dissabte, 21 de gener de 2012

S'obliden de tu?

Avui comparteixo amb vosaltres aquest excel·lent poema d’en Xavier Burcet, el metge d’Arbúcies, vilanoví i excompany de música. Va per a totes les persones amigues que en algun moment, igual que jo, hagin pogut fer seus aquests versos.
S'OBLIDEN DE TU?

El teu entorn t’oblida,
cadascú encaparrat amb el seu feix de problemes,
intentant sobreviure en un mar immens d’ exigències,
com en una platja de sorra on cada granet té la seva pena,
… i que són a tocar, i no es parlen.

I tu, sol, perdut, dins el teu món màgic,
fabricant una cuirassa
que t’aïlli de tanta hipocresia,
cercant en els colors i aromes, en el vent i en la música,
el que l’egoisme no pot donar.

S’ obliden de tu,
els qui has escollit i donat confiança,
i desprès et prenen els teus anhels,
conquerits en anys de suors i llàgrimes;
i t’asseus en el tronc sec d’una alzina, per agafar alè,
ben lluny dels qui et maseguen les il•lusions,
i dónes gràcies al vent i la pluja, pel seu cant generós.
Xavier Burcet Darde

Saber escoltar l'absència
exercici de la humilitat...
i si l'absència ens recorda
és triomf de lo ineluctable.
Pugeu al núvol i navegueu,
la llum és flonja i humida
allí es pot estar sol
sabent que ningú et contesta
perquè el bromall obrirà,
quan sigui, la seva llum de pluja
i assaonarà a qui t'ha abandonat.
Vivim sempre per nosaltres
o ens renunciem i ansiem
baixar a la sorra i trepig
de l'altre?
Val la pena pensar que ens han traït ?
Anton.

17 comentaris:

  1. Un mestre en Xavier, te poemes realment bons i sap fer vida de les imatges i encara que no les veiesím podríem imaginar-les tal com son.

    Petonet bonica

    ResponElimina
  2. Sí, és cert, intentem sobreviure i cadascú ho fa com pot o com sap. I com diu la cançó de Manel "de vegades ens en sortim".

    ResponElimina
  3. En Xavier Burcet, sempre fa una molt bona combinació d'imatges i versos. Gràcies, Galionar.

    ResponElimina
  4. Uns versos impactants. Però jo crec que més de tenir una postura egoista i hipòcrita, la gent pateix un problema de incomunicació i de solitud.
    De vegades costa entendre que els altres no poden donar-nos el que els donem. Qui ho entén és més feliç.

    Bona tarda Galionar.

    ResponElimina
  5. També volia dir-te ...
    I que importa que s'oblidin de tu, de mi, si quan passin els anys ningú se'n recordarà de nosaltres. Ara escoltant Rachmaninoff mentre escric aquest comentari estic amb tu, amb mi, i segurament en aquest instant algú llegeix el teu bloc; això és el que importa.
    Potser hauríem de col · leccionar moments, com la Carme, els petits moments de cada dia... i viure'ls!

    Bona tarda, una altra vegada, Galionar:)

    ResponElimina
  6. Tots vivim en solitud, naixem sols i marxem sols, per això és important saber estar sol; i quan pots compartir qualsevol cosa per petita que sigui és quan trobes la felicitat. Penso que tots col·leccionem moments, alguns els guardem perquè ens han ferit i d'altres els exposem i els compartim.
    No l'havia llegit mai, me l'emportaré amb el teu permís, i ara quan el rellegeixi, tu hi seràs present!!! (quina música tan encertada)

    ResponElimina
  7. No n'havia sentit a parlar mai, però aquest poema l'he trobat d'una extraordinària profunditat...
    És veritat que sovint , el nostre egoisme fa que només pensem en els nostres problemes i ens oblidem que les persones del nostre entorn també en tenen...
    Ens n'adonem quan som nosaltres els oblidats i aleshores ens sentim malament i ens aïllem més, cercant en d'altres indrets el que l'egoisme ens nega...
    I penso que com expressa el poeta, la natura és un bon indret per
    recuperar les nostres il·lusions i està bé que li agraïm...Guapa la música.
    Bon diumenge,
    M. Roser

    ResponElimina
  8. Marta i Carme, sé que totes dues coneixeu l’obra poètica i musical d’en Xavier, i comparteixo plenament les vostres opinions. Són molt els seus poemes que m’atrapen, però aquest en concret m’ha arribat en un moment propici per calar fondo. Sobretot, pensant en la situació d’algunes persones a qui estimo molt, més que no pas en mi mateixa. Per cert, el seu CD “Núvols”, que també coneixeu, se m’acaba d’espatllar de tant posar-lo; hauré d’intentar adquirir-lo de nou.

    Sí, Novesflors, sempre sobrevivim, perquè l’altra alternativa seria la mort, i cal tirar endavant. El poema de Xavier l’entenc com un cant de tristesa davant la decepció, de la traïció i el desinterès d’aquells en qui més confiaves. Però sempre la natura, protagonista essencial en les seves obres, el salva de la desesperació, el consola i l’acompanya.

