 |
| Fotografia de Salvador Ventura |
Setmana plena d’alarmisme meteorològic, com si arribés la fi del món... Vaig a veure si trobo una Arca de Noé amb tarifa low cost on poder encabir-me... Em falta, però, una bèstia de la meva espècie per fer-me de parella, ja que només hi podem pujar de dos en dos. Voluntaris: podeu deixar les dades aquí. Gràcies.
Quan els fills eren petits i s’anunciava alguna onada de fred, a casa improvisàvem cançonetes com aquesta, fruit de la il•lusió que ens feia afrontar el “perill” i sobreviure’l. Era l’època de l’Alfred Rodríguez-Picó i les seves apassionades cròniques meteorològiques. Avís als lectors: qualitat literària 0, records entranyables 10.
 |
| Regal de l'amiga Amparo als meus néts. |
AI, QUIN FRED!
Quan el fred queia sobre el pis meu
tots junts clamàvem: gràcies a Déu!
Som plens de ganes de portar abric,
guants i bufandes, peücs al llit.
Farem jerseis de llana ben doble,
moltes flassades ens tirarem a sobre.
Ai redimonis, que calentets!
Però passen els dies i el fred ja ens cansa;
els nens petits n’estan tips de bufanda.
Les iaies es queixen dels seus penellons
i als iaios se’ls gelen fins i tot els mitjons.
La roba ja ens pesa, de tant de portar-la,
l’estufa no rutlla, de tant engegar-la;
i tots, vells i joves, un fart de tossir;
de tant de mocar-nos no podem dormir.
Agafem febretes, gripassos, de tot;
tanta llet i conyac, caminem de tort.
No estem mai conformes, els homes, es veu;
clavats en els vidres busquem sol calent, i...
quan per fi torni l’estiu al pis meu
clamarem amb joia: per fi, valgui’m Déu!
Galionar
Jo també recorde com, de xicona, quan érem a classe a l'institut i començava a nevar botàvem tots dels seients, com si no hi hagués professor, i anàvem corrents a les finestres, tots plens de joia. Després, quan es gelava al terra venia el pitjor, tornar a casa entre relliscades i el fred al nas i els prunyons als peus...
ResponElimina"Pastoret d'on véns
de la muntanya, de la muntanya
pastoret d'on véns
de la muntanya de vore el temps.
Quin temps fa
plou i neva plou i neva
quin temps fa
plou i neva i nevarà".
(ja ho diu la cançó polular, i és que som a l'hivern).
Veig que el fred et fa espavilar i estàs de molt bon humor.
ResponEliminaNo puc navegar amb tu en aquesta Arca low-cost perquè he pescat un encostipat molt fort, ja m'agradaria, em conformo amb contemplar aquests meravellosos dibuixos animats.
Tal com tu dius: valgui'm Déu! ai quin fred ... uns rodolins molt divertits per un matí gelat.
Bon dia Galionar.
Si el fred va molt be pel cutis!!!!
ResponEliminaPere, farigola i tres cullaradetas d' civada cada dia i no enxamparàs res mes, comprovat!!!
Petons bonica.
Novesflors, jo també la conec, la cançó del Pastoret; me la cantava l'àvia Lola! Quins records... M'imagino que la neu continua exercint la mateixa seducció als xiquets actuals, i que sempre serà igual... Potser per això la neu és del color de la innocència...
ResponEliminaPere, gràcies per això del bon humor! Diuen que qui canta els seus mals espanta, oi? Espero que siguis un bon malalt que de mica en mica et recuperis. Fes molta bondat, amic, i escolta els consells de la Marta, que en sap molt, de remeis eficaços.
Jajaja, Martona, segur que si quedem congelades estarem fresquetes i estupendes com els langostinos Pescanova; almenys fins que sobrepassem la data de caducitat!
Gràcies a tots vosaltres i una càlida abraçada!
