diumenge, 19 de juny de 2016

Ho he aconseguit! (o Els assentaments i la mare que els va parir).

Ara que s’acaba el curs i que comencen les vacances, he pensat que era un bon moment per publicar aquest text desenfadat i irrellevant que he trobat en un calaix i que vaig escriure l’any 2008. Dono fe que tot el que s’hi diu és verídic.
Benvolguts tots,
N’estic segura que qualsevol de vosaltres és capaç de comprendre què significa tornar a la normalitat quotidiana després d’uns mesos de no viure, després d’un llarg període de sentir-se empresonats per una situació que desborda i de la qual estem entestats a sortir-ne victoriosos. Molta gent més o menys ha passat per aquesta mateixa situació en el decurs de la seva vida, una, dues o cent mil vegades. Però potser ben poca gent entendrà que hagi consentit passar-ho tan malament per un motiu aparentment sense més importància: un curs de comptabilitat.
Sí, amics meus, no cal que poseu aquesta cara d’incredulitat ni que comenceu a sospitar que potser em falta un bull. Tot té la seva explicació. Moltes vegades el més important no és la causa que ha desencadenat la nostra angoixa, sinó la seva magnitud, el grau de patiment que pot arribar a provocar-nos.
Un inofensiu curs de comptabilitat, pobret; i quina culpa en deu tenir?, es preguntareu molts.
Per ser capaços d’entendre-ho, primer de tot caldria situar-se en el context laboral actual amb la imparable destrucció de llocs de treball, i d’altra banda en el pes de les circumstàncies personals.
Durant molt de temps he desenvolupat un treball lliberal, des de casa, que em permetia sense dificultats compaginar família i vida laboral. Correcció de textos, classes particulars de català per a adults…, feines que evidentment no podien cotitzar a la Inseguretat Social i que, per tant, no consten com a anys treballats.
A més, una certa estabilitat familiar m’assegurava el futur, creient que els diners no faltarien…
Però per bé o per mal, la vida va fer un gir. Va caldre replantejar-se-la de nou i prendre decisions. Quan s’accepta de continuar el llarg viatge fins al qui sap on, cal fer-ho assumint-ne totes les conseqüències. Vaig tenir la sort de poder reincorporar-me al mercat laboral. En una feina que valoro, que m’agrada i que voldria conservar. Però ai, els pronòstics negatius de la crisi econòmica fan que l’espasa de Democles pengi d’un fil sobre la testa del personal interí de l’Administració Pública, entre els quals m’incloc…
Davant el perill i la incertesa que l’actual situació genera, vaig decidir no quedar-me amb els braços plegats i emprar tots els mitjans al meu abast per fer-hi front. No serveix de res lamentar-se  ni llepar-se les ferides; calia reaccionar i treballar per aconseguir eines útils i efectives de cara al futur. I una de les eines que em van semblar més encertades van ser les dels cursos de  reciclatge laboral. Disposar de nous coneixements, d’una millor formació, de noves titulacions que, en cas de necessitat, fessin el currículum més interessant i atractiu.
Des d’aleshores ja n’he dut a terme uns quants, de cursos per a treballadors en actiu, més o menys efectius, més o menys agradables, de més o menys utilitat. Però a finals de l’estiu, quan em vaig inscriure en un curs nocturn de comptabilitat, a fe de Déu que no sabia pas on em ficava…
Primer escull: la manca de temps. Per a una dona que treballa, que es lleva a quarts de 7 del matí, que té una casa per portar i gent gran al seu càrrec, no resulta gaire atractiu agafar la cartera a mitja tarda i no tornar fins a quarts d’onze de la nit. I menys quan s’és a la ratlla dels esplendorosos 50 anys. La concentració costa molt de mantenir-se, el cansament passa factura, les mil i una obligacions pendents provoquen un estat no precisament òptim per a l’estudi… I menys quan aquesta situació s’ha d’allargar mesos i mesos… No obstant això, allí érem, jo i 24 persones més, disposades a donar-ho tot i amb una bona dosi d’il·lusió com a bagatge.
Però s’esdevingué que, en el moment en què el professor va fer acte de presència a l’aula,  l’ànima em va lliscar fins als peus i vaig ser incapaç de trobar-la. Aquell home de 80 anys, exjesuïta, que hauria d’haver estat jubilat feia temps, era prou conegut a la comarca, i no precisament pel seu temperament benigne.
Amb tot, l’home es mereixia un vot de confiança abans de jutjar-lo prèviament. Tenia la seva anomenada, i vaig pensar que, atesa la seva longeva edat, devia ser tota una eminència en la matèria i que podria treure profit dels seus coneixements. Vaig arribar a pensar que seria tot un luxe poder aprendre d’un mestre tan bregat en els estudis comptables. I malgrat l’ensurt inicial, vaig adoptar l’actitud més positiva que hom pugui imaginar…
Però aviat va quedar demostrat que ser un expert en una determinada matèria no vol dir necessàriament  ser un bon pedagog. I ell no ho era en absolut. Cal no perdre de vista que se les havia amb persones adultes, no pas amb infants de primària. També cal tenir present que ja no vivim als anys 50, en plena dictadura franquista. Però ell no semblava haver-se adonat encara d’aquests petits detalls…
