dissabte, 28 de gener de 2017

Escolta Déu els nostres precs?

Últims dies de vacances. Una àvia de 80 anys gaudeix de les darreres hores de la visita del seu nét adolescent, que ben aviat partirà cap a la ciutat on estudia. Una conversa en una tarda plujosa. Sense saber perquè, la conversa desemboca en temes transcendents i es concreta en la figura de Déu. La filla els escolta, des d’una altra cambra, amb la tranquil·litat de saber que el noi és prudent i no dirà res que pugui alterar l’àvia, i que tampoc li durà la contrària. A la falda, un tapís que va brodant mentre enfila pensaments.
Sent l’àvia que afirma amb contundència:
-Jo, abans, sí que hi creia, en Déu, però des que no em va fer cas en allò de la malaltia de l’avi, ja no hi he cregut més. Quan els metges ens van dir que tenia càncer li resava, li feia prometences i li demanava cada dia: Senyor, pel que més vulgueu, que no hagi de patir; sobretot que no tingui dolor. Que passi tot el que hagi de passar, però que no pateixi.
I ja ho vas veure, va haver de suportar un calvari esgarrifós, els més horribles sofriments, un veritable infern en vida. Si Déu existís, no ho hauria permès de cap manera. I suposant que existeixi, no cal pregar-li perquè tampoc no ens escolta. Des de llavors he estripat moltes imatges i moltes coses que guardava, i no li ho perdonaré mai més.
El nét, tal com pensava la mare, no la contradiu. Possiblement, si pogués, li deixaria anar algun comentari irònic sobre si es pensa que parlar amb Déu és com anar a comprar al supermercat: doni’m mig quilo d’això, un quilo d’allò altre i cent grams del de més enllà. Una mica incòmode, va fent que sí o que no, segons les circumstàncies, esperant el moment propici per fugir d’allà davant al més aviat possible. Sap que les seves opinions sobre aquest tema no agradarien gens a l’àvia. Però és educat i sap tenir paciència.
La filla, que ho sent tot des de l’altra habitació, també recorda. Té una escena molt present a la memòria: el seu pare poc abans de caure malalt, amb la seva mare i ella mateixa, tots tres asseguts, a mig matí, a la taula de la cuina. El pare, un home violent i neuròtic, mai parlava amb elles de forma amistosa, mai s’hi podia tenir una conversa amb intercanvi d’opinions: només cridava, imposava, sentenciava, renegava amb la seva veu de tro… No se li podia portar la contrària, o la mare ja s’ocupava que això no passés. El pare, aquell home que mai no havia estimat a ningú a part d’ell mateix, que havia fet la vida impossible a tothom qui va tenir al seu voltant, que ella hauria volgut proper, afectuós i amigable com els pares de les altres nenes, que només aparentava ser tot un senyor de cara a la galeria, ara aquell pare carregava contra un parent per una niciesa sense fonament, un familiar que li donava mil voltes en humanitat, que era una excel•lent persona i que no es mereixia cap de les males paraules i dels insults que li infringia. I bramava, clavant cops de puny a la taula de la cuina:
-Hauria de morir-se d’un càncer, dessagnar-se pels carrers, patir més que un gos amb ràbia, i encara seria massa poc.
La mare plorava en silenci, perquè es tractava d’un familiar molt proper, de la seva pròpia sang, però com sempre, no va dir res.
La filla tampoc no va dir res, el cor oprimit, els ulls fixos en les flors de l’hule de la taula. Però en el més endins, un clam silenciós sorgit de la ràbia més intensa va exclamar:
-Si hi ha un Déu en aquest món, si realment hi ha un Déu capaç d’impartir justícia, que li faci patir en pròpia carn tot el mal que ha desitjat als altres i tot el mal que m’ha fet a mi.
Al cap de poc temps, al pare li van detectar el càncer. Els dos anys primers van ser raonablement suportables, però la llarguíssima agonia de 9 mesos va ser tan terrorífica que difícilment es podria explicar amb paraules. El seu ego va haver de patir les més grans humiliacions, conscient del deteriorament fins al final; va sofrir uns dolors inenarrables, immunes a qualsevol opiaci, omplint amb els seus crits la planta de l’hospital.
La filla va estar al seu costat en tot moment; per obligació i per pietat. Ja sabia que no calia esperar ni un gest de reconciliació, d’afecte, de disculpa. No en va quedar decebuda. Les seves últimes paraules van ser per balbucejar un renec molt profund que va posar punt i final a tota una vida d’improperis.
Ella li va tancar els ulls, ella va portar les seves cendres per camins de muntanya, fins al llac. El va notar ridícul, insignificant i fràgil, entaforat dins l’urna en aquella petita motxilla penjada a l’esquena. Ell, que havia estat el monstre terrorífic que li va robar la infància. Ara ja no li feia por. Hi va tenir una llarga conversa allà dalt, prop de l’ermita. No li va caldre cercar perdó per a aquell pare, en va tenir prou no enganyant-se a ella mateixa sobre la veracitat dels seus sentiments. I el foc. Havia vist com entrava en contacte amb les flames del forn crematori. El foc, que ho purifica tot…
Escolta Déu els nostres precs? L’àvia creu que no, a ella no va escoltar-la quan li va demanar absència de patiment per al marit.
La filla, una mica espantada, confosa i culpable per les conseqüències del clam que visceralment se li va escapar aquell dia, s’està plantejant que potser sí.
Però no pot ser. Allò que ella anomena Déu és tota una altra cosa. És aquella presència intangible que li omple l’esperit i que li fa companyia a dalt de les muntanyes, en la contemplació de les nits estrellades, en els crepuscles rogencs dins les aigües del mar… A aquest Déu no se li demanen coses, només se’l percep com una abraçada d’amor i de vida… A aquest Déu, com a molt, només se li pot donar les gràcies…
I silenciosament, va enfilant bocins de tapís, mentre que el vespre s’espera a fora…
Montse Galionar