Ai sí, m'has fet venir records, de quan érem petits, que esperàvem el fred, per posar-nos abrics, descansos (en una època adolescent, i copiant l'estil de les ballarines de Fama), mitenes, perquè també va ser la moda; anoracs, gorros, gorres, de tot. Però amb el temps, t'acabes afartant de tot; i esperes l'arribada de la calor, i les sises, i els "shorts". I després tot passa, i torna a començar, així la vida passa, entre el fred i remugades, i la calor i les suades.
ResponEliminaSenyor!!! quins peüquets tan bonics, i menuts!!!
Marta, t'agafo la paraula, perquè a casa anem plens de mocs, i la veritat és que ja cansa!!!
Petonsssssss ben càlids en aquesta onada de fredor!!!!
Quina gràcia noia m'has fet somriure!
ResponEliminala veritat és que de petits ens inventàvem les mil i una per combatre el fred, que jo crec que en feia bastant més...
Però a mi no em molesta la prevenció, val més que espassin per massa que per poc...així es poden evitar problemes. Llàstima que no em puc apuntar de parella amb tu per l'Arca,
no ens podríem reproduir...
Bona setmana malgrat el fret,
Hehe, la veritat és que ens n'empesquem qualsevol per mirar de passar el fred de la manera més càlida possible!
ResponEliminaBons records!
Que divertit aquest post... mia que posar-se malalt el Pere i fallar-te d'aquesta manera! ;)
ResponEliminaCuideu-vos molt que això no s'ha acabat i les gelades continuaran encara.
La del pastoret, la meva mare també ens la cantava! :)
Us en diré una altra:
Ai, quin fred que fa!
ai, quina gelada!
Tothom porta guants,
gorros i bufandes!
Una abraçada, Montse.
Visca el bon humor!
Els records entranyables són 10.000 vegades més importants que la qualitat literària, sense cap mena de dubte!
ResponEliminaQue bonic és, trobo, que a l'hivern faci fred. Cada cosa al seu lloc, un lloc per a cada cosa :-)
Dafne, sempre passa igual: ens fa molta il·lusió que arribin el fred i la neu, però al final estem desitjant que vingui l'estiu. Ja fa bé, el senyor Temps Meteorològic de no fer-nos cas, ja, perquè mai plou a gust de tothom i el faríem tornar boig...
ResponEliminaM. Roser, no sé si feia més fred quan érem petites; més aviat les cases no estaven condicionades com ara, ni la roba era tan calenta com l'actual. Sobre el problema de l'arca i la no-reproducció, no et preocupis, que avui dia la reproducció assistida fa miracles i tot és possible.:) Així que si vols encarrego el bitllet!
Oh i tant, Porquet! El fred que es quedi a fora, o en tot cas a l'exterior dels nostres cossos; a dins, que no s'apagui mai el caliu!
Hola, Carme... El Pere... snif! I jo que ja m'hi veia...! Però en fi, esperaré pacient uns quants anys, fins a la propera onada de fred, a veure si llavors no està refredat i pot venir...:) El teu verset no el coneixia, Carme, però tots els pobles en van plens, de dites d'aquesta mena. Hi ha un munt de frases populars sobre les coses que s'arronsen a causa del fred...:) Sí, Carme, visca el bon humor!
Ferran, tens raó, guanyen per golejada els records entranyables, però gairebé em feia vergonya publicar un intent de poema tan mal gibrat... Sí, el fred l'ha de fer quan toca, i la calor també. Passa que mai estem conformes amb el que tenim...
Moltíssimes gràcies per la vostra presència i una abraçada ben forta!
No hi ha millor motiu per esperar amb ànsia la primavera i agrair la seua presència d'escalfor suau i amable que un cru i gèlid hivern. És com allò de valorar un moment de descans front a l'esgotament total; o la salut recuperada després d'una grip d'eixes que ens deixen per anar arrossegant-nos pel terra; o la presència de l'amistat en la nostra vida que ens proveeix de força i ànim per tirar endavant malgrat la duresa d'altres presències o inclemències. Cal agrair, doncs, qualsevol duresa que ens comporte l'exaltació de la benevolença de la vida.
