dissabte, 25 de febrer de 2012

Parlaven de l'amor...

Parlaven de l’amor, en la presentació d’un llibre.
D’un amor profund –esperit i matèria, cos i pensament,
que va néixer al caliu de la reciprocitat d’uns versos.
Total, transgressor, passional, insurrecte…
(Som poca gent a la sala, més o menys com sempre,
i ell i ella, els coautors, amb els ulls es besen.)
En parlava l’autora ufanosa, de la seva sort:
dos poetes navegant plegats en una barca de paper
dins un mar on els rems són lligalls de paraules,
i la brisa del sexe els atia les veles…
Ella i ell, escriptors tots dos; compartint cel i terra…
I jo, emmirallada en els mots i en la veu de l’autora,
n’he sentit enveja, i he pensat en nosaltres.
En tu, que saps seduir-me amb versos i llibres,
i en mi, que et retorno l’afecte a través de les cartes.
Qui pot negar l’existència de lligams silenciosos
en aquesta estranya relació de paper i de mots de tinta?
Qui té prou poder per mesurar, amb potestat donada
la textura d’aquest nostre sentiment, i com xifrar-lo?
Qui pot jutjar si és més o si és menys, si és lícit o no,
si és més profund o menys, o més intens…?
Parlaven els autors de compartir la vida, saps?,
i en el gran plaer innarrable de compondre junts.
Jo, aleshores pensava intensament en tu,
i en el joc ocult dels versos que tan sovint m’esguarden.
Versos, sí, formant volums que, amb lletra impresa,
van sempre dedicats a nom d’una altra. I no obstant,
en el meu llibre, el foc de la teva lletra manuscrita
m’hi blasma missatges roents, amb la força i amb la màgia
d’una passió encoberta, absoluta i mig covarda.
I els teus versos eren, dins la nit,
com el bes d’un vell amant cremant els llavis
i la música dels mots, com carícies que sorgeixen dels estels
sota el cel, a prop d’un Déu
que per força ha d’estremir-se de mirar-nos.
Ell, que en sap tant i tant, d’amor
i que el posa de miratge en tots nosaltres…
Parlava l’escriptora de l’amor, i jo somiava
que un dia ens tindríem de debò; i era bell el paradís
que he maleït l’hora d’haver de despertar-me;
i esguardant al meu voltant, sola entre els altres,
la realitat, llavors, se m’ha fet infranquejable…
Galionar

16 comentaris:

  1. Una història que, si obviem els detalls i anem al fons, segurament s'ha repetit al llarg dels segles.

    ResponElimina
  2. Afortunat aquell ésser que desperta a temps aconseguint gaudir del somni sense arribar al malson, i, per això, encara pot continuar caminant sense haver-se de protegir amb la dura closca que la mentida, la covardia i la traïció han construït a sobre d’algunes vides, per damunt de les seues esperances i, a través de la seua incondicional i ignorant donació amorosa.
    Afortunat aquell ésser que encara pot creure en l’amor malgrat viure en l’infortuni del seu fals paradís.
    Afortunat qui encara pot escoltar versos d’amor i emocionar-se amb el seu contingut, perquè serà proveït de la boira que cal per fer més fàcil l’oblit dels paisatges on la passió hi habità.
    Afortunats els navegants que encara conserven la seua barca i disposen d’un trosset de mar per on passejar amb ella tot i que el passeig sols necessite un remer.
    I afortunada l’ànima del remer que encara pot besllumar la figura d’algú que resta esperant a la vora d’una perduda platja el retorn de la barca i del seu navegant. Perquè això vol dir que mai no ha estat res perdut; que tot ha pagat la pena; que no havien errat el camí aquells que seguiren estimant per damunt de tot sense que cap malson vinguera a demostrar allò indemostrable.
    Una forta abraçada.
    amparo.

    ResponElimina
  3. Parlar de l'amor és sempre veure'ns reflectits en un moment o altre, l'amor és l'amor i crea en cadascú de nosaltres vivències que podem prendre per les mateixes o semblants o en fem una il·lusió de semblança.

    Els lligams d'una relació de paper i tinta hi són. I tant que hi són! Les vulguin reconèixer o no els més distrets, inconscients o covards.

