divendres, 28 de desembre de 2012

Una carta de Nadal (conte)

Per a totes les persones amigues, conegudes, saludades, i per a totes aquelles que enriquiu aquest espai amb la vostra presència, els meus sincers desigs que la pau trobi sempre un espai d’acollida en els vostres cors.
Això s'acaba, amics. Molt bona entrada d'any!
 

“Em sento capaç, aquesta nit, de fer els més tristos versos.
Escriure així com ara: la nit és estelada
i tremolen els astres més enllà del llunyedar…"
(P. Neruda)
 
La intensa gebrada d’aquest matí de Nadal ha sorprès la Montserrat desperta al llit. Amb els ulls oberts dins la fosca, va comptant les campanades somortes que arriben de lluny. La nit se li ha fet eterna. No dorm gaire bé últimament. De fet cada any quan s’acosta Nadal li passa el mateix. Li fan mal aquestes festes. Tant de bo els calendaris poguessin fer un salt de tres setmanes ben llargues; no hauria de conviure amb aquesta tristor que la impregna fins al moll de l’os…
Ja fa prop de quinze anys que va dir adéu a la seva vila costanera. Va deixar-la per aquesta altra terra tan estranyament freda. Tan freda que a mitjan desembre es transmuta. Camps i oliveres, conreus i camins es fan fonedissos sota una crosta de glaç. Els arbres esdevenen espectrals, tot el que abracen els ulls és blanc com un somni sense colors. I la boira! Inacabables dies sense veure ni una escletxa de cel, ni una tímida espurna de sol capaç de clivellar-la. Sempre allí com un mantell de bruixa, colpidora com una maledicció dels déus…
En mala hora va escollir un lloc com aquest per venir a casar-se. Era encara tan jove i tenia davant seu tant camí per recórrer… Tan jove, que deixà mig enllestits els estudis per dedicar-se a l’aixovar de núvia. Tan jove encara, que quan les noies s’obrien al món ella se’n recloïa per sempre, prenent per espòs aquell hereu cerverí.. Perquè sí, sense estimar-lo; tan sols per fugir dels fantasmes de l’adolescència. Aquell home amic dels oncles, força gran, de diner llarg, que havent-se cansat ja de tot, es va enderiar d’una joveneta que començava a viure… Per més que li ho volgueren treure del cap, ella no escoltà ningú… I prou que la va pagar, tal decisió precipitada…
Li va oferir molt poques satisfaccions com a dona. No es van entendre mai. I abans que un infart se l’endugués per sempre, va tenir temps de fer-li dues filles. A tall d’herència li deixà una bona hisenda i un compte substanciós al banc. Tant és així que puja les criatures sense problemes. És per això que s’ha quedat a viure en aquest racó de món.
No va plorar gaire la mort del marit; fins i tot era massa jove per quedar-se viuda. Restà amb els sentiments confosos, inconcrets. Era com sentir-se deslliurada i alhora culpable de sentir-se’n. El pas del temps, però, li ha ensenyat a bandejar els mals records. Mai no l’ha trobat a faltar. Ha viscut des d’aleshores a cavall de la monotonia més profunda i el compromís de fer de mare. Les nenes creixen, i es fan boniques… I ella se les estima.
No compta amb gaires amics. Sol mostrar-se seriosa i reservada. Sembla no tenir ni un instant d’abatiment; es nega a admetre que els homes l’atreuen. Tant ha après a ocultar les emocions que a vegades dubta que en tingui. I quan convé, s’empassa les amargors com aquell qui ho ha fet tota la vida.
Ningú no li pregunta mai si és feliç. Ningú no pensaria, veient-la pel carrer amb aquell aire arrogant, que viu immersa en un pou de contradiccions, que se li acaba d’esfondrar un món incipient ple d’esperances novelles… No, ningú no ho pot saber, quan la veuen pel carrer, que se sent sola, tan sola… 
 
Oh, Nadal, fal·làcia simbòlica de carrers amb garlandes de plata; de persones que compren regals i que riuen i parlen… Espiral nebulosa de llums i taulells plens de menges; d’ornaments de colors, de tions i d’espelmes… De boix grèvol fruitat; de cançons i pessebres… De Reis Mags de l’Orient, de Joseps i de Verges… Rierols de paper; caganers i casetes… Olors intenses d’avet, de fred i de boira… I pertot, paraules perdudes al vent, tan buides de lèxic, desitjant bones festes… Tot absurd. Tot banal. Tot plegat, tan fals com la seva pròpia existència, de fet… Oh, Nadal, si a voltes també poguessis morir-te…!

