dissabte, 24 de març de 2012

Pinzellades marinenques

 
Imatge: Amparo Alonso

Aquest poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
I em torna molt, molt enrere,
a la màgia d’aquells anys
quan el sol se m’ajaçava
dins de les aigües del mar…
…….

Altre cop, carrers segueixo
dins d’un barri mariner;
rellentós, d’olors intenses
de velles barques i peix.
Les portalades, immenses,
són fosques, velles també;
i els homes, enmig la tarda
van sargint xarxes i precs.

El carreró estret i negre
sent la salabror del temps.
I els mariners somnien…
Han d’apaivagar el record
dels companys que allà restaren…
Ai reu punyent, llevant fort…!

Restarà l’esguard en l’aire
fitant sempre l’horitzó.
Ulls de mar, saviesa rància;
fermesa, ràbia, temor…

Vell carreró, m’enamores
quan mor la tarda en ta pau!
Una pau que a dolls m’emplena
quan camino, barri avall.
…….

El meu poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
…….

Déu vos guard, vell mariner;
vull demanar-te que em prenguis
algun vespre cap el mar.
Fes-me lloc a dins la barca
entre xarxes i cistells;
que ens gronxin, gentils, les ones
quan les aigües són ja fosques
i la sorra ja fa estona
que reposa…

Vés endins, hissa la vela,
que es faci petit el port;
que es perdin la gent i els barris,
que calli tothom.

Pren-me la mà, mariner;
que aquesta nit sigui eterna,
que algú em senti tremolar.
De nou, vull saber-me viva
quan, a cops de vent, la barca
es confongui en l’horitzó.
A cops de vent, la teva ànima
que prega, renega i canta,
et fa noble, pescador;
perquè no et calen més rostres
del que cada nit li mostres
a aquell per qui vius i mors,
mariner…
…….

El meu poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
…….

Llumenetes de cristall
perdudes en la nit fosca,
no heu sentit un cant molt dolç?
No en són pas nereides d’or
ni el brogit de les onades;
és la veu d’un pescador
que a voltes, d’amor s’esberla
enmig la fosca del mar.

Llumenetes de cristall
espitllerades, precioses;
feu llum a la seva barca
per si li fan por les tenebres
que l’envolten…

Llumenetes de cristall;
el vell mariner us atrapa
i se li escoleu de la xarxa.
Beseu amb cura el seu rostre
perquè es pugui despertar
quan vingui l’alba més blanca.

Llumenetes de cristall…
estels en la nit més calma…
…….

Aquest poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre…
el cant d’enyor al meu poble.
i als meus mariners de sempre...
Galionar

14 comentaris:

  1. Que bé que sóc la primera, Montse(?)
    El teu poema m'ha enamorat...
    Si tot això t'ho han inspirat els carrerons d'un vell barri mariner, caldrà protegir-lo perquè vagi sent font de poemes...
    Saps que he pensat que seria una lletra fantàstica per una habanera, amb aquests versos que van fent la tornada... no conèixes ningú que li pugués posar música???(pensa-t'ho)
    Una abraçada molt forta i bon diumenge.

    ResponElimina
  2. Al capvespre llegint-te s'olora la salabror del mar, aquesta nit no té lluna canvia l'hora i és més curta, mar endins ... llumenetes de cristall.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  3. No sé si vas a creure'm... supose que sí, però quan vaig viure el paisatge de la fotografia vaig recordar el teu poema; em va vindre al cap eixe homenatge que dediques als senyors de la mar, treballadors en ella: els mariners.
    Una vegada més, les coincidències és fan presents.
    Preciós i sobri poema, estimada amiga.
    Jo no sé si és útil (post anterior)perquè qui li busca utilitat a la bellesa es perd la possibilitat de gaudir-la.
    Gràcies per aquesta nova entrada, sempre tan esperada pels qui tenim el plaer de compartir aquest recer.
    Una molt forta abraçada,
    amparo.

    ResponElimina
  4. M'agrada......com a poema? com a cançó? una molt bona idea,M.Roser....
    I també m'afegeixo a l'Amparo..."no cal buscar l'utilitat a la bellesa" gaudim-la!!!!! Petons a totes...
    Fanny

    ResponElimina
  5. M. Roser, el poema és fruit de l’enyorança del temps en què vivia a Vilanova i la Geltrú, de les passejades en solitari per la platja, o amb amigues explicant-nos confidències. Ara aquell paisatge només viu en el meu record; no s’assembla en res al que jo havia conegut. Sobre la idea de convertir el poema en habanera, no se m’hauria ocorregut mai, però ara que ho dius..., De totes formes, no crec que interessés a ningú. I l’únic compositor de debò que coneixia era el meu oncle d’Esplugues, el Pere Mañé, més conegut per les seves sardanes, però ja fa anys que és mort...

