diumenge, 15 de juliol del 2018

Vull uns pantalons blancs!


Durant el temps d’estiu tendeixo a patir la calor d’una forma angoixant i desmesurada, gairebé com si es tractés d’una malaltia. El sistema termoregulador del cos no em funciona correctament, a causa dels danys col·laterals d’una intervenció quirúrgica de fa molts anys. Així que temo aquests mesos com un pagès a una pedregada... Amb tot, vaig iniciar el juliol amb la il·lusió novella del temps encara impol·lut que se’t regala, com una pàgina en blanc encara susceptible de poder ser emplenada amb bona lletra, amb hipotètics capítols vitals i engrescadors, d’aquells que valen la pena...
Com que em toca treballar tot aquest mes i la meitat de l’altre, vaig fer un repàs de la roba que necessitaria per anar a la feina. Durant quatre hores diàries estic de cara al públic i això demana vestir amb una certa correcció. És fàcil: amb pantalons llargs de colors clars i les corresponents samarretes o bruses estampades a joc, amb algunes peces ben escollides de bijuteria, en tinc prou per donar una bona imatge. El bon tracte ja fa la resta...
Però els tan apreciats pantalons blancs de cotó, de línia texana, frescos i sempre versàtils, ja començaven a mostrar el pas inexorable del temps i vaig decidir comprar-me’n uns altres de nous. No havia de ser complicat, en principi: uns texans ben fets de línia recta, bàsica, de la talla 40 o 42, disponibles en qualsevol botiga de roba a Vilafranca...
Doncs sí, amics meus, sí que era complicat. Tant, que vaig haver de voltar per tots els establiments de la vila sota el sol de justícia de mitja tarda com aquell qui va pel món demanant una almoina...
A la primera botiga se’ls havia acabat la meva talla perquè era la més habitual, em van dir, i només en quedaven de grans. N’hi havia d’altres colors, que a tota costa em volien encolomar,  i la feina va ser meva per fer-los entendre que els necessitava de color blanc. A la segona me’n van fer emprovar uns que semblaven confeccionats amb paper de fumar de tan prims i  transparents que eren... No, no, jo necessito que m’ajustin bé del darrere i que com a bons texans posin una mica a lloc allò que la natura i el pas del temps s’entesten a arriar... I sobretot, sobretot, que no se’m transparentin les calces! “Això rai, que vostè està prima”, em responien les dependentes, jovenetes i amb més poca psicologia que un sabatot. Sí noies, però les que estem primes patim els mateixos despenjaments que les grasses, i amb 60 anys ens hi hem de mirar una mica si no volem fer fàstic... Res. No ho van entendre.
Els que em van mostrar en una altra botiga tenien els camals tots plens d’estrips. “Oh, és que  anirà més fresqueta”! Davant la cara que devia fer, els van amagar de seguida i me’n van treure uns altres, aquesta vegada plens de sargits decoratius. “És que així no es veuen els estrips...”
En el següent establiment encara els en quedava un de la meva talla, per sort, van dir. Eren molt amples, els faltava mig pam per arribar als turmells i a la part inferior hi havia tot de  randes blanques i negres estarrufades a tall de farbalà. Si el sentit del ridícul no m’hagués aturat, hauria sortit de l’emprovador tot interpretant el Porompompero del Manolo Escobar davant les desmenjades dependentes, a veure si així se’ls animava una mica el gest...
En les dues següents botigues, els pantalons que em van treure s’assemblaven bastant als que demanava, però eren tan estrets de cama que em quedaven arrapats com unes malles. No, no em serveixen; és que sap?, em rebenta, cada vegada que m’he d’aixecar de la cadira, haver-me d’acotar per estirar els camals avall perquè els duc arronsats fins a mitja pantorrilla...  
I al capdavall jo només em volia comprar uns pantalons texans de color blanc, fresquets i de línia clàssica...!
Finalment, quan anava a deixar-ho córrer, en una botiga que ni sabia que existia va aparèixer el que buscava! Com una aparició, com un miracle: perfectes, comodíssims, m’anaven com un guant, i a més, ja en plenes rebaixes, amb un 20% de descompte. Fins i tot em semblava que no podia ser. La dependenta era la mestressa, una dona de la meva edat, que em va explicar que  treballaven amb una empresa que confeccionava amb un patronatge perfecte per a les dones com nosaltres... Ens vam fer amigues i tot! A partir d’ara ja sé on he d’anar directament cada vegada que em vulgui comprar uns pantalons “normals”.
Ja a casa me’ls vaig escurçar cinc centímetres, vaig planxar-ne la vora i els tinc a punt d’estrena penjats a l’armari, però resulta que ha començat a fer una calor tan intensa que no he tingut més remei que deixar-me de romanços i agafar les bermudes, tant si queden bé o no per a la feina, i anar cada matí a l’oficina de Gent Gran i Dependència amb les cames a l’aire... Ja procuraré, amb el bon tracte envers els meus estimats usuaris, que s’oblidin de la correcció o no de la meva vestimenta i que surtin una mica més feliços que abans d’entrar per l’atenció rebuda.
Per cert, tant si us agrada com no la calor, MOLT BON ESTIU A TOTHOM! 