“Dins la nit, el vent giravolta en el cel i canta.
Em sento capaç, aquesta nit, de fer els més tristos versos…”

Ja veu que no podrà dormir més avui, i encén el llum. En el poble regna un silenci total a hores d’ara. Deu faltar estona perquè el dia claregi. Abandona el llit i obre els porticons de la finestra sense fer soroll. Negror absoluta més enllà dels camps. Ni estels, ni lluna, res. Fa un fred que pela; s’adona que tan sols duu el pijama. S’afanya a posar-se la bata de llana i uns mitjons gruixuts. També es tira una flassada de quadres per sobre l’esquena, doblada a tall de mantell. Li agrada sentir el caliu que desprèn la roba més vella i tronada. Quan les galtes li comencen a enrogir, s’imagina que està davant d’una foguera, encesa en l’indret més alt de la muntanya, i que l’acompanyen només els lladrucs d’un gos pelut i fidel que se li asseu a la vora… Com riuria en Pol si li ho expliqués, si la pogués veure d’aquesta guisa per un forat…

“Jo vaig estimar-la i ella, a voltes, m’estimà…”

A poc a poc, quasi sense gosar, la presència d’en Pol s’endinsa en el seu pensament. El record viu i tan tendre del jove amic il·lumina cada racó de la cambra. Ara sí que es veu amb cor de consentir-ho, després de tres dies de negar-s’hi. Pol, enyorat company, de qui encara pot sentir l’escalfor del cos tan a prop d’ella, quan ple d’emoció se n’acomiadava per sempre… Van quedar tantes coses per dir-se… Tantes coses perquè de sentiments no sabien parlar-ne; perquè s’haurien d’haver inventat noves expressions que els servissin; perquè sempre es valien d’aquells versos que ja ho deien tot per ells…

"En d’altres nits així vaig tenir-la entre els meus braços;
l’he besada mil vegades sota l’infinit del cel…”

Se sent posseïda de sobte pel desig d’escriure-li. Com no se li havia acudit abans! Probablement, ell deu estar esperant-ho. Sempre, quan rep les seves cartes ho posposa tot per contestar-les…
 
Se li omplen de vida els ulls quan s’asseu davant la taula amb la ploma entre els dits. Amb la flassada a l’esquena que s’arrossega per terra i els cabells lliscant-li coll avall, revoltats i rebels. I espera. Espera que sorgeixin els mots, mentre que una allau d’idees van i vénen, com onades fugisseres escapant-se de les mans que les volen abastar…

...Cervera, 25 de desembre de...
“El vint-i-cinc de desembre, fum…, fum…, fum…”
Com si d’un somni es tractés, les volves de fum se l’emporten, travessant els vidres i enmig de la boira, fins a l’aula on acudeix els vespres a classes de català. Una aula en la vella escola del poble, on pot retrobar instants d’infantesa en aquella olor de resclosit. Són moments entranyables que comparteix amb la gent adulta com ella, amb tantes ganes d’aprendre… Va ser allà, intentant encabir-se en un pupitre raquític d’una sola peça, que va conèixer en Pol a l’inici del curs. “No t’amoïnis; ja t’ho pots fer com vulguis que no hi cabràs pas”, li va dir la veu burleta d’un home jove, que duia una motxilla texana penjada a l’espatlla. L’atreviment d’aquell xicot de cara rodona la va desconcertar, i més quan sense preàmbul anà a ocupar la taula del professor. Com era possible que…?
Certament: allà tenien el nou mestre. Ell havia d’endinsar-los en els camins intrínsecs d’una llengua que, tot i ser la pròpia, no sabien utilitzar prou bé.

Ella m’estimà; jo a voltes l’he estimada.
Captiu del seu esguard, com no anhelar-la…!”
 
