dissabte, 11 de febrer del 2012

Cartes

Atès que el tema de les cartes ha estat d’actualitat aquestes darreres setmanes en diversos posts de la xarxa, i que jo mateixa en sóc una escriptora convençuda, m’ha semblat oportú oferir-vos aquest text de l’escriptor Pere Rovira, que podria fer meu a ulls clucs perquè m’identifica totalment. Pertany al seu llibre Diari sense dies (1998-2003),  que una vegada més us recomano vivament.
 

"Han de venir de lluny, i el sobre ha d’estar escrit a mà, amb una lletra estimada o desconeguda. Val més que arribin aviat, però no cal que diguin res urgent. No han de ser funcionals; han de ser necessàries. També és indispensable que obrin una continuïtat que no dependrà de la resposta; la carta és un encontre que busca repetir-se. Escrivint-la o llegint-la ens trobem amb algú que no hi és, en un lloc que no és ni el seu ni el nostre i en un temps de ningú.
L’escriptor de cartes sap per a qui escriu, i té dret a creure que serà llegit i, potser, rellegit, al cap de pocs dies. També sap que per a ser escriptor de cartes no cal ser escriptor. No pot, doncs, fer-se certes il·lusions que es fan alguns literats. Per exemple, ha de pensar en el seu lector de demà passat, no en la posterioritat. Aquest lector segur impedeix que l’escriptor de cartes caigui en el gorg del soliloqui delirant: ell escriu perquè està sol i perquè no vol estar-hi. O perquè no vol estar amb qui està i prefereix la companyia d’una absència.
La separació sembla imprescindible. Escriure cartes a algú que podem veure quan volem és entrar en una mena de doble vida absurda. I si algú ve abans que la seva carta, o ens la dóna ell mateix, serà un inoportú que ens farà rebre el paper amb una sospita de falsedat. La literatura de les cartes és estranya, perquè no és, com les altres, un joc entre estranys. S’alimenta d’una soledat potser més cruel, perquè és concreta, que l’escriptura va omplint de la presència impossible d’un lector molt íntim. El cas dels poemes crec que és diferent: un poema, per secret que sembli, sempre mira més enllà del seu interlocutor intern, cap al veritable destinatari, que és el públic. La carta, en canvi, no pot tenir públic, i les que arriben a publicar-se i fan cap a les mans del lector anònim, ens creiem que diuen el que deien, però han quedat destruïdes, ja són una altra cosa.
Estem parlant de la carta com a vehicle de confidències entre dues persones que es fan falta. De cartes així, ¿encara se n’escriuen? No ho sé. Són les que tots busquem quan obrim la bústia de casa, perquè tots trobem a faltar algú. Són les cartes que volem rebre i són les cartes que no enviem. Les cartes que llegiríem a soles, dues, tres vegades, i que contestaríem sense presses, meditant les frases, amb aquelles ganes d’escriure que només la suplantació d’una presència molt volguda ens pot regalar.
Penso en grans escriptors de cartes: Madame de Sévigné, Turguenev, Balzac, Van Gogh… Balzac escrivint cartes d’amor a la senyora Hanska, abans de conèixer-la, i sense haver-la vist mai (“Fa molt temps que li hauria demanat el seu retrat, però hi hauria un no sé què d’injuriós en aquesta petició. No vull cap retrat seu abans de veure-la.”) Turguenev escrivint a la seva adorada Pauline de Viardot durant quasi trenta anys, sabent que la relació no passarà mai de l’amistat (“Els dolors més serens són els més bells…”) Però hi ha milers i milers de cartes desconegudes que potser han emocionat més que aquestes. Cartes de mares, de condemnats, de malaltes, cartes que venien de la guerra, o de la mar, o d’una mina, cartes de por, de venjança, d’alegria… Un catàleg immens dels sentiments dels segles, perdut, oblidat.
No del tot: ¿Qui pot estar segur que no deu res a cap pobre paper atapeït de mala cal·ligrafia? ¿Quants de nosaltres vivim perquè una nit, fa cent hiverns, un home que estava molt cansat va encendre una espelma i va començar a escriure una carta?"
Pere Rovira, del llibre Diari sense dies, 1998-2003

22 comentaris:

