dissabte, 21 de març del 2015

21 de març. Primavera, Poesia i Vida.


ILLA ESCRITA

 La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l’ombra
o la secreta deriva dels ocells.

Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l’aire com una música muda.

Invento el temps i el seu viatge:
poema, areny i duna líquida, tinta
o roca al peu dels núvols emergida.

Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels déus
i d’aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.

Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.

Només se sent una vaga fressa d’ales,
el foc blanc i l’aigua negra que bateguen
al cor d’aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencis, la foscúria.

Jaume Pont  (Dia Mundial de la Poesia 2015)


diumenge, 8 de març del 2015

Sí a la vida!


Demanar perdó per haver nascut Dona?
NO a cap violació ni castració física ni mental, ni al cos ni a l’ànima.
Sovint l’home deixa créixer el monstre que porta a dins, s’oblida que és nascut de Dona i en molts casos de mare.

Cal treure la màscara social a la societat i educar persones, i no nens i nenes. Estimar no té sinònim. Esclavitzar tampoc. L’assassí que mata sense sang, també és un botxí...

NO a les actituds per un dia.
NO a estimar un dia i prou.
NO a violar avui i abraçar demà.

La convivència és cada dia. Sembrar els bons sentiments. NO condemnar per haver nascut Dona o pel color de la pell o per creences personals.

Cal educar l’home com a persona, no com si per les venes hi tingués la prepotència per damunt de tot. Hem d’entendre que naixem per viure.

NO a cap creença social, religiosa o cultural que ens faci creure que la mutilació i/o violació del cos de la Dona sigui normal. Tampoc de l’home.

Néixer Nena no ha de ser el pa a la taula de les MONSTRUOSITATS.

L’home massa sovint segueix el raonament dels testicles (...?), tant en alegria com davant dels problemes. I llavors li surt la força bruta. Crida i actua el seu monstre interior.
Conviure sempre és un brindis de dues voluntats. Estimar i viure amb plenitud és el súmmum.
NO a col·locar... i tractar la persona com un OBJECTE.

És com si per haver nascut Dona hagi de viure i lluitar des de la trinxera.
L’home que només veu el teu cos, és que no sap estimar.
Proclames d’un dia, pancartes, però l’any té tres-cents seixanta cinc dies, i viure és tota una vida. Per tant cal llaurar les idees cada dia, sembrar la dignitat i amor per la Persona, sempre!

Les cadenes, ni que siguin d’or, esclavitzen. Malgrat que la presó tingui parets i reixes de diamants, la presó empresona, anul·la la capacitat i el dret de viure en llibertat.

Del cel plou molt mala bava. En nom d’un déu es fan –i s’han fet- barbaritats. Sexe i sexualitat no han de ser ni tortura ni turment.

L’home és l’únic  animal que mata per plaer. Sovint el sentit comú s’exilia de la ment humana.

Març és record de presó de flames i mort.
Ningú no es més que ningú.
Cap funcionari del cel no pot donar l’hòstia amb una mà i condemnar la Dona per impura.

Potser sí que hi ha qui ha estat engendrat amb mal esperma o pel dimoni. La religió encara és una dalla que sega i mata la vida. Qui creu en un déu no pot ser que prediqui assassinar Dones.  

Carles Vall - Març 2015


dissabte, 21 de febrer del 2015

Amors platònics, ídols de fang (fragment)


