dissabte, 24 de maig de 2014

Els regnes perduts


Ho he llegit en algun lloc i m’ha agradat: Els regnes perduts. Vet aquí una magistral definició d’aquell espai intemporal on de sobte, intempestivament i sense avisar, ens fa viatjar la música quan menys ens ho esperàvem. Un indret, el dels regnes perduts, en què com més poca estada hi féssim  millor seria per a la nostra salut emocional, però que és impossible no retornar-hi de vegades. Perquè un viatge imprevist a tot allò que va ser i ja no és, o a allò que hauria pogut ser, o a allò que nosaltres crèiem que era quan ho miràvem amb unes ulleres de color equivocat, ens pot enfonsar en la tristesa més absoluta en qüestió d’uns instants. I al capdavall no hauria de ser així; la nostra vida segueix igual que sempre, no s’ha produït res que aparentment ens hagi provocat aquest sotrac... Res...? Potser alguna paraula pronunciada a la lleugera quan cercàvem una conversa més profunda, potser aquella mala interpretació de qui posa per bandera la simplicitat en la seva vida i no comprèn cap altra mena de llenguatge, potser aquell desinterès en un tema i la precipitada fugida endavant que potser no ens esperàvem, potser tot plegat és suficient per enllaçar una cosa amb una altra i tornar a recórrer el trajecte dels regnes perduts. Potser allà la llum és d’una altra intensitat i el nostre entorn més íntim es torna irreal, distorsionat, i encara creiem possible aquells diàlegs que ho eren tot per a nosaltres, aquelles cartes que paladejàvem com l’ambrosia més exquisida de la terra, aquelles complicitats tan especials i tan belles que fins i tot, amb el pas del temps, saps que potser mai no van ser reals...
Els regnes perduts. De sobte sona una música que t’hi transporta, i et veus allí, enmig de tot el que has perdut, amb una feblesa extrema per aconseguir sortir-ne altra volta pel teu propi peu... Et sents cansada, molt cansada, farta de lluites de les quals n’has sortit vencedora però que ara et fan qüestionar si havia valgut la pena enfrontar-s’hi, o si hauria estat millor submergir-se en les aigües eternes d’una immobilitat total...
Per sort, sempre hi ha alguna mà amiga dins la nit que s’adona que perilles, i t’estén els seus braços, i et salva la vida, i aprofites l’embranzida per tornar a remuntar...
L’audició inesperada d’aquesta meravellosa peça de Vassilis Saleas i Mikis Theodorakis, Màgica nit, m’ha fet viatjar sense concessions als meus regnes perduts. Per sort, la inestimable ajuda de les persones amigues m’ha ajudat a tornar.
Ara marxo uns dies a un altre paradís particular, un espai deliciós on cada any em perdo voluntàriament per retrobar-me a mi mateixa, per gaudir de la natura amb la màxima intensitat, per fer-me petita sota un sostre d’estrelles. Una estada solitària a Montserrat, un luxe impagable per als sentits, per recuperar la calma. Per ser feliç. No hi tindré internet, allà, així que fins a la tornada, estimats amics!

20 comentaris:

  1. A mi també m'agrada això dels regnes perduts... És una expressió ben encertada. M,has fet rumiar que hi ha regnes perduts decdiferents menes... Ara no sé si ho sabria explicar prou bé, però n'hi ha de perduts per actituds ben diferents. Vull dir que es pot perdre un regne per motius ben diferents...

    M'ha agradat molt del teu text, perquè m'expliques a mi també, aquest res que s'ha produit, res? I com l expliques... aquests munts de petits o vrans "res" que a vegades fan pensar que estem massa sols, que com és de difícil trobar amb qui seguir converses a la profunditat adequada... Fins que trobem algú que sap fer-ho... I et reconforta per força temps...

    Avui he tingut dos estímuls ben diferents però que m'han fet venir ganes de rumiar... un aquest, pensar quins sòn els meus regnes perduts i l'altra d'un altre text que he llegit que parlava dels "i si..." Pensar com hauria anat si haguéssim fet alguna cosa significativament diferent... Quanta feina per devant... Necessitaria una setmana com la teva...

    Que gaudeixis molt de la pau i del teu paradís...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, ja veus que fins a la tornada no us he pogut respondre. Aquests regnes perduts, és cert, poden ser de totes les menes possibles, alguns plaents de recordar i d'altres de ben tristos... Més o menys els creiem tenir controlats, però a voltes de sobte qualsevol estímul extern t'hi retorna i els efectes poden ser arrassadors per a l'ànim... No m'agrada recrear-m'hi, ni fer-los durar més del compte; així que tan bon punt m'és possible retorno a la realitat... Els "i si..." de què parles, procuro no plantejar-me'ls massa; a aquestes alçades de la vida estic més tranquil·la com menys preguntes em faig...
      Molt contenta de retrobar-te de nou; una abraçada molt gran, Carme!

