dimarts, 17 de juny del 2014

Me'n vaig a peu (Joan Manuel Serrat)

Costa de vegades, costa acceptar que estàs de sobres en algun lloc, que algú t’ha fet fora subtilment de la seva vida sense justificacions verbals però amb una colla d’evidències no verbals que t’esparveren. Costa de fer-se’n l’ànim. Però malgrat tot, una vegada ho assumeixes i tens prou coratge per decidir que no posaràs més els peus allà on no et volen, quin alleujament, quina pau i quina deslliurança! No cal allargar agonies inútils ni batalles perdudes; més val caminar a la recerca de nous horitzons, "que el camí fa pujada i me'n vaig a peu..." ho deia en Serrat ja fa molts anys, i quina raó tenia...

18 comentaris:

  1. Tot i que en situacions així, a vegades costa veure aquests nous horitzons, tens tota la raó, la teva actitud és la millor que es pot tenir.

    Ànims i endavant!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, crec que quan tenim la capacitat de fer-nos aquesta reflexió és que ja hem iniciat la remuntada, que ja ha passat el pitjor. Fer el primer pas és el més difícil, els altres venen sols. Parlo en general, eh? I com que la vetarania és un grau, com més grans ens fem més clar ho tenim.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. La cançó de Serrat és molt maca. Jo també vaig a peu perquè no m'han volgut algun cop.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Helena, és una gran cançó. I segons com estan els ànims, se li poden donar diferents interpretacions..., com tot a la vida! A tots ens han passat aquesta mena d'experiències; i sí, si cal seguir endavant i el camí fa pujada, millor emprendre'l amb tota la força i la determinació possibles.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. A la cançó "Me'n vaig a peu", el Serrat diu que el camí fa pujada. I a l'últim vers: "a les vores hi ha flors".

    Que aquestes flors t'omplin més que el que deixes enrere.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Xavier, a les vores hi ha flors, i si sabem mirar al nostre entorn, segur que arribarem a la conclusió que val la pena fer el camí.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Molt explicativa la cançó. Diria que no hem d'estar mai allà on no ens volen, però és molt fàcil de dir i difícil de fer. És dur quan en prens consciència, però de vegades deixem d'encaixar, i si ja no és possible, l'única solució és posar terra. Carregar l'experiència a l'esquena i que aquesta ens serveixi per més endavant, que d'oportunitats i nous refugis mai en falten, i has d'estar atenta per quan trobis el següent. Ànims.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt d'acord amb les teves paraules, Xexu. El més difícil és prendre la determinació d'acceptar les evidències. Una vegada s'ha tingut la valentia necessària per a fer-ho, la resta ve tota sola. Que gran, en Serrat i els seus poemes! Mai no es faran vells, perquè la vida mai no pot passar de moda.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Totalment d'acord , Montse, no cal pas insistir si en un lloc no hi ets ben rebuda...Val més tocar el dos, no hi fa res que el camí faci pujada, anar a peu costa amunt eixample els pulmons...M'agrada molt la cançó!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, em sembla que la reflexió és tan evident que no trobarem una persona que no hi estigui d'acord. És bo fer exercici, alenar ben fort i omplir d'aire més sa el nostre interior. A mi, sense metàfores, m'encanta, ja ho saps. Ja preparo l'escapada de l'agost novament cap a les muntanyes, aquesta vegada les d'Andora. I Serrat sempre serà el nostre referent...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Resulta difícil donar el primer pas, desaferrar-se mai ha estat fàcil: tot comença i tot acaba en l'infinita dimensió de l'existència temporal.

    Fa anys que conec el teu bloc. És un honor i un goig que t'hagis fet seguidor del meu. Des de El Far, una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan fàcil i tan difícil la vida, Jordi... I tan obstinats a voler salvar els mobles del naufragi, fins que ens adonem que jauen al fons del mar...
      L'honor és per a mi, Jordi. Des de la capital del Penedès, una forta abraçada!

      Elimina
  7. Pot costar acceptar les evidencies per molt evidents siguin, però un cop ho has assumit ja no hi ha marxa enrere. El que cal fer és marxar amb tota dignitat i el cap ben alt.
    Ells s'ho perden!
    Una abraçada, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Glòria, això és el que cal fer en aquests casos; no sempre es pot reunir l'energia necessària per mantenir el cap aixecat, però sens dubte que al final s'aconsegueix.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. A mesura que passen els anys assumim millor determinades coses, tot i que portem tristors a l'esquena, i sí, el camí és costera amunt, però el caminem, i aprenem a valorar les flors que hi anem trobant, les petiteses...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, ben d'acord que amb l'edat cada vegada valorem més les petites coses; deu ser que finalment hem aprés que són les que de debò importen...
      Molt bona entrada a l'estiu i una forta abraçada!

      Elimina
  9. quin gran exemple vital Montse, aquest post, quanta determinació desprèn !!!
    bon inici d'estiu !! ;-) i sigues feliç, sisplau !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, també els millors desigs d'un bon estiu per a tu! Ai, si la determinació arribés amb més freqüència als seus objectius, potser no hauríem d'invocar-la tant...
      Una forta abraçada!

      Elimina