Platges (de Pere Rovira)

"...A l’abril, tornem a la platja. El matí neix blau, perfumat i fresc com una respiració jove, i el sol puja rodó i tebi, regalimant peresa. Sortim al jardí i veiem els rosers humits, el llimoner, els primers brots de la parra. Davant, la mar, muda, mansa, quasi blanca.

Tenim encara els ulls molt lluny, i ho mirem tot amb una punxada de remordiment, per la casa, pels arbres, per nosaltres. Cada any ens passa; tornem i sentim les coses més a prop, perquè ens crèiem que s’havien allunyat més. Però l’eucaliptus creix, fidel, i la morera farà ombra a l’estiu, i les nits tindran l’aroma blanca del gessamí. Som nosaltres els que ens allunyem, els que el temps ha perdut.

Aquí, ens retroba. Sembla que no passa; cada hora ens espera com si només pogués ser nostra, i si no la volem, s’atura, insistentment dòcil, fins que ens decidim a viure-la. No demana res: les hores d’aquí són aigua fresca; esperen que et vingui la set. No les perds mai.

La nostra platja té nom d’arbre, però hauria de tenir nom d’animal. Hauria de ser la Platja dels Gavians, o la Platja de les Llisses, lingots de carn de plata que, et banyes, i et salten a dos pams de la cara. I al capvespre, quan la mar es rovella, és la Platja dels Flamencs: els veiem passar arran d’aigua, exactes i elegants com les espases, amb el seu color de ferida tendra, més bell que els colors del crepuscle. També és la Platja dels Miratges, ampla, immensa, amb un horitzó de llacunes tremoloses i falses, que són arena fosca i crostes de sal de les pujades de la mar.

Algú va escriure que hi ha platges on es pot oblidar la vida. No sé quina vida. Potser la que paguem més cara. L’home que va dir això devia sofrir molt. El sofriment és vergonyós i busca les soledats. “Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo, y más la piedra dura, porque ésta ya no siente”, llegim en un vers de Rubén Darío. El dolor busca aquesta insensibilitat, que potser és el secret final de la bellesa de les coses. L’ona, l’arena, els ritmes de la brisa i la palmera ens consolen perquè no ens veuran patir. La indiferència submisa del seu món ens regala allò que cap persona no pot donar-nos: les coses es deixen mirar sense respondre, i, obeint-nos, ens permeten veure els nostres sentiments, la transformació dels sentiments en colors, en perfums; de vegades, en vida de pintura, de poema.

Dúiem clavada una tarda molt trista d’hivern. El vent va arrencar l’arbre més noble. La mar, rabiosa, vomitava escumes negres, i el capvespre xisclava com un senglar ferit. La fusta seca, torturada, del cep semblava morta... No era una platja per recordar la vida. Ara, el migdia d’abril jau a la sorra com un adolescent feliç, la mar és de seda, la fusta ressuscita i ens promet els raïms de l’estiu. Tot és com sempre, el nostre sempre. Hem tornat a la platja, la dels Bons Miratges. Abril no serà mai el mes més cruel..."

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

Et canto, oh, mar tranquil.
Mar que em busques,
i jo et tinc encorat
en ma baluerna fútil.
Trobo en tu serenitat,
enyor, consol, tristesa,
placidesa, calma, caliu...
Em dónes tot el que tens:
silenci i soroll,
cants i sons,
quietut i moviment...
Emmirallat et sento
amb esbafec de brisa,
llüissor de mirall,
tempesta de viure
el teu, el meu,
nostre instant.
.............Anton.


Sobre el llenç del mar,
el gesmil, la rosa blanca
i la flor de Bach.
Al jardins de Vivers,
versos secrets,
coples de poetes,
somnis de mariner
i blanques ombres al paper.
I entre la llum de l'albada
una papallona solitaria
jugant amb el sol
revolant pel mar en flor,
pinta amb noves il·lusions
la serenor ferma a la mirada
i el mantell de gessamí
d'aquest mes d'abril.
Joana Navarro