dissabte, 26 de març de 2011

Orfe de la nit

Malgrat que altra volta, el vespre
li pren el relleu al dia
i el roig del cel flamareja,
i al cor, les passions hi nien,
malgrat que la nit comença
a guarnir-se d’or i mirra
sé que tampoc, cap estrella
no s’encendrà per a mi.

Malgrat tantes hores denses
i un vent sadollat de versos
que enmig del fullam dels arbres
desprèn tants acords de vida,
sento, quan declina el dia,
que moro una mica més.
I enyoro les teves mans,
somiades, belles, llunyanes
que els solcs del cos treballaren
ja fa tant temps... Oh, passió!
Per quin dimoni, l’atzar
jugà amb les cartes marcades
i no volgué reconèixer
ni les trampes ni l’error!

Passions desbocades,
amor sense treva,
desig que cremava
com brases al foc...

(La lluna en el cel m’empelta
tants i tants i tants records...)

No us penseu que és amb desídia
que escolto en la nit sentència
d’haver estat bandejada
de l’àgape de l’amor;
i m’adono que estic buida
de paraules i d’afectes,
de contactes i de món...

No us penseu que això no em raca
ni em jutgeu si us sóc mesquina,
perquè aquesta nit em sento
com un orfe en la foscor...
Galionar

22 comentaris:

  1. Em semto igualment, Galiomar.
    Cap estel no em mirarà,
    però gaudeixo, i molt, del vídeo que ens has posat.

    ResponElimina
  2. No em crec que no existeixi cap estel que et miri, però per si de cas tu no deixis de mirar-les perquè en qualsevol moment apreciaràs una picada d'ullet de complicitat que fara esvair totes les solituds.

    Aixó és la primavera bonica que ens fa tontetes a ratets

    ResponElimina
  3. Segur, segur que, si mires bé amb els ulls del cor, trobaràs l'estel que et mira. Potser és que és tímid i resta una mica amagat darrera d'una galàxia massa lluminosa.

    ResponElimina
  4. Potser l'estel, ple de sensibilitat, s'apaga per a què llueixin les teves paraules. Força lluminoses, força íntimes, que sobten amb la seva llum.
    Una abraçada, Montse.

    ResponElimina
  5. El pitjor de tot és quedar-se orfe d’un mateix; aleshores, ni amb un cel ple d'estrelles que fan dia de la nit podem trobar el fil de llum que ens cal per mantindre l’esperança.
    Quan aquesta es va perdent, perquè també se’ns perd la creença en les nostres pròpies possibilitats de ser… malament, Montse, malament.
    Almenys, no ens deixem anar de nosaltres, no abandonem, fem un sobreesforç per no perdre’s.
    Tanquem els ulls perquè la foscor no ens afecte; fem-nos nosaltres penombra i no deixem que la nit ens guanye.
    Estic segura que ben endins de tu vas a trobar-te; no vas a necessitar estrella que et done claror. Agafa’t a tu mateixa, pren la teua pròpia mà i i no et deixes òrfena.
    Cadascú és per a sí mateix la millor ajuda, la més forta empenta, l’estímul més encoratjador, la més necessària presència. Tot el que ve de fóra, si ve, és un regal afegit i… no sempre en som regalats.
    Comptem, doncs, amb les nostres pròpies forces i fem-ne ús sobretot durant la nit; quan vinga el dia podrem retirar-nos a descansar.
    Una abraçada molt forta,
    amparo.

    ResponElimina
  6. La nit, que llarga!
    Esquerpa,nua i cega
    remena el buit.

    Les primeres nits passes així. Després amb el xarop del temps tornen al seu estat natural. Tornen a lluir els estels, el sol ens somriu i el cicle vital se regenera!!!

    Mentre tots aquests fenomens s'hi reafirmen, un altre "cicle espiritual" recomença i entre els estels el "Rey del Cel" torna a trucar-li a la porta a una "Mare de Déu" implorant que revife la flama d'una espelma que s'apaga.

    Una gran abraçada, Montse. No cal buscar estels que et miren sols per a esgotar les teues reserves de llum i reomplir les seues!!!

    ResponElimina
  7. sovint es millor mirar a la terra que al cel, o als ulls de la persona estimada.

    ResponElimina
  8. També hi ha un estel
    que se sent orfe
    de mirades.
    Trobar-lo, com un repte
    en el camí de la nit.


    És un poema molt bonic i molt trist, que colpeix ben endins, Montse.

    ResponElimina
  9. D'altres coses no sabria dir, però buida de paraules no crec que estigues, en absolut.
    Ara ecoltaré el vídeo.

