No pots ja seguir avançant,
ni pots retornar a l’inici…

No res… Fracàs…
Massa fàcil,
perdre el pas…

Sí,
sovint,
és difícil
sobreviure al laberint…
Galionar


És tan fàcil perdre el pas
per no fer-lo a nostra mida...
però la vida sempre avança
i nosaltres també amb ella,
podem assajar un nou pas.

Mentre bateguem encara
cap fracàs és absolut.
Si s'ha fos el camí que seguíem
i fins i tot el que ja caminat,
sempre n'hi haurà
algun de nou ens espera.
Dóna'm la mà,
i comencem a buscar!
Carme


Sobreviure al laberint
que ens hem construit
per que no hem destruit
el compàs del vell neguit
Fins de les notes el gotim
podem de bell nou aclarir
i el fracàs llast del destí
apartar del nou camí.
Anton


Si
sovint
és difícil
sortir del laberint
i enfrontar-se...a la llibertat.
Pere

Si,
sovint
sembla difícil
llegir
la partitura del desig,
obrir
el ulls a l'engany,
posar-li
lletra a una cançó,
estimar
i saber esbrinar
les músiques celestials,
els silencis, punts i
contrapuns,
que de l'amor
alimenten l'ànima
lluny
de mentides i malsons.
Mara



Maig
cada flor és
una metàfora
i pètal a pètal
un vers.

Maig
set de llàgrima
i l’abraçada
de la rosada.
I entre silencis
un crit a dues veus...

Maig
esclat de vida,
la flor de viure,
l’absència als llavis
l’eco al cor...

Maig
pluja i sol són com
lletra i música
i la lluna que
ho trempa tot.

Maig
un esclat de vida
en el temps d’espera.
El bon camí
mai no té drecera.
Onatge


23 comentaris:

  1. Diuen que per ser feliç has de voler ser el que ets, aleshores, per què canviar?

    ResponElimina
  2. Tal vegada el que sembla fàcil a voltes és impossible...Tot depèn de la perspectiva, però, i de la manera en què afrontem la comesa.
    Una abraçada, Montse.

    ResponElimina
  3. És tan fàcil perdre el pas
    per no fer-lo a nostra mida...
    però la vida sempre avança
    i nosaltres també amb ella,
    podem assajar un nou pas.

    Mentre bateguem encara
    cap fracàs és absolut.
    Si s'ha fos el camí que seguíem
    i fins i tot el que ja caminat,
    sempre n'hi haurà
    algun de nou ens espera.
    Dóna'm la mà,
    i comencem a buscar!

    Una abraçada, Galionar!
    Em quedo olorant la ginesta.

    ResponElimina
  4. Sobreviure al laberint
    que ens hem construit
    per que no hem destruit
    el compàs del vell neguit
    Fins de les notes el gotim
    podem de bell nou aclarir
    i el fracàs llast del destí
    apartar del nou camí.
    ........ ... anton.
    Que la musica també ajuda a descobrir l'entreverat sender que hem de seguir

    ResponElimina
  5. Sobreviurem, tots els laberints tenen sortida.

    ResponElimina
  6. Helena, vols dir que alguna vegada podem dir que ho som de debò, de feliços, tant si volem ser el que som o com som, o si no ho volem o no ho podem ser...? En teoria, com més coneguem les nostres febleses, més fàcil hauria de ser treballar-hi per tal de superar-les, però noia, és complicada, la vida i la seva circumstància...
    Pilar, estic d'acord amb tu, literalment i sense metàfora. Després d'escriure aquest poema vaig anar tota sola al laberint d'Horta, a Barcelona, i m'hi vaig endinsar. Vaig passar molta por (a voltes tinc agorafòbia), no trobava la sortida, estava aterrida. Al final vaig sortir pel lloc on vaig entrar. I després, mirant el laberint des d'una alçada considerable, des de fora, els camins es veien senzillíssims, sense cap complicació...
    Carme, gràcies per oferir-me la mà. Sí, potser amb companyia es veu tot molt més senzill... Gaudeix de la ginesta, que ja sé que ets una mestra en l'art de dibuixar-la!
    Anton, gràcies pel poema. Sí, de vegades hauríem pogut evitar alguns laberints si n'haguéssim sabut... I sí, la música és bona guia i millor companya per als camins difícils.
    Novesflors, i tant que en sortirem! Llàstima haver hagut d'entrar-hi, amb el patiment que potser ens ha comportat. Però ja se sap, viure és això, diuen.
    Una forta abraçada i gràcies, amics i amigues.

    ResponElimina
  7. Si
    sovint
    és difícil
    sortir del laberint
    i enfrontar-se...a la llibertat.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  8. Bona nit, o ja bon dia, Pere. Gràcies i una abraçada.

    ResponElimina
  9. Si,
    sovint
    sembla difícil
    llegir
    la partitura del desig,
    obrir
    el ulls a l'engany,
    posar-li
    lletra a una cançó,
    estimar
    i saber esbrinar
    les músiques celestials,
    els silencis, punts i
    contrapuns,
    que de l'amor
    alimenten l'ànima
    lluny
    de mentides i malsons.

    ResponElimina
  10. Quan ens acceptem com som, perquè canviar?

    L' edat ens dona un valor inestimable, el no tenir l' obligació de haver de quedar be amb els demès i sobretot el no aparentar ser el que no som.

