divendres, 24 de febrer de 2017

Gràcies, amic meu...

Gràcies amic meu, per deixar-me abocar a la teva finestra i poder contemplar com Venus, l’estrella de l’alba, es gronxa penjada dels fils invisibles de la Lluna i silenciosament s’estimen, i ensenyar-me a pintar en el gran llenç de la nit l’espurna brillant que fa reviure els cors orfes d’esperança...
Gràcies amic meu per ser-hi sempre, o quasi sempre, i dibuixar amb la llum paisatges secrets dins la nit, entre la foscor més densa que tan sovint ens envolta.
Gràcies, amic meu, per haver-me ensenyat a mesurar, dels dos astres, la incommensurable distància que els separa tot i semblar tan propers. Gràcies per haver-me mostrat les dues cares de la Lluna.
Gràcies, amic meu, per aquest ball de Carnaval a deshora, on definitivament han caigut totes les màscares.
Gràcies, amic meu...


12 comentaris:

  1. I ara ja no sé si el post acaba bé o no... anava bé i pintava a moments molt macos passats plegats, però aquest final de les màscares no sé jo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, crec que sí que ho entens bé; tot a la vida té un inici, un desenvolupament i un desenllaç. No sempre els tres estadis segueixen la mateixa línia...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Un text de gratitud a un amic, escrit d'una manera molt poètica...
    La Lluna i Venus destaquen en un cel que on sembla que hi siguin sols; la foscor en aquest cas, els dóna protagonisme!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, aquestes nits de gener i febrer el cel té coses molt boniques a l'hora de l'alba; hi ha estels que brillen amb molta força...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Penso com en XeXu, aquest final ens fa dubtar.

    De tota manera, tenir un sentiment d'agraíment, crec que sempre és positiu i en qualsevol cas, si hi ha agraiment molt malament no deu haver anat... o al menys aixi ho espero de tot cor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, no està de més agrair tot allò que d'una manera o altra et fa obrir els ulls, per dolorosa que hagi pogut ser l'experiència. Tot ens serveix, d'una manera o altra...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. L'acompanyament de la potent, i delicada, veu d'aquest magnífic tenor embolcalla d'art aquest final misteriós.
    Agraïment fins i tot en la decepció? Agraïment a la minsa claror de la lluna...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Xavier, i per què no? Si la decepció t'obre els ulls, i tant que es mereix ser agraïda! Aquesta bellíssima ària de Tosca s'adiu perfectament al contingut del post, que tothom interpretarà d'una manera diferent, com ha de ser.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. A mi el post m'ha semblat d'una tristesa infinita...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Infinita, Novesflors; gairebé insuportable. Gràcies per saber-me llegir tan bé, amiga!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Una tristesa tan infinita la del teu post com la de l'aria de Tosca, i alhora ambdues coses tan belles.
    Una gran abraçada,amiga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mil gràcies, Mari. Les teves paraules em recorden un post de ja fa uns quants anys que vaig dedicar a Novesflors, i que vaig titular: Hi ha bellesa en la tristesa?. Va ser impressionant la quantitat d'aportacions i com van enriquir-lo entre tots i totes...
      Una gran abraçada!

      Elimina