divendres, 6 de juny de 2014

Un parèntesi (passat per aigua) a Montserrat

...Si la boira t'anul-la i t'esborra del paisatge,
amic, tingues fe; observa la muntanya. 
Amb més dignitat encara, sorgeix del no-res;
Tot és qüestió de temps... 

Gratificant, benefactora, un oasi de pau i solitud enmig de les muntanyes, la meva estada a Montserrat. Això sí, amb una excessiva dosi de ruixats cada dia...   
Al matí, la bellesa del paisatge sota la llum de la pluja.
Des de la finestra de la meva cambra, així veia la nit.
Ullades de sol, cel de dos colors, mars de boira... I a la tarda, sort d'un bon llibre.
Un paisatge gòtic? Una pel·lícula de por? No, el camí dels Degotalls de bon matí, envoltat per la boira.
Les fulles, agraïdes de la pluja, lluïen perletes d'aigua sobre el verd.
Com cada any he visitat l'indret on vaig espargir les cendres del pare; hi han nascut flors i la vegetació és abundosa. Ara sé que formarà part per sempre més d'aquesta dolça muntanya.
Gràcies, Montserrat!

26 comentaris:

  1. Fantàstiques fotos, i l'experiència és molt prometedora. Veig que tu reincideixes, però és que per uns dies, gaudir d'aquests paratges, malgrat la pluja, ha de ser molt especial. Patrimoni de la nostra terra, vaig pujar-hi l'any passat, però no m'hi he quedat mai uns dies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, l'experiència és genial, tot i que al principi pot sobtar a més d'una persona. Gairebé tothom a qui explico aquestes escapades s'engresquen també a provar-les, i no en queden decebudes. Potser perquè des de petita els pares m'hi duien de vacances, potser perquè no sé quant de temps més les podré repetir (tinc gent gran al meu càrrec a casa que aviat ja no es podran quedar sols) i les visc intensament com si fos l'última vegada... El secret està en fugir de les aglomeracions de gent, de la basílica plena a vessar, i escollir aquelles hores, aquells indrets on gairebé no trobaràs ningú..., i que això sí, et permetran retrobar-te a tu mateix...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Quanta bellesa a Montserrat . La humitat la reforça.
    El pare dorm tranquil perquè la seva filla li acotxa els records. I floreixen.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, certament la bellesa d'aquests dies de pluja ha valgut la pena de ser contemplada. És clar que n'ha fet un gra massa, de mal temps... Vaig prendre la decisió d'escampar les cendres del pare per la muntanya perquè també ell se l'estimava molt; va ser una forma de comiat bonica, sense dramatismes, una mena de comunió directa amb la natura. Cada any faig el mateix trajecte que aquell dia en què duia l'urna a l'esquena, dins la motxilla, i vaig parlant amb ell. I aquest any m'ha sorprés molt agradablement el jardí natural que ha crescut al seu voltant. No fa por, la mort, així, i fins i tot es torna força comprensible.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Precioses les fotografies, malgrat la boira i la pluja. De fet, les de pluja tenen molt d'encant també. Una estada d'aquestes revifa sempre! Gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, certament que revifa una setmaneta en un lloc així, millor encara si pots fer l'escapada en solitari. Són impagables els moments que es poden arribar a viure, la manera com es veuen les coses a distància i poden relativitzar-se... A més, és a prop de tot arreu i molt barat! No cal anar gaire lluny, si se sap mirar la bellesa que ens envolta, amb pluja o amb sol...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Un lloc de descans i meditació, de bellesa colpidora, sobretot en dies com aquests. Dies en què mires fora i no veus res i llavors cal mirar cap a dins ... molt endins.

    Bona tarda Galionar.
    (Les fotos són precioses)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, la teva frase és tan encertada i bonica que volia escriure un post a partir d'ella com a nucli central: "...Dies en què mires fora i no veus res i llavors cal mirar cap a dins ... molt endins..." Però causes externes a la meva voluntat m'han impedit gaudir del temps necessari per fer-ho, i més tard ja seria massa tard... És exactament el que he fet allà a dalt, aprofitar que no veia res fora per mirar molt endins... I vaig aprofundir molt en la fondària. Vaig tornar amb idees, propòsits, decisions molt fermes, amb punts de vista copsats des d'una perspectiva diferent... Va ser tot plegat molt enriquidor. Altra cosa va ser que una vegada instal·lada de nou a la rutina quotidiana, es mantinguessin ferms els meus propòstis, però en tot cas ja seria una altra història...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Sembla un indret màgic, amb boira o sense. El vídeo m'ha agradat moltíssim. Me l'afegiré a favorits per escoltar-lo sovint perquè em transmet pau, que és justament el que més em cal en aquests moments. M'alegre del teu retorn, sempre se't troba a faltar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, si alguna vegada t'és possible, has d'anar-hi. Ni que sigui per un dia. I si m'ho fas saber, t'hi acompanyaré i et mostraré la muntanya des d'un altre punt de vista. Celebro que t'hagi agradat el vídeo; la pau que transmet l'escolania és tremenda. Sovint acudia a escoltar-los al final de la tarda, en el cant de les Vespres, tot i que no sóc una persona creient ni religiosa, i la sensació que emplenava el cor era inanerrable.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Un reportatge fotogràfic de Montserrat, magnífic...A mi les fotos on la boira si passeja m'agraden molt, tenen un aire de misteri, mai saps que si amaga darrera del seu vel...
    Veig que la teva estada a Montserrat ha estat molt profitosa, malgrat la pluja, que també té el seu encant. I si de tant en tant has pogut escoltar cantar angelets com aquests, segur que t'has sentit molt a prop del cel.
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser, celebro que t'hagin agradat les fotos. El mèrit era del paisatge, només calia posar la càmera al davant... L'estada ha estat d'allò més relaxant, la necessitava per recuperar forces anímiques i ha valgut la pena. Saps quan em sentia més a prop del cel? Quan sortia a caminar a les 7 del matí per camins on no hi havia ni rastre de presència humana, o a partir de les 8 del vespre, quan tot quedava desert. Era com si aquell indret només existís per a mi sola, que l'haguessin creat només per a mi, i em sentia molt, molt a prop d'alguna cosa anomenada Déu...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Ja saps que t'envejo aquest dies de desconnexió... I com m'agrada veure -les fotos, la boira, les pluges... És preciós tot.

