dissabte, 7 de gener del 2012

Record a l'amiga íntima

Col•lecciono vivències intenses, concentrades al voltant de la diada de Reis. Una d’elles, el retrobament inesperat amb la millor amiga d’infantesa, ara fa tres anys, després de tres dècades sense saber res l’una de l’altra. L’amistat, des d’aleshores, s’ha fet més i més gran. Aquest és el poema que li vaig escriure aquell dia, i que ja havia vist la llum al meu anterior bloc.
PER A TU, FANNY!
 Si l’ahir torna un dia, imagina’t,
serà com abans;
tu i jo tindrem sols catorze anys.
Tu sempre alegre i jo melangiosa;
viurem d’amorets, de somnis,
d’il•lusions tan pures com la nostra edat.
Farem passejades arran de la platja
donant-nos les mans;
plorarem ben juntes les nostres tristeses
i els nostres complexos d’inferioritat.
A prop de les roques, llegirem poemes
escrits per nosaltres en la solitud.
Parlarem de música, tot mirant les ones,
els cabells a l’aire, la innocència als ulls.
Potser, si s’escau,
comprarem dos duros de xurros amb sucre
o bé, a la rambla, farem un gelat.
I anirem a missa,
que avui és diumenge, i és pecat, pecar.
Ballarem sardanes, sortint de l’església,
frisant per trobar-hi el xicot estimat.
Riurem com ximpletes dels galls del tenora
o d’aquell que toca amb "allò" descordat.
I així, passejant,
farem cap a casa, que els pares no ens renyin
si hi arribem tard.
I ens direm adéu…
* * *
Adéu o fins mai; no ho sabíem,
que l’ahir ja és fora i és lluny el demà.
I sense adonar-nos que el món giravolta,
els anys van passar…
Records que ara tornen per un fet casual,
imatges cercades als àlbums gastats.
Molts lustres separen l’ahir de l’instant;
queda alguna cosa del que vam deixar…?
Amb tot, i acabant,
d’aquest bell encontre, saps què n’hem guanyat?
amor, melangia, i potser,
una poesia.
Galionar, gener 2009 

20 comentaris:

  1. Mare, meva, Galionar quin tresor d'amistats retrobades!

    Un preciós poema per a compartir.

    Bon dissabte, bonica!

    ResponElimina
  2. S'ha de celebrar aquest encontre, i tant!!! el poema és preciós.

    La diada de Reis tb està ben lligada a la meva millor amiga, és el seu aniversari, i sempre és especial.

    ResponElimina
  3. Genial! El temps passa, però l'essència roman. Això prova que el temps és només una circumstància, en certa manera, anecdòtica.

    ResponElimina
  4. Escriure un poema com aquest, dels que et despulles per dins, no és fàcil i cal molt de sentiment. Jo l'hagués titulat "Amiga amada" ... un cant a l'amistat i l'afecte que perdura tota la vida.

    Bona tarda Galionar.

    ResponElimina
  5. Gràcies!!!!!! amiga meva......molt contenta de recordar i emocionada pel poema..............és preciós.....gràcies per ser i estar......... Una abraçada molt dolça.....

    Fanny

    ResponElimina
  6. Preciosa l'amistat descrita en el poema. Crec que és una meravella haver-vos retrobat i poder escriure a partir d'un punt i seguit.
    Això no acostuma a passar.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  7. No havia entrat mai, avui talment com un regal de reis, t'he descobert, i en llegir el teu poema, ple de sentiment, estima per aquesta amiga; només puc dir. Un plaer haver-te llegit. Amb el teu permís ho aniré fent sovint.
    Molt bon any!!!

    ResponElimina
  8. Sí, Carme, l'any 2009 va ser molt fructífer en amistats retrobades. Aquesta, però, va ser la millor de totes perquè en lloc d'esllanguir-se en aquests tres anys ha anat en augment i ha estat molt enriquidora.

    Rits, i tant que s'ha de celebrar! De les coses bones no se n'ha de perdre ni una engruna. M'alegro que també el dia de reis sigui assenyalat per a tu i la teva amiga!

    Ferran, tens raó; moltes vegades ho he comentat, també, això de la relativitat del temps... Ho veig com tu. En el cas de la Fanny i jo, els 30 anys de silenci semblen no haver existit mai i va ser com si ens haguéssim vist la setmana abans. Reconec, però, que no és fàcil que passi una cosa així; en el millors dels casos la distància converteix els millors amics en uns estranys, en dues persones diferents.

    Pere, el títol que proposes m'agrada molt, molt, i el seu argument també. Això d'amiga íntima actualment podria prestar-se a algun equívoc, però he tingut en compte que de nena i durant l'adolescència, de les millors amigues en déiem "amigues íntimes". Per aquest motiu l'he intituat així.

    Fanny, ja sé que ara no té gràcia, que el poema el coneixes des de fa tres anys, però no ha perdut ni una gota de vigència en aquest temps. És més, ara podria ser força més llarg...