  1. I què en farem d'eixes cartes que han estat escrites i mai lliurades al seu destinatari? No seria, doncs, una carta. Es tractaria d'una reflexió personal, d'una manifestació de la covardia, de la por, que no pot només que fer expressió d'allò que necessita dir davant un mateix però sense travessar el límit de l'atreviment i del valor.
    Potser sempre un està a temps de reconvertir en carta allò que inicialment volia adquirir eixa identitat i es va quedar en un limbe de silenci estèril sols llegit i rellegit una i mil vegades pel qui no és el destinatari sinó una suplantació del mateix i, per tant, injust receptor del seu contingut.
    M'agrada molt aquest text de Pere Rovira. Gràcies per compartir-lo, Montse.
    Una forta abraçada,
    amparo.

    ResponElimina
  2. És un text molt bonic, i en la majoria de les coses hi estic d'acord... però també penso que a vegades hi poden haver raons per donar una carta pròpia a mà... És com un bocinet del teu passat que no havies pogut compartir de cap altre manera. I en el present, quan et trobes l'ofereixes com una propina... tenim el present on ens trobem i tindrem aquest passat... en una certa i petita mesura.

    I també m'ha fet rumiar l'Amparo sobre les cartes que no s'envien i no es fan arribar al seu destinatari. Hi poden haver tantes raons, que crec que abasten tot un ventall d'actituds que va de les covardies a les més grans valenties...

    M'encanten les cartes escrites a mà, n'he escrit moltes i n'he rebut moltes, però sempre menys... crec que devia esgotar els meus corresponsals... :)

    Ara les escric en Word... no només mails directament, sinó cartes com cal, escrites en word i enviades per arxiu adjuntat... no es ben bé el mateix...

    Les cartes són una de les coses bones de la vida...

    ResponElimina
  3. Crec que aquesta manera d'escriure cartes (o mails), amb tots els matisos que vulgueu, pot resultar molt plaentera, i uneix les persones.

    ResponElimina
  4. Ostres, amigues meves, que interessant comença, aquest debat! Amparo, d’aquestes cartes que esmentes diria que n’hi ha de dues menes: les que han estat escrites amb la intenció clara de no ser mai enviades (entrarien en el grup de la reflexió íntima o diari personal) i aquelles que sí que van ser escrites per ser llegides i que per algun motiu no es van acabar enviant. Per covardia? No necessàriament: aquí estaria d’acord amb el que diu la Carme: pot ser per covardia o també per una gran valentia. Ja saps, amiga, que de vegades triem lliurament el camí més difícil per múltiples qüestions en lloc d’agafar el més fàcil, i encara que algunes persones ens titllin per això de covardes, sabem que es necessita un gran coratge per prendre algunes decisions. D’altres vegades el no enviament d’una carta pot ser perquè ens hem adonat a temps que el covard és el destinatari, i que no mereix ni el nostre temps, ni el nostre amor, ni les nostres llàgrimes. Per tant, amiga, treu-te del cap la idea que hagis pogut ser covarda si alguna vegada no et vas atrevir a lliurar-ne alguna.

    Carme, mai no havia pensat en la possibilitat d’oferir una carta en mà en el context que planteges, però em sembla també una opció molt vàlida. Entenc, però, que es deu tractar d’algun cas molt puntual, de voler oferir un regal entranyable a algú per a qui es té una veritable estima. Pot ser un gest molt maco.
    Jo també he escrit moltes més cartes de les que he rebut, i també crec que he arribat a esgotar alguns interlocutors, que hauran respirat ben tranquils en perdre’m de vista. És un plaer indescriptible dedicar una tarda sencera, o una nit, a pensar una persona propera en el sentiment però llunyana en la distància, fer-la present per mitjà de les paraules que li adrecem, sigui a mà o emprant les noves tecnologies; també jo ho faig a través del word i enviades com a arxiu. Canvia la forma, és cert, però la seva essència sí que és la mateixa.

    Sí, Novesflors, es poden conrear amistats increïbles a través de la correspondència. Possiblement perquè les cartes són una porta oberta a la confidència, a l’anàlisi de sentiments dels quals difícilment parlaríem cara a cara, una trobada amb algú amb qui pots arribar a conrear una gran afinitat. I atès el seu mecanisme natural d’enviament-resposta, requereix un compromís a dos que només es donarà si les dues parts hi estan d’acord, cosa que reforçarà l’amistat inicial.