    Espero que aquest post tan bell sigui una bona mostra i representació del que s ha quedat dins teu.

    Una abraçada immensa, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, un any més ha valgut la pena de totes totes, malgrat l'excessiva pluja i el perill real de relliscar per les roques, cosa que em va fer extremar molt la precaució i deixar de banda moltes excursions... N'estic segura que també en gaudiries molt, d'una estada com aquesta, per veure-hi molt endins, com diu el Pere... Vaig tornar plena de coses molt bones..., però ben aviat es dilueixen, squan topen amb la realitat del dia a dia... Però malgrat tot, la repetiria ara mateix!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Hola Galionar! Quines imatges més precioses, quina meravella Déu meu!!!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Judit; les imatges no són més que una finestra que mostren parcialment tota la bellesa que s'amagava allà a dalt... La pluja i la boira els han donat una llum molt diferent, amb una transparència melancòlica que les fan molt especials... Realment, una autèntica meravella!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Als llocs màgics, l'ensonyament de la boira encara els fa semblar més extraterrenals. Amb les fotos que vas fer, hi érem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert, Joan, el paisatge, amb la boira, sembla d'un altre món. Recordo ara un poema teu sobre la llum de la boira, que reflecteix molt bé aquell ambient: el recordes?:

      M’he avesat a la llum de la boira.
      La llum de la boira és dolça
      i amaga l’ombra del teu cos
      com l’ombra que neix de la llum
      de la lluna. La llum de la lluna
      neix blava i l’ombra del teu cos
      s’hi amaga com un somni perdut
      en un món amb forma de boira.
      La boira té forma de llum blana
      com la llum de la lluna endormiscada
      que llisca ingràvida entre la boira.
      M’he avesat a la llum del teu cos.
      La llum del teu cos és melosa
      i l’ombra de la lluna s’hi passeja
      amagada en la llum blana
      de la teva pell ingràvida,
      en el vel de boira que t’envolta,
      en l’ombra blava del teu cos
      pels paisatges neulosos, de llum
      i de lluna.
      Joan Guasch

      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Gràcies a tots pels vostres comentaris. Sabeu què?, aquesta vegada, en lloc de contestar-voss un a un faré un nou post que englobi totes les respostes, i explicant més coses.
    Fins aviat i una forta abraçada!

    ResponElimina
  11. Quanta bellesa! Malgrat la pluja, o precisament per això.
    Espero que en la teva estada hagis trobat la pau i serenor que buscaves.
    Las fotografies que comparteixes són una meravella. I la música també.
    M'alegra retrobar-te, Montserrat. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. Hi he trobat pau, repòs, bellesa, serenor, pluja, boira, trons i pedregades, i sobretot una sensació molt íntima de felicitat. Ha valgut molt, molt la pena! No cal anar gaire lluny per gaudir d'uns dies tan enriquidors com aquests.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  12. Galopant,
    Montserrat és impressionant, des de baix, i a dalt. Sempre me la miro, si puc, anant amb tren. M'agrada molt tota l'entrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Helena. És un lloc molt especial per quan es necessita estar sol de debò, per retrobar-se un mateix sense interferències, sobretot si es fuig de la gentada i dels llocs turístics més concorreguts. Te'l recomano, si algun dia ho necessites!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  13. no eren tontos aquests monjos no, ja sabien que era un lloc ben xulo per fer-hi un monestir

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pons, no ho eren gens de tontos, no. Ja sabien el que es feien... Per sort, ara podem gaudir-ne fins i tot els qui no som monjos ni creiem en gran cosa. En lloc més m'he trobat amb el fet d'anar passejant per un camí solitari i que un pit-roig m'anés companyant a un parell de metres de distància, tot saltironejant i fent veuetes d'ocell... I una setmana de cel·la només em va costar 160 €!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  14. Disculpeu que hagi trigat tant de temps a respondre-us. Volia fer un post englobant tots els vostres comentaris i explicant anècdotes de l'estada com a resposta, però forces majors m'han impedit de fer-ho i de dedicar-vos el temps que us mereixíeu.
    Una abraçada!

    ResponElimina