    Sense mitges veritats o veritats complaents, som el que som, i mira que et dic, a qui no l' agradi com diuen ara que es doni un passeig amb vistes!!!

    Petonet de diumenge de maig

    ResponElimina
  11. Mara, gràcies pel poema i la visita. És tan complexa la vida que sovint és ben difícil llegir-la i no equivocar-se en la interpretació.
    Marta, m'imagino que el que volia dir Carl Rogers amb la frase és que només quan coneixem les nostres febleses, les nostres parts "xungues" i les acceptem, podem començar a fer alguna cosa per intentar millorar-les. No per als altres, sinó per a nosaltres mateixos. Tot un exercici d'humilitat ben difícil, del qual no sempre ens en sortim.
    Un aclariment: aquestes frases formen part d'un calendari artesanal, molt especial, que cada any adquireixo i regalo a les persones que són o han estat molt importants a la meva vida. Cada mes conté una frase diferent, que és la que poso als Racons. De vegades es fa difícil estar-hi totalment d'acord o que m'agradin, però sóc fidel al compromís de publicar cada mes la que pertoca.
    No són frases escollides especialment per a l'ocasió; ho dic perquè de vegades ni a mi m'acaben de convèncer.
    Una forta abraçada i gràcies per ser-hi!

    ResponElimina
  12. Els laberints que tenen molts camins sense eixida i sols un camí correcte per trobar-la curiosament tenen el seu inici en les jardins amb tanques vegetals en Anglaterra i es van crear com a indret idoni per a les cites amoroses. Quina relació tan estreta, doncs, entre el laberint i l’amor. Potser, per la il·lusió que ens proporciona el fet d’enamorar-nos, podem endinsar-nos en un idíl·lic laberint que se’ns presenta disfressat de jardí però que no deixa de ser eixe lloc en el qual entrem fàcilment i, una vegada dins també fàcilment perdem l’orientació per poder trobar l’únic camí que ens condueix a l’eixida. Potser els camins de l’amor són laberíntics i de difícil eixida, però el que està més que clar és que quan la trobem –perquè existeix- hauríem de triar més sovint la línia recta per caminar i no provar de donar-li una altra oportunitat al jardí de tanques. N’hem conegut un i ja els coneixem tots: estan plens de trampes. I els qui les posen s\’anomenen tramposos. Una molt forta abraçada des del meu laberint particular.
    amparo.

    ResponElimina
  13. No sé qui va escriure que dels laberints es surt per dalt...
    Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  14. Amparo, desconeixia l’origen anglès dels laberints i em sembla fascinant la coincidència amb el sentit metafòric que li vaig voler donar al poema. Com que has clavat totes les raons profundes que el van motivar, no em cal afegir res més. Resto admirada davant la teva capacitat de comprensió. Dir només que la teva reflexió de triar la línia recta quan trobem la sortida és d’aquelles de tenir enganxada a la porta de la nevera i no oblidar-la mai més… No obstant això, espero ser capaç, algun dia, de desmitificar la metàfora del laberint.
    Joan Josep, així que se'n surt per dalt? Doncs una de dues: o em venen a rescatar els bombers en helicòpter o Nostre Senyor baixa a emportar-se'm l'ànima quan el cos ja criï malves per inanició...
    Una forta abraçada a tots dos i gràcies per acompanyar-me.

    ResponElimina
  15. Maig
    cada flor és
    una metàfora
    i pètal a pètal
    un vers.

    Maig
    set de llàgrima
    i l’abraçada
    de la rosada.
    I entre silencis
    un crit a dues veus...

    Maig
    esclat de vida,
    la flor de viure,
    l’absència als llavis
    l’eco al cor...

    Maig
    pluja i sol són com
    lletra i música
    i la lluna que
    ho trempa tot.

    Maig
    un esclat de vida
    en el temps d’espera.
    El bon camí
    mai no té drecera.


    Des del far un bon maig.
    onatge

    ResponElimina
  16. Gràcies, onatge. Em quedo amb aquests dos versos: el bon camí no té drecera. Que el maig sigui també un mes ple de vida per a tu.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  17. caram! quantes col·laboracions. Em quedo el poema amb el teu permis, ja tinc arreglar l'ordinador i fins i tot torno a tenir so.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  18. millor seguir el camí, que quedar-se a veure la processó.

    ResponElimina
  19. Hola, Francesc, ja ho saps, a disposar del poema. M'alegro que tinguis ja l'ordinador arreglat. Eres tu, que sempre et fallava la lletra "e" quan escrivies?
    No havia sentit mai la teva frase sobre la processó; és ben divertida i encertada; l'hauries de dur a Advèrbia, al blog del Jordi Dorca.
    Gràcies per la visita i una forta abraçada.

    ResponElimina
  20. Caram, aquesta és una proclama de poemes que conté les incerteses, desigs, realitats i inseguretats de tota una vida.
    Per molt que s'hagi dit, predicat i cantat, no hi ha camí que valgui, només el teu.

    ResponElimina
  21. Olga, així és: la nostra experiència vital és personal i intransferible, ningú no la pot viure per nosaltres.
    Gràcies i una forta abraçada.

    ResponElimina
  22. Racó esclatant.
    I continua essent un gran recer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Racó esclatant, Jordi, perquè cada any el maig ens porta nous esclats de vida, malgrat que ens creguem terra erma... I que per molts anys em puguem anar col·leccionant!
      Una forta abraçada!

      Elimina