    Gràcies i bona nit, amigues. Una abraçada gran!

    ResponElimina
  5. Coincido con los comentarios anteriores, son además de esperadas con auténtica ansiedad muchas veces, un recuerdo casi siempre imborrable, bien guardado en un cajón, o en el propio cajón de los recuerdos. Considero que están entre un soliloquio y una confesión en regla, un recuerdo que nos acompaña incluyendo las menos gratas. Tal vez por costumbre, comodidad, o por ser muy de ordenador, al igual que Carme, me he quedado con el formado de Word. Pero sigo con la arraigada costumbre de contar, con una extensión excesiva la mayoría de las veces si el receptor lo merece.
    Favorecen la expresión, por aquello de saber que no estaremos presenstes al ser leídas. Dejamos caer la máscara cotidiana que nos protege, liberamos sentimientos cuya reacción tememos o cuestionamos, y en algún que otro caso, lamentamos no conocer la reacción que producirán en el otro.
    Una excelente elección, Montse…me ha recordado momentos muy bellos.
    Un abrazo, amiga.

    ResponElimina
  6. Òstres, sí! Com m'has fet recordar l'enyor del temps de les cartes! Ara és com una tardor llunyana, plena de fulles escampades pel terra, però recollides encara dins d'una capsa de cartró que acumula pols dalt d'un armari.

    ResponElimina
  7. "Ja no vull escriure't cartes
    t'he escrit un bloc
    així pots llegir-me cada dia
    rellegir-me ... a poc a poc."

    De vegades escriure al bloc és com escriure una carta, bona nit Galionar.

    ResponElimina
  8. Aquelles cartes, que avui ja pràcticament no enviem, tenien la "gràcia" afegida de ser per algú... i currades. Els nostres mails també són per a algú, esclar, però requereixen menys dedicació.

    Les trobo a faltar, una mica.

    ResponElimina
  9. Tyrma, has expressat tan bé què significa ser escriptor de cartes que ja res més puc afegir. Crec que una carta mai no serà llarga i pesada al seu receptor si els llaços d’amistat i afecte són recíprocs; ans al contrari, serà com una trobada d’amor que es voldria perllongar indefinidament en el temps. I certament, el fet de no tenir al davant físicament l’altra persona, a falta d’altres diàlegs de mirades, de carícies, de presència, fa que alliberem els sentiments d’una manera molt més senzilla i també més intensa, i que ens atrevim a dir moltes coses que potser no diríem mai en el cara a cara.

    Joan, amb les teves paraules has dibuixat una imatge esplèndida d’aquella tardor que tots portem dintre, de records empolsegats però que de tant en tant encara es fan vius... Però precisament perquè encara estem vius no s’ha acabat el moment d’escriure cartes, ni que sigui a través de les noves tecnologies; canviarà potser l’interlocutor, però el sentiment que contenen és el mateix.

    Pere, escriure una carta oberta a tothom qui la vulgui llegir...? Escrita només a aquella persona que tu saps i que ella també sap...? És una molt bona opció, sí. Però jo prefereixo adreçar-la privadament a un sol receptor o receptora, que les paraules siguin un motiu només d’intimitat entre ella i jo... M’han agradat tant els teus versos que els he escrit a la barra lateral del meu espai; espero que no hi tinguis inconvenient.

    Ferran, és que abans teníem més temps per dedicar-lo a les coses importants de la nostra vida; ara aquestes prioritats són unes altres i ens cal anar de pressa en tot. Però per sort, està a les nostres mans recuperar-ne algunes, si així ho desitgem.

    Gràcies, amics, per dir-hi la vostra. Una abraçada gran.

    ResponElimina
  10. I la il.lusio de anar cent vegades a mirar la bustia? o jo quan les escrivia de perfumar-les, quina bajanada oi? però si ho feia i a vegades i posava una rosa seca si era algun Sant Jordi.

