“…Estimar algú i tenir-lo al costat per ser com ets, no té preu…”
(Michael Tresser)
"...Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?
Protectora i amiga, que no pas traïdora,
potser oculta atàvics monstres
perquè no ens facin por...
Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser, records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil fal•làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de la mort.
Amic, et desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.
Potser, de no haver tancat la boira en una gàbia,
enllà de les flors i els arbres, ara hi lluiria el sol..."
potser oculta atàvics monstres
perquè no ens facin por...
Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser, records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil fal•làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de la mort.
Amic, et desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.
Potser, de no haver tancat la boira en una gàbia,
enllà de les flors i els arbres, ara hi lluiria el sol..."
Què deu tenir la boira que ens atrau? Ens excita la imaginació, ens esmola els sentits, ens provoca. Què deu tenir la veu de l'Amancio, que remou el record dels anys passats i obre un parèntesi sense temps?
ResponEliminaLa boira té una màgia especial i molt suggerent i la veu d'Amancio Prada també.
ResponEliminaGràcies pel poema i la cançó
Un poema molt bonic. Te'n deixe un altre: Rostre en la boirad'André Crucha ga traduït al català per Pere Bessó
ResponEliminaRostre en la boira
Poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Aquests llençols vells, rosegats pels porus. Rostres en la boira
De l’alé, exhalant el miratge de les catifes,
La motlura de les màscares en algun racó, potser, també
La llunyania, —la trama dissolta del vol, el mostrari dels peus
Al llenç de la llengua. Un dia la ràfega fou l’aliment.
Un altre, el remolc de les ombres al llom.
Cada pas fou un rostre esculpit amb coltells.
Cada matí, escindida llenya, parany de la sal a la gola.
—El carrer fou sempre depòsit de llàgrimes. Estampetes
D’un món envellit, refugi on el paper es mulla amb els somnis.
Sempre la precarietat ha rondat la nit: entre ossos, el temps
Guarda les seues marinades. Les closques, els amulets en valises.
Les portes testimonien les paràboles del sutze.
Quina fi serà feliç per a reinventar la memòria i extraure’n els escapularis.
—El matossar groc de les ombres amb la seua llengua moribunda.
El card furtiu que llostreja al pit. El crescut pèl de l’espera.
Només recorde les parets de la infantesa i la joventut:
La impaciència, ara inútil, dels pètals damunt dels reixats.
Aquest fred del destí envellint, junt al somriure gastat de les espelmes.
No sé si un dia, la vetlla llevarà tots els tatuatges. O l’ablució
De la nit escurarà l’escòria de tantes paraules. O l’impossible serà almenys
Un dibuix del fullatge, o la distància escoltarà aquesta penombra
Que alça fèretres i amulets. Hi ha un tropell de pols en aquesta tempesta.
Llavis somorts llepen la saliva. Llavis com rius vessats.
Ací hi ha massa ombres penjant del sanglot.
Hi ha llengües arrossegant les branques del plany. Hi ha pedres com un altre cel en la intempàrie.
Però no hi són els noms que em serviren de llànties.
No hi ha volcans blaus en aquest empedrat dels teulats, ni vocals
Blanques damunt de la molsa acumulada als quadrons.
El fum esgarrapa en la sang com aqueixa aixadella del destí. Tot s’esdevé una regió fosca —pedres al corrent dels retalons;
Làpides en retalls, parrac insondable en la profunditat del gemec.
Qui pot pujar a la barca en aquest moll desballestat — només
Un núvol d’illes o un grapat de sal suspés en la tempesta.
Hi ha tants taüts com evidents anells als dits. —Hi ha al darrere
Ocells de llarg fullatge, lladres sense pietat de l’alegria,
Noms que dormen a l’estany de l’enderroc . Hi ha rostres
D’esquenes tan llunyans, que m’acostumí a la fidelitat dels fantasmes.
—Alguna volta, en algun lloc, la cendra serà el paradís.
O cert aquesta pèrdua del somrís. O fuet el tacte en el vertigen.
Al cap i a la fi, ja m’acostumí a l’èxode dels embuts,
I a aquest infantament dispers del desig baixant fins
Als soterranis del subsòl…
Bon dia Galionar. M'encanten els teus racons...
ResponEliminaBoira?
I si la boira
no maga res,
i només són
els nostres ulls
que no hi saben veure...?
La boira és una
abraçada de vida,
la trobada de dos
llavis sense testimonis...,
és el poema nascut
de la terra, potser
és més enllà de la boira
que no sabem què hi ha...
Hi ha qui es tanca
en una gàbia d’or,
però després es queixa
de l’esclavitud...
Des del far sense boira.
onatge
Mots arran de boira.
ResponEliminaLa boira ens evoca la màgia, el misteri. Però no hi ha boira que es resisteixi a un bon sol...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaA mi també m' agradan els teus racons i la boira sempre m' ha fascinat perque es com si la natura ens emboliques per protegir-nos, és una extranya sensació fins i tot l' aroma de la boira és de fredor.