    Pere, moltes reflexions interesantíssimes per a aquesta nit de dissabte. Jo també, mentre escric aquest comentari estic amb tu, estic amb mi, comparteixo aquest moment i et penso, i em venen al cap les paraules del poeta Pere Rovira quan en el seu article “Cartes”, diu allò de: “...ell escriu perquè està sol i perquè no vol estar-hi. O perquè no vol estar amb qui està i prefereix la companyia d’una absència...” (jo també sóc una fidelíssima escriptora de cartes i un dels plaers més grans és poder passar una tarda sencera amb la companyia d’una absència). Escoltant ara també Rachmaninoff sóc conscient d’estar vivint un bell moment que podria formar part de la meva col•lecció particular de moments; ningú podrà robar-nos mai més el plaer d’aquests instants. Cert, potser els altres no poden donar-nos el que els donem; ja no el que els demanem. Sempre ens quedarà, però, una vella soca d’alzina on asseure’ns i el consol del vent i la pluja...

    Dafne, el nostre bagatge vital està format per records de tota mena, que ens enriqueixen i són el pòsit per a experiències vitals futures. I de vegades la solitud és la millor companyia. Aquest poeta i compositor, en Xavier Burcet, no és ni mediàtic ni massa conegut, però val la pena aconseguir els seus llibres acompanyats de CD’s. Abans tenia un blog del qual no n’he sabut res més, però per la xarxa hi ha altres mitjans per seguir-lo.

    M. Roser, és cert el que dius; acostumem a lamentar-nos dels nostres problemes i ens oblidem dels de la resta de la gent... Suposo que és normal, que tothom pateix per les seves coses i no sempre queda espai per al dolor dels altres... Com bé dius, la natura és una bona amiga quan l’esperit ens plora...

    Bona nit, amics, gràcies per la vostra presència i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  9. Sovint no en sabem més. ¿Quantes vegades no haurà pensat algú, de qui som entorn, que ens n'hem oblidat?

    Sovint no en sabem més...

    ResponElimina
  10. Darrerament veig que molts blogs parlen de la solitud...En la societat global, de les comunicacions, curiosament, ens sentim més sols que mai...
    Rachmaninoff, com sempre, magnífic. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  11. Ostres, Ferran, mirat des del teu punt de vista, doncs penso que tens raó. Certament: sovint no en sabem més. Gràcies per fer-me reflexionar.

    Joan, en l'època de la globalització ens sentim sols perquè hi estem de sols, massa vegades... Però si molt blogs parlen de la solitud, potser és a causa de les poques hores de sol i l'efecte que això té en el nostre ànim. Potser quan torni la primavera els blogs duran més esperança...
    Gràcies a tots dos i una forta abraçada!

    ResponElimina
  12. Precioso y profundo poema. Acertadísima eleccicón para esta vida de ajetro que llevamos, y también para la intercomunicación virtual, que no siempre es lo que paraece.
    Aunque no creo en la soledad propiamente dicha, como todos, he tenido esta sensación de "olvido"
    Y yo me pregunto,¿ no será qué muchos de nosotros no tenemos nada que decir, y ocultamos esa pobreza espiritual con el silencio?. Sí, porque en el "jiji-jaja" somos todos hábiles, otra cosa es profundizar.

    Un abrazo, amiga.

    ResponElimina
  13. Sí, Tyrma, moltes vegades s'amaga una gran superficialitat darrere les més amables i ben sonants paraules, i quan el receptor les rep té aquesta sensació de solitud molt més acusada que si hagués rebut el silenci per resposta... I en la vida no virtual, també tots ens hem sentit decebuts en algun moment i ens ha fet mal, alhora que també devem estar decebent algú sense adonar-nos-en... Celebro que t'agradi aquest poeta; és un gran amant de les muntanyes, de la solitud buscada i del silenci, i de jovenents vam estudiar música amb la mateixa professora. Ell, Fanny, Onatge, una colla de companys retrobats després de 35 anys. La vida té coses ben maques, de vegades.
    Bona setmana, amiga; gràcies per ser-hi i una forta abraçada!

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies a tothom !

    Es dins la consulta,massa sovint aclaparat per problemes i malalties, on brollen sovint els pensaments i poemes, i despres amb la motxil.la plena de angoixes, surto a caminar i els esmicolo pel meu Montseny tot cercant imatges i colors que la natura generosa em dona.
    Despres de Núvols, Vents i Fonts, i Ocells, ara trec el 5e CD Arbres, musica per l' anima feta pel cor. una baraçada Marta.
    Avet_blau, xavier Burcet.

    ResponElimina
  15. Gràcies a tu, Xavier, per la bellesa que ens regales en forma de música i de versos. Intentaré aconseguir el teu nou CD d'alguna manera.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  16. Saber escoltar l'absència
    exercici de la humilitat...
    i si l'absència ens recorda
    és triomf de lo ineluctable.
    Pugeu al nùvol i navegueu,
    la llum és flonja i humida
    allí es pot estar sol
    sabent que ningú et contesta
    per que el bromall obrirà,
    quan sigui,la seva llum de pluja
    i assaonarà a qui t'ha abandonat.
    Vivim sempre per nosaltres
    o ens renunciem i ansiem
    baixar a la sorra i trepig
    de l'altre?
    Val la pena pensar que ens han traít ?
    ................ anton.

    ResponElimina
  17. Gràcies, Anton, per la teva magnífica col·laboració que m'he permés de publicar al post.
    Em quedo amb la teva pregunta, que és un lúcid i savi resum de tot el tema: VAL LA PENA PENSAR QUE ENS HAN TRAÏT?
    Una gran abraçada, amic!

    ResponElimina