“…Una exposició monogràfica. Els efluvis de les festes nadalenques encara perceptibles en l’ambient. Luxe ostentós a la sala, il·luminada amb resplendors de cristall; catifes vermelles, or simulat en els mobles i en els marcs: tot a punt per destacar el triomf de les seves darreres creacions, les més belles que se li havien vist mai. Ell és allí, entre el públic elegant que no cessa de lloar-lo… També ella hi és present, i en veure’l, comprèn que és el moment d’acostar-s’hi, de trencar el silenci verbal de tants anys, de jugar-s’ho tot a una… Hi ha indecisió en el gest, tremolor en la paraula… Ell la rep força sorprès, no s’ho esperava, els ulls de foc en els seus… Ella sent la seva veu; dolça música de modulació exquisida, altament seductora i atraient… Una alegria aparentment espontània fa pensar que ell també desitjava aquell instant… Li ho vol oferir tot: els millors quadres, el seu temps, iniciar-la en el dibuix i la pintura… Mostra un interès especial per tot allò que ella li conta…
Caminen molt junts per la sala, mentre li descriu les obres una a una. Quin devessall de vivències misterioses, el llenguatge impressionista dels seus quadres! Quin volerany de sensacions furtives, davant d’aquella realitat sublim! Quin vertigen més plaent, i què torbadora, l’olor del seu cos tan, tan a prop! I ella sent com la claror més gran se li posa a dintre, i il·lumina tan intensament cada racó, que té la certesa absoluta que ja mai més no s’estarà a les fosques… Ella li ofereix un llibre, l’últim que ha traduït, de contes polonesos, i li explica que abans es dedicava a la música i que havia conegut els més selectes auditoris, però que ho va haver de deixar per allò dels pulmons i no va viatjar més, i que en poc temps va perdre l’agilitat de les mans i la confiança… Que per això s’està a casa, i que es val dels idiomes que domina per treballar en les traduccions…
Ell en queda commogut, i li demana el telèfon, i li promet que una tarda s’obriran per a ella les portes dels Puigdalba, i que potser, si a ella li plau… Però el públic el reclama, i l’interrompen, i s’han d’acomiadar…
I el temps va anar passant; no en va rebre cap trucada, no en va saber més notícies ni el va tornar a veure… De l’esclat encegador de llum a l’abim de les tenebres… Fins que un matí de primavera, el bramul d’una màquina ferotge enderrocava l’última esperança d’un miracle que no va ser possible…”

                    Montse Galionar              (Segueix aquí) 



diumenge, 15 de febrer del 2015

Avui, un conte: Délia salva el valencià

Amics, amigues, avui aquest espai té l’honor de comptar amb una col·laboradora molt especial: l’Alícia, una deliciosa xiqueta de 9 anys, alumna del col·legi El Barranquet, de Godella (València), que escriu com els àngels i que ha tingut la gentilesa de regalar-nos aquest conte.
El seu relat va néixer gràcies a la iniciativa del Barranquet de participar al Concurs Literari Sambori, dins les propostes que cada any es fan a compte de les Trobades d'escoles en Valencià.
(I per cert, aprofitant l’avinentesa, moltes felicitats a Escola Valenciana, l'entitat que promou l'educació pública, de qualitat i en valencià, que acaba de ser guardonada amb el II Premi Martí Gasull.)
Alícia, sens dubte, és una persona amb el cap molt ben moblat. Quina lucidesa en les seves paraules! Que ric, el seu missatge! Quina manera tan encertada, des de la senzillesa, de tractar un tema, el de la llengua, tan espinós i que està creant tanta crispació entre la nostra societat, tants problemes a les escoles i tanta mala maror entre la classe política!
I és que, amics i amigues: ¿tan difícil és, als Països Catalans, arribar a un acord de sentit comú sobre l’ús de la llengua, tant en l’àmbit social com en l’educatiu, que ens cal malbaratar-hi tantes lleis, recursos, enfrontaments i despropòsits..., quan amb una exemplar reflexió una xiqueta de només 9 anys és capaç de donar-nos una lliçó sobre com de fàcil seria arribar a una entesa entre tothom?
Moltíssimes gràcies, Alicia, bonica, per deixar-nos gaudir del teu conte. Desitjo que la literatura continuï formant part de la teva vida durant molt, molt temps, perquè en ella trobaràs una amiga que mai et fallarà. I des d’aquí, una abraçada immensa per a tu i també per a Délia, Joan, Maria, Pau, Violeta i per a tota la resta de companys i companyes del Barranquet. I també, molt especialment, per a la persona que ho ha fet possible: la vostra estimada mestra i tutora  Amparo,  gran persona i millor amiga.