    ResponElimina
  10. Jordi, si cap estel no ens vol mirar pitjor per a ell, no et sembla? No, no és veritat; pitjor per a nosaltres. Coincidim en el gust pel vídeo; té alguna cosa especial.
    Marta, ai, la primavera i la seva insolent bellesa, que de vegades pot fer tant de mal...! Espero que per a tu sigui ben lluminosa.
    Joan, que bonic això de l'estel tímid amagat darrere la galàxia lluminosa! Amb tot, prefereixo que m'ho facin saber, si m'estimen, perquè si no, de vegades, és com si l'estimació no existís...
    Pilar, gràcies per les teves paraules tan boniques! M'alegro que les meves t'hagin resultat també plaents.
    Amparo, sort tenim de poder comptar amb nosaltres mateixes la majoria de vegades! Tens raó, tot el que ens ve de fora és un regal afegit; només tenim segurs els nostres propis recursos. I també aquelles mans amigues que sempre ens sostindran quan ho necessiten, però que no es troben a les estrelles sinó arran de terra.
    Joana, el temps tot ho posa a lloc, sortosament. I més val fugir d'aquells estels que en lloc de donar-nos energia acaben amb la nostra...
    Francesc, de vegades els ulls de la persona estimada ja ho són, com dos estels; no cal aixecar el cap per veure'ls.
    Carme, ens proposarem el repte de cercar l'estel àvid de mirades, a veure si el trobem. Potser a l'agost, en aquelles valls d'Andorra, quan les nits són tan belles...
    Gràcies, Novesflors; espero que el vídeo també t'hagi agradat. Aquest grup potser és una mica "romanticon", però confesso que m'encanta.
    Una forta abraçada a tothom!

    ResponElimina
  11. Primer de tot, benvinguda al meu blog, Galionar.
    Sobre tot, quan publiques al teu un poema tan sentit i profund com el d'aquest primer dissabte de primavera.
    Sé que no compensa, però com a bloguera poeta t'ofereixo la meva companyia virtual i contemplo amb tu les últimes clarors del vespre.

    ResponElimina
  12. Uau! Bonissim poema dels millors dels teus. Tot i la seva foscor, semble que obre un raig d´esperança (Joan Carles dixit).

    ResponElimina
  13. Tremp al teu ésser...

    De vegades se’ns
    encenen les estrelles
    en cels diferents...
    De vegades la vida
    té tots els daus
    i juga per nosaltres.
    Sempre però podem
    donar una puntada
    de peu a la taula
    i desfer la partida...
    Pensa que cada nit
    té la seva flama,
    i la foscor més fosca,
    el seu estel...
    Sempre tenim
    “Un cor ple d’estrelles...”.
    Tens tot el dret
    a desemmascarar
    la disfressa que al vida
    ha posat al teu costat,
    o l’atzar, o els daus,
    o la partida
    o la mare que
    el va p...
    Et desitjo que la
    rosada de la nit
    no deixi ressecar
    els teus llavis
    i que la lluna doni
    tremp al teu ésser...

    Des del far una abraçada amb estel.
    onatge

    ResponElimina
  14. M'he deixat de dir que tothom som orfes d'alguna cosa, persona i sentiment...

    Des del far.
    onatge

    ResponElimina
  15. Prefereixo els orfes, que no pas els que no estimen perquè en van sobrats, d'amor.

    ResponElimina
  16. Galionar, t'he enviat un mail a l'adreça de gmail.

    ResponElimina
  17. A voltes no veiem cap estrella al cel...però, si tanquem els ulls...Dins nostre hi han milers d'estrelles...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  18. Olga, és un honor rebre't al meu blog. Si el meu pare, gran admirador i fidel seguidor de la teva obra, fos encara viu i sabés que mantenim aquest diàleg virtual, seria l'home més feliç del món. I jo ho sóc també pel teu oferiment de companyia i per compartir amb mi les llums del capvespre.
    Joan Carles, sé que els teus comentaris, quan els fas és que surten del cor, i així arriben directament al meu. Sí que hi és el raig d'esperança; la prova és que estem vius.
    Onatge, gràcies pel teu poema, que diu tantes coses. És possible això del cop de peu a la taula, però potser no és tan probable fer-ho... Coneixes també el llibre Un cor ple d'estrelles? Oi que és deliciós? Quantes frases se'n poden extreure per tenir-les ben a la vista...
    Helena, gràcies per la visita; em sembla que l'has clavada, amb la teva observació. De debò, gràcies.
    Joan Josep, de vegades costa més veure les estrelles que portem dins que no pas dels que es veuen al cel... Però sí, ho aconseguirem!
    Una forta abraçada a tothom!

    ResponElimina
  19. Quina meravella és aixó dels blogs.
    Apreto en un lloc verd i em surt roig i la meva veu esclata... Una abraçada, Anton.

    ResponElimina
  20. Sí, Anton, però encara és més gran meravella tenir amics com tu que fan aquesta mena de regals, i d'altres amigues que col·laboren desinteressadament perquè la tècnica sigui possible.
    Gràcies! Una forta abraçada.

    ResponElimina
  21. Els estels sovint els hem de buscar dins nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  22. Tens raó, La Mar, tot i que de vegades a aquests també els costa fer llum i recordar-nos que hi són...
    Una forta abraçada.

    ResponElimina