    Dona la sensació que abans érem mes detallistes i ara ho fem quasi tot amb un cop de clic i ens perden moltes de les sensacions,fins i tot moltes vegades ens perdem a nosaltres mateixos pensant que ho tenim tot fet sense adonar-nos que ens queda tant per viure encara i que entre línies hi ha tot un mon amagat.

    Petonet bonica

    ResponElimina
  11. Oh, i tant, Marta, que recordo pujar i baixar les escales cent mil vegades quan des de la finestra veia el carter! I també la frustració cada vegada que la bústia era buida. Hem perdut coses però n'hem guanyat d'altres: pr exemple, ja no hem de tenir aquella por que altres persones de casa trobessin la carta...
    Veus?, jo no n'havia perfumat mai cap. Això sí, utilitzava només un paper d'un color ocre molt pàl·lid que m'agradava molt per la seva calidesa. Per això vaig escollir aquest color per al fons del meu bloc, tot i que no és ben bé igual.
    Gràcies, Marta, per ser-hi. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  12. Preciosa Galionar, aquesta reflexió sobre el tema de les cartes...
    Recordo de joveneta, com esperava que passés el carter, cada dia, pendent de si me'n portava alguna...Sempre m'ha fet il·lusió rebre cartes, però també escriuren. Algunes m'han proporcionat vivències poc usuals, ja que de més gran, em vaig cartejar durant dos anys amb un noi empresonat i va ser tota una experiència.
    També hi ha qui les dona en pròpia mà, però això es més aviat sinó t'atreveixes a dir alguna cosa de viva veu...
    T'anco els ulls i, m'imagino que acabo de rebre una carta especial i sec en aquest banc, que sembla fet exprés per l'ocasió i gaudeixo llegint mentre el sol se'n va a la posta...
    Petons!

    ResponElimina
  13. Preciós el teu post, perquè has provocat com un rebombori intern, i m'has fet pensar en el temps que jo escrivia moltes cartes; algunes no m'atrevia a enviar-les, d'altres sí, i aleshores creixia aquell neguit de saber què haurien suposat per aquella persona les meves paraules acompanyades de la meva il·lusió; de vegades les respostes eren tan sorprenents i d'altres tan indiferents. Escriure cartes tot un art, que es va perdent, tot i que encara quedem els nostàlgics que de tant en tant n'escrivim, cada cop menys, perquè els temps han canviat massa de pressa.
    Preciós i sentit!!!!

    ResponElimina
  14. Hi ha parts del text que m'han fet pensar en unes cartes escrites com si fos el resultat d'ua feina ben feta; com el desenvolupament d'un ofici. Aquestes les considero com a novel-la epistolar, l'argument de la qual és el seu contingut.
    Per a mi les cartes són complicitats, sentiments i emocions compartides. Tant se val l'estructura, l'extensió, l'expressió o l'ortografia. Són com sagetes disparades directament al cor que dibuixen somriures, t'empresonen en l'espera i t'alliveren en la resposta.
    M'agrada escriure cartes manuscrites, la qual cosa no sempre he pogut fer.
    No m'agrada gaire escriure correus electrònics, tot i que ho faig per respecte i estima a qui m'els envia. Em fan mandra, però, i em distrec molt a l'hora d'escriurel's...Igual que li passa a la majoria de persones, avui dia, amb les cartes.
    Gràcies per aconseguir sempre que reflexioni i em conegui una mica més en les respostes que et dono.
    Petons, bonica.

    ResponElimina
  15. Els meu 10 anys a l'Àfrica varen ser els anys de les cartes...Quan aquest és l'únic mitjà per comunicar-te amb els que estimes, prenen un valor molt gran. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  16. M. Roser, devia ser una vivència molt enriquidora la correspondència que vau mantenir durant dos anys. I n’estic segura que vas ser com un àngel vingut del cel per a aquell noi, perquè tenir algú que t’escrigui cartes i a qui escriure’n, si generalment ja és gratificant, en segons quines circumstàncies encara ho és molt més. Gràcies per fer estada al banc i fer-me saber qui t’ha estat plaent l’estona!

    Dafne, pel que s’ha posat de manifest en aquest post, som moltes les persones que recordem amb nostàlgia aquell temps de les cartes i tot el que això implicava en el nostre món dels sentiments. Però si ens ho proposem, encara som a temps de retrobar aquest plaer; només caldria agafar un boli, un full de paper i tenir sentiments per expressar...