14 comentaris:

  1. Crec que a tots, més o menys creients o més o menys descreguts, ens agradaria que existís una justícia de veritat, justa, ja sigui divina o no. Malauradament la justícia no existeix, en cap cas, ni humana ni divina i tot plegat no deixa de ser molt i molt atzarós.

    Aquest conte contempla molts aspectes de les emocions humanes, és profund i complex; Montse i a cada paràgraf podríem trobar tema per a llargues converses.

    Buscar l'equilibri és el que anem fent tots, ja sigui amb Déu o sense ell.Aquest Déu intangible i muntanyenc, també l'he sentit molts cops. Quan era adolescent i creient, li deia el Senyor de les muntanyes. Ara, no li dic cap nom i a vegades encara el sento, és pau absoluta, i com dius tu, companyia i amor... això, estimada, tots ho portem dins, però hi ha gent que no ho escolten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, Carme, hi ha molts aspectes i matisos en aquest text que anomenes conte però que si hi pares atenció veuràs que no porta pas l'etiqueta "narracions"... L'àvia utilitza el seu Déu perquè queda molt bé en el seu discurs davant el nét; no oblidem que ha estat una dona que ha patit violència masclista tota la vida i que continua volent amagar-ho com sigui, amb mentides que fins i tot ella es creu... La seva filla que també l'ha patida, no creu en cap déu, deixa anar un desig en un moment de tensió extrema i llavors agafa por perquè sembla que veritablement hagi estat escoltada... No ens diu, però, si es penedeix d'haver-lo conjurat o no, el desig...
      Aquest Déu de les muntanyes, ja ho saps, estimada, m'acompanya sempre en la solitud dels cims, en el seu abric, però no sabria si dir-ne Déu o com anomenar-lo. Però questa presència intangible a la qual no som insensibles crec que ha de ser el més semblant a aquest Déu o al seu significat... I que mai perdem la capacitat de trobar-lo!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Un bonic relat. A mi, que no soc creient, de vegades se m'escapa pensar: ai Déu, que no li passe res de dolent. Supose que és a l'únic que et pots dirigir en segons quines circumstancies, encara que sàpigues que no tindràs cap resposta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que és una reacció inconscient que en certs moments fem tots, Mari; ens ho van ensenyar així des de la infantesa i encara que ja d'adults no hi creiem, tenim aquesta necessitat de protecció i de protegir... Davant la por, qualsevol salvavides a què aferrar-nos ens sembla ben vàlid.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Difícil de trobar-hi resposta... cada un de nosaltres tenim un "Déu" a qui fer-li saber els nostres pensaments , tots poden ser diferents entre ells o no, o ni tant sols existir...però arriba un moment que el busquem ,li parlem... encara que no ens contesti... això, però , no vol dir que no ens escolti...no ho sabem pas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho expliques molt bé, Artur. Possiblement necessitem d'aquest interlocutor per parlar-nos a nosaltres mateixos, per arribar a conclusions, per analitzar determinades situacions... Com aquell qui es posa davant un full en blanc i escriu, escriu tot el que porta a dintre i l'angoixa, i quan després llegeix tot el que ha escrit, moltes vegades ja troba part de la solució en els seus propis mots...