divendres, 6 de juliol de 2012

Dietari d'estiu - Segona becaina


Vagi per endavant el meu respecte i la meva admiració incondicionals als mestres i professors que estimen la seva feina, la majoria dels quals duen a terme una labor excel·lent tot i estar sotmesos a una pressió no sempre favorable per al desenvolupament de la seva tasca docent. De vegades, però, es produeixen situacions com aquestes, sobre les quals prefereixo no opinar i relatar-ne només els fets.
Durant la meva estada a Montserrat, un dia vaig fer el camí de la Cova, i per cert que em vaig cansar de valent. Feia molta calor, amb un sol que queia a plom, i calia pujar i baixar moltes escales durant el trajecte. L’havia recorregut força vegades sense esforç, molts anys enrere, i vaig poder constatar que les meves cames ja no estan per segons quines pallisses...
Allí vaig trobar-me amb un grup d’alumnes d’una escola de Barcelona que hi eren d’excursió. Es tractava d’una escola privada, segons vaig poder llegir en l’escut del jersei que duien, i deurien tenir entre 12 o 13 anys, tot i que alguns nois ja feien veu de pollastrot. Anaven ja de tornada amunt, cap al monestir, i la majoria esbufegaven i es queixaven d’estar cansats, però corrien, s’empaitaven i feien gresca. Gent jove, pa tou. Jo me’ls mirava asseguda, reposant en un voral del camí, a l’ombra, tot deixant-los passar. Un parell de professores els acompanyaven, força pijes i tontetes elles, i no em van caure gaire bé perquè anaven xerrant entre elles despreocupadament, “passant” olímpicament dels alumnes que tenien al seu càrrec i que de mica en mica s’anaven quedant enrere. Vaig poder sentir que planejaven una vetllada amb un parell de mascles, a la nit, sota les estrelles i tocant la guitarra, amb intencions claríssimes de lligar. Llavors, força més endarrerits, uns quants nois i noies van adonar-se que  faltava un company. Van aturar-se de seguida, es van alarmar una mica, van parlar entre ells sense saber què fer, i llavors en un revolt llunyà va aparèixer un noi molt gras, amb una clara deficiència, caminant torpement, que es recolzava a les roques de la muntanya per seguir avançant. Quan algun altre noiet de la colla va voler-se fer el graciós amb allò del “venga, que es pa hoy”, les companyes el van fer callar de manera fulminant, i totes van tirar avall, a cercar el pobre infeliç, que no podia amb la seva ànima. Unes noies li van donar la mà amb paraules encoratjadores, algú li va agafar la motxilla de l’esquena i la hi va dur. Van oferir-li aigua, van alentir la marxa, i a poc a poc van anar tirant amunt, i el noi, mig ofegat, somreia agraït, amb una mirada molt neta.
Vaig sentir que alguna de les noies més decidides comentava a les altres, indignada, tot criticant les professores: Vaya faena que le han hecho esas guarras al pobre Carlos (nom fictici), en to de dur i merescut retret, ja que aquell trajecte  no era per pujar-lo caminant una criatura en aquelles circumstàncies. Amb l’agreujant, a més, que hi ha un funicular que cobreix el trajecte i l’haurien pogut agafar. Les noies cridaven des de feia estona a les mestres perquè s’aturessin, que Carlos tenia problemes, però l’única resposta d’elles va ser, amb un aire indolent i fastiguejat: “Venga; nosotras sí podemos y somos más viejas”, i van continuar amunt sense ni verificar què passava, tot prosseguint la seva particularíssima conversa... Em va fer molt mal el cor, a mi i a un parell més de persones que com jo reposaven assegudes en un marge i que també van ser involuntàries espectadores de l’escena, i amb qui després ens vam mirar sense dir res, sabent que compartíem idèntics pensaments.
Aquell fet em va trasbalsar. Deia tan poc a favor d’aquelles educadores que els hauria de caure la cara de vergonya, mentre que la humanitat dels companys i companyes de Carlos em va refermar la idea que no hem perdre l’esperança en el jovent que puja, davant el qual massa vegades ens mostrem escèptics...
Uns dies més tard, ja de tornada a casa, vaig compartir aquesta vivència amb una excel·lent persona del món de l’ensenyament, mestre vocacional que estima la seva feina. Amb coneixement de causa avalat per molts anys en l’ofici, aquest va ser el seu punt de vista: 

