Pintura d'Àngel Planells |
“...Porquoi me réveiller, ô souffle de printemps? Porquoi me réveiller…?” (Òpera Werther, de Massenet.)
Possiblement, l’ària més bonica que he escoltat mai. La meva passió musical rotunda. La partitura més grandiosa que m’ha acompanyat en l’amor. De les diverses versions que tinc d’aquesta òpera, em quedo amb la protagonitzada per Alfredo Kraus. Si algun dia la cinta de vídeo s’exhaureix, jo també m’exhauriré amb ella.
Us deixo amb un fragment de la meva narració Encenalls de Pleniluni, en què aquesta ària hi té un protagonisme cabdal. Parla la lluna, a la noia enamorada que cada nit s’endinsa imaginàriament a l’estudi d’un pintor, el seu estimat, a través de les fotografies d’un catàleg i de la música de Werther. Per a qui interessi la narració sencera, la podreu trobar a la columna de la dreta, a l’apartat Narracions, o a través de l'enllaç damunt del títol.
“…Tan sols jo puc comprendre aquesta angoixa, amiga meva; tan sols jo, sempre present a les teves nits: sé que des d’aleshores no hi ha hagut espai per a ningú més en el teu cor. Que l’enyoraves. Que necessitaves aquell desig sublim per sobreviure. Que cada vespre esguardaves la seva ombra projectada a la finestra per la llum de les espelmes i et preguntaves què hi deu fer, com és possible pintar amb una llum com aquesta, i somiaves ser-hi també tu, a dins d’aquell estudi… I com de vegades aconseguies entrar-hi, a través d’una porta de paper… Era tan senzill! Només et calien la complicitat de la música i de la meva presència en pleniluni, i tenir sobre la taula un catàleg del pintor, obert per les pàgines del retrat de l’estança…
Sí, malgrat que ara les parets s’esberlen, encara la nostàlgia t’hi acompanya i vols travessar un cop més la distància que us separa, aquest espai que t’apressa, aquest aire tan feixuc de respirar… Una remor de música, que es va fent nítida i concisa, et comença a embolcallar i et difumina el pensament: són les notes d’una òpera que et fa retrocedir molts anys, fins a Viena, quan en Carreras era el Werther magistral i tu encara formaves part de l’orquestra tocant la flauta travessera, quan tot just començaves i no et calien les sublimacions per viure… Ara, a través del compact, la mateixa música et torna a posseir. Quants i quants records…! Oh, estàs tan plena d’amor, i Werther et fa vibrar fins l’última corda de l’ànima; la música i tu us confabuleu i mentre et fa viatjar per l’aire no saps si la seva veu i la teva són una mateixa cosa: “Porquoi me réveiller, ô souffle de printemps? Porquoi me réveiller…?” –Per què em despertes, sospir de primavera…?
Obre els ulls sense cap por, amiga. No sents la intensa olor dels dissolvents, de la pintura fresca que t’envolta i que t’embriaga, i que impregna cada racó de l’estança? S’ha repetit el miracle: observaves la finestra, n’has travessat el pòrtic i ara et trobes novament a dins de l’estudi. Hi avances cautelosa, amb peus descalços, damunt l’entramat simètric de les rajoles gastades… Només una espelma encesa trenca la intensa penombra de l’habitació. Hi estàs sola i l’esperes… Les mans inicien un contacte íntim amb els cavallets de pintor, dolça carícia inanimada que es perllonga per la taula, en els pots de vidre curulls de pinzells, i que els ressegueix un a un… I entre les ombres perceps gairebé la calidesa dels seus dits, de les mans que els han posseït tantes vegades… I sents que les teves et cremen… Reconeixes una vella camisa seva en els draps amuntegats als prestatges, i voldries ser capaç d’absorvir-ne les restes de l’olor… Sents que el teu cos s’impregna d’ell…
Les seves models nues et contemplen amb ulls astorats i inexpressius de tots els angles de les parets; o potser és sempre el mateix rostre… Potser si t’hi haguessis assemblat… Un cos exuberant i una mirada fosca i torbadora, uns ulls negres com els seus… Però avui tot esdevindrà possible i ho saps; ara és l’hora de les bruixes, dels conjurs i dels miracles: tu t’has tornat bonica i ell sortirà de l’altra cambra; apareixerà i potser t’estimarà… I llavors la passió triomfarà sobre les normes i els preceptes, s’atiarà el caliu de la tendresa, de les besades profundes, i deixareu que parlin els cors, sense lligalls ni temors, arravatats l’un en l’altre…
El dolcíssim cant de Werther remunta una ària que et fa esborronar. I en cada una de les teles que t’envolten hi veus reflectida la imatge de l’Adrià. Com és possible no defallir d’amor, amb aquesta música que dringa i plora, i que de sobte s’enjogassa com una festa? Oh, el quadre de les vinyes, que et retorna a aquell setembre! Potser ell també el recorda, doncs si no, per què aquest cel tan vermell damunt els camps…?