    Potser sí, Pilar, que algunes cartes són com una feina ben feta; suposo que en escriure una carta volem oferir alguna cosa bella a l’altra persona i per això intentem que sigui el millor possible... Tot dependrà del temps que hi puguem dedicar i del caire de la carta. L’important, però, sempre serà el contingut i no pas el continent... El valor de les cartes, la seva màgia, rau precisament en aquestes complicitats, en les emocions compartides. Són aquestes les que val la pena escriure. Les altres, les rutinàries o de compromís, ja són una altra cosa.... M’imagino també que aquesta manera de comunicar-se deu anar amb la manera de ser de cada persona: a algú amb una facilitat comunicativa tan important com la teva amb la paraula oral, no li deuen caldre tant els missatges escrits. En canvi, per a les persones introvertides i tímides com jo, és el mitjà ideal per a comunicar-nos.

    Joan, en el teu cas, segur que era l’únic mitjà per comunicar-te amb els teus. Aquí cobren una importància cabdal; passen de ser un plaer a una necessitat insubstituïble...

    Gràcies pels vostres comentaris i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  17. Galionar, aterro per aquí després de molts dies apartada del món dels blocs i m'emporto l'agradable sorpresa de trobar el teu post, i, dins, com un regal, el preciós text de Pere Rovira. El vaig tenir com a professor a la universitat i m'ha fet gràcia trobar-lo al teu bloc, m'has fet tornar enrere a una època meravellosa. Gràcies

    ResponElimina
  18. Carina, benvinguda de nou! Quina sort i quina enveja, haver tingut en Pere Rovira de professor! Jo el seguia com a poeta, i també al diari L'avui ja fa anys, on va anar publicant tots els articles que conformen el llibre que esmento. Molts d'ells encara els conservo en trossos de paper groguencs. Fa uns 3 anys el vaig poder conèixer personalment, quan va venir amb la seva parella a presentar un llibre a Vilafranca i s'hi van quedar dos dies.
    Gràcies per la companyia i una forta abraçada!

    ResponElimina
  19. Primer de tot cal conservar en delicioses capses de llauna, si pot ser decorades, les cartes dels nostres avantpassats.
    Gràcies a la correspondència entre els meus avis paterns vaig guanyar el premi Josep Pla, de narrativa. Els fantasmes sempre volen ser recordats, i si escrivim recordant-los els donem vida.

    ResponElimina
  20. Olga, parles d'Interior amb difunts, oi? El vaig heretar del meu pare. Com també he heretat la correspondència entre la meva àvia paterna, Lola, amb Santiago Rusiñol. No crec que mai vulgui fer-los ressuscitar, però, tot i que mai se sap...
    Gràcies, Olga, i una abraçada gran.

    ResponElimina
  21. Sóc un desastre, Galionar. Em pensava haver deixat un missatge i es veu que no vaig fer els passos adients (cada vegada més complicats, per cert).
    Com la carta, tan esperada, que no arriba. O que arriba a destemps. O que arriba després que hagi arribat el remitent (cas no del tot insòlit!).
    El que més turmenta és, però, el cas de la carta perduda, eliminada cremada. Que algú, al cap dels anys, ha destruït per por que el seu contingut, les seves paraules, tinguessin massa força. Aquest cas també existeix. També ha existit, Com un tresor perdut.
    Espero, doncs, que no es perdi aquest missatge. Altrament, haurem de tornar al mètode convencional de l'ampolla marítima.

    ResponElimina
  22. Jordi, les cartes mai no han de ser una obligació, ni s'han d'escriure perquè toca, sinó que per a elles el temps es mesura d'una forma diferent, i s'haurien de fer quan realment tinguéssim ganes de fer-les... Així mateix, els comentaris als blogs. Res de patir.
    Cert, la carta destruïda és una altra de les possibilitats que no havia sortit encara. Personalment no ho he fet mai, però sí que havia cremat versos propis de fa molts anys, que sense caure en la pedanteria crec que eren els millors que havia escrit mai. Coses de l'amor...
    Gràcies per la companyia i una forta abraçada!

    ResponElimina