16 comentaris:

  1. Bon estiu, Montse!!!

    Tenir les idees molt clares, quan vas a comprar roba, per senzilles que semblin, sempre és complicat. Si els vols blancs ens trobaràs negres i si els vols negres els trobaràs vermells... acostuma a passar. De tota manera m'has fet riure perquè ho has explicat d'una manera molt divertida i molt estiuencament lleugera... he, he, he...

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això es tracta, Carme, de prendre's les coses amb humor i de la manera més lleugera possible... Però quan m'hi vaig trobar no saps la maleïda gràcia que em va fer, amb la calor que vaig arribar a passar aquella tarda... A Vilafranca ens estem quedant sense botigues que valguin la pena; la gent se'n va a comprar a Vilanova o directament a Barcelona, hi ha una polèmica força encesa sobre el tema...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Això dels pantalons estripats m'admira. Abans els que duien els pantalons foradats eren els pobres. Fa alguns anys els pijos van començar a vestir amb roba expressament trencada, descolorida, i les marques de seguida van adoptar la moda, i pretenen encolomar-nos-la.
    Que et sigui lleu la calor, Montse. Mentre escric aquest comentari ha plogut força i ha refrescat. Uns dies de respir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Xavier, la moda ja les té, aquestes coses, com si mesuressin la ximpleria de la gent que la segueix incondicionalment... A banda d'això, entenc que a la gent jove els venguin aquests productes estripats, però com se li pot ocórrer a una botiguera voler-los encolomar a una dona de 60 anys que a més acostuma a fer cara de mala llet... :-))
      Mentre tu feies el comentari, des de la feina veia un cel molt negre i escoltava un concert de trons, però gairebé no ha plogut i la xafogor continua ben alta...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Jo me n'he comprat uns de blancs aquest any, normalment els duia negres o blau texà clàssic. Dec estar més positiva aquest any! De fet la feina em va molt bé.
    Però quan fa calor em poso shorts directament, sobretot uns de pota de gall, més de mudar. No sé si fa per una biblioteca, però és que tenim l'aire condicionat espatllat de manera perenne. També porto molts vestits. M'agrada molt d'haver-me de vestir i sortir de casa, que és el que fa la feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, me n'alegro de debò que la feina et vagi molt bé! D'altra manera aniríem si més de quatre ho poguessin dir... Jo darrerament tinc tirada pels colors clars perquè m'afavoreixen més que els foscos, em donen un aire més juvenil que s'agraeix. Vaig molt amb pantalons fins als genolls, però de vegades penso que potser no fan prou formal... Amb tot, la calor sempre guanya la partida i passo de formalitats.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Quina gràcia, sembla una peli, "buscant els pantalons ideals"...Però mira, fas molt bé de tirar de bermudes amb aquesta calor, que també poden ser elegants, jo tot l'estiu que en porto fins i tot una mica més curts, si ja tenen uns quants anys i són tan còmodes! A mi la calor també em deixa molt aixafada, a veure com serà aquest estiu.
    Si cal, canvia l'elegància per la comoditat!!!
    Bon estiu, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que semblava el guió d'una pel·lícula, M. Roser! Quan va haver acabat tot, ja a casa tranquil·la, vaig començar a trobar-hi la comicitat i em vaig fer un tip de riure! Segueixo el teu consell: bermudes cada dia i a passar la calor com es pugui!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Ha,ha,ha, quina peregrinació! Però si tens un tipo que ja el voldríem moltes de la teua edat! Amb un vestit fresquet segur que estàs guapíssima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors, però estar prima no és el mateix que estar ben feta! Però no, no em queixo d'això, sinó de les dificultats de trobar una peça tan bàsica en una població de 40.000 habitants... Però bé, ha servit per riure una estona i jo m'ho he passat la mar de bé explicant-ho, així que benvingut sigui el desig de voler uns pantalons blancs! :-))
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. ¡Quin viacrucis que expliques, amiga...! Buscant, buscant, ja et deus haver empassat tota la calor de l'estiu.
    Jo també el pateixo com una pedregada, l'estiu. I molt més ara, sola a casa i amb tot el temps per distribuir-me... o no.
    Una abraçada, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, sembla mentida que de vegades les coses tan simples hagin de costar tant. Jo sóc força gafe; aconsegueixo sortir-me'n de les situacions però sempre amb moltes més dificultats que la majoria de gent. Si alguna cosa es pot espatllar, segur que s'espatlla. Per sort, la perseverança va en augment, igual que l'edat.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. això de les talles és un tema complicat , no se'n troben per nosaltres que no tenim cos de sílfide ...al final te'n vas sortir ....i mira tu mentre una vagi relativament còmoda que mirin a una altre banda si no els plau.....fa calor si però hem tingut estius molt pitjors

    ResponElimina
    Respostes
    1. És vert, Elfree, l'estiu passat mateix va ser molt més pesat que aquest. I al final, la comoditat acaba guanyant la batalla, tot i que sense estar renyida amb el bon gust. Però vaja, que per molta calor que faci, segur que ens en sortirem!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. M'has fet riure molt. Hola de nou bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Zel. És que noia, de vegades ens hem de prendre amb ironia i una forta riallada algunes de les coses que ens passen, ja que és la millor manera d'afrontar-les!
      Una forta abraçada!

      Elimina