En Pol també venia del mar. I com tanta gent del mar era noble, coratjós i autèntic. Havia acabat la carrera i s’iniciava en l’ensenyament. Durant el dia treballava a l’escola amb nois i noies, als vespres impartia classes de català per a adults. No va dubtar a l’hora d’acceptar aquella primera feina en una escola lluny de casa; s’estava a dispesa en el poble i el cap de setmana corria a retrobar la xicota, els amics i la família. Els pocs anys ni li havien malmès encara l’entusiasme per la vida. Obert a la gent i a les idees, deixava rere seu un rastre de frescor. Tant podia exposar-los les aventures d’en Tirant a les croades com un viatge accidentat en cotxe; la seva paraula era rebuda sempre com un raig d’esperança enmig de la foscor. No obstant, era quan entrava en matèria que es posava de manifest la seva vàlua. Sorgia aleshores el filòleg, posseïdor d’uns coneixements inusuals en una persona tan jove; el mestre vocacional amb el do de transmetre la passió que sentia per la llengua.
Els va ensenyar a estimar-ne la història; a fer-se amics dels llibres. I els esperonava a escriure. Els exercicis de redacció i les cartes eren els seus deures predilectes.
Subtilment es va anar produint en ella un canvi capaç d’alterar la seva quotidianitat. Va descobrir que les esmentades cartes obrien una porta als més ocults sentiments, aquells que romanien ancorats en qualsevol indret del cor… L’estima envers el xicot que també enyorava el mar, el fet que el seu tarannà li retornés bocins d’oblidada joventut, tot plegat va conduir-los a una creixent complicitat. Potser en algun racó sobrevivia la noia alegre, que estimava la vida i que volia ser mestra… Per què s’havia cremat de tal manera? Què li havia succeït en aquests anys, que quasi li feia por reconèixer-se?
El record de temps nostàlgics la incitava a escriure, i ho feia a rajaploma. Ell era present, disposat a ser el seu receptor, i les idees fluïen sense fermall, segures que les entendrien… I era així. En Pol va sentir-se captivat per la sinceritat de la dona. Aquelles cartes que podien entendrir-lo o exaltar-lo vivament, quan les hi tornava corregides solien anar plenes de missatges entre línies que tan sols ella captava. I tot a l’esquena dels altres companys que n’eren aliens. No, aquells moments eren el seu refugi, i no podia compartir-los amb ningú.

“Em sento capaç, aquesta nit, de fer els més tristos versos.
Entendre que no hi és, que l’he perdut per sempre.
Copsar la pregonesa de la nit, més gran sense ella.
I el meu cor s’aferra al vers com l’herba a la rosada…”

Si pogués tenir deu anys menys… Certes idees resultaven tan absurdes que intentava rebutjar-les de ple. Si tingués deu anys menys, llavors podria sostenir sense escrúpols aquells ulls tan somrients que es clavaven en els seus durant les classes i que tant la torbaven. D’altres vegades l’obsequiava amb unes llambregades de dalt a baix tan reveladores que la feien enrajolar de valent.
Se li va refermar la pròpia estima. Ella, que no s’agradava gens, fins i tot va sentir-se bonica. Feia massa temps que ningú no la mirava com una dona desitjada; que ningú no li demostrava que podia despertar passions… Gran trasbals li produïa la manera tan dolça de pronunciar el seu nom. El seu nom, que podia sonar tan dur com un tret de metralleta, quan sorgia dels seus llavis era càlid i vibrant, suau i apassionat com una carícia… Montserrat… Quants somnis impossibles enfilava aquesta paraula si era dita per en Pol…

“Tant hi fa que el meu amor no sabés retenir-la.
És un devessall d’estels la nit,i no és amb mi…”

Un dia va confessar-li que estimava Neruda, que n’intentava traduir poemes per posseir-los en la seva pròpia llengua. Que aquells versos l’arboraven, la feien plorar i que hauria desitjat que els haguessin compost per a ella. I ell s’hi va mostrar entusiasmat; necessitava veure’ls. Un vespre, ella els hi va confiar. Des d’aleshores, els van treballar plegats. Ell sabia orientar-la, li resolia tots els dubtes, l’alentava a continuar. Va prendre’s com a propi el delit d’ella; tant, que perdien la noció del temps immersos en aquells cants d’amor que podien percebre en el propi ésser. L’enardiment fou tan intens que acabà convertint-se en un sentiment irrefrenable.
En Pol ara ja no corria tan de pressa els divendres per anar a retrobar els seus. Ja no es migrava en el poble com abans. I ella havia tornat a descobrir la llum després de tants anys enfonsada en les tenebres. Aquella tardor quedaria escrita en la seva vida com la més bella.

“Lluny, molt lluny, una veu canta. I això és tot.
L’ànima encara es nega a perdre-la.
Delerosos d’ella, els ulls la cerquen;
la cerca el cor; mes… ja no és amb mi…”
 