L’alarma va anar in crescendo quan va començar a fer-nos sortir a la pissarra, malgrat les nostres reticències. Ningú no s’hi sentia còmode allà al davant, mig avergonyits, en aquella situació forçada. Un cop a la pissarra, amb el retolador a la mà, infringia als alumnes un tracte denigrant: era tot un mestre en l’art de fer-te sentir inútil, insignificant i ridícul. L’home evidenciava sovint dificultats per verbalitzar correctament els conceptes, i podia tenir-te allà esperant que entenguessis el que pretenia dir-te, fent-te esborrar repetidament el que escrivies, les graelles que no sortien rectes, fent-te repetir cinc vegades unes lletres que no seguien el seu criteri, o tenint-te palplantada de cara a la pissarra fins que te n’adonaves que t’havies descuidat de fer una ratlleta després d’una quantitat, o que no havies posat el punt en una i. Et podia ridiculitzar per fer mala lletra, o sentenciar que paties problemes psíquics per la manera de dibuixar els números… Taula per taula, s’entretenia a criticar si escrivies tocant la ratlla en lloc de fer-ho més amunt, et tractava de brut si els apunts tenien gargots, et feia llençar el xiclet en el cas que en masteguessis per tal d’entretenir la gana… Ridiculitzava la manera de respondre per massa segura o per massa insegura, per massa lenta o per qualsevol cosa imaginable. En definitiva: s’ho passava d’allò més bé martiritzant el personal amb la seva actitud dèspota. Es podia dirigir a qualsevol de les alumnes amb un to peremptori: Nenaaa, ves a buscar guix!, o nenaaa, ves a fer fotocòpies, o nenaaa, que si aquí o que si allà. Els nois, en canvi, li queien força més bé. Hauria estat un personatge ideal per a ser representat en aquella cèlebre obra de teatre anomenada “El Florido Pensil”, que sens dubte molts de vosaltres recordeu… Davant aquest panorama surrealista, no és d’estranyar que algunes persones decidissin abandonar després d’aquella primera classe…
El temari del curs era tan extens que, evidentment, no es podia encabir tot en les hores assignades. Conec prou bé les característiques  de l’ensenyament per a adults, la necessitat de dedicar el temps que faci falta per a la comprensió d’un concepte abans de seguir endavant amb d’altres de nous que es basen en el primer. Aquí va començar un altre dels meus particulars calvaris: jo que partia de zero, que no en tenia ni la més remota idea de comptabilitat, era incapaç d’anar assimilant els conceptes a causa de la velocitat en què es desenvolupaven. Ell ens deia que sobretot li consultéssim els dubtes, però paradoxalment, quan ho fèiem ens responia que no s’hi podia entretenir i que ens ho repasséssim a casa. I així, després d’una colla d’intents reiterats per part de tothom, ja vam veure que era inútil insistir.
I l’autoestima va començar a emetre senyals d’alarma. Van aparèixer els fantasmes de la culpa; potser era jo l’única que no podia seguir el ritme de les classes. Potser era el meu cervell que ja no funcionava com abans. Sense saber-ho, hi havia un altre factor que em jugava en contra: els falsos principiants. Tothom afirmava no saber-ne gens, però la realitat era que gairebé tothom treballava en comptabilitat o n’havia estudiat anteriorment. Eren persones que volien posar-se al dia amb el nou Pla General Comptable o refrescar conceptes, però que ja en sabien els fonaments. El professor, en comprovar que algunes d’aquestes persones seguien prou bé, s’embalava cada vegada més. Lloava aquells qui sabien respondre les seves preguntes i ridiculitzava qui, de cara a la pissarra, suava llàgrimes de vergonya davant la impossibilitat de sortir-se’n…
Aquí hi va jugar un paper transcendental l’amor propi. El més assenyat, el més senzill, potser el més raonable, hauria estat engegar-lo a pastar fang i abandonar el curs. Molts ho van fer. Jo en vaig estar temptada des del primer moment. A aquestes alçades de la meva vida, cabrons que em vinguin a fer patir gratuïtament, no. I que em facin plorar d’impotència, tampoc. Cabrons que se sentin realitzats practicant el menyspreu sistemàtic, encara menys. Però sóc de les que no es rendeixen fàcilment davant les adversitats. I de la dificultat en faig fer un repte personal; assoliria l’objectiu que m’havia proposat, aprendria comptabilitat i aconseguiria un bon títol que, qui sap, potser em seria de gran utilitat si les coses anessin maldades en l’àmbit laboral…
L’única manera de sortir-me’n era dedicant hores i més hores a l’estudi. Dissabtes i diumenges van quedar reservats a la comptabilitat. El temps per a la lectura també el vaig sacrificar. Qualsevol altra activitat la considerava com una pèrdua de temps i me’n sentia culpable. Era com una obsessió malaltissa. Però a còpia de treball, podia assistir a la classe següent amb el nivell suficient per entendre-la…