    Pere, les nits més curtes són un regal per als qui patim d’insomni; s’acaben abans, sobretot quan els records s’excedeixen en la seva intensitat. I a la nit li segueix un dia esplèndid, de moment. Fins que tornin altra volta les llumenetes de cristall...

    Amparo, no en tenia ni idea que coneguessis aquest poema; va se dels primers que vaig penjar al meu anterior bloc, però és cert que també en vas ser una de les primeres i més fidels seguidores... Segurament per això, i des de la meva ignorància, em va agradat tant la teva fotografia; era la mateixa manera d’explicar uns sentiments molt semblants; com bé dius, una coincidència més a les nostres vides. Sobre l’anterior poema, haurem d’intentar gaudir de la bellesa sense fer-nos més preguntes que ens la minimitzin, oi, amiga?

    Fanny, doncs com deia abans, a gaudir de tot allò bo que ens regali la vida sense fer-nos més preguntes de les necessàries! Cuida’t el queixal! I si vols venir, ara mateix me’n vaig a passejar per les vinyes un parell d’horetes.

    Gràcies per compartir aquesta estona amb mi i una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  6. És com una història, un conte... de noies i mariners, un conte que encisa. Potser si que podria ser una cançó, una habanera!

    Una abraçada, Galionar!

    ResponElimina
  7. Gràcies, Carme; els contes, la fantasia, la idealització, els records que a còpia d'anys bastim a la nostra manera, la poesia... Tot plegat branques del mateix arbre. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. El mar és el receptacle de vida d'on hem sortit i, seguint un camí llarg, llarg, som el que som ara.
    Al mar retornem segons Manrique.
    I entremig hi ha barques, mariners, aventures, paisatges infinits, subsòls desconeguts i poetes que en parlen i en parlen sense cansar-se. Perquè "la mar, la mar que sempre recomença" és una veritat que ja va escriure Valéry.
    Bé pel poema, i navega sense por.

    ResponElimina
  9. Sempre m'ha agradat el sufix -enc, i aquí trobo qui escau la mar de bé. Pin-ze-lla-des ma-ri-nen-ques, com el ritme de les onades. Com el ritme enyorós del parlar castís del pescador amb qui mai no he pogut enraonar i que ens recorda, potser, les envestides de la mateixa mar que a nosaltres ens enyora.

    ResponElimina
  10. Olga, les teves bellíssimes paraules m'acompanyaran a no tenir por en la meva navegació.

    Jordi, sí que és agradable en la parla el sufix "enc", tot i que acostuma a escoltar-se gaire; el teu comentari em fa escoltar el mar amb una nova remor.

    Gràcies a tots dos per dir-hi la vostra i una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  11. Avui he parlat del teu oncle Pere Mañé, amb una senyora de les d'Esplugues de tota la vida...M'ha dit que era molt bon músic i vivia al barri més antic del poble, que és el més autèntic...
    És tot un honor!

    ResponElimina
  12. Ostres! M. Roser, sí que era molt conegut; vivia al carrer de l'Església, en una planta baixa que ja van enderrocar fa uns anys. Havia composat una colla de sardanes i era força conegut als Cors de Clavé, on n'havia estat director, cap allà a la Prehistòria. Em va escriure una sardana, "Montserrat", que encara toquen algunes cobles. Amb tot, tenia un geni de mil dimonis. M'agrada que encara se'l recordi.
    Una nova abraçada!

    ResponElimina
  13. Montserrat m’agrada’t molt el teu poema Pinzellades marinenques, sobre la teva enyorança del barri de mar de la teva Vilanova, es veritat que en el comentari dius que no s’assembla en res de lo que era. Jo també trobo a faltar la flaire de peix amb els carrers de baix a mar i també els portals on abans avien els mariners, l’únic que s’olora es el peix cuit que surten de les moltes xemeneies dels restaurants, també trobo a faltar la llibertat que teníem d’esta al costat de les barques quan descarregaven el peix i ara tenim una reixa que no es deixa passar ni per fer fotografies. L’únic que encara es pot passejar és per el dic del port i allà si que es poden veure les barques com arriben amb un estol de gavines al seu darrera. També es pot veure els camions que descarreguen el pinso per la granja de peixos dels vivers i els camions que porten els peixos al mercat. Tot a canviat molt coses per be i altres no tant... una mica massa artificial tot.
    Una abraçada i una bona setmana santa.
    Jaume.

    ResponElimina
  14. Jaume, amb les teves paraules m'has dibuixat un altre barri mariner molt diferent del de quan érem joves, però igual d'intens, amb la mateixa passió de vilanoví que estima el seu mar. Les poques vegades que baixo em trobo sempre amb coses diferents; de vegades fins i tot em costa orientar-me. Per sort, tot allò que ens diu el mar, tot allò que podem dir-li quan ens escolta, encara és el mateix.
    Una forta abraçada, Jaume, i també per a tu els meus desigs d'una bona setmana santa.

    ResponElimina