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Jo tampoc no sóc creient. Pense que si hi ha algun déu deu ser l'Univers, poderós de mena, que simplement ÉS, i nosaltres només som una contingència. Però sí que existeix en nosaltres, en alguns de nosaltres almenys, una mena d'espiritualitat que també inclou això que tu anomenes "el Senyor de les muntanyes". En sóc partícep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, tot i que pugui semblar el contrari per les contínues referències que en faig, jo tampoc sóc creient. Però aquesta mena d'espiritualitat que no sabré mai que té de divina i que té de científica forma part de nosaltres i no crec que ningú pugui negar-la, tot i que tothom la pot anomenar amb el nom que cregui més adient...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Fins al dia d'avui el Senyor de les Muntanyes s'ha portat bé amb nosaltres.
    Però, els que han quedat sepultats en vida per una allau de pedres i neu pensen el mateix en els darrers instants de vida? Segurament també li han demanat ajuda, mentre exhaurien el darrer alè d'aire que els quedava en la fosca.
    No et vull espatllar el conte Montse, està molt ben escrit, i fa pensar molt. És com una faula, amb la seva moral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt complex tot plegat, Xavier. La vida cada dia s'acaba per a algú. Cal buscar-ne un responsable perquè carregui la nostra ràbia i la nostra impotència...? En tot cas, si m'hi he d'adreçar, prefereixo fer-ho de bon matí, a l'hora de l'alba, davant les bellíssimes evidències de la Creació i donar gràcies per la Vida, per aquesta Vida que cada matí se'ns regala. I ho faig sense saber el nom de l'autor, de l'artista. Em va bé anomenar-lo Déu? Sí, perquè no? Però sense cap més lligam implícit. Crec que em pots entendre.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Diuen que no es pot fer poesia després d'Auschwitz. Penso que no es pot creure en Déu, més aviat.

    ResponElimina
  7. Helena, és de savis qüestionar tot allò que ens volen fer creure, i al mateix temps tenim la necessitat de creure en alguna cosa ni que sigui per pura supervivència... És molt complicat.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Penso que totes les persones necessitem creure en alguna cosa, que cadascú busqui amb la que més s'identifiqui, tant per compartir les penes com les alegries... Segurament si busquem dins nostre segur que trobarem aquella cosa que ens pot ajudar!
    A mi em costa molt de creure quan la gent diu, jo no crec en res, jo sóc creient i no pretenc pas que tothom cregui el mateix, cadascú sabrà què l'ajuda, però no ens enganyem nosaltres mateixos, no val la pena...
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament que sí, M. Roser, que tothom creu en alguna cosa, tot i que potser de vegades no en sigui conscient. I d'altres, a causa de la repressió moral i l'ensenyança religiosa obligatòria que van patir, s'han volgut apartar de tot allò que s'assembli a aquell Déu que els imposaven... Sense adonar-se que potser més d'una vegada el tenen ben a prou seu...
      Una forta abraçada!

      Elimina