Durant el curs no vam utilitzar en cap moment l’ordinador, ni cap programa del tipus Comptaplus. No ens va ser permès utilitzar calculadora, i si ens equivocàvem en les operacions llargues érem ridiculitzats sense perdó. Els assentament els havíem de fer a l’antiga usança, amb llapis i goma, en un sistema arcaic i desfasat.
El temari s’anava succeint a velocitats de vertigen, i cada vegada estàvem més saturats. Era literalment impossible assumir tot aquell volum de feina, de conceptes, de deures per casa… Fins i tot els companys més bregats en la matèria van anar quedant despenjats i endarrerits; el descontentament era general. La gent, fastiguejada, anava abandonant. Les crítiques, els requeriments, els intents de diàleg amb ell, eren el pa de cada dia i no servien per a res. Aquell senyor havia estat un dels fundadors del centre, un dels que hi havia posat més capital, i de cap manera la direcció actuaria en contra seva…
Els companys van ser, una vegada més, el millor de tot el curs. Persones magnífiques, sort en vaig tenir. Ens ajudàvem els uns als altres, ens xiuxiuejàvem les respostes quan érem sotmesos a interrogatori, i la Mercè, la meva excel·lent companya de taula més de quatre vegades em va deixar copiar els seus assentaments…
Mentrestant, el meu viure era un no viure. Vaig aprimar-me de valent, era incapaç de dormir a les nits i, quan ho aconseguia, assentaments terrorífics habitaven el món dels somnis, amb tota una legió de fantasmes numèrics campant al seu aire. El cansament va convertir el meu rostre en el d’una persona vella i malaltissa. Tot i la meva voluntat, vaig arribar a tenir molts seriosos dubtes de si ho podria aguantar o si m’hauria de donar per vençuda…
Després de l’impàs de les festes nadalenques, molta gent ja no va tornar. I els que van fer-ho estaven clarament desanimats. El curs ja no el podia seguir ningú. La situació laboral precària i la tossuderia van empènyer endavant els pocs que vam quedar. Cada vegada faltaven menys dies per acabar i valia la pena aguantar fins al final…
Però llavors vam haver d’enfrontar-nos amb un altre gran monstre: l’examen final. Perquè l’últim dia ens havíem de sotmetre a una innegociable i temible prova avaluatòria. Aquí van agreujar-se, si és que era possible, totes les pors, van multiplicar-se les hores dedicades a l’estudi…
Les dues últimes setmanes van ser un autèntic infern. Em trobava literalment al límit de les meves forces. Les classes es van convertir en esperpèntiques; calia acabar el temari fos com fos. Tothom estava revoltat. Jo cada vegada em sentia més desgraciada, més impotent, i de la meva autoestima no en quedava ni el nom. Vaig agrair amb tota l’ànima els gestos de les persones amigues que em van donar suport, les que em van estar escrivint fins a mitjanit el dia abans de la prova per donar-me ànims, les que van fer-ho l’endemà al matí, les que em van tenir present encara que no diguessin res…
I inexorablement va arribar l’hora del judici final: l’examen adreçat als pocs alumnes que quedàvem. Només per haver arribat fins allà ja ens mereixíem un cum laudem pel cap baix. Afortunadament no tothom és tan patidor com jo, però tothom ho va passar força malament. La prova que aquell energumen ens va posar va ser tan llarga i complicada que ningú, absolutament ningú va tenir temps d’acabar-la. Davant l’evidència de la situació, ens va atorgar la nota que li va semblar, sense corregir aquell angoixant examen, i ens va repartir els preuats diplomes que certifiquen oficialment la consecució del curs. Em va correspondre un vuit i mig! No hi va haver sopar de comiat com ell havia proposat, ni una copa a la vinateria. Mai havíem acomiadat un curs d’una manera tan freda…
Ens va fer prendre l’examen perquè el finalitzéssim a casa, amb la pretensió que l’hi retornem escanejat via mail. Li vam dir que sí, un sí d’aquells que significa que demà m’afaitaràs. És una bajanada atès que el curs ja és història i no ens tornarem a veure més. Encara m’estic plantejant si no fer-li arribar impecablement resolt, abans d’emprendre accions legals davant tantes irregularitats del curs i com a freda revenja de tot aquest malson…
Però ara ja tot ha acabat i una meravellosa sensació de llibertat s’ha apoderat de mi. És com si tingués un amplíssim horitzó al davant, al meu abast, on poder dibuixar els meus somnis disposant de tot el temps del món…
Tot plegat, ha valgut la pena? Sincerament, crec que sí. Si més no, perquè he pogut demostrar-me, una vegada més, que en lloc de triar la solució més fàcil, que hauria estat abandonar, he estat capaç d’arribar fins al final, i amb prous motius per a sentir-me’n satisfeta. I la meva autoestima torna a començar a brotar, com aquestes flors d’ametller que tan prematurament i tan fràgils donen nova vida als arbres…
Ah, i ja tinc el meu títol de comptabilitat a la butxaca!
Sí, amics, no ho dubteu: els triomfs aconseguits a còpia d’esforç i voluntat, els més difícils d’assolir, són els que ens aporten una més gran satisfacció.
Encara estic pensant què fer-ne, de l’examen. No cal dir que acceptaré encantada les vostres suggerències.