DÉLIA SALVA EL VALENCIÀ

Hi havia una vegada un col·legi anomenat “El Barranquet” on sempre es parlava en valencià.
En canvi, una cosa curiosa hi succeïa: al pati tothom sempre es comunicava en castellà.
Un dia, va vindre a l’escola una xiqueta nova que li deien Délia. Al cap d’uns dies d’estar compartint amb els nous companys l’escola on havia estat matriculada, Délia va dir:
- Per què no parleu en valencià a l’hora del pati?
I un xiquet va respondre:
- Perquè és molt complicat.
- Perquè no ens agrada –va dir un altre.
- Perquè a la nostra casa sempre parlem en castellà –respongué una xiqueta.
I Délia va dir:
- Però en classe sempre parlem en valencià; a més a més, si aprenem Valencià, ja tenim una altra Llengua més que sabem per a la vida. Així ens podrem comunicar amb més persones.
I un company fa:
- Baaaahhhh!
- El Valencià no és complicat; segur que sabeu cançons en valencià –diu Délia.
- Sí, sí, jo sé la de “Sol, solet” – comenta Joan.
- I jo la de “Pastoret, d’on vens?” –intervé Maria.
- Jo sé la de “La castanyera” –diu Pau.
- A mi m’agrada la de “El Joan petit quan balla”! –exclama Violeta.
Aleshores Délia els va preguntar si coneixien jocs en valencià. I els companys van pensar i pensar i finalment en van traure alguns com ara el sambori, la corda, el tres en ratlla, la pilota, la trompa,... I Délia els va dir:
- Però, si aquests jocs s’acompanyen de cançons en valencià!
- Sííí!!!
- Aleshores, el Valencià sí que vos agrada!
- És veritat! Sí que ens agrada!
- A més a més, en la meua casa parla en valencià la meua iaia – comenta Joan.
- La meua mare també parla valencià –diu Maria.
- En casa de la meua tia, també –intervé Pau.
- I la meua cosina també el parla –diu Violeta.
- Doncs, problema solucionat! –va dir Délia - perquè com heu vist no és tan complicat, sí que us agrada i també el parleu a casa.
- Sí, Délia. Ens has ajudat a comprendre que el Valencià és una part de nosaltres i no l’hem de deixar de banda usant la llengua sols en l’aula. L’hem de fer valdre per viure amb ella.
I, des d’aquell dia, en el pati del col·legi “El Barranquet” parlem en valencià gràcies a Délia i la seua estima per la Llengua i per nosaltres.
 Alicia Concha Ricós (CEIP El Barranquet)  


(Moltíssimes gràcies a la Carme Rosanas per les seves il·lustracions!)               


dimecres, 4 de febrer del 2015

Neu al Penedès

Reflexos de llum
desperten la vinya.
Damunt la neu freda
el dia floreix.

El sol s’emmiralla
pels camins glaçats.
Solitud. Bellesa.
La natura és art.

Resplendors de vida,
pau de bon matí.
Els ceps s’arrengleren
a prop del camí.

Ballen una dansa
estàtics, ben blancs.
En un prec a l’alba
enlairen les mans.

Com en un miratge,
en un cel molt blau,
Montserrat s’albira.
Placidesa i pau.
(Montse Galionar)
 Textos inspirats en la nevada d'aquest matí a l’Alt Penedès. 
Gràcies a Salvador Ventura per les imatges.

Pels camps tots nevats
només resistien
els ceps de les vinyes
com valents soldats.
(Olga Xirinacs)


diumenge, 25 de gener del 2015

I el nostre sol no s'ha apagat

La meva col·laboració a la trobada RODA EL MÓN I TORNA AL BLOC

No ho tenia gens clar, que pogués arribar-hi. Quan la fada-padrina Carme ens va fer la insòlita i engrescadora proposta, a quatre anys vista, de trobar-nos tots aquí el gener del 2015, vaig acceptar el repte més que res per no donar la nota, la nota discordant, podríem dir, i que tan bé se’ns dóna a les persones que tenim tendència a veure l’ampolla mig buida...
Però sense saber com ni perquè, ni molt menys per quin gloriós miracle, resulta que el meu bloc segueix actiu, i he pogut acudir a la cita. I quina alegria, haver-ho aconseguit!
Perquè passen tantes coses en set anys de vida blocaire...
Sí, set anys ja. El meu actual espai, el que alguns de vosaltres coneixeu, ja en té més de quatre, però el va precedir un altre Espai de Galionar  en una altra plataforma que va tancar i que em va obligar a canviar de casa.
Quantes experiències, en aquests anys...!
Amics virtuals i desvirtualitzats, persones indispensables ja a la meva vida, llaços d’amistat que duraran molt temps, algun desencontre desafortunat, algun sentiment que ha anat més enllà de l’amistat, camí de retrobament amb persones que creia perdudes per sempre... Gent imprescindible per als bons moments i sobretot per als que no ho han estat tant, sempre algunes mans disposades a estirar ben fort i retornar-me a la superfície cada vegada que tocava fons... Dosis de positivisme impagables que he begut dels espais amics i que tant bé m’han fet; intercanvi de moltes experiències, el descobriment de grans poetes i magnífics relataires... Quanta vida, quantes vides que s’amaguen a dins d’un bloc, i quin goig descobrir-les...!