“...Sobre el que m’expliques de les mestres tan “sensibles” i “humanes” a més de professionals de “pro”,... sols he de dir-te que ja ho crec que en conec de gent d’aquestes característiques. Gent que es mereix que els toqui “EL GORDO” de la loteria de Nadal i que se’n vagin a casa seva o de creuer, o a passejar eternament per les botigues més “in” del planeta i que deixin l’escola i els qui l’habiten lluny i lliure de la seva nefasta presència.
Encara que a aquesta gentussa no els ve ni una ni mitja inspecció, ni són denunciades mai per ningú, ni se’ls envermelleix la cara, ni res de res perquè tenen gran habilitat per saber quedar bé davant qui saben que els podria suposar algun risc. Amb l’alumnat... ni el respecten, ni el tenen en compte, ni els importa. Gentussa, Montse, gentussa!
Això no hi ha qui ho solucioni. Aquestes actituds, la gent les porta ben endins i les practiquen amb aquells a qui consideren més dèbils sense tenir en compte el paper tan important o tan nefast que poden jugar en la seva vida. Són les típiques indivídues a qui els molesten els alumnes en l’escola. Aquelles que, quan comença cada setembre el curs escolar, van observant àvidament les vacances que tindran aquell curs, els possibles ponts o aqüeductes que podem “muntar-nos”, i tot deixant anar un sospir resignat, diuen els primers dies de treball allò de: Quines ganes que s’acabi el curs!
En definitiva, això és donar-li voltes i més voltes a un fenomen anomenat POCA-VERGONYA...”  

Sabeu ara què m’agradaria? Que tant de bo les dues indivídues haguessin aconseguit els seus propòsits libidinosos, i que quan haguessin estat ben enforquillades, les titoles llogateres se’ls haguessin convertit en uns cactus gegantins atapeïts de punxes que els haguessin fet detestar per sempre les ganes de cardar.

Per sort, una flor no fa estiu, i ara més que mai voldria retre el meu particular homenatge als docents que, amb tota la dignitat del món, deixen ben amunt el llistó de l'ensenyament. Per a ells el meu respecte, admiració i estima, i per a ells també aquest fragment d’”Elogi del viure”, de Joan Maragall, que de segur no podrien fer mai seu les dues distingides professores que planejaven  una nit de somni i d’insomni sota les estrelles, tot lligant i tocant la guitarra, mentre deixaven a la seva sort els seus nois. 


"...Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en que realment, ets un entre els homes, esforçat en el teu quefer com si de cada detall que penses,  de cada paraula que dius, de cada peça que poses,  de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regeix automàticament els seus estats; fas més que el que inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l' agitador, que el que governa.
Pots desdenyar tot això i l' adobament del món. El món s' adobaria bé tot sol, només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva... "
Joan Maragall

11 comentaris:

  1. L'ofici de mestre hauria de ser totalment vocacional, quan s'exerceix els alumnes s 'enmirallen en la persona que els ensenya.
    També crec que hem de confiar en els joves, en els valors que tenen una gran majoria.
    Això de la titola-cactus ... una passada Ja! Ja!
    Em pensava que tornaries de Montserrat més tranquil · la :)

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  2. Totes les professions haurien de ser vocacionals. Pero ja se sap...Clar que hi han que sense la vocació tindrien de prohibi exercir-les. Mestre és una. Totes les del àmbit de la sanitat són unes altres. Per això és en aquests àmbits en els que hi veiem més clars els errors i la falta de professionalitat. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  3. Hola, Pere, els mestres tenen massa influència sobre les ments en construcció que estan al seu càrrec com per prendre's la seva feina a la lleugera. Si no entenen això, que pleguin. I si no en tenen vocació, també.
    No, si jo ja ho estava de tranquil·la, ja, Pere, i a més volia estar-ne; però noi, de vegades es veuen coses que clamen al cel...

    Joan, tu pots parlar amb coneixement de causa perquè has estat professional dels dos àmbits que esmentes, oi? Estic d'acord amb tu quant a la vocació, o a estimar la feina que es fa. Si no és així, estem arreglats...

    Gràcies per les vostres paraules i una forta abraçada!

    ResponElimina
  4. L'escena que ens has contat, l'actitud d'aquelles mestres és veritablement lamentable.
    Dit això, estic totalment d'acord amb el que diu J.J. Tamburini. En totes les professions hi ha bons professionals i dolents però en algunes, les repercussions són més greus que en altres.

    ResponElimina
  5. Poca cosa puc dir més del que ja s'ha dit. la vocació és molt imprescindible en aquesta feina. Però la responsabilitat també i aquí fallaven les dues coses.

    A totes les feines, desgraciadament hi ha de tot.

    Per sort, sempre hi ha algú que actua amb humanitat, en aquest cas les companyes...

    I la darrera frase del text de margall. M'encanta. S'arreglarien moltes coses, moltes, el món sencer!

    ResponElimina
  6. Novesflors, ben cert. I paradoxalment són dues de les branques on més es noten les retallades. És en aquest moment quan més es posa en evidència qui estima el seu treball.

    Carme, la responsabilitat és també una peça clau, i tant. I en aquell cas va fallar de mala manera.
    A mi em va agradar també molt el text de Joan Maragall. El vaig manllevar d'un text d'una companya de feina que es jubila i que ens el va passar a tall de comiat.

