diumenge, 3 de febrer de 2013

Al final de la tarde


 Són molts els poetes que al llarg de la seva vida li han cantat al crepuscle; no en va es tracta d’un dels moments més intensos que se'ns és permès gaudir. En el meu anterior poema, algú em va deixar l'inici d'uns versos magnífics que em van fer córrer a sadollar la meva set de bellesa als seus orígens, i que avui, amb gran plaer, comparteixo amb tots vosaltres. L’autor, ja  el coneixeu: l’entranyable amic Pere, de Calle Arquímedes.
 
Quisiera vivir al final de la tarde
cuando solo hay silencio
y el tiempo se para.
Cuando el azul del cielo
explota en rojos y amarillos.
Cuando las nubes blancas
ennegrecen sus sombras.
Cuando los colores ocres
toman formas caprichosas.

Quisiera estar al final de tarde
cuando la vida se detiene
y al mirar al norte oscurece lentamente.
Cuando las losas tibias
calientan mis pies descalzos.
Cuando cien alondras vuelan
rápidas de un lado a otro.
Cuando llega el instante en que no sientes nada
la mente en blanco, una paz extraña.

Quisiera detener el final de la tarde
cuando vuelve la vida
y una luz gris azulada ilumina el horizonte.
Cuando aparece la brisa
refrescando mi cara.
Cuando diminutos seres salen de sus escondites
agitando nerviosos las alas.
Cuando nace la noche
y tu me llamas a casa....

 

20 comentaris:

  1. M'agraden molt especialment els tres primers versos. Sí, el crepuscle és un moment especialment bell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, juntament amb l'hora de l'alba, possiblement el millor moment del dia. Silenci en la paraula però crits en el cor.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Aix... el Pere, tot un poeta! A mi també m'agrada molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, tot un poeta, i amb qui tenim el goig de compartir poesies tan boniques com aquesta, els blocaires que el seguim i coneixem.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Valga'm deu! Montse, sempre veus el que escric amb molt bons ulls i t'ho agraeixo.
    Aquest poema és de 2009, quan començava el bloc, el mes de juny al capvespre d'un dia llarg i calorós.
    Ara l'escriuria diferent, coincidint amb Novesflors no tocaria els tres primers versos ... ni els dos últims.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, escriure un poema significa capturar un instant concret de la nostra vida, un sentiment, una emoció, i atorgar-li el do de la perdurabilitat perquè el seu record ens faci sempre companyia. De la mateixa manera que una fotografia captura un instant de matèria, de paisatge, de realitat tangible.
      Aquest poema teu, que ara faries diferent, va capturar el teu instant d’aquell capvespre de juny, i no podies haver-lo escrit de cap altra manera. Ara possiblement no el compondries igual, perquè retrataries un altre instant de vida diferent de l’anterior. Cada poema té el seu moment, el seu temps, la seva causa i la seva circumstància. Per això, si penses que ara el poema no el faries igual, escriu-ne de nous, Pere; captura nous moments màgics com aquest i permet-nos gaudir de la seva bellesa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Sempre tan proper en sentiments aquest Pere nostre, gran poeta i amic.

    Aquest poema l'he trobat avui, de la teva mà nina. Gràcies a tots dos!
    Aferrades.

    ResponElimina
  5. Lluneta, jo també el vaig descobrir fa molts pocs dies, aquest poema. Passa que quan coneixem un blog nou, sovint no el fullegem des de les seves primeres entrades, sinó que ens hi enganxem a partir de quan hi entrem en contacte. I així ens podem perdre obra molt interessant del seu autor.
    Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  6. Bellíssim poema. Felicitats a en Pere, i gràcies a tu per compartir-lo amb nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Glòria, perquè sense la gent que entra a l'espai, aquest no tindria sentit.
      Una abraçada ben forta!

      Elimina
  7. Els finals són temps de fer balanç... Potser la màgia dels capvespres, és precisament aquesta, en un moment, pensem "un altre dia al sac" mentres, les llums, vam baixant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És bonic el teu punt de vista, Judit. El final, temps de balanç... I l'endemà, la il·lusió d'un nou dia, com una pàgina en blanc on encara tot és possible...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Curiós el poema que aporta molts suggeriments: quan diu "el tiempo se para" també es pot interpretar, llegint, com que "el tiempo separa".
    Temps de malenconia, el del crepuscle.
    Però les aloses volen de bon matí.
    Potser enllacen els vols, qui ho sap, sinó el poeta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, ceertament un poema es pot interpretar de moltes maneres diferents, tantes com persones que el llegeixen. Personalment, en l'hora màgica del capvespre m'agrada tenir la sensació que el temps s'atura, i també és cert, potser en un altre context, que el temps distancia...
      Qui ho sap, com va ser aquell crepuscle, sinó el poeta...
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. La Olga té raó, no eren aloses, eren orenetes. Però m'agradava més la rima de "alondras" que la de "golondrinas" ... Ja! Ja! això són les llicències poètiques.
      El que si és cert és que al capvespre hi ha un moment en què s'atura el temps ... de vegades només uns segons :)

      Elimina
    3. Tot és possible quan ens embolcallen les hores de l'or vermell, Pere. I són molts els ocells que volen i xisclen i que enceten el seu ritual de dansa frenètica abans d'anar-se'n al niu... Saber exactament el nom de cadascun potser és el que menys importa, en aquells màgics moments...
      Una abraçada de bona nit!

      Elimina
  9. Es l'hora de Vespres per els religiosos. Quan acabades les tasques del dia ens apleguem per resar. Recordo especialment les de Poblet. La llum que entra a l'esglèsia va canviant de matissos i es va esvaint poc a poc. Moments per entrar dins d'un mateix. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha de ser una experiència molt gratificant, aquesta de Poblet. Penso que jo, quan m'escapo a Montserrat i també acudeixo a escoltar les Vespres no ho faig per religiositat sinó per aquest entrar dins d'un mateix que tu esmentes. Ja espero repetir l'experiència de l'any passat, el maig o el juny, i oblidar-me de tot i de tothom. Que el temps es pari i m'envaeixi el silenci, com diu el poema.
      Una abraçada ben forta!

      Elimina
  10. Ui, Montse, no havia vist aquest post...Un poema que descriu amb molta sensibilitat el moment màgic del capvespre. És el moment del dia que la nostàlgia treu a fora els records i sembla que la vida es pari...Felicitats al Pere.
    Petonets de diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cap problema, M. Roser. A mi em va agradar molt aquesta visió que fa en Pere del capvespre, més allunyada de les turbulències anímiques i incidint amb aquesta sensació de pau, amb la sensació que la vida es para. Imagino que puc dir-te gràcies de part de l'autor per la teva felicitació.
      Una forta abraçada!

      Elimina