Que en saben de mals d’amor,
les roges vesprades;
blaus penombra, cels roents,
precs dins les aigües calmes.
Quants sospirs fills de l’enyor,
llàgrimes mai vessades;
quants crits ofegats al cor,
planys d’il·lusions truncades…
netes, fresques, perfumades,
però mai elles podran
tenir hores tan galanes.
Perquè les vesprades són
com més roges, més encara,
porta oberta als sentiments,
al devessall de l’ànima,
que allibera el nostre jo
quan al cap, l’esperit mana.
tenen el mateix color
d’aquestes roges vesprades
en què enyoro el teu amor.
Galionar
Tu m'has pintat l'enyorança
ResponEliminad'aquest color com de foc
que ens inunda la vesprada
i ens fa viure poc a poc.
BOna nit, Galionar i Bon cap de setmana.
Carme, que bonics els teus versos! Amb l'enyor podem reviure coses molt boniques, i l'hora del capvespre és un moment molt especial per als records...
EliminaUna forta abraçada!
Montse, avui tu i jo estem d'un nostàlgic enyoradís!!!
ResponEliminaSi ens guiem per les aparences, les vesprades i les albades, no són tan diferents encara que oposades. Les primeres caminen de la llum al cor de la nit i les segones, de la foscor a l'esclat de la llum.
Fins i tot poden estar pintades de colors semblants...
En canvi sentimentalment les vesprades ens porten més enyorances , més records... Les albades sembla que ens regalen un estat d'ànim molt més asserenat. Com tu ho has expressat molt bé al poema...
Una abraçada i bon diumenge.
M. Roser, és ben cert el que dius, amb paraules tan boniques. L'alba i el crepuscle, tan semblants i tan diferents en els sentiments que els acompanyen... Les albes ens omplen d'energia i d'optimisme, de ganes de viure, i els crepuscles ens aboquen a la nostàlgia i a la nit. Amb tot, som molt afortunats de poder gaudir d'aquestes meravelles que, de moment, no costen diners...
EliminaUna forta abraçada!
L'albada i la vesprada sempre tenen colors rogents, sembla mentida que quan veus sortir el Sol o quan s'amaga, sempre són uns segons impressionants i que costa molt de captar i de narrar, però tu Montse sempre tens el poema adient en cada moment i principalment com aquest poema tan maco que es veritat... quan parles de la sang, la passió i la nostàlgia tenen el mateix color i per damunt de tot sempre hi ha l'enyorança.
ResponEliminaEndavant sempre Montse!
Una abraçada.
Jaume, i tant que és veritat! Però no tothom sap capturar aquests moments amb la seva càmera com fas tu. Em reservo per un altre dia la bellíssima fotografia teva de l'albada rogenca a la platja del far. A mi també m'agradaria molt poder passejar i contemplar aquestes meravelles a prop del mar, però la distància i la feina gairebé no m'ho permeten... Tu ets afortunat; algun avantatge té això d'estar jubilat, oi?:)
EliminaUna forta abraçada!
La imatge des d'una platja mediterrània és una albada meravellosa, però a mi m'embogeixen els capvespres.
ResponElimina"Voldria viure al final de la tarda quan només hi ha silenci i el temps s'atura. Quan les lloses tèbies m'escalfen els peus descalços. Quan neix la nit i ..."
Bona nit Galionar.
Pere, comparteixo la teva bogeria pels capvespres. Han sorgit tants poemes d'aquesta hora màgica... És com si s'obrissin les portes de totes les nostàlgies, de totes les passions, de tots els records que durant el dia restaven continguts, espantats potser per la blavor del cel...
EliminaI quina llàstima aquests punts suspensius que han deixat la frase a mitges...!
Una forta abraçada!
Roges vesprades, imatge d'un cor amb la força d'amar i també d'enyorar, què hi farem?
ResponEliminaSí, Novesflors, és l'instant ideal per als amors i els enyors. I també per als qui comparteixen l'amor sense haver d'enyorar-se. Ningú hi pot quedar indiferent, a no ser que ja estigui mort per dintre.
EliminaUna forta abraçada!
Per cert, Novesflors, avui torno a tenir problemes per entrar al teu espai. De la nova entrada sobre la lluna només en veig la imatge, sense text, i a sota m'han desaparegut totes les entrades anteriors. Per això no et podré deixar cap comentari. Intentaré canviar de navegador, a veure què passa.
EliminaM'agraden els capvespres, però també les albades. Recordo les de tardor del meu noviciat a Sant Martí de Sesgaioles. Quins colors...
ResponEliminaSobre la música et diré que Zorba el grec, novel·la i película m'encanten. Una abraçada: Joan Josep
Sí, Joan, són els millors moments del dia. Els matins, per donar gràcies per la Vida i començar amb energia, i els capvespres, per deixar fluir els sentiments de més endins.
EliminaUna forta abraçada!
Me gustan muchísimo las dos cosas y en el pueblo hago muchas fotos de los atardeceres, aquí tengo que salir a la calle pero allí solo tengo que salir a la terraza, lo que ya no me salen, aunque me gustaría, son versos tan preciosos como los tuyos.
ResponEliminaEstoy volviendo a retomar el ritmo poco a poco, ya tenía ganas y por fin he abierto otro blog en google, era algo que también llevaba tiempo pensándolo y por fin me decidí, pinchando en el nombre te sale
Un besote
Hola, Soqui, no te preocupes si no te salen los versos que tu quisieras; lo importante es que existan en tu interior. Y tu prosa, tus fotografías, ya dejan constancia de que éstos existen.
EliminaBienvenida a Google! Pasaré por tu nuevo espacio. Pero no te creas que aquí no tenemos problemas de vez en cuando con el sistema; supongo que pasa en todas la plataformas.
Muy contenta de saber de nuevod e ti. Un fuerte abrazo!
És veritat que tenim tendència a buscar respostes en els cels rogencs, deu ser que busquem l'energia dels colors, al capdavall, els humans som un grumoll de vibracions electromagnètiques, com les ones de color.
ResponEliminaNo ho sé si busco respostes en el cel rogenc, Joan; potser sí, de manera inconscient. Jo només em deixo atrapar per la seva bellesa i que el pensament faci la seva. M'agrada imaginar-me, com a ésser humà, de la manera que ho planteges.
EliminaUna forta abraçada!
Sempre em sorprèn la bellesa del cel. Tant al matí com al vespre el sol ens ofereix uns color i una llum, mai igual, i sempre meravellosa.
ResponEliminaPerò malauradament són poques les ocasions en que puc contemplar aquest espectacle magnífic.
La poesia m'ha agradat molt, és preciosa.
Hola, Glòria, jo tampoc puc contemplar aquest espectacle tant com voldria, actualment, però això fa que en gaudeixi encara més quan m'ho puc permetre. És una de les meravelles naturals que ens són donades i que no hem de desaprofitar.
EliminaUna forta abraçada!
Un poema preciós!!! Com m'agrada...
ResponEliminaEl meu poble té una col.lecció de cels rogents ben gran, sempre bufa el vent, i al capvespre, el cel és tenyeix de la gamma més ben assortida que puguis imaginar...
Gràcies per aquestes paraules tant meravelloses...
Hola, Judit, benvinguda a aquest espai. Quina enveja que em fas, poder gaudir de tots els vermells del món a l'hora del capvespre!
EliminaGràcies per la teva amabilitat i una abraçada ben gran!
Avui, 30, el vespre també és roig. "Cel rogent, pluja o vent". La pluja val més que no sigui de llàgrimes. Les penes, que el vent se les emporti.
ResponElimina