    Gràcies per ser-hi i una forta abraçada!

    ResponElimina
  7. Les professions amb les que el tracte amb la gent és el principal motiu de les mateixes, haurien de ser vocacionals. Tots el treballs s´han de fer ben fets, això està clar, però no és el mateix treballar amb coses que amb persones.

    Una aferrada solidària!!

    ResponElimina
  8. Hola Montse, penso que en els anteriors comentaris ja s'han dit coses prou encertades, però hi afegiré el meu granet de sorra...
    Quant llegeixo fets com aquest em produeixen una bon malestar , em fa mal el cor...Per sort això no és la norma, és l'excepció i a totes les feines hi ha algú que desentona...
    De totes maneres, penso que la resposta de la teva amiga és un xic dura, precisament perquè una flor(amb punxes), no fa primavera.
    Completament d'acord, en que la feina de mestra és totalment vocacional i qui no ho entengui així val més que canviï de feina...
    Però m'ha sorprès agradablement, el comportament dels companys i això vol dir que els valors s'han de dur de casa, ja que aquestes persones no en devien ensenyar gaires i en canvi, va haver-hi una bona resposta...
    Jo sempre dic que els/les mestres ajudem a educar, però no som imprescindibles, i aquí en tenim l'evidència...

    Als meus començaments, una vegada vaig anar a Montserrat amb nenes de 5è de primària i també vam fer caminant el camí de la Cova. Recordo que aleshores, estava bastant malament i fins i tot queien pedres...T'asseguro que els meus ulls es van multiplicar mirant en totes direccions, per no perdre ningú de vista; ho vaig passar ben malament. Sort que després, com que portàvem un casset, vam ballar sardanes a la plaça i tot va anar bé. Per això se'm fa difícil entendre algunes actituds...
    Un petó i bona setmana.

    ResponElimina
  9. D'acord amb tu, sa lluna. Segons quuines professions no es poden exercir per força, com tampoc es pot estimar per força. Hi ha massa vides en joc...

    M. Roser, precisament havia pensat en tu abans d'escriure el post, imaginant l'enorme diferència entre una mestra com tu i les que havia vist camí de la Cova. A més d'educadora vocacional ets una persona responsable, com la majoria de les persones que es dediquen a aquesta professió.
    La persona que va fer el comentari que he transcrit el va fer precisament perquè també és un gran docent i estima amb passió la seva feina, i se les ha tingut de veure amb alguns mestres massa semblants als de l'exemple...
    El camí de la Cova està força ben arreglat, actualment. Però en alguns trams encara s'hi desprenen pedres, quan plou molt. Puc comprendre que ho passessis malament; a mi m'hauria passat igual.

    Gràcies per la vostra visita i una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  10. Sempre he pensat que la tasca fonamental del mestre és la de ser acompanyant. Acompanyant que condueix pels mateixos camins que ell travessa. Camins plens d’aventures engrescadores que paga la pena arriscar-se a recórrer, però sempre essent bon company de travessia. I és bon company qui no perd l’esperança i qui no es cansa d’haver d’esperar. Serà bon company qui aprenga a estimular l’altre perquè camine sempre endavant; i serà un bon company qui es deixe motivar i s’il•lusione amb els qui caminen al seu costat. Acompanyarà com cal qui siga sensible i comprensiu i tinga la capacitat de saber prendre distància o acostar-se més segons cada situació, cada persona, cada moment,…; Però, de segur serà el millor acompanyant qui tinga capacitat d’estimar, qui sàpiga experimentar amor: amor a la seua professió i una gran estima a les persones que caminen amb ell.
    Un mestre ha de saber-se important quan descobreix que allò que fa mou el món; però alhora ha de ser extremadamente humil i discret perquè sols el seu treball adquirirà valor quan els seus alumnes hagen fet el descobriment que en cada alenada seua s’ha mesclat també l’alé que posà un dia qui va caminar amb ells.
    Atés que mestres i alumnes som humans i la fragilitat humana ens condueix a errar a cada pas, podem entendre segons quines postures incorrectes i col•locarles en situació de revisió i millora. Aquesta que relates, Montse, em sembla indubtablement una d’elles i coincidisc amb la persona que valorava com de “poca vergonya” l’actuació insensible i irresponsable de les anomenades mestres que tenien al seu càrrec el grup d’alumnes amb el que et vas trobar.
    Una abraçada molt forta,
    amparo.

    ResponElimina
  11. Amparo, després de la teva magistral reflexió, res més puc afegir. M'ha agradat molt la imatge del mestre-acompanyant i tot el que d'ella se'n deriva. Moltíssimes gràcies per les teves paraules i per ajudar-nos a eixamplar els nostres punts de vista amb nous elements de judici. Una molt forta abraçada!

    ResponElimina