diumenge, 22 de juny de 2014

Dolça pau al monestir de Montserrat (una altra visió un xic irreverent)

Esclata entre el silenci sagrat del monestir un repic de campanes cada nova albada; el seu eco ressona enmig de les muntanyes amplificant-ne el so.  
Són 2/4 de 6 del matí.
Els ocells, celebrant l’inici de llum que trenca la negror de l’horitzó, xisclen i volen, criden i canten amb gran alegria. Diries que és un cor d’àngels baixats del cel, amb mil veus diverses i acoblades les unes a les altres amb perfecta harmonia. Però quin terrabastall que fan...!
Però només són 3/4 de 6 del matí...
Un dels ocells angelicals la identitat del qual ignoro, arrossega un trauma d’infantesa perquè hauria volgut ser un despertador amb alarma en una altra vida, i per apaivagar la seva frustració repeteix incansable davant la finestra, sense possibilitat humana de desactivar-lo: tit tit tit; tit tit tit: tit tit tiiittt...
Alegria! Quina pau per a l’esperit! Quina càrrega brutal de serenor, passar uns dies de repòs al monestir...!
M’endormisco novament amb el cap sota el coixí, gaudint intensament dels sorolls que em regala l’exuberant natura; la son no triga a embolcallar-me... Però tot d’un plegat sona altra volta l’esclat de les campanes, que cal exultar la vida, que cal anar a pregar, que la vida és bella!
Són les 6 del matí.
I en una sincronització perfecta, es posa en marxa el generador que aquest any m’ha tocat en sort a sota la finestra: room-room-room...! Estoic, disciplinat complidor de la seva comesa, indemne a la pluja i les ventades, romandrà fidel a la seva tasca fins a quarts de 12 de la nit.
Un batalló de cotxes-escombradora s’engeguen a l’uníson, en harmoniosa comunió amb el seu entorn; amb una horeta, si hi ha sort, deixaran asèptica la plaça per als nous visitants d’avui. I màquines, motors, campanades i ocells sé que treballen per a mi, per al meu benestar, per alegrar-me el dia, per contribuir al meu entreteniment, amb un venturós delit de no permetre’m ni un moment de silenci, no fos cas que m’enyorés i em comencés a penedir d’haver escollit uns dies de repòs a les muntanyes...
Són les 8 del matí.
I jo ja estic dutxada, ja m’he pres dos cafès per desvetllar-me, ja tinc el llit fet, ja he escoltat les notícies per la ràdio, ja m’he rentat les tasses i els plats de l’esmorzar... I agafo el meu bastó plegable i em perdo pels camins de Montserrat...
Sense pressa però sense pausa, riuades de turistes envaeixen el monestir com una plaga d’insectes sorgits de sota terra; el cremallera els escup a la superfície amb una agilitat metòdica. Cada vegada el núvol de gent compacta en moviment és més nombrós. Blancs com la llet, vermells com les gambes argentines, o amb els ulls ametllats... El murmuri ambiental va guanyant decibels, es torna eixordador, s’expandeix per la contrada...
Són, més o menys, les 11 del matí, però també serà igual a les 12, a la 1, a les 2, a les 3...
I els putos visitants s’hi estaran fins ben passades les 6 de la tarda, quan poc a  poc seran engolits novament per la boca del l’estació del cremallera que els conduirà altra vegada al seu destí d’origen...
Després de dinar intento agafar el son; ha estat tan curta i tan accidentada la nit... Tasca impossible: dues escoles s’han instal·lat a la plaça per dinar, tot menjar-se l’entrepà, i xisclen i s’esgargamellen com si la seva veu no se’ls hagués d’acabar mai. I sí, tots alhora. I no hi ha ni ordre ni concert ni cap professor que els avisi...
Abandono el nucli central de la meva cel·la per segona vegada i me’n vaig a les muntanyes. No torno fins que, desagraïda de mi, i sense valorar la rica varietat de sons amb què l’indret m’obsequia, l’ambient sembla haver recuperat una mica de tranquil·litat...
Entre una cosa i una altra, es fan les 10 de la nit...
I no dono per a més, me’n vaig a dormir. A ¾ de 6, la natura en estat pur estarà amatent a l’altre costat de la finestra per tal de despertar-me...
Però hi ha una parella a la cel·la del costat que celebra la vida amb persistent insistència, sense gens de respecte a l’indret sagrat, i a sobre el transformador es converteix en un “solo” que sense l’acompanyament dels ocells es fa ronc i antipàtic...
Ja és quasi mitja nit quan se’ls acaba l’esma a tots plegats, i per fi fan un mutis. Ooooh, no m’ho crec! Però llavors, seguidament, uns quants empleats del monestir es reuneixen a la plaça fent tabola entre riures i converses, abans de retirar-se a les seves habitacions...
Són les 12 de la nit, l’hora de les bruixes, i per sort, ja podré dormir!
Però un gat desaforat i boig miola que miola des de la plaça, al davant de les finestres; va perdut? Té gana? Potser va calent? Entre les bromes del son trencat, em sembla el plor d’una criatura abandonada i fa que m’espanti, i que em costi força empalmar novament el son...
Són les 2 de la matinada.
Per sort, encara queden 3 hores ben bones fins que les primeres campanes del matí esclatin entre el silenci sagrat del monestir. Encara poden passar tantes coses...

Oh, beneït sigui el Déu que ha creat tanta bellesa i que ens ofereix el goig de compartir-la! No ho dubtéssiu pas, eh?, l’any vinent tornaré a Montserrat! 