També moments de tristesa profunda. Quan alguna persona amiga se’n va i et deixa aquell buit tan immens... Va ser gràcies a l’escriptor Joan Carles Planells que em vaig engrescar a obrir el meu espai, i quan fa tres anys va decidir partir sense deixar-se ajudar més, perquè li feia massa mal la vida, vaig ser plenament conscient que no tot és virtual en el món blocaire, sinó que al darrere hi ha persones, persones ben reals. Una redundància sens dubte, però que em va dur a reflexionar sobre qüestions importants que potser abans m’havien passat per alt...
El meu bloc vaig obrir-lo amb la intenció de recopilar i donar a conèixer una sèrie de relats que fins aleshores formaven part de llibres esparsos compartits amb d’altres aspirants a escriptors, o en reculls de premis literaris que no interessaven a ningú. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i farragosa per incloure-la en un post. Aquests demanen textos força més curts, es basen en la cultura de la immediatesa. Així que n’he acabat publicant molt poques, de narracions, i m’he decantat força més per la poesia, que és la que m’ha dut més reconeixement a la xarxa, tot i no haver-me cregut mai especialment dotada per a aquest gènere. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat paraules als seus propis sentiments, que havien estat útils a algú, en definitiva. Diàleg interactiu entre gent de la catosfera, enriquiments mutus, amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 7 anys ni sabia que existia...
Passen moltes coses a la vida de cadascú de nosaltres, en aquest període de temps. Canvia la vida o canviem nosaltres; les prioritats, les motivacions o les obligacions personals i familiars no són les mateixes, i no sempre és possible continuar amb el bloc actiu. També hi ha èpoques en què anímicament ens és impossible escriure. O que no hi ha cap idea que vulgui acudir a la nostra crida... En alguns moments aquest tema m’havia angoixat força, em semblava que m’havia de justificar si una setmana no podia acudir a la cita de publicar un post nou. Però amb el temps he aprés també a relativitzar-ho i a tenir clar que, per sobre de tot, el bloc ha de ser un espai d’esbarjo, d’entreteniment, de trobada i d’amistat, de plaer en definitiva, i mai pot convertir-se en una obligació que ens faci patir. Aquest aprenentatge és el que m’ha salvat en més d’una ocasió de no llançar la tovallola i tancar definitivament, de la qual cosa sens dubte m’hauria penedit...

