Cartes

Atès que el tema de les cartes ha estat d’actualitat aquestes darreres setmanes en diversos posts de la xarxa, i que jo mateixa en sóc una escriptora convençuda, m’ha semblat oportú oferir-vos aquest text de l’escriptor Pere Rovira, que podria fer meu a ulls clucs perquè m’identifica totalment. Pertany al seu llibre Diari sense dies (1998-2003),  que una vegada més us recomano vivament.

 

"Han de venir de lluny, i el sobre ha d’estar escrit a mà, amb una lletra estimada o desconeguda. Val més que arribin aviat, però no cal que diguin res urgent. No han de ser funcionals; han de ser necessàries. També és indispensable que obrin una continuïtat que no dependrà de la resposta; la carta és un encontre que busca repetir-se. Escrivint-la o llegint-la ens trobem amb algú que no hi és, en un lloc que no és ni el seu ni el nostre i en un temps de ningú.

L’escriptor de cartes sap per a qui escriu, i té dret a creure que serà llegit i, potser, rellegit, al cap de pocs dies. També sap que per a ser escriptor de cartes no cal ser escriptor. No pot, doncs, fer-se certes il·lusions que es fan alguns literats. Per exemple, ha de pensar en el seu lector de demà passat, no en la posterioritat. Aquest lector segur impedeix que l’escriptor de cartes caigui en el gorg del soliloqui delirant: ell escriu perquè està sol i perquè no vol estar-hi. O perquè no vol estar amb qui està i prefereix la companyia d’una absència.

La separació sembla imprescindible. Escriure cartes a algú que podem veure quan volem és entrar en una mena de doble vida absurda. I si algú ve abans que la seva carta, o ens la dóna ell mateix, serà un inoportú que ens farà rebre el paper amb una sospita de falsedat. La literatura de les cartes és estranya, perquè no és, com les altres, un joc entre estranys. S’alimenta d’una soledat potser més cruel, perquè és concreta, que l’escriptura va omplint de la presència impossible d’un lector molt íntim. El cas dels poemes crec que és diferent: un poema, per secret que sembli, sempre mira més enllà del seu interlocutor intern, cap al veritable destinatari, que és el públic. La carta, en canvi, no pot tenir públic, i les que arriben a publicar-se i fan cap a les mans del lector anònim, ens creiem que diuen el que deien, però han quedat destruïdes, ja són una altra cosa.

Estem parlant de la carta com a vehicle de confidències entre dues persones que es fan falta. De cartes així, ¿encara se n’escriuen? No ho sé. Són les que tots busquem quan obrim la bústia de casa, perquè tots trobem a faltar algú. Són les cartes que volem rebre i són les cartes que no enviem. Les cartes que llegiríem a soles, dues, tres vegades, i que contestaríem sense presses, meditant les frases, amb aquelles ganes d’escriure que només la suplantació d’una presència molt volguda ens pot regalar.

Penso en grans escriptors de cartes: Madame de Sévigné, Turguenev, Balzac, Van Gogh… Balzac escrivint cartes d’amor a la senyora Hanska, abans de conèixer-la, i sense haver-la vist mai (“Fa molt temps que li hauria demanat el seu retrat, però hi hauria un no sé què d’injuriós en aquesta petició. No vull cap retrat seu abans de veure-la.”) Turguenev escrivint a la seva adorada Pauline de Viardot durant quasi trenta anys, sabent que la relació no passarà mai de l’amistat (“Els dolors més serens són els més bells…”) Però hi ha milers i milers de cartes desconegudes que potser han emocionat més que aquestes. Cartes de mares, de condemnats, de malaltes, cartes que venien de la guerra, o de la mar, o d’una mina, cartes de por, de venjança, d’alegria… Un catàleg immens dels sentiments dels segles, perdut, oblidat.

No del tot: ¿Qui pot estar segur que no deu res a cap pobre paper atapeït de mala cal·ligrafia? ¿Quants de nosaltres vivim perquè una nit, fa cent hiverns, un home que estava molt cansat va encendre una espelma i va començar a escriure una carta?"

Pere Rovira, del llibre Diari sense dies, 1998-2003