 
 Però l’hivern estava a l’aguait i aparegué puntual, reblert de fred i de mals averanys. La imminentesa del Nadal posava fi a la primera etapa del curs. El darrer dia de classe prevalia l’ambient festiu, distès, preludi de vacances esperades. A en Pol, no obstant, se’l veia trist, molt trist. A voltes els seus ulls es perdien pel fons de l’aula com si n’estigués absent. Ella el coneixia prou a hores d’ara com per no adonar-se que alguna cosa no anava prou bé. La sospita aviat es confirmà. Tot d’una, demanant silenci, els ho va dir: aquell fins l’any que ve” seria un comiat definitiu. Li havia sorgit una feina excel·lent a Barcelona i no podia deixar-la escapar. Així de senzill. Com un mal somni pressentit de feia temps.
Tothom es va alegrar de la ràpida ascensió del mestre, tot i que els dolia perdre’l. Es va brindar per ell, no van mancar les sentides paraules de felicitació…
Ella va ser incapaç d’articular ni un sol mot. Abaixà els ulls rebutjant la mirada d’en Pol que la cercava insistentment. Els records novament giravoltaven entre llums, paraules inconnexes, bombolles de xampany… I vertigen. La sensació de defallir d’un moment a l’altre. Aferrada a la taula, s’esforçava a aparentar normalitat. Fins que va adonar-se que la classe s’anava quedant buida i que l’amic, inclinat davant d’ella, li murmurava a cau d’orella:
-Queda’t una estona, Montserrat. Tenim un últim poema pendent.
Se li assegué al costat. Amb dificultat. Recordà les paraules d’aquell primer dia amb nostàlgia: “No t’amoïnis, ja t’ho pots fer com vulguis que no hi cabràs”… Buscà un quadern i el deixà obert damunt la taula. Cap d’ells no gosava trencar aquel silenci, massa tens.

“Les ombres de la nit, borrissol d’estels, tot com sempre.
Mes tu i jo, els d’aquells temps, ja no serem els mateixos…”

Finalment, sense gosar mirar-la, li ho va dir. No, no era cert allò del treball a Barcelona. Li estava bé que els altres ho creguessin, però a ella no la podia enganyar. Tenia la xicota prenyada, això era tot. I, és clar, s’haurien de casar. I trobar una feina que no el mantingués allunyat de casa tants dies. A més, tampoc no podia passar-sel’hivern pujant i baixant la Panadella; sovint trobava glaç i no podia jugar-se-la. A partir d’ara, dues persones dependrien d’ell… De moment, treballaria fent suplències a l’institut del seu poble. Després, Déu diria.
-I això és tot, amiga meva; què més puc afegir-hi que no sigui sobreentès? Ara sí que se la mirava, tan a prop que sentia el seu alè quasi a tocar els llavis; que percebia en el seu cos una emoció aguda a punt de desfermar-se. Aquell cos d’home jove arran del seu, tan secretament anhelat, l’escalfor del qual li despertava desitjos que havia cregut soterrats per sempre…

“Potser que ja no l’estimi, però, Déu, com l’estimava!
El meu clam cercava el vent per apropar-se a ella…”

Continuava parlant-li, ara amb el cap cot, mentre que amb la ploma, maquinalment, vorejava el quadern amb dibuixos inconnexos… “Però sisplau, escriu-me. Segueix estimant Neruda, estima’l per a tots dos; i que me n’arribin versos. Tu, aquests poemes… Sou una part massa important de mi, i no us puc perdre…” Amb prou feines va trobar un fil de veu per contestar-li:
-Si no t’he de veure més, s’hauran acabat per a mi els poemes, les cartes i Neruda…
-I creus que me’n sortiré, sense l’estímul de la teva lletra i d’aquells versos apassionats que són com si parlés la teva ànima? Si ho perdo tot, a la merda la decisió de lluitar per viure…!
La tensió li féu descarregar un cop de puny incontrolat sobre la taula, amb la ploma encara aferrada a la mà, que, ferida de mort amb el tremp destrossat, plorava l’agonia de tots dos amb llàgrimes negríssimes a sota de les quals s’immaterialitzaven els bocins de vers…

“D’un altre deu ser d’un altre, com abans de fer-la meva.
Aquell cos blanc, la seva veu, els ulls tan bells…”

Finalment, es va rendir. Cedí l’aferrissada lluita contra els sentiments. L’abraçada inevitable, el que potser esdevindria més tard, restaria ocult, com un secret inviolable, entre la boira de la nit i els viaranys del seu cor…

* * *

I ara, perduda en el silenci d’aquest matí de Nadal, les vivències han pres forma novament. El paper espera mots per a en Pol. Mes… què manca encara per dir-li? Sent llàstima d’ella mateixa; del temps desaprofitat que no ha sabut viure; llàstima del seu cos que comença a marcir-se dia a dia inútilment… D’haver descobert massa tard sentiments irrepetibles… És difícil acceptar que ha perdut; és encara massa jove per ser vella… Pol… A través del tel que li humiteja els ulls, el pot veure més enllà del temps; amb dos infants petits corrent per la platja, arreplegant petxines o empaitant onades… Amb la seva dona tan jove, alegre i bonica… Sota un cel tan blau, no es recordarà mai més de l’alumna que estimava Neruda, que l’estimà a ell una mica i a qui potser ell també estimà… No, ella no hi pot tenir lloc, en la seva vida. No hi té cap dret. No pot fer-li ja més mal… És massa vella per a ell, massa vella per ser jove…

“Ja no la vull estimar, mes, qui ho sap si no l’estimo.
Tant de temps per a l’oblit; l’amor, tan breu…”

Cansat, sadollat de tanta angoixa retinguda, el cor resta impotent per abraçar-ne més, i es trenca en un plor desesperat, amarg i convuls. Mut testimoni del dolor, el paper de la carta. Damunt la taula, rep curosament les seves llàgrimes, tot xopant-les una a una…

“Perquè en d’altres nits així es fonia entre els meus braços
ara l’ànima no accepta haver perdut.
Per això, que sigui l’últim cop que em causa pena
i aquests, els darrers versos que li escric”.