El dia que escric aquest post, vigília de Reis, el meu espai ha arribat a la històrica xifra de 100.000 visites. Malauradament, no ha quedat constància de qui ha estat el visitant del número rodó per felicitar-lo o acompanyar-lo en el sentiment. I això em fa pensar en un altre tema: qui entra a llegir els nostres blocs? Un dels aspectes més curiosos i divertits és comprovar, gràcies a les estadístiques, quins han estat els posts més visitats, les paraules més escrites al cercador. He de dir que, en el meu cas, divergeixen força dels posts dels quals n’estic més satisfeta. “Vaques, vaques, vaques”, encapçala el rànquing amb un nombre sensacional de visites, seguit a poca distància pel post sobre Josep M. de Segarra i les seves Balades de Fra Rupert, però el que sobta és el nom amb el qual l’han buscat: “Sagarra collons negres, grossos”. Un altre dels temes més buscats és “Els signes del zodíac”. Pels volts de Sant Jordi, és el post “Poema d’amor”, també intitulat “Voldria”, qui s’endu el rànquing de visites.  De fet, em sembla que ha estat uns dels poemes més plagiats de la xarxa, el més compartit en nombroses pàgines web no sempre indicant-ne l’autoria... Però té la seva gràcia pensar que algunes parelles d’adolescents (i potser no tant adolescents) es dediquen al noble art de regalar-se amor gràcies a alguna cosa que un dia vaig escriure...
Però jo també tinc els meus posts preferits, que no necessàriament han d’haver estat els més visitats; normalment guarden alguna història personal darrere que els fa importants:
“Novembre” me l’estimo molt. El poema amb què canto a la tardor, va ser escollit per formar part d’un llibre a l’escola El Barranquet, de Godella. Un reconeixement, aquest, que no oblidaré mai.
“En la mort de Joan Carles Planells”, el més tristíssim post que mai hauria volgut haver d’escriure. Gràcies a ell i als seus posteriors enllaços, molta gent del món de la ciència-ficció va poder assabentar-se de la notícia del seu traspàs.
“A una nova vida”, el poema que vaig dedicar al meu nét Magí en el seu naixement.
“El meu balcó”, amb una magnífica il·lustració de la Carme Rosanas, i que fa referència a una de les més grates experiències que he viscut gràcies al bloc: el retrobament amb una persona important amb qui feia molts anys que havia perdut el contacte.
“Hi ha bellesa en la tristesa?” i “Hi ha bellesa en la tristesa? (conclusions)”, on es va establir un riquíssim canvi d’impressions entre la gent amiga del bloc.
“No conec la pau”, un dels meus posts preferits, no tant pel poema sinó per la magnífica interpretació de la partitura de Schubert, de l’obra que es va fer famosa gràcies a Barry Lyndon.
“Parlaven de l’amor”, un poema que porta a dintre moltes coses meves...
“Entre parèntesis”, perquè no tot ha de ser seriós en el blog d’una persona seriosa...
“Pentagrama”, on un petit poema que es va anar fent gran gràcies a l’aportació de moltes altres veus amigues...
I així podria anar seguint...
Dels molts espais amics que considero imprescindibles, ja em disculpareu si no n’esmento cap, per no ferir la sensibilitat d’aquells que em pogués deixar. Amb tot, n’hi ha un d’especialment important per a mi, de contingut marcadament poètic, d’una qualitat excepcional, l’autora del qual és una dona, i que ha estat el meu referent principal. És un espai que va néixer el primer trimestre del 2008, gairebé al mateix temps que  el meu. Passejar-se pels seus posts és com acudir a beure a una font d’aigua fresca, capaç de retornar la vida al més assedegat dels viatgers. Un bloc on les ones són flors, i les flors pensaments... La meva incondicional admiració per a aquest bloc i per al cor que hi batega a dins.
Una altra pregunta que em plantejo sovint: els blocaires qui som? Som realment la persona que els altres imaginen quan ens llegeixen? Allò que publiquem, principalment en els blocs de creació literària, podríem considerar-ho com a autobiogràfic? Vet-ho aquí potser un dels quids de la qüestió. El poeta sovint marca una distància entre el jo personal i el jo poètic, i només ell sap què pertany a cada parcel·la. No necessàriament allò que narrem ha de reflectir les nostres experiències reals, tot i que cada escriptor hi posa una bona part d’ell mateix, en la seva obra. Però tot i saber-ho, el cert és que la majoria de nosaltres donem per fet que allò que llegim es correspon a la realitat, i de vegades amb la millor intenció del món opinem, aconsellem, consolem, felicitem..., quan potser en realitat l’altra persona s’està sentint incomodada. És el preu que cal pagar quan s’escriu públicament, entre la realitat i la ficció, quan ens arrisquem a publicar segons quins temes que poden crear controvèrsia. Això no obstant, la intel·ligència, la intuïció i la sensibilitat de bona part dels receptors dels nostres posts minimitza aquesta possibilitat.
I bé, ja no m’enrotllo més. Amics, amigues blocaires, gràcies per haver-me fet un lloc entre vosaltres, gràcies per formar part de la meva vida! Endavant amb els vostres espais! I que no us faltin mai arguments, creativitat o experiències per compartir, perquè l'única manera que conec per arribar a la gent a través de la paraula escrita és tenir alguna cosa per explicar... Si això existeix, la resta ja ve sola.
Que per molts anys, amics i amigues blocaires, ens puguem anar trobant i llegint. A tots, una immensa abraçada! 
Montse Galionar

dissabte, 17 de gener del 2015

La nit...