    I crec que ningú, mai, ni nosaltres mateixos podem mesurar la textura ni xifrar cap sentiment. La sorpresa sempre està servida amb les qüestions d'amors... bona o trista.

    Sovint he pensat que l'amor que sentim l'inventem dins del nostre cap i el mantenim en una il·lusió de reciprocitat, encara que no la tingui ben bé o al menys no d'igual a igual.
    He arribat a la conclusió que tos el amors són poc simètrics, per més que ens sembli que siguin correspostos. Justament és això ens ho semblen perquè voldríem que ho fossin.

    Sovint, penso, Galionar, ara que ens anem fent grans que el millor de l'amor és els somnis que provoca. I arriba un dia, que fins i tot els somnis poden esgotar-se. I no deixa de ser una llàstima.

    Una història bonica i trista... potser totes les històries d'amor sempre tenen un punt trist o sóc jo que les hi vull veure.

    Moltes gràcies pel teu post i per deixar-nos compartir intensitats viscudes en les quals ens poden reconèixer.

    Una abraçada, bonica i moltes gràcies!

    ResponElimina
  4. Un post preciós Galionar, traspua amor a dojo, tot i que sigui una espècie de somni d'una nit d'hivern!
    Molt bonic això de compartir l'amor a través de les lletres, les paraules i la poesia...Fer la presentació d'un llibre, besant-se amb els ulls...Un veritable paradís.
    Però quan aterrem al món real, sovint se'ns fa feixuc...
    Petons i bon diumenge.

    ResponElimina
  5. Aturullat com estic, és un acaronament llegir-te. Fa dies que em moc poc i tampoc compleixo els deures.no en facis massa cas, estic caminant a bandades i no encerto...
    tinc un deute en tu i se'm pasen els dies sense posar els sentits i acomplir els deures. Hauré de posar en marxa l'agraiment i envir-te'l embolicat amb lletres o si no pagar interessos... De vegades els dies no es clouen, acaben i continuen en un altre... de vegades, sembla que el temps hagi aturat l'alè i costar saber si pasen les hores,i es que hi han dies crucials que et retenen... per sempre. Anton.

    ResponElimina
  6. Darrerament costa trobar paraules que et facin vibrar, que et sacsegin un xic els sentits.
    Estic molt d'acord amb el comentari de la Carme quan diu que el millor de l'amor és els somnis que provoca, el pitjor és que aquests somnis s'esgotin.
    Llegint-te no sé perquè recordo unes paraules de Truffaut: "No és l'amor el que trastorna la vida, sinó la incertesa de l'amor".

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  7. Amb els anys un accepta l'amor poc a poc tal com és,el veiem passar, potser fins i tot es queda un temps, són les històries d'amor per a escriure,una carta, una veu, un bitllet d' avio, uns ulls, una mirada i un adéu.

    A vegades per la covardia de tornar a patir si ens donem del tot fem distància i espatllem els moments mes bonics per por que s'espatllin sense avís, i ens enxampin desprevinguts, per si dol més, però no ens adonem que evitant l'esglai, evite'm també els riures, els petons, la sensació d' una abraçada o l' escalfor del cos de qui estimes.

    Jo he arribat a la conclusió de que l' amor sempre és el que és, el que l' embrutim som les persones que escudant-se en el seu nom,fan coses que no en tenen pas de nom.

    ResponElimina
  8. Galionar, m'ha semblat entreveure el fons del teu post. Em puc equivocar, però he escrit tema de fons semblant a "Llavis que dansen" i a "La muralla".
    També en altres llibres. ¿Com més ho podria dir, ara ja en la distància?

    ResponElimina
  9. P.S. Perdó per tornr-hi. El meu tema per acompanyar seria el segon temps de la Sinfonia Concertant per a violí i viola, de Mozart: un diàleg perfecte, una conversa íntima.

    ResponElimina
  10. Quina meravella de paraules endutes per pensaments mutus; com has aconseguit emocionar-me, potser avui tocada un xic per tot el que estic vivint. Un temps difícil, però amb les teves paraules has empès la meva barca de paper que de vegades sembla que va sense rumb, fins que de cop i volta apareix algú, i m'estira al seu recer, tal i com ho has fet tu avui.
    Meravelloses paraules, i des d'aquí petons plens de salabror que desprén el teu somni, que tal vegada també és el meu!!!!