Un soroll provinent de l’altra cambra la fa tornar de sobte a la realitat. S’havia quedat adormida, exhausta de son i de llàgrimes. Mira atordida al seu voltant. Una claror somorta de cel ennuvolat li indica que s’ha fet de dia, que ja és molt tard. Sent la veu de les seves filles impacients per rebre els regals de Nadal. Deuen estar estranyades que la mare, tan matinera, avui encara dormi. També per a ella tenen preparat un present. Li puja el somriure als llavis recordant que, endreçant-los l’armari, se’l va trobar ales mans. Entendrida i animada, cuita a eixugar-se els ulls i desa el paper moll en qualsevol lloc. S’avergonyeix de la seva feblesa. “Deu ser culpa de la boira, que cada any per Nadal em deprimeixo”.
Ara, amb la llum del dia, veu amb major nitidesa on són els límits de la seva vida. Un nou jorn comença i té dues bones raons per afrontar-lo amb esperança. No queda més temps per als somnis. La quotidianitat l’està esperant rere la porta, i ella hi avança resolta, decidida…
En Pol no en tornarà a rebre notícies. No sabrà mai que la carta més bonica que li han escrit resta abandonada en el fons d’un calaix…

Galionar

26 comentaris:

  1. Montse, quant he vist aquest conte una mica llarg, he pensat que el llegiria de mica en mica, però no, l'he llegit tot d'una tirada...Que bonic poder escriure aquestes paraules que són farcides de sentiments i d'il·lusions que no es poden complir...
    La Montserrat ha viscut algunes vides, però sembla que no ha estat feliç en cap d'elles.
    Es casa tan joveneta i sense estar enamorada!
    I després quan ja creia que el seu cor no bategaria per cap sentiment, troba en Pol, però és molt jove i ella ja es troba gran...La poesia( Pablo Neruda) els uneix i és l'excusa perquè s'apropin les seves ànimes...Però ai l'as, aquest període de la seva vida tampoc arribarà a bon port ( els dos estimen el mar), a no ser per una sola trobada frec a frec, un secret que guardarà dins la boira de la seva ànima...
    Però sembla que el dia fa que intueixi una nova vida, en forma de rialles infantils, que segurament li portarà les satisfaccions de les quals no ha pogut gaudir fins ara...
    Potser algun dia, alguna de les filles trobarà la carta al fons del calaix.
    He anat a veure el cel per si era estelat com el de Neruda, però no, aquesta nit hi ha una magnífica lluna plena!!!

    Una bona sortida i entrada d'any també per a tu
    i una forta abraçada Montse.


    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, moltíssimes gràcies per l’estona que has dedicat a la narració, per haver-te agradat, per contemplar la lluna plena tot cercant-hi les estrelles de Neruda… La Montserrat del conte no ha de ser necessàriament la mateixa persona que l’escriu; un autor sempre ha de deixar a l’aire què hi ha de fabulació i què de verídic en les seves històries; el lector pot pensar el que vulgui, que només l’autor en sabrà la resposta. En aquesta, concretament, vaig voler jugar amb aquesta ambigüitat expressament, posant el meu nom a la protagonista. Puc dir-te que se’n va armar una de grossa...
      I una vegada més, la constatació que només a través de la mirada neta dels infants (no cal que siguin fills o néts, només infants propers), les festes nadalenques poden tenir algun significat i fer-se suportables, perquè ells són el motor que ens fan avançar encara que no en tinguem ganes.
      Una abraçada molt gran i bona entrada d’any!

      Elimina
  2. Se'm revolta sempre alguna cosa ben endins, quan les paraules boniques i plenes de sentiment no arriben on haurien d'arribar, quan es queden en algun calaix o van a parar a la paperera. Deu ser perquè sóc addicta a les paraules i molt més si són romàntiques i d'amor...

    Acaben, tots dos, prenent l'opció més raonable. Em pregunto sempre, perquè ho fem tant sovint, això i la resposta que em dono és que així ens estalviem una possible desil·lusió i mantenim un somni. NO sé si és així, però podria ser-ho.

