dijous, 1 de novembre del 2012

Bon dia, tristesa...

Era a finals d’un mes de gener, ja fa uns quants anys, que vaig escriure aquest poema com a comiat a una anciana amb qui no havia parlat mai, però que gràcies a la seva quotidiana presència en una finestra i al somriure que sempre em regalava, aconseguia fer sortir el sol als meus dies més enterbolits.
Ella ara ja no hi és, ni tampoc la seva finestra. Als terrenys on s’ubicava casa seva ara s’hi aixeca un edifici d’habitatges minúsculs i impersonals. Però tot sovint, quan passo pel davant, encara la nostàlgia d’un record bonic em fa companyia. 
REMEMBRANÇA
Bon dia, tristesa;
l’he vist tot passant,
aquella velleta
de cabells tan blancs.
Des d’una finestra
em somriu, guaitant;
que n’és de bonica
amb la neu al cap!
No en sé del seu viure
ni del seu passat,
mes… què ufanós el dia
si la trobo allà;
tan maca i tan tendra,
carregada d’anys.

Oh, Déu, com l’envejo!,
si em pogués donar
sols una guspira
de la seva pau…!
Somnio a vegades
poder-m’hi enfilar;
lleugera com l’heura
saber-hi arribar,
i dir-li preciosa,
besar-li les mans.
Voldria i no goso;
i és que saps, tristesa?,
a voltes ja em raca
que em tinguis tan presa…
…….
Quelcom no és normal;
fa jorns que no s’obren
els porticons grans.
Una estranya angoixa
fustiga el meu cap
com el vent que arrasa;
el gener és tan llarg…
Al cel, una roina
brolla com un plany;
la meva velleta
ja s’està apagant…
…….
Pels volts de la tarda
de sobte, he trobat
una esquela blanca
penjada al portal…
…….
I ara, quan aguaito
vers el finestral,
un doll de tendresa
s’esmuny, cel enllà…
Galionar
............

...I diu la Carme Rosanas:
M'emociona molt el teu poema... m'emociona i el valoro molt com un moment íntimament viscut i repetit i valuós i l'imagino també en sentit contrari:

Bon dia tristesa,
sempre veig passar,
aquella noieta
de cabells daurats.

Des de la vorera
somriu i alça el cap.
Que n'és de bonica
no m'oblida mai.
No sé del seu viure
ni del seu passat
però el dia és alegre
si la veig passar.
Tan maca i tan tendra
misteri a l'esguard.

Oh! Déu com l'envejo
si em pogués donar
sols una guspira
del seu alenar.
Somio a vegades
poder-hi baixar,
caminar amb ella
lleugera com va.
I dir-li preciosa
et vull abraçar...
 

Moltíssimes gràcies, Carme!

33 comentaris:

  1. Bon vespre de Tots Sants Montse, penso que és un poema molt adient per la diada...
    I que bonic el poema i que entranyable la velleta, Segurament aquella finestra devia ser ja la seva l'única connexió amb el món exterior...I tu la miraves i ella somreia. El cor et vessa de bons sentiments, la velleta te'l tenia robat i ara l'enyores...No podies haver triat un dibuix millor.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser. El temps corre molt de pressa i m'adono que ja fa 20 anys des que va ocórrer tot plegat. I ara encara valoro molt més l'optimisme que aquell rostre em transmetia en aquells matins dels anys 90... N'estic convençuda que les persones que es creuen a la nostra vida, d'una o altra manera, no apareixen perqué sí...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. És un petit homenatge ben tendre que ella no coneixerà mai però potser, quan encara hi era, a la finestra, et somreia perquè et sabia un camp ben adobat per rebre'l, el seu somrís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, Novesflors. Era una dona molt sàvia... En vaig saber moltes més coses una vegada ja no hi va ser.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. És molt maco el poema. Hi ha persones a les que ens acostumem tant que quan falten ho notem de seguida. La vida passa per tots, i per força al final s'acaba. Demostres molta sensibilitat amb aquest poema, i també pel fet de penjar-lo aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu. De vegades arribem a sentir molt més la partida d'algú que ens hauria de ser una mica alié que no pas de persones més properes, fins i tot amb llaços de sang... I és que l'estima no hi entèn, de raonaments...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Per Tots Sants els cementiris s'omplen de flors que envolten finestres tancades.
    Darrera d'un nom tan sols un record i ... després res.
    Deia el poeta: "Dios mio que solos se quedan los muertos". Jo afegiria: "i també els vius".