Fotografies velles en marcs gastats. Mobles tronats, improvisats aparadors; records d’absències estimades, restes de llunyana infantesa; per què es perd tot això? Paraules llançades al vent amb tot l’afecte i la intenció d’una abraçada que no va poder ser, amb el dubte de saber si havien arribat a algun lloc… Per a qui es perd…?
Comencen a extingir-se, lentament, la música i l’espelma, en unísona cadència. Fa estona que l’esperes, i no acaba d’arribar. Potser no ho sap, que ets a dins i que l’aguardes. Potser aquesta nit no vindrà a pintar… Potser ja mai no hi tornarà… Potser ara, que comencen a esvair-se les imatges, percebràs amb claredat que no l’has tingut mai… Et vas rendir davant la seva aura de bohemi solitari, et vas deixar seduir per aquella mirada de carbó roent… Què has perseguit, durant tots aquests anys? En quina platja han naufragat els teus somnis? Què se n’ha fet de tantes hores buides, bastint paratges idíl•lics, paradisos on feies realitat les teves sublimacions…? Deixa que el teu amor s’esvaneixi, com la pols de l’enderroc. Deixa’l volar, i que es dispersi per la immensitat del cel. I veuràs com a Déu li serà grat i el farà seu, i el bastirà de colors, com el més gran dels seus quadres… Per què em despertes, sospir de primavera…?”
(Encenalls de Pleniluni - Galionar)
Als qui passeu per ací, us recomane que llegiu el relat complet, si teniu temps. Val la pena.
ResponEliminaI açò per a tu, Galionar. La petita introducció... crec que m'agrada més com ho contes tu que la Bíblia :)
Totalment d'acord, Noves Flors, val la pena d'anar a buscar aquest relat sencer. M'ha agradat molt, Galionar, hi has fet cabre dins tants de sentiments!
ResponEliminam'he quedat amb les ganes de llegir més...Massenet era un geni de la melodia "Thais", Le Cid".........
ResponEliminaGràcies
Magnífic relat, com tots els teus i una marevellosa música. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaNovesflors, Carme, gràcies per les vostres paraules i per la "propaganda". Em trobo que les meves narracions són massa llargues per penjar en un post, i per això aquesta vegada ho he fet d'aquesta manera, en una pàgina a part. Així, qui vulgui ja sap on trobar-la.
ResponEliminaA mi també m'agrada més la història de la Creació de la manera com l'explico; no hi ha cap motiu per no creure-se-la, oi?
Jaume, si tens ganes de llegir-la sencera, endavant!, ja saps on trobar-la. Estic d'acord amb tu sobre la qualitat de Massenet.
Joan Josep, gràcies també per les teves paraules. És apassionant el treball de maridar música i paraules i veure qui mana més en cada ocasió.
Gràcies per haver passat per casa meva i una abraçada ben gran!
¿Fas pausa des del 30 d'abril o t'has canviat de lloc? A vegades els blogaires ja ho fan, això, per despistar els lectors...
ResponEliminaSuposo que practiques la vella sentència de "ni un dia sense línia", que és molt saludable.
Escriure et farà feliç.
Olga, gràcies per les teves paraules que m'esperonen a escriure. Sí, compleixo la sentència cada dia, però com bé deus saber, moltes de les coses que potser estem escrivim no poden ser transcrites en un bloc. Aquest és el meu cas actualment, i a causa del poc temps només acostumo a fer una entrada setmanal. Ah, no vull despistar els lectors, no; pocs que en tinc, només faltaria que encara els confongués...!
ResponEliminaUna forta abraçada i gràcies per a visita.