    Em fa plorar la protagonista d'aquest conte, tot i que té les seves filles i a elles sí que se les estima.

    Un cop més et dic que m'agrada molt com saps transmetre els sentiments, tristos, però amb una intensitat molt gran.

    Bona entrada d'any i que el 2013 sencer sigui un any immillorable per a tu!

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, no sé com agrair-te les teves paraules. Sí, l’eterna pregunta és per quin motiu de vegades prenem les decisions que a primera vista són contràries als nostres sentiments... M’ho he preguntat milers de vegades, i sens dubte és perquè el seny ens fa escollir la proposta més raonable, no per covardia sinó moltes vegades al contrari, amb la valentia per ser capaços d’escollir el camí difícil a consciència, segurament perquè hi ha altres persones al nostre voltant que es veurien directament afectades amb les nostres decisions...
      També es pot optar pel camí del silenci precisament pel que tu apuntes, per estalviar-nos alguna desil•lusió i mantenir el somni. Certament, ésser valent té els seus riscos, i poden ser catastròfics; ens poden deixar permanentment invalidats per tornar a estimar de nou. Jo, per acabar, diria que m’atreveixo a córrer riscos tot i el perill d’estavellar-me quan no hi ha en joc altres persones que en puguin sortir esquitxades.
      Una molt forta abraçada i bona entrada d’any!

      Elimina
  3. Enyorança i joventut trencada, però mai no es tard i no hi ha edat per l'estimació. Magnific conte de Nadal Montserrat, si no estic errat ja l'havia llegit i he tornat a quedar fascinat per la teva narració... Felicitats!
    Jo que soc de la vora del mar sempre sentiria nostàlgia i no se si sabria acostumar-me sense la postal que es veu cada dia a la mar.
    Una forta abraçada i un any nou ple de salut per tu i els teus.
    Jaume.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, segur que havies llegit el conte perquè l’havia publicat anteriorment, fa tres anys, al primer blog, i tu ja n’eres seguidor. A més, el van publicar a l’Institut d’Estudis Penedesencs l’any 1993, i potser tens el llibre. Agraeixo que novament l’hagis llegit i hagi tornat a agradar-te.
      El mar l’enyoro cada dia. Tot i viure’n relativament a prop, no m’hi puc acostar tant com voldria. A més, el que jo voldria seria poder-lo veure des de la finestra, olorar-lo, sentir-lo... Qui sap, potser algun dia hi tornaré per quedar-m’hi.
      Una abraçada gran i bona entrada d’any!

      Elimina
  4. Per un moment, en començar a llegir, he pensat que aquest relat parlava d'alguna experiència personal ... espero que no sigui així.
    A mi tampoc m'agraden molt les festes de Nadal.
    Potser també he deixat alguna carta escrita en un calaix i se m'ha escapat el tren, per prudència o per por, però ara ja no té importància.
    Un relat que em deixa un sabor dolç però amb un toc amarg.

    Bona nit i bon Any Galionar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, com és grat retrobar-te! Com li deia a la Carme, només l’autor sap què hi ha de realitat i què de ficció en allò que escriu. Sempre, en les històries, hi ha una bona part de nosaltres, aquella que ens ha impel•lit a agafar un full de paper i començar a escriure per no ofegar-nos d’amor, de pena, de nostàlgia... I crec que el lector s’ho ha de creure, que allò que està llegint ha passat de veritat, perquè seria una prova que el text no està malament del tot...
      Parles també d’allò que potser hauríem volgut fer i no férem, de les cartes sense enviar, dels mots que no s’han dit... És tan fina la línia entre la prudència i la por que moltes vegades es barregen i ens sentim culpables de covardia quan en realitat hem estat molt valents, Pere. Diria, com tu, que tot plegat ja no té importància, però em revolto a mi mateixa i em dic que sí, que i tant que té importància, i que encara tenim tota la vida per davant (més curta o més llarga, però tota la que ens queda, en definitiva), per prendre decisions i ser valents si així s’esdevingués.
      Una molt forta abraçada i bona entrada d’any!