    Bona nit, tristesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Pere, faig meu el teu afegitó: que sols estem, malgrat tenir gent al voltant! De vegades, les absències ens acompanyen millor que algunes presències...
      Per cert, despert a tan altes hores de la matinada, Pere? Potser també vetlles solituds?:)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. No has d'estar trista. Tu mateixa dius que serem pols d'estels i aixó és una cosa ben bonica de ser.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Glòria. Però sóm egoistes, i ens dol la pèrdua d'allò que estimem... Per això ens fa més por la mort dels altres que no pas la pròpia...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Quin gran poema, adreçat a algú que no coneixies però que formava part dels teus dies. Em fa pensar en totes les persones anònimes que són part del meu decorat diari i que si no hi fossin el deixarien desert. M'ha agradat moltíssim!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. Certament, potser no valorem prou tot allò que conforma el nostre dia a dia, sense el qual no seríem res, i fins que no ens manca no li sabem donar la importància que es mereix...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. La tristesa és un sentiment de primer ordre, segons la meva personal qualificació. Els artistes generen grans obres mestres dins la tristor.
    Per cert m'has recordat un excel·lent llibre de Françoise Sagan anomenat també Bon dia tristesa,
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jaume, jo també crec que una immensa majoria de les creacions artístiques més colpidores estan fetes des de la tristesa, perquè efectivament, és un sentiment de primer ordre. En la música és on més se'm fa evident.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Persones amb les que ens creuem que no sabem qui són i que marquen la nostra vida. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. És així, Juanjo. De vegades la comunicació no verbal pot ser tan intensa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Sembla estrany com ens anem dibuixant un paisatge de presències per emmarcar la nostra vida i com les trobem a faltar quan no hi són, com les orenetes quan marxen, que no t'adones que ho han fet fins que un dia, mirant el cel, el veus buit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, una comparació magnífica, la de les orenetes! Elles, però, tornen sempre de nou... La nostra vida és això, un seguit d'absències sentides i de noves presències no sempre prou valorades... fins que es converteixen en absències novament.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. D'això se'n diu poesia, empatia, simpatia, i qualsevol paraula entranyable que hi pugui rimar.
    Abraçada,

    OX

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, gràcies per ser-hi i per tot el que em transmets!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. M'emociona molt el teu poema... m'emociona i el valoro molt com un moment íntimament viscut i repetit i valuós i l'imagino també en sentit contrari:

    Bon dia tristesa,
    sempre veig passar,
    aquella noieta
    de cabells daurats.

    Des de la vorera
    somriu i alça el cap.
    Que n'és de bonica
    no m'oblida mai.
    No sé del seu viure
    ni del seu passat
    però el dia és alegre
    si la veig passar.
    Tan maca i tan tendra
    misteri a l'esguard.

    Oh! Déu com l'envejo
    si em pogués donar
    sols una guspira
    del seu alenar.
    Somio a vegades
    poder-hi baixar,
    caminar amb ella
    lleugera com va.
    I dir-li preciosa
    et vull abraçar...

    en fi... plego... és que m'imagino la velleta agraïnt-te a tu la teva joventut, la teva vida, el teu somriure i la teva mirada sempre constant.

    Pel·liculera... jo... eh? Una abraçadeta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Carme, moltíssimes gràcies! La teva rèplica del poema és impressionant! No sé pas què dir. Ja veuràs que l'he afegit al post. És... no tinc paraules.
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  12. Gràcies, Penedesfera! Afegiré el link amb el logo tan aviat com pugui; de moment Google em diu que no tinc permís per a fer-ho, però ho aniré intentant.
    Molt agraïda!

    ResponElimina
  13. Torne a vindre per elogiar jo també el polema tan bonic de la Carme, molt ben aconseguit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu, Novesflors; gràcies a l'espai compto amb una bona colla de persones amigues que sou un luxe, que m'aporteu oxigen i que no sé si mereixo...
      Una abraçada!

      Elimina
  14. Te raó la Carme, ens pot entendrir una velleta però també la joventut, sobretot quan ja l'hem deixat enrere...
    Petons a les dues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser. Una bona entesa entre generacions diferents, aportacions mútues, estima i afecte... Hauria de ser així sempre, però la realitat de vegades ens mostra el contrari...
      Una abraçada!

      Elimina
  15. Aix, Montse!!! Aquesta tristesa que es passeja per casa nostra, i que no ens deixa assossegar. La velleta, el somriure, la gent que arriba i se´n va; els moments d'alegria, tot ens ajuda a seguir, i quan no els trobem, cal buscar-los en altres indrets, perquè de ben segur que ens estan esperant, l´única cosa és saber-los trobar.
    Una abraçada i un poema preciós!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Dafne, per les teves paraules, i tens raó; cal cercar sempre allò que ens pot aportar optimisme i alegria encara que de vegades sigui difícil; sempre s'acaba trobant, si no ens tanquem a l'esperança.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  16. Malgrat el seu aspecte miseriós,la nostàlgia, vencedora, ho pot tot. Enderrocar-ho i bastir-ho. Amb llàgrimes de l'ànima.
    Me n'adono ara que tu ho dius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi, però per sort la nostàlgia és força més dolça i suportable que la trisesa...
      Una forta abraçada!

      Elimina