    ResponElimina
  11. Novesflors, el teu comentari referma que no queda res nou per inventar en el món dels sentiments, i que allò que creiem que tan sols ens passa a nosaltres ha estat viscut, patit, gaudit per milions de persones abans que nosaltres...

    Amparo, afortunats els qui tenen la sort de comptar amb amigues com tu, que saben acompanyar i fer més transitable el camí no sempre fàcil de les emocions, el trajecte sempre mal delimitat que condueix del somni al malson...

    Carme, segurament que l’amor, com tots els altres sentiments abstractes, tenen molt del que nosaltres mateixos inventem, ja que difícilment trobarem una mesura per determinar què hi ha de raonable en les nostres certeses o incerteses... I sí, hi estic ben d’acord: crec que l’amor en ben comptades ocasions pot ser simètric... I quan s’han acabat les il•lusions, sempre ens quedaran els somnis una temporada més, fins que també s’esgotin.

    M. Roser, la presentació del llibre que narro va ser ben bé així: ell i ella es besaven amb els ulls. Un dels dos és més bon escriptor que l’altre, però crec que componen un tàndem gairebé perfecte. El somni que tots desitjaríem, probablement...

    Anton, no en tens cap ni un, de deute amb mi; en tot cas sóc jo qui està en deute amb tu per les teves precioses aquarel•les i pel regal impagable de la teva amistat... I no t’angoixis, company, que quan arribi el moment oportú tornaràs a posar-te en marxa...

    Pere, jo també estic d’acord amb les paraules de la Carme. De fet, una gran part de la matèria de l’amor la bastim només de somnis... I quan els somnis se’ns esgoten, només queda lloc per a la depressió. Potser hauríem d’intentar que sempre ens quedi un somni d’amor viu, per mantenir-nos també vius nosaltres...

    Marta, suposo que tan dolent és tancar-se a l’amor després d’una mala experiència com llançar-se a viure’n mil de noves per oblidar els fracassos... Dependrà del tarannà de cadascú i de la manera d’enfrontar-se a la vida. Tens raó, som les persones qui destruïm gairebé sempre allò que valia la pena...

    Olga, em fa vergonya reconèixer-ho, però no he llegit els teus dos llibres que esmentes. No cal dir que intentaré posar-hi remei. Sens dubte, hem de tenir unes vivències antigues d’amor amb uns quants paral•lelismes, per haver coincidit amb el mateix tema en temps i estils diferents. Com ja deia al principi, en qüestions d’amor ja no queda res per inventar.
    T’he fet cas; he cercat la peça de Mozart que m’has suggerit, i l’he trobada tan adequada que l’he canviat per la que originàriament tenia.

    Gràcies, Dafne, per les teves paraules. Si uns versos aconsegueixen transmetre algun tipus d’emoció, suposo que es poden donar per satisfets, i que la seva creació no haurà estat en va.

    Agraeixo sincerament la vostra presència i us abraço ben fort.

    ResponElimina
  12. Segueixo el fil de la Carina. Tan sols per dir que em calen moltes lectures per arribar a fer un comentari que no faci malbé -més del compte, vull dir- el lirisme dels teus apunts.
    M'has fet rumiar, de passada, en la frontera entre el somni i el malson. Que és molt vaga, suposo.
    Signe d'admiració.

    ResponElimina
  13. Gràcies, Carina i Jordi. No, no hi ha cap altra fòrmula màgica per transmetre emocions a través de les paraules que haver viscut intensament allò que ha inspirat els versos. En tot cas, apartar-se del paper i deixar que sigui el propi sentiment qui escrigui el poema...
    La frontera entre el somni i el malson... Pot ser tan subjectiva que seria incapaç de situar-la en un lloc concret. A més, que va a estones...
    Una forta abraçada a tots dos!

    ResponElimina
  14. Torne a vindre perquè el comentari de Carme m'ha semblat tan encertat que no em puc estar de dir-ho.

    ResponElimina
  15. Estic amb tu, Novesflors; totalment d'acord. Sou unes comentaristes de luxe. Gràcies!

    ResponElimina