dissabte, 2 d’abril de 2011

Platges (de Pere Rovira)


"...A l’abril, tornem a la platja. El matí neix blau, perfumat i fresc com una respiració jove, i el sol puja rodó i tebi, regalimant peresa. Sortim al jardí i veiem els rosers humits, el llimoner, els primers brots de la parra. Davant, la mar, muda, mansa, quasi blanca.
Tenim encara els ulls molt lluny, i ho mirem tot amb una punxada de remordiment, per la casa, pels arbres, per nosaltres. Cada any ens passa; tornem i sentim les coses més a prop, perquè ens crèiem que s’havien allunyat més. Però l’eucaliptus creix, fidel, i la morera farà ombra a l’estiu, i les nits tindran l’aroma blanca del gessamí. Som nosaltres els que ens allunyem, els que el temps ha perdut.
Aquí, ens retroba. Sembla que no passa; cada hora ens espera com si només pogués ser nostra, i si no la volem, s’atura, insistentment dòcil, fins que ens decidim a viure-la. No demana res: les hores d’aquí són aigua fresca; esperen que et vingui la set. No les perds mai.
La nostra platja té nom d’arbre, però hauria de tenir nom d’animal. Hauria de ser la Platja dels Gavians, o la Platja de les Llisses, lingots de carn de plata que, et banyes, i et salten a dos pams de la cara. I al capvespre, quan la mar es rovella, és la Platja dels Flamencs: els veiem passar arran d’aigua, exactes i elegants com les espases, amb el seu color de ferida tendra, més bell que els colors del crepuscle. També és la Platja dels Miratges, ampla, immensa, amb un horitzó de llacunes tremoloses i falses, que són arena fosca i crostes de sal de les pujades de la mar.
Algú va escriure que hi ha platges on es pot oblidar la vida. No sé quina vida. Potser la que paguem més cara. L’home que va dir això devia sofrir molt. El sofriment és vergonyós i busca les soledats. “Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo, y más la piedra dura, porque ésta ya no siente”, llegim en un vers de Rubén Darío. El dolor busca aquesta insensibilitat, que potser és el secret final de la bellesa de les coses. L’ona, l’arena, els ritmes de la brisa i la palmera ens consolen perquè no ens veuran patir. La indiferència submisa del seu món ens regala allò que cap persona no pot donar-nos: les coses es deixen mirar sense respondre, i, obeint-nos, ens permeten veure els nostres sentiments, la transformació dels sentiments en colors, en perfums; de vegades, en vida de pintura, de poema.
Dúiem clavada una tarda molt trista d’hivern. El vent va arrencar l’arbre més noble. La mar, rabiosa, vomitava escumes negres, i el capvespre xisclava com un senglar ferit. La fusta seca, torturada, del cep semblava morta... No era una platja per recordar la vida. Ara, el migdia d’abril jau a la sorra com un adolescent feliç, la mar és de seda, la fusta ressuscita i ens promet els raïms de l’estiu. Tot és com sempre, el nostre sempre. Hem tornat a la platja, la dels Bons Miratges. Abril no serà mai el mes més cruel..."
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

Et canto, oh, mar tranquil.
Mar que em busques,
i jo et tinc encorat
en ma baluerna fútil.
Trobo en tu serenitat,
enyor, consol, tristesa,
placidesa, calma, caliu...
Em dónes tot el que tens:
silenci i soroll,
cants i sons,
quietut i moviment...
Emmirallat et sento
amb esbafec de brisa,
llüissor de mirall,
tempesta de viure
el teu, el meu,
nostre instant.
.............Anton.


Sobre el llenç del mar,
el gesmil, la rosa blanca
i la flor de Bach.
Al jardins de Vivers,
versos secrets,
coples de poetes,
somnis de mariner
i blanques ombres al paper.
I entre la llum de l'albada
una papallona solitaria
jugant amb el sol
revolant pel mar en flor,
pinta amb noves il·lusions
la serenor ferma a la mirada
i el mantell de gessamí
d'aquest mes d'abril.
Joana Navarro

13 comentaris:

  1. Et canto,oh, mar trnquil.
    Mar que em busques,
    i jo et tinc encorat
    en ma baluerna fútil.
    Trobo en tu serenitat,
    enyor,consol,tristesa,
    placidés,calma, caliu...
    Em dones tot el que tens:
    silenci i soroll,
    cants i sons,
    quietut i moviment...
    Emmirallat et sento
    amb esbafec de brisa,
    llüissor de mirall,
    tempesta de viure
    el teu, el meu,
    nostre instant.
    .............Anton.
    I la muiqueta que acompanya...
    dolça,dolça,dolça.

    ResponElimina
  2. Bon bagatge el de música i poesia per acompanyar la primavera naixent. ¿Són els "brots verds"?
    El tot cas, ens deixem gronxar.

    ResponElimina
  3. Sí, dóna gust gronxar-se en el teu espai, Galionar.

    ResponElimina
  4. en la quitud nocturna del meu estudi acabo d'obrir i tancar un parèntesi en el qual el temps no ha passat. He llegit i m'he quedat tranquil.