      Elimina
  5. Al fons dels nostres somnis a vegades apareix una figura no ben definida que, com que somiem, sense recança sabem que ens estima i que nosaltres l'esperem: desàvem amagat aquell amor.
    Em fas recordar una mica les últimes escenes de l'inoblidable pel·lícula "Dublinesos", de John Huston, quan Anjelica Huston plora el seu amor perdut mentre neva sobre els camps d'Irlanda. Si no l'has vist, fes-ho tan aviat com puguis. Correspon a l'últim conte de "Dublinesos", de Joyce, i es titula "Els morts". El text és del tot fidel a la pel·lícula.
    Que tinguis un '13 on els somnis et siguin agradosos i les realitat també.
    Una abraçada, Olga X.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, es dóna la paradoxa que vaig veure Dublinesos per primera vegada poc després d’haver publicat aquest conte, fa ja 19 anys, i em vaig sentir tan dins d’aquesta darrera escena de la pel•lícula que vaig plorar desconsoladament, com la protagonista. És una obra mestra, una exposició de sentiments profunds que només un escriptor sublim pot transmetre amb tanta intensitat. Gràcies a això vaig llegir el llibre em vaig interessar per conèixer més profundament l’obra de Joyce. No m’imaginava pas llavors que Irlanda passaria a ser una part important a la meva vida i que hi viatjaria unes quantes vegades...
      Com que ja fa tant de temps que vaig fer aquesta narració (tenia 35 anys), potser sí que tenia desat aquell amor en el fons dels somnis... Ara ja fa massa temps que els somnis es van exhaurir, i no podria tornar a escriure una història com aquesta.
      Una abraçada molt gran, Olga, i bona entrada d’any!

      Elimina
  6. Ja l'havia llegit, però m'he tornat a emocionar al llegir-lo. Possiblement tots tenim una carta oblidada en una paperera. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, també tu seguies el meu primer bloc quan vaig publicar el conte fa tres anys; com que ja no es pot visualitzar, i a més per als nous amics d’aquest espai era desconegut, torno a publicar moltes coses que hi havia allí. Sí, amic, segur que tots tenim una carta d’aquestes que, qui sap, hauria fet que la nostra vida hagués seguit uns altres camins... Però més val no pensar-ho gaire, oi?
      Una forta abraçada i bona entrada d’any!

      Elimina
  7. :** i més. Me cauen les llàgrimes en llegir-te. Des que sóc mare dels meus que escric tot el que puc. Si es queda al cau, fa pòsit negre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cantireta, gràcies per llegir-me i per emocionar-te amb els meus mots. El relat el vn inspirar unes terres properes a la teva; en aquella època anava molt a Tèrrega i m'impressionava moltíssim el paisatge gebrat de la Panadella fins a Cervera. Jo no escric tant com voldria perquè actualment tinc prioritats ineludibles, però quan em quedi a l'atur hi tornaré amb força; no vull tenir cap pòsit negre.
      Una abraçada ben forta i bona entrada d'any!

      Elimina
  8. Un relat tan intens que em fa pensar una altra vegada que només el dolor ens permet crear d'aquesta manera, la qual cosa no significa que estem contant la nostra vida, som capaços d'inventar però les sensacions, els records,els patiments, els amors i desamors requereixen una força creadora ben profunda. Crec que no escrivim relats autobiogràfics però de vegades fotografiem el nostre cor.
    Que tingues un bon any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, jo també crec que és des del dolor que sorgeixen les millors obres (sense voler incloure el meu relat en elles); de vegades l'única manera de no ofegar-nos en el dolor és traient-lo fora a través dels mots, ni que sigui disfressant-lo una mica. I sí, crec que més d'una vegada retratem el nostre cor, encara que no en siguem gaire conscients. Amb tot, prefereixo mil vegades que em coneguin a través d'aquest retrat furtiu que no pas per la imatge física que pugui donar cara a cara...
      Una abraçada molt gran i bona entrada d'any!

      Elimina
  9. Quina història més bonica i més trista!
    És un amor impossible, tal com el planteges, potser els és bells, però que turmenten i fan patir.
    Aquesta carta no escrita és el triomf de la raó per damunt dels sentiments.
    Gràcies pel teu relat i un bon 2013!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Glòria, per dedicar-me tant del teu temps i llegir tot el conte. Ai, els amors impossibles...! Només tenint en compte la quantitat de literatura que han generat al llarg de la història es pot deduir que són força més habituals del que podria semblar... O potser són els que precisament generen la necessitat d'escriure i parlar-ne per tal de sobreviure...
      Una abraçada molt gran i bona entrada d'any!