La nit preserva
l’aleteig de l’oblit.
Cuques de llum...
(Montse Galionar)


Cuques al cel
il·luminen
firmaments d'oblits.

(Xavier Pujol) 


Com punts suspensius
L'instint fa eterns

els rastres de record.
El sols minúsculs...
(Helena Bonals)


Infinits, els fanalets llunyans
petits fars dels records.

Amb dolç vertigen,

viatjo amb ells
fins a temps passats.
(Carme Rosanas)


Si la nit és fosca

a banda i banda, del camí,
s'encenen fanalets,
com petits estels.
(M. Roser) 

Lluna nova. Negra nit,
aletegen lluernes
per camins infinits.
(Glòria)


Silenci en blau vellut
volen lluernes
mòbils brillants
puntejant els records...
(Baba_44)



dimecres, 31 de desembre del 2014

Propòsits per a l'Any Nou?


(Em permeto la llicència de repetir aquest post del 2010, que molts de vosaltres no coneixeu, per saludar el 2015)

Qui de vosaltres no estrenarà el Nou Any amb una bona llista de propòsits, carregats de bona voluntat, però que, ai!, feble que és la carn, mai no acabareu de complir?
Em solidaritzo amb tots vosaltres, doncs, amb aquest petit relat de Slawomir Mrozek, autor descobert per a mi gràcies a recents llaços familiars amb la cultura polonesa.
I amb ell us desitjo un magnífic 2015.  

UNA NOVA VIDA (Slawomir Mrozek)

Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lable. Només restava decidir una qüestió: a partir que quan?
La resposta no deixava lloc a dubtes: “a partir de demà”.
En despertar-me l’endemà al matí, vaig constatar que una vegada més era “avui”, igual que “ahir”. Atès que havia de començar una nova vida a partir de demà, no podia començar-la avui.
“No importa –vaig pensar- . Demà també serà demà.”
I vaig passar tranquil·lament el dia a l’antiga. No tan sols sense remordiments de consciència, sinó ple de bons sentiments i reconfortants esperances.
Però per desgràcia, el dia següent era novament avui, igual que ahir i que abans d’ahir.
“No és culpa meva –vaig pensar- si algun dimoni no para de canviar el demà per l’avui. La meva decisió és irrebutjable i irrevocable. Intentem-ho una vegada més, no sigui que el dimoni es cansi i demà sigui per fi demà.”
Desgraciadament, no va ser així. Continuava essent avui i cap altra cosa que avui. Vaig acabar perdent les esperances. “Tot sembla indicar que mai arribarà aquest demà – vaig pensar- . ¿I si començo la nova vida no a partir de demà, sinó a partir d’avui mateix?”
No obstant això, de seguida vaig comprendre de com era d’absurd aquest plantejament. Perquè si l’avui es repeteix invariablement des de fa tant de temps, ha de ser ja molt vell, i per tant, qualsevol vida avui també ha de ser molt vella. Una nova vida és una nova vida, i tan sols és possible si comença de nou, o sigui a partir de demà, si és que de debò ha de ser nova.
I vaig anar-me’n a dormir amb la ferma decisió que a partir de demà començaria una nova vida. Perquè malgrat tot, sempre hi ha d’haver un demà.
(Traducció de Galionar)


dissabte, 27 de desembre del 2014

Venus, la Lluna...

Només tu i ella,
sobre el foc del crepuscle.
Desig efímer...
Galionar 


Desig efímer
entre la nit i l'alba,
Només un somni.
Carme Rosanas



 Un somni de deeses
perseguint-se sens treva dins la fosca:
Selene i Venus.
Baba_44BB



diumenge, 21 de desembre del 2014

Pau a la gent de bona voluntat!


La fotografia és de l'amiga Amparo Alonso; el poema, de l'amic David Jou. Gràcies a tots dos!

Diuen que fa 2000 anys, un àngel ja ho anuncià als pastors de Betlem.
També jo us ho desitjo aquest Nadal:

PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT.
(I als qui no, que Déu els confongui.)

Molt bones festes, estimada gent amiga!