    ResponElimina
  5. Un plaer passar pel teu espai. Ens transmet una calma i serenor vital molt d'agrair.
    Ahir celebràrem el dia del llibre infantil i juvenil. Intentaré relacionar-lo una mica amb la poesia i la aquets mar tan tranquil que ens regales i a veure quin poema que ix!!!

    Sobre el llenç del mar,
    el gemil, la rosa blanca
    i la flor de Bach.
    Al jardins de Vivers,
    versos secrets,
    coples de poetes,
    somnis de mariner
    i blanques ombres al paper.
    I entre la llum de l'albada
    una papallona solitaria
    jugant amb el sol
    revolant pel mar en flor,
    pinta amb noves il·lusions
    la serenor ferma a la mirada
    i el mantell de gessamí
    d'aquest mes d'abril.


    Ps: el meu gran descobriment d'ahir va ser "La ventafocs que ja no creu en princeps blaus". És un conte per a totes les edats i te'l recomane de totes totes.

    Bon cap de setmana i moltes gràcies per compartir.

    ResponElimina
  6. Anton, gràcies pel teu deliciós poema. Sí, la mar ens dóna tot això que esmentes, i el que en ell hi trobem només ens ho saben oferir algunes persones autènticament amigues.
    Olga, sí, són els brots verds; llàstima que juntament amb ells també apareixen algunes al•lèrgies primaverals que no ens permeten gaudir-ne al 100%...
    Gràcies, Novesflors; a mi també m'agrada molt poder-me gronxar en les teves paraules i en els poemes del teu espai.
    Els espais ens parlen de somnis, de malsons, que de vegades ens gronxen i que d’altres ens maregen…
    Gràcies, Joan, per l'estona quieta que m'has dedicat enmig de la nit. Els textos de Pere Rovira són una meravella, prosa poètica d'aquella que només un bon poeta sap fer.
    Joana, gràcies també pel poema, que ja fa companyia amb el de l'Anton. Prenc nota del conte; segur que podrà ser molt útil per totes aquelles persones que encara hi creuen, en els prínceps de tota mena, i en l'aristocràcia en general.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  7. Galionar avui has fet un "Trio" difícil entre tu, en Pere Rovira (que suposo que deu ser el mateix del llibre que tinc entre mans Les roses de Ronsard, però tot just estic als primers pètals...) i la Maria del Mar Bonet. Tot plegat magnífic.

    Des del far una abraçada amb platja.
    onatge

    ResponElimina
  8. Montse, t'he cercat l'entrevista que li van fer a l'autora i la il·lustradora del llibre fa un temps.
    Parlen de la versió en castellà, la original. la que jo vaig presenciar ahir era la traducció al valencià que ens va oferir Maria Josep Escrivà, traductora, connectora lingüística i poeta de Gandia.
    Ací te'l deixe per a que et faces una idea del llibre que actualment fan servir algunes dones per a commemorar el dia de la dona. Té situacions molt bones que es poden entendre tridimensionant els missatges implicite. Serveix tant per adults com per a infants. m'acompanyaren dues alumnes i tenen com a tasca ressenyarlo al cyberland. Quan el tinguen et passaré l'adreça i ens podràs veure en una foto amb Maria Josep i amb Eva Pellicer, una contista semiprofessional que ens conta la història de meravella.

    http://www.youtube.com/watch?v=y9qOO3TWvM8

    ResponElimina
  9. Onatge, sí, en Pere Rovira, essencialment poeta, va fer la traducció dels poemes de Ronsard l'any 2009, crec, i també ha traduït altres poetes al català i al castellà. De tots els seus llibres, el que més m'agrada és aquest del Diari sense dies, un recull dels seus textos publicats al diari l'Avui entre 1998 - 2003. És una veritable joia que val la pena assaborir.
    Joana, ja he vist el vídeo; es diuen coses molt interessants, però em quedo amb la frase: Tot final és un principi. Per sort, no formem part de les dones maltractades, però sempre hi ha situacions extrapolables a àmbits ben diversos. Ja tinc ganes de veure la foto que esmentes.
    Gràcies a tots dos i una forta abraçada!

    ResponElimina
  10. El dissabte vaig anar a Cambrils, però no em vaig poder apropar a la platja. Ens varem reunir un bon grup de la promoció. La majoria "ex", però en ganes de retrobar-se i de recordar els temps juvenils viscuts en aquella casa. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  11. Joan Josep, tinc un record molt agradable de la vostra casa de Cambrils i de la peça de Bach que va omplir sobtadament l'església. La platja sempre hi serà; hi podràs tornar qualsevol dia. Jo, aquest mes, m'agafo uns dies de festa i penso gaudir en solitari del meu mar de Vilanova, tot passejant i revivint més d'un paràgraf de Pere Rovira.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  12. Respiració jove, dius.
    I ho trobo molt encertat, evocador.

    ResponElimina
  13. Jordi, és l'autor, en Pere Rovira, qui s'emporta tots els mèrits. És un autor que m'agrada molt.
    Una abraçada.

    ResponElimina