dissabte, 8 de desembre del 2012

Cant d'enyorança



Voldria saber compondre’t
el més bonic cant del món
que, mot a mot, fos la baula
que m’enllacés al teu cor,
i forgés entre els teus somnis
joia eterna i dolç repòs.  

Perduts en la nit, els greuges,
transmutats en pols d’estels,
seran Perseides fugaces,
llàgrimes de Sant Llorenç. 

Un estol de mil carícies
volaran pels teus cabells;
s’hi estaran fins a trenc d’alba
perquè tinguis sons molt bells.
 
Ni el mar, que s’abriva amb fúria
ni el vent, que entre valls es perd
no en saben prou, de contar-te
ma tristesa i mon anhel. 

Sé que poc cal esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel;
mes, si no puc retrobar-te
morir prest, que serà bell…!
Galionar
 

23 comentaris:

  1. "Ni que només fos perquè sentissis com t'enyoro" una bonica frase del cant de l'enyor de Lluís Llac.
    Montserrat, al teu poema s'endinsa dins el cor!
    Una forta abraçada.
    Jaume.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume. Fa just un any que vaig dir l'últim adéu a una persona gràcies a la qual vaig endinsar-me en l'aventura del bloc. I no vegis com el trobo a faltar, precisament en aquests dies propers a Nadal, que era quan més l'atacaven les depressions i més havíem d'estar pendents d'ell... En fi, per desgràcia coneixes molt més profundament que jo el significat de poemes com aquest d'avui...
      Una abraçada gran, amic.

      Elimina
  2. Recorde aquest fet tan trist, quan ens ho vas comentar se'm van posar els pèls de punta. Un poema molt bell i sentit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. El temps transcorre inexorablement, i la nostàlgia de tant en tant es fa sentir...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. És un poema bellíssim, que destil·la una profunda tristor.
    És nota que està escrit amb el cor...
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria. És un altre cant d'enyor, com tants que se n'han escrit per recordar alguna absència estimada...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Quin poema nostàlgic més preciós Montse...Ara, s'acosten les dates de recordar, més que mai, les persones que hem estimat i ja no hi són...Però la vida continua i ens hem de sobreposar pels que encara sí, tenim a la vora, i que ens han de veure alegres perquè siguin una mica més feliços. Que els petitons han de veure una àvia dolça i somrient, com sempre.
    Molts petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser. No m'agrada esplaiar-me en els records dolorosos, però els ànims s'assemblen una mica a les aigües del mar; de vegades està tranquil, transparent com un mirall i resplendeix; a voltes, però, la tempesta remou les aigües i les deixa tèrboles i grises, plenes de residus que embrutaran la platja... Fins que es calma la tempesta i l'aigua torna a ser mirall.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Crec saber a qui e'enyores i t'entenc. L'enyor es un sentiment dur de patir, perquè ens va fent rau-rau per dins. Però em de mirar que no ens faci mal. Ens posa la sensibilitat a flor de pell i això és bó per la nostra creativitat. Però, massa sostingut, ens pot fer mal. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Juanjo. T'asseguro que en sóc una experta, a mantenir a ratlla els sentiments (en to amarg, evidentment). En Joan Carles va ser tot un revulsiu a la meva vida, ja ho saps. Ara sóc marmessora dels seus darrers articles inèdits, i mantinc una lluita interna sobre si han de seguir en l'anonimat o si hauria de publicar-los... Potser algun dia en podrem parlar personalment.
      Una forta abraçada i bona nit!

      Elimina
  6. Poemes d'amor bells com el teu mai no ens cansarem d'escriure'n. En l'enamorament, en el temps intermedi i en la pèrdua, si es produeix. En aquest últim cas, també escriurem perquè l'amor ja forma part de la nostra carn i de la nostra sang i troba refugi al cervell. I perquè, ja perdut, no el volem perdre.
    Una abraçada
    Olga X

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, m'agrada molt la teva reflexió sobre el perquè d'escriure aquesta mena de poemes i el fet de voler gravar l'amor al nostre cervell. Serveix això per a tots els tipus d'amor i per a les múltiples maneres d'estimar...
      Gràcies i una forta abraçada!

      Elimina
  7. El recordo Montse, i sobretot recordo alguns dels seus apunts que em deixava al privat en els seus dies bons quan no estava d'acord en el que havia llegit al bloc. Des de tu, també el meu homenatge i sobretot el meu record.
    Petonet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, jo recordo també que quan estava molt enfadat amb la humanitat per alguna niciesa, la manera de fer-lo reaccionar era explicar-li que me'n passava alguna de grossa o que em sentia molt malament, i llavors s'oblidava completament dels seus tràngols i s'enfortia per tal d'ajudar-me a mi... Més d'una vegada m'havia inventat problemes per fer-lo reaccionar... El recordarem tota la vida, els seus amics blocaires.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Ai, Montse quanta tristesa es desprèn en el teu poema; uns versos amb un enyor molt gran, i una cançó que em fa venir massa records, dels qui estimo i ja no hi són!!
    Sempre els tindrem present, parlant-ne, recordant-los.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dafne, sentir que un poema d'un altre parla també d'alguna cosa teva és un senyal que els sentiments més íntims, per més personals i intransferibles que els creguem, no són tan diferents entre unes persones i unes altres... De tant en tant, toca nostàlgia, que en aquests casos significa passar una estona, des de molt lluny, amb un ésser a qui s'estima.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Quan l'absència omple la memòria es transforma en record, i els records són altres vides dels que ja no hi són, com si els universos paral·lels es donessin la mà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bella imatge, Joan, la que has dibuixat amb les paraules. M'agrada la idea dels universos paral·lels donant-se la mà...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Jo també ho recordo, Galionar... i em sento a prop teu en aquest enyor que el teu poema explica tant bé.

    Una abraçadeta dolça, preciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme, per la companyia. Em sento millor sabent que hi ets.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Ens sentim tan aprop quan parlem de l´enyor...Encara que trist, molt maco aquest poema.

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluneta. És bonic saber que les persones tenim més punts en comú del que potser creiem...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  12. Ni el mar, que s’abriva amb fúria
    ni el vent, que entre valls es perd
    no en saben prou, de contar-te
    ma tristesa i mon anhel.

    m'ha encantat montse, especialment aquesta estrofa. Delicats versos.

    gràcies pels teus comentaris tan amables !
    una abraçada
    joan

    ResponElimina