      Elimina
  2. Bona estada a Montserrat. No estaràs sola:
    "Cafè amb llet en una tassa
    i les campanes a la plaça"

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, l'estada ha estat agradable i no he estat mai sola: la pluja, la molt cabrona, m'ha acompanyat cada dia, però cada dia, esguerrant-me així la major part de les excursions sque havia planejat... I aquest matí, a punt de tornar cap a casa, el cel era blavíssim i feia un sol preciós...! En fi, a veure si un altre any hi ha més sort.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Els regnes perduts són inevitables però la vida ens dóna recursos i mans amigues per estirar-nos cap ací. Gaudeix Montserrat i torna, carregada de benestar, de paraules i de fotos. T'hi esperem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors; he retornat carregada de tot el que em desitges i d'unes ganes de bon temps tremendes! M'agrada molt la pluja, però sis dies seguits de boires, xàfecs i tempestes ha estat excessiu. Ben d'acord amb tu, sort de les mans amigues i dels recursos que amb els anys anem aprenent a utilitzar... Ara entenc perquè diuen allò que els vells són persones sàvies...!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Quan vaig fer quaranta anys vaig descobrir això dels regnes perduts, del temps perdut. Ho vaig passar molt malament.
    Als cinquanta pensava que encara tenia temps de fer tot allò que havia desitjat, tenia la moral molt alta. Però no va ser així.
    Ara que ja he passat dels seixanta he descobert que "perdre el temps" forma part de la vida. Tot és com ha estat i no com pensàvem que seria. Fins i tot crec que és bo somiar en aquests regnes perduts que no vam poder aconseguir mai ... i potser no ens feia falta.
    Aquests dies a Montserrat són el teu temps, un tresor.

    Bona nit Galionar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, jo als cinquanta (estic en aquesta dècada) ja vaig ser conscient que res no havia estat com pensava que seria, i ja vaig perdre tota esperança en els somnis. I si puc, evito de somiar en els regnes perduts que no seran mai meus... Encaro el present i el futur sense demanar res, sense desitjar res, però oberta sempre a tot allò que pugui trobar-me pel camí. I si els regnes perduts són foscos, carregats de mals record, preferiria no retornar-hi mai, tot i que sempre h ha algun imprevist que de tant en tant ens hi retorna...
      Ha estat aquesta una setmana molt benefactora per a mi; gràcies, Pere, i una forta abraçada!

      Elimina
  5. Qüestionar-se tantes coses és cert que pot ser dolent per a la salut mental ... però estem fets de tot això, dels moments que no van ser, dels que haurien pogut ser, dels que són i ... és impossible tancar la porta a tot això. Tot el cos i no només la ment et porten a aquests regnes perduts, una paraula, una cançó, una olor ...

    Et desitjo pau en aquesta escapada que ensumo meravellosa.
    Fins aviat, nina ... aferradetes!! ✿

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluneta, gràcies per les teves paraules, que m'indiquen que coneixes perfectament les situacions que he intentat descriure ena quest post. No, no podem renegar a allò que hem estat i que som, i qualsevol estímul aparentment insignificant ens pot fer reviure episodis que voldríem oblidar... Però és la vida, bonica...!
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  6. Els regnes perduts potser poden veure's de dos punts de vista...Els d'aquelles coses que podíem haver fet i no vam fer i això ens ha evitat més d'un disgust i ens ha portat a indrets de calma o aquells que si haguéssim pogut dur a terme ens haurien proporcionat moments feliços, però els vam deixar passar...Tot molt complex!

    Montse, espero que aquest dies gaudeixis de la natura i la mística d'aquest lloc, et faci sentir bé amb tu mateixa...
    Molts petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, per sort mai no sabrem què ens hauria passat si haguéssim fet les coses d'una altra manera de com les vam fer... Els regnes perduts d'aquest post són aquells records no amables que voldria tenir com més lluny millor, però que les circumstàncies, de vegades, et retornen amb tota la seva cruesa... Per sort, els anys ens donen mecanismes per sortir-ne.
      Gràcies bonica; han estat uns dies molt tranquils, de molta lectura però de massa pluja i fred... Però han anat bé, molt bé.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. No te gaire sentit turmentar-se per les coses que podien haver fet i no vam fer. O que varem fer malament. Però en ocasions és inevitable i fa mal.
    Regnes perduts, qui no en té!
    Desitjo que la teva estada a Montserrat et doni la calma i la serenor que busques.
    Una abraçada, Montse

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, pels teus bons desigs. Acabo d'arribar de nou a casa, amb l'energia renovada per afrontar la rutina quotidiana una temporada més. I als regnes perduts, com menys s'hi hagi de tornar millor! Encara que, com bé, dius, de vegades és inevitable...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Mentre et perdis de manera voluntària, no hi ha cap problema. Res t'hi obliga ni t'hi empeny, te n'hi vas tu i sembla que encantada. Que et serveixin aquests dies, o que t'hagin servit, que no veuràs això fins la tornada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, i tant que hi vaig encantada a aquest "regne perdut" que es diu Montserrat! En aquest indret hi vaig ser ben feliç, de petita! Els altres, els dels records que voldríem ben amagats, suposo que és inevitable afrontar-los de tant en tant...
      Gràcies i una abraçada ben forta!

      Elimina
  9. Ser feliç sense internet? no acabo d'entendre aquest concepte :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí home sí, Pons! No saps com és d'alliberador de tant en tant això de prescindir de les eines que ens fan esclaus de la tecnologia! Llàstima que els seus efectes benefactors s'obliden a l'instant quan de nou ens trobem davant una pantalla amb connexió... :)
      Prova-ho, ja ho veuràs! Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Una molt bona estada a Montserrat, muntanya de poders magnètics que cura aquell qui la sap entendre.
    Els regnes perduts que tots portem dins, quan el dolor es cura han de servir per recrear-nos en la bellesa: els hem tingut, són nostres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Olga; ha estat una estada tranquil·la, gratificant, i he tornat com a nova! Potser si que a causa dels poders magnètics que esmentes...!
      Aquests regnes perduts que portem a dins no sempre són bells, Olga; alguns seria millor que no retornessin mai més... Però tens raó, són una part més del nostre bagatge per la vida...
      Una forta abraçada!

      Elimina