      Elimina
  10. Ja sé que t'he respost, però és que avui... has tingut tanta gentilesa que et dedicaré una nadala i tot. Gràcies de cor.
    Pel que fa al conte "Els morts", és realment inoblidable. La primera part pot servir per aprendre a escriure diàlegs ràpids, moviments d'escena, repeticions de ritual però volgudes i sempre noves, com el polític que, format com és, encara es posa nerviós d'haver de llegir el discurset.
    Però a partir de la balada "La noia d'Aughrim" i la baixada d'escala de l'Anjelica, el tema passa a unes profunditats commovedores. Mentrestant, neva sobre els camps d'Irlanda, sobre els vius i sobre els morts. Obres mestres conte i pel·lícula.
    Un any de belles troballes i millors vivències per a tu. Olga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies novament, Olga. Ets una gran mestra per als qui ens atrevim a publicar els nostres textos en un bloc, i alhora és un gran honor per a nosaltres comptar amb la teva disposició, amabilitat i temps.
      Sobre el tema de "Els morts", et copio els darrers versos d'un poema de Marcel Riera (Llum d'Irlanda), intitulat Les Ànimes alliberades (Joice segons Proust):
      "...Aquest vespre la neu cau damunt les teulades
      de Dublín, implacable, i travessa la llum
      dels fanals dels carrers -ja prou esmorteïda-,
      i s'amuntega al terra engelabrit i tomba
      sobre el temps i les pàgines i els records, sobre tot
      allò que es bellugava i que ara no existeix..."
      Una forta abraçada, Olga!

      Elimina
  11. Quan llegeixo els teus contes em quedo callada, pensant que voldria que me l'expliquessis en veu alta i interrompre't de tant en tant amb les preguntes que em surten a l'encontre i demanar-te si es pot canciar una situació determinada i esperar que me l'expliquis més vegades i...
    Me l'enduc a la sala de lectura.
    GRÀCIES!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Pilar, perquè sense lectors i lectores com tu no tindria sentit publicar coses, ni el bloc, ni potser en certa manera inventar-se històries (sí, aquí entraríem en el tema de si escrivim per a nosaltres mateixos o per als altres, però en aquests moments aparco la reflexió). Sobre el teu desig, ho tens fàcil, Pilar, que vivim a la mateixa ciutat i tot és proposar-s'ho:)
      Per cert, no t'he dit res més dels llibres de Bubok perquè encara no me'ls han dut! He consultat en quin estat es troba la comanda i em responen que: "Enviado a imprenta". Així que tant l'Amparo com jo ens esperarem a la Setmana dels Barbuts, que no passa res...
      Una gran abraçada, bonica, i novament bon 2013!

      Elimina
    2. No ho tinc tan fàcil, de cara al meu desig. Hi ha etapes en què ens hem de conformar a fer el que podem, sense perdre la perspectiva del que volem, per tal que un dia es faci realitat.
      Pel que fa als contes que vas comprar, la qual cosa t'agraeixo no saps com, no crec que triguin a arribar-t'hi. Les festes que avui acaben paralitzen moltes coses, ja que la gent se'n va de vacances o correus funciona d'una altra manera a l'acostumada.
      Per cert..La setmana dels barbuts s'hi acosta.
      BONES FESTES D'HIVERN!!! ^0^

      Elimina
    3. Pilar, t'entenc perfectament. Jo també parlo de les forces majors que ens condicionen el nostre dia a dia i tinc l'esperança que en el seu moment podré tornar a donar prioritat a les meves coses. Tot arribarà quan hagi d'arribar.
      Per cert, ja m'han dut els llibres! Ja em posaré en contacte amb tu, sense presses.
      Un petó molt gran!

      Elimina
  12. Fa dies que el vaig veure, però per llegir-lo calia temps. Ara al vespre quan sembla que tot és al seu lloc, deixo que les paraules del conte vagin entrant i fent que el meu subconscient brolli i vegi en aquesta Montserrat el rastre del meu jo, que també té cartes al fons de l'armari, que callen molts sentiments, potser els més autèntics, perquè la vida ha fet que les flassades els tapin i que de moment dormin, potser algun dia sortiran.
    Neruda, aquest Nadal l'he evocat jo, en el festival de Nadales, així, que en cito uns versos perquè siguin un bon auguri per aquest any 2013, i tant de bo, cadascú pugui viure amb intensitat els moments més bonics al costat d'aquells qui fan brillar les mirades; provoquen batecs incontrolats; esmicolen l'ànima del plaer... I així, quan arribi el Nadal no hi hagi cap regust que agregi perquè la dolçor de tot el que hem viscut serà incalculable!!!
    "Queda prohibit no buscar la teva felicitat,
    no viure la teva vida amb una actitud positiva, 

    no pensar que podem ser millors, 

    i no sentir que sense tu aquest món no seria igual".
    Els millors desitjos per a tu, i als teus!!!
    Mil petons i gràcies per tot el que ens regales i jo feliçment, m'emporto!!! Encara tinc l'emoció encesa, quin relat més bonic!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Dafne, per les teves paraules i pels versos de Neruda. És un mèrit molt gran, el vostre, d'atrevir-vos a llegir les meves narracions senceres, i us ho agraeixo molt sincerament.
      Una forta abraçada!

      Elimina