ResponEliminaT'abrace molt fort, Montse.
amparo.
La primera nevada que recordo és de quan tenia quatre anys. Va ser a Córdova, on no neva quasi mai. El fred m'agrada. M'agrada passejar ben abrigadet, això sí, i la sensació quan desprès entres a casa...La neu, m'agrada mirar-la, però desprès es fa molt molesta, sobre tot a la ciutat. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaEstic d'acord amb la Carme, quin post més divertit......m'agradat molt.
ResponEliminaFanny
Amparo, certament, com més dur sigui l'hivern més sabrem valorar després la primavera. Com més ens hagin decebut els amics, més sabrem valorar l'amistat. Com més a prop haguem estat de perdre la vida, més sabrem valorar la vida... Per sort, res no dura eternament i també les onades siberianes s'acaben un dia o altre...
ResponEliminaJoan, totes les coses tenen dues cares ben diferents: contemplar la neu dóna una pau i un assossec molt gran, però caminar per un carrer nevat i gelat pot ser el pitjor enemic per a la nostra carcanada...
Fanny, has arribat sense problemes a la carretera? A casa m'he trobat el mal rotllo previsible, tot com havia suposat. La lluna plena està afectant amb força els llunàtics, aquests dies.
Gràcies per estar aprop meu i una abraçada molt gran!
El fred fa gràcia sempre que es pugui "mirar" de la finestra estant, abrigadet i amb un bon brou de pollastre o torrades amb botifarra, depèn.
ResponEliminaDe calor ja en patim massa, i més que en patirem... ¿recordes quan a l'estiu no podem dormir? Doncs ara com en un iglú, d'edredons nòrdics, mantes, pells, fins al capdamunt.
No et dic res si tens una bona nonvel·la de misteri i un foc a terra... ja és el súmum.
I tant, Olga, el fred és fantàstic si es pot mirar des de la finestra; ara bé, si et replega a la part de fora, ja són figues d'un altre paner... A mi m'agradava llegir envoltada de tota aquesta roba que dius, però estirada al llit o al sofà..., però des que porto vidres progrsssius a les ulleres ja no ho puc fer, perquè desenfoco. Ara he de llegir sempre asseguda, què hi farem...
ResponEliminaGràcies per la visita, Olga. Una abraçada gran!
Malgrat el fred, veig que el teu nivell d'autoexigència continua essent molt alt.
ResponEliminaPerò tens raó: en fa molt de fred, per aquí. Escric amb el radiador engegat i amb l'abric posat.
Una abraçada.
Hola, Jordi! Autoexigència?, si pobreta està més baixa que el termòmetre...! Que ja és dir; dilluns al matí vam trobar el despatx a 9 graus i vam treballar amb més roba a sobre que un venedor ambulant de catifes...
ResponEliminaContenta del retorn. Abraçades.
Em fa l'efecte que parlem més del fred ara que anys enrere perquè, qui més qui menys, té la casa calenteta i quan sortim al defora ens sembla que ja ha arribat la nova era glacial. Recordo que, de petits, anàvem sempre amb pantalons curts, els llargs arribàven en fer la comunió, i teníem les cames vermelles, i al llit comptàvem el fred per la quantitat de flassades que ens posàvem a sobre. No sé si abans feia més o menys fred; a la feina, els més grans recordem aquests dies que sovintejaven més els tolls glaçats que no pas darrerament, però tot és molt relatiu. Això si, uns dies com els que tenim són estimulants, i més a les contrades que ens bufa el vent de dalt un dia si i l'altre també.
ResponEliminaJoan, recordo que també les nenes anàvem amb faldilletes curtes i mitjons, i sempre teníem les cames morades pel fred. Quan miro fotografies d'aquells temps m'esgarrifo. Ara estem molt més preparats amb la roba, pr barata i senzilla que sigui. Potsr per això a l'interior de les cases hi estem bé i notem més el contrast amb l'exterior... Però sí, aquests dies són estimulants..., sempre que no durin gaire.
ResponEliminaGràcies per la companyia i una forta abraçada!