18 comentaris:

  1. Quina pau..
    i jo que pensava que el txumbatxumba insistent (de la fira de festa major instal·lada prou a prop de casa) que fa dos dies ressona a les meves orelles des de quarts de sis de la tarda fins ben entrada la matinada eren un suplici...
    ara m'has fet entendre que no, que tan sols és una benedicció.
    Puc dormir de quarts d'una de la matinada fins a primera hora de la tarda sense interrupcions!
    Un luxe!
    ;-)
    Bon retorn a la calma...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaa, doncs ja ho veus, Mar, si jo estava al cel, tu estàs a la glòria... :) M'aplico deures per a l'any vinent: acostumar-me a dormir amb taps de cera a les orelles!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Ha,ha,ha, no sé si dir-te jo també: Bon retorn a la calma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Novesflors; realment, tot depén del color del mirall per on es mira...)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Dolça pau... He, he, he... I jo que t'envejo, des de la pau quotidiana del meu bosc. He de venir a conprovar-ho.

    Només una nit o dues en tota la vida he dormit a Montserrat... Recordo la marxada dels turistes com una pau desconeguda... Tots els altres sorolls, desmemoriada de mi, ja no els recordo. Segur, segur que els devia gaudir i beneir igual que tu... :)

    Gràcies pel somriure... Abraçades de pau...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, és que jo sóc molt reconsagrada per dormir i tot em molesta! A més, tots els nervis em surten a la nit i pateixo insomni crònic. Segur que sense aquests problemes, qualsevol persona descansaria com els àngels, allà a dalt! Però vinga, anima't a provar-ho i després ja en parlarem.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Estàs segura que erets a Montserrat o has anat a aterrar en algun lloc del Carib?
    Avui dia no sé pas on podríem anar per gaudir de la pau i la calma que el cor ens demana...Jo recordo una casa de turisme rural, que els ocells també començaven a cantar a la matinada i ja no paraven i les campanes que a mi m'agraden tant... En una estada que vaig fer a Vallbona de les Monges, tenia la cel·la al peu del campanar i les meves amigues tocaven les hores repetides i tots els quarts...Em despertaven unes quantes vegades, però el seu so em donava pau...Ara que quan tocaven els quarts, no sabia de quina hora eren!
    Sinó vaig gaire a la nostra Muntanya, és precisament perquè s'ha tornat un lloc massa turístic, els sons de la natura, però, no em molesten pas...
    Que tinguis una bona nit Montse i puguis somniar amb els angelets, sense que et despertin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaaa, M. Roser, segur que hi era, perquè el paisatge no enganya! La veritat: el primer dia tot sembla bucòlic, però quan la cosa s'allarga una setmana seguida es torna insuportable. Els sorolls artificials van ser els pitjors, naturalment, i els provocats per la gent també. I naturalment, els meus problemes d'insomni ho agreujaven tot... Però la llibertat que dóna estar tots aquests dies allunyada del meu món és tan gran que dono per bons totes les "petites" molèsties acústiques.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Acostumem a anar-hi pels volts de cap d'any, quan els escolanets són de vacances. tampoc no hi ha escolars i és època de pocs turistes a Montserrat. Però les campanes... no fan vacances. toquen fort i llarg. I com a la llegenda del timbaler del bruc, les muntanyes ressonen i multipliquen el so. I com deia aquell... el campaner es lleva ben d'hora, ben d'hora.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, les campanes, totes soles, son com la música dels déus. Si tu hi vas a l'hivern, el dia es lleva força més tard, i els ocells també... I segur que els de la neteja tampoc matinen tant... Tot i la ironia, però, és un indret irrepetible.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. El teu relat és molt divertit, sembla que Montserrat rima amb Lloret de Mar
    La soledat i la meditació són incompatibles amb l'allau de turistes però hi ha qui s'ho passa bé ... ocells i gats i els pardals de l'habitació del costat.
    L'any que ve ... emporta't pastilles per dormir o taps per les orelles.

    Bona nit Galionar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaa, Pere, sí que rima, sí! :) Seguiré el teu consell: la propera vegada, taps per a les orelles! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Quin post més divertit!
    Vas anar buscant una pau i un repòs que no vas trobar, però veig que així i tot t'ho vas passar força bé i amb ganes de tornar-hi. És que Montserrat és especial, únic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Glòria, de vegades s'ajunten totes les pegues del món quan menys t'ho esperes! Així i tot, segur que un altre any hi tornaré.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. És que tu, Montserrat, sempre ens poses molt bona música. I variada!
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi, però aquesta vegada me la van posar els altres, la música, i no era precisament del meu estil! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Hi afegeixes una gata vella (que no sap si entrar o sortir, com los gallecs) i una gossa que borda tot lo que se belluga, i tindràs una nit amb la Montserrat / cantireta :-DDD

    Uf... però saps? M'agrada estar previnguda, resulta que hi vaig a fer un curset de literatura infantil el proper Juliol. O sigui, que la meva crònica serà igual d'entretinguda que la teva, si no se'm fonen los fussibles abans.

    Petons amb orxata pel mig ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaaa, Cantireta, tu sí que ets divertida! :) Noia, doncs dependrà de la teva facilitat o dificultat per agafar el son, això de passar de les serenates nocturnes vàries... Espero que et provi molt l'estada allà dalt!
      Una forta abraçada!

      Elimina