Vilafranca, febrer de 2008

16 comentaris:

  1. M'imagino que després de tants anys encara t'ha recordat tota aquella època de sofriment incomprensible. El professor era un residu de l'època innombrable, per dir-ho d'una manera fina. Entenc el teu patiment molt bé.
    Vas ser molt valenta, no sé si en la teva situació jo hagués pogut acabar el curs. Enhorabona per la teva voluntat i la teva paciència!.
    Aferradetes.

    Ps: L'examen? Vols dir que encara és viu? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es tractava d'instint de supervivència, Lluneta; havia d'assegurar-me la feina per tots els mitjans possibles... Per sort, ho vaig aconseguir i continuo treballant.
      Uf, el profe... Menyspreava les dones i adorava els homes (vam saber que era gay gràcies a una revista especialitzada on li feien una entrevista); va intentar lligar-se un company hetero que estava molt bo i que encara corre ara; va trucar tots els inscrits que van abandonar el curs prometent-los el diploma si passaven un dia a signar com si hi haguessin assistit..., i no pararia. Té uns 88 anys i encara cueja.
      I l'examen el vaig acabar estripant un temps més tard. Ningú va anar a entregar-lo. En fi, amiga, qui no en fa no en conta.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. "Mala hierba nunca muere". No sé quin refrany català seria adient per aquest ancià que encara cueja.
    Si que ets valenta, sí. Jo t'entenc perquè també he estat força tossuda davant dels reptes, però no sé si ja a partir dels 50 anys hagués seguit al peu del canó. Però com tu dius, l'instint de supervivència juga un gran paper. Quan creiem que ho hem de fer i que pot ser una eina útil... Hi posem el coll.

