Gràcies amic meu, per deixar-me abocar a la
teva finestra i poder contemplar com Venus, l’estrella de l’alba, es gronxa
penjada dels fils invisibles de la Lluna i silenciosament s’estimen, i ensenyar-me
a pintar en el gran llenç de la nit l’espurna brillant que fa reviure els cors
orfes d’esperança...
Gràcies amic meu per ser-hi sempre, o quasi
sempre, i dibuixar amb la llum paisatges secrets dins la nit, entre la foscor
més densa que tan sovint ens envolta.
Gràcies, amic meu, per haver-me ensenyat a
mesurar, dels dos astres, la incommensurable distància que els separa tot i
semblar tan propers. Gràcies per haver-me mostrat les dues cares de la Lluna.
Gràcies, amic meu, per aquest ball de Carnaval
a deshora, on definitivament han caigut totes les màscares.
Gràcies, amic meu...
I ara ja no sé si el post acaba bé o no... anava bé i pintava a moments molt macos passats plegats, però aquest final de les màscares no sé jo.
ResponEliminaXexu, crec que sí que ho entens bé; tot a la vida té un inici, un desenvolupament i un desenllaç. No sempre els tres estadis segueixen la mateixa línia...
EliminaUna forta abraçada!
Un text de gratitud a un amic, escrit d'una manera molt poètica...
ResponEliminaLa Lluna i Venus destaquen en un cel que on sembla que hi siguin sols; la foscor en aquest cas, els dóna protagonisme!
Petonets, Montse.
M. Roser, aquestes nits de gener i febrer el cel té coses molt boniques a l'hora de l'alba; hi ha estels que brillen amb molta força...
EliminaUna forta abraçada!
Penso com en XeXu, aquest final ens fa dubtar.
ResponEliminaDe tota manera, tenir un sentiment d'agraíment, crec que sempre és positiu i en qualsevol cas, si hi ha agraiment molt malament no deu haver anat... o al menys aixi ho espero de tot cor.
Carme, no està de més agrair tot allò que d'una manera o altra et fa obrir els ulls, per dolorosa que hagi pogut ser l'experiència. Tot ens serveix, d'una manera o altra...
EliminaUna forta abraçada!
L'acompanyament de la potent, i delicada, veu d'aquest magnífic tenor embolcalla d'art aquest final misteriós.
ResponEliminaAgraïment fins i tot en la decepció? Agraïment a la minsa claror de la lluna...
Sí, Xavier, i per què no? Si la decepció t'obre els ulls, i tant que es mereix ser agraïda! Aquesta bellíssima ària de Tosca s'adiu perfectament al contingut del post, que tothom interpretarà d'una manera diferent, com ha de ser.
EliminaUna forta abraçada!
A mi el post m'ha semblat d'una tristesa infinita...
ResponEliminaInfinita, Novesflors; gairebé insuportable. Gràcies per saber-me llegir tan bé, amiga!
EliminaUna forta abraçada!
Una tristesa tan infinita la del teu post com la de l'aria de Tosca, i alhora ambdues coses tan belles.
ResponEliminaUna gran abraçada,amiga.
Mil gràcies, Mari. Les teves paraules em recorden un post de ja fa uns quants anys que vaig dedicar a Novesflors, i que vaig titular: Hi ha bellesa en la tristesa?. Va ser impressionant la quantitat d'aportacions i com van enriquir-lo entre tots i totes...
EliminaUna gran abraçada!