ResponEliminaPetonet bonica
La boira no amaga, només tapa i ho fa de una manera efímera, com una estació de pas.
ResponEliminaPotser la boira vol donar-nos el desig de veure el que sovint ni mirem.
ResponEliminaEl poema de la boira protectora...
ResponEliminaBona setmana per a tu també.
Joan, la Mar, estic d'acord amb vosaltres. Recordo, Joan, el teu magnífic poema sobre la boira, el mes de gener. I sí, Amancio Prada em retorna a una part del passat, per a mi personalment intensíssima. Forma part de la banda sonora de la meva vida.
ResponEliminaJoana, gràcies per aquest poema d'un autor que desconeixia. És un poema inquietant, dens i potent, amb un fons que potser més de quatre entenem i compartim, la qual cosa significa que no som tan diferents els uns als altres quant als sentiments.
Onatge, gràcies per això que t'encanten els meus racons! I també pel teu poema. En el cas del meu, la gàbia pren un protagonisme diferent al de la gàbia d'or: si tanquem la boira (en aquest cas el seu record agradable) en una gàbia, se'ns escaparà tota i no en quedarà ni una engruna. I potser per aquesta mancança, el cel no podrà ser blau. Però bé, reconec que aquesta vegada m'he embolicat i que m'ha sortit un poema massa abstracte.
Jordi, Joan Josep, gràcies per compartir els mots arran de boira. Sí, el sol la desfà, no s'ha de perdre mai l'esperança.
Marta, la boira té aquestes dues vessants: la protectora, que pot ser estranyament magnífica i sensual, i la de pel·lícula de terror; recordo ara un film alemany molt antic, sobre Frankenstein, on era l'element decisori.
Pilar, és veritat que només tapa. Sempre acaba esvaint-se, tant a dins com a fora, suposo que afortundament.
Carme, la teva frase fa pensar i força: no ens adonem d'allò que tenim fins que de sobte veiem que ens falta. (Ah, no vaig estar sopant a aquell lloc que dius, no; ni sé on és:)
Novesflors, suposo que també tu has conegut una boira com aquesta i en guardes records vius...
Una forta abraçada a tothom i gràcies fer ser-hi!
Supose que mai la boira no pot amagar res d’allò del que no coneixíem la seua existència. I és perquè afortunada o dissortadament la boira mai fou ni serà eterna; ve, i se’n va. El paisatge que teníem davant nostre abans de la seua arribada sols és cobert per seu vel mentrestant ens visita i ens envolta. No fa desaparéixer res, no canvia la realitat, no descobrim res nou després de la seua retirada. Afortunada o dissortadament, repetisc.
ResponEliminaLa fortuna està en funció de què la possible desesperança que ens produeix la seua estança i la temptació que patim a creure que potser mai el dia tornarà a ser clar i nítid queda reduïda a eixos moments i prompte torna la llum, l’esperança i, de nou, el paisatge que desitjavem tornar a contemplar.
I també deia que dissortadament res no canvia quan s’allunya el dia boirós, perquè, tantes vegades com ella arriba ens fa entrar al cos la falsa il•lusió que, potser aquesta vegada es produïsca el miracle i que, amb ella també se n’anirà la realitat que tan amablement ha vingut a emmascarar i que agrairíem canviara per una altra un poquet més benevolent.
Però no, Montse, la boira no amaga res que no sapiguem que existia abans de la seua presència. La realitat s’entesta a mantindre’s… afortunada o dissortadament.
Una abraçada,
amparo.
Amparo, gràcies pel teu magnífic comentari. El poema va sorgir després de comprovar com m’havia quedat aquesta foto que l’acompanya: havia estat tirada en un dia molt clar i la boira que hi surt reflectida no entenc per quin efecte òptic va aparèixer; si cregués en fenòmens sobrenaturals m’hauria fet espantar i tot. I el fil d’aquesta boira que desassossega em va conduir al record d’una altra boira més abellidora, i a una abstracció complexa de pensaments.
ResponEliminaÉs ben cert que la boira no amaga res que no coneguéssim abans de la seva existència. Jo crec que afortunadament. Tant si és per bé com per mal, és bo tenir el referent de la realitat sempre present, saber a què t’enfrontes a cada moment, com era el teu paisatge, i en la seva justa mesura, com serà en el futur més immediat.
Una forta abraçada!
Tot el que amagui alguna cosa, tot el que tapi la llum del sol, la claror del dia............
ResponEliminaPetons..........Fanny
Fanny, el sol hi és sempre; només que de vegades es posa una mantellina al davant, com si anés a missa. Però després se la treu. Ja veuràs com molt aviat el veuràs novament tu també.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Keep posting stuff like this i really like it
ResponElimina