    Gràcies per aquesta història, Montse, molt ben explicada i un model de persistència, amb final feliç de 8,5.
    L,examen està en el lloc adequat, on li toca estar, trobo que vas encertar.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, jo als 50 encara m'hi vaig veure en cor, però actualment segur que no, que de cap de les maneres hauria aguantat un sol dia... Cal tenir una motivació fortíssima per tirar endavant, segons com pinten les circumstàncies, i potser no sempre val la pena... Però en fi, una vivència més per explicar.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Jo també ho he aconseguit ... llegir aquest text quilomètric!
    Déu n'hi do Montse, quan t'arrenques a escriure no pares.

    Una abraçada de bona tarda :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaaa, doncs felicitats, Pere, per haver arribat al final! :-) Reconec que és el meu defecte, sempre escric massa, i després he d'anar passant el sedàs... Això, en l'època en què els kaikus estan de moda, és com nedar contracorrent.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Jolín, Montse, això son històries per a no dormir i tu ho confirmes , ja que dius que et treia la son...Però t'entenc molt bé, perquè a mi els números ballen la rumba davant meu!
    A mi això em passava als primers cursos que vaig fer d'informàtica per a persones que no en sabien i a l'hora de la veritat, l'única que no rascava brot, era jo. Al final per sortir-me'n, vaig haver de buscar algun jove dominador de la matèria, que me n'ensenyés...
    Però jo no m'havia topat amb cap joia de profe com el teu, he, he! Trobo que et vas espavilar molt, si fins i tot vas treure un vuit i mig i tant d'esforç et va portar a bon port...I tens raó, saber molt d'una matèria en cap cas vol dir ser un bon mestre.
    A veure dius que era l'any 2008 i aquest senyor ja tenia 80 anys, val més que no li enviïs pas, que segur no deu estar ja per la labor...
    Sort que et pots relaxar amb aquesta magnífica peça de violí!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
  5. Jajajaaa, M. Roser, el 8,5 me'l va posar perquè era una dona; als homes els va posar un 10 a tots... A mi sí que m'agradaven la comptabilitat i els números en general, el que passa és que no funciono per memòria fotogràfica sinó per comprensió, i amb aquell home era impossible entendre res...
    M'alegro que t'agradi aquesta peça de Sarasate;la trobo vitalista, animosa i triomfadora, i la l'expressió de la intèrpret parla per sí sola. Ens calen ajuts per mantenir alts els ànims!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  6. Sembla que parlis de fa 40 anys, i no de 8.
    Fa ràbia que males persones com aquestes tinguin alumnes al seu càrrec. Si no saben tractar amb persones que es dediquin a una altra cosa.
    Felicitats per al teu notable alt. Et va fer suar de valent. Si hagués estat bona persona te n'hauries sortit igualment i ara en guardaries un bon record.

    ResponElimina
  7. Xavier, va ser tot plegat esperpèntic; tothom es preguntava com un home d'aquesta edat podia estar fent classes, i encara més amb els seus mètodes... Semblava ben bé la representació de "El florido pensil"en la versió masculina de fa uns quants anys... Només la meva il·lusió per assegurar-me le lloc de treball, o la por de no fer-ho, em van permetre continuar fins al final... Qui no en fa no en conta, noi!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Sí que és llaga l'entrada però vas llegint vas llegint i t'enganxa perquè vols saber com va acabar tot allò.
    Un "malasombra" d'home.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, m'has recordat mon pare; ell sempre ho deia, això del "malasombra"! :-))
      Sí, aquest profe tenia un mal fons, era (és) una mala persona. El van expulsar dels jesuïtes per assumptes molt foscos, per la qual cosa pensem que a part de ser gay devia ser també un pederasta sense escrúpols. I realment, es notava que no era "trigo limpio". Per sort, ara tot plegat ja és una anècdota com tantes...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Quin malson! Si et toca en sort una perla així, t'amarga la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Mari! Per sort només van ser uns mesets... Perpo quins mesets!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. renoi! primer de tot felicitats per l'escrit, és genial la manera de narrar, quasi l'he vist el subjecte en qüestió fent-vos sortir a la pissarra! un vuit i mig? un deu et mereixies no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que ens mereixíem la màxima nota tots plegats, Elfree, per l'exercici de paciència i les hores que hi vam dedicar...
      Una forta abraçada!

      Elimina