    Pilar, és veritat; com li comentava al Ferran, no és gaire freqüent donar continuïtat a una amistat com si el pas del temps hagués estat inexistent. Però en aquest cas ha estat ben bé així. I a més, a partir de la nostra trobada un vespre de Reis per la rambla de Nostra Senyora, vaig retrobar també la vella i entranyable professora de música i tota una colla de gent vinculada amb la música. Són regals del destí, en aquest cas un autèntic regal de Reis.

    Gràcies a tots per acompanyar-me i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  9. Gràcies, Dafne, per les teves paraules. Estàs a casa teva i espero que l'estada et sigui agradable; s'hi aplega molt bona gent, a l'espai, i la vostra companyia és molt grata.
    Molt bon any també per a tu i una forta abraçada!

    ResponElimina
  10. Retrobament
    al cap dels anys...!!
    Enyorament
    d'un temps passat... !!
    Qui pogués solcar-hi
    la rella del record
    que hi han separacions
    que ens deixen orfes
    no sols un instant.
    Retrobament
    Enyorament.
    Quan no és un conte
    que ens contem
    i les lletres s'esborren
    llàgrimes ulls plens.
    .............. Anton.

    ResponElimina
  11. Una retrobada bonica. Sempre generosa, Galionar.

    ResponElimina
  12. Anton, sortosament la nostra separació quan érem unes adolescents no va ser per unes causes tan doloroses com les que tu vius en aquests moments. D'aquestes últimes també en sé una estona, però avui calia cantar-li a l'alegria. Una abraçada gran, amic.

    Novesflors, efectivament una retrobada bonica, inesperada i molt enriquidora. Gràcies per ser-hi i una forta abraçada!

    ResponElimina
  13. És veu que aquestes festes són propenses als records...Galionar un poema preciós per l'amiga retrobada, ben segur que ara l'amistat és més intensa.
    Jo també en conservo algunes de quan anava a l'escola (mira si en fa d'anys), tot i que potser ens veiem molt poc, però ens telefonem de tant en tant i no perdem el contacte...
    Gràcies per compartir sentiments,
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  14. L'amistat profunda sempre és un tresor, i retrobar-la al cap dels anys, encara més...

    Des del far nit bona.
    onatge

    ResponElimina
  15. M. Roser, sens dubte que aquestes festes ens aboquen a tota mena de records. És bonic no perdre el contacte amb les persones amigues, però de vegades és inevitable, o també passa que tots plegat canviem tant que ja no tenim res en comú quan ens tornem a veure. Afortunadament, no ha estat el cas amb la persona del poema.

    Onatge, sempre s'hi és a temps de retrobar l'amistat i gaudir d'aquest tresor, sí. I certament, com més grans ens fem més es valoren aquestes coses, perquè tenim una major capacitat per destriar el gra de la palla.

    Gràcies a tots dos i una forta abraçada!

    ResponElimina
  16. Sols volia escriure altra forma de retrobament...Difícil de que es produeixi amb l'añegria que tots voldriem, espero que perdonis.
    També tinc en ma vida retrobaments com el teu de persones amigues. Un de la mili que sobtadament a reus en un carrer ens varem trobar, ell em conegué, jo... portava en aquesta ocasió una barba descomunal i era impossible relacionar-lo.Feia 32 anys.
    fa uns anys un amic de per allà als 16 anys es va presentar ell i la seva mestressa a casa , feia 56 anys... i a aquest si que el vaig poguer animenar pel seu nom i cognom... Alegries que reconec que a tu et fan brillar els ulls i posar dolçor de paraula a la boca ... iabraçades i molt més. Anton.

    ResponElimina
  17. Recorde el poema a l'anterior blog. Segueix semblant-me igual de bell i emotiu. Exaltació al valor de l'amistat i alegria immensa pel retrobament. Recorde que al comentari que aleshores feia parlava d'un altre retrobament que també vaig viure després de trenta anys d'absència i que disortadament no va ser tan joiós com el de fanny i tu, estimada Montse. Cal, no obstant, seguir donant oportunitats a la vida i deixar-nos sorprendre perquè , va i en una d'aquelles, sí que paga la pena comprovar que el tresor que els anys havien mantés amagat, segueix essent TRESOR. I aleshores agraïm infinitament haver pogut gaudir de la troballa. Vivim l'agraïment donant continuïtat a aquella relació i reviscolant cadascú dels moments viscuts en el passat, al mateix temps que anem enriquint el present amb el conreu i creixement de l'amistat.
    Tant per les amistats retrobades com per aquelles que han nascut sensse saber com... cantem la joia del gaudi que ens proporcionen.
    Gràcies per tornar a acostar-nos aquest bellíssim poema i el fet que el va promoure.
    Una forta abraçada, Montse i Fanny, les dues veritables protagonistes del miracle.
    amparo.

    ResponElimina
  18. M'adono, ara més que mai, que l'amistat té, per a tu, una força i una consistència realment inhabitual i admirable, que no es troba fàcilment en altres autors.
    Veig que no solament et dóna la força necessària que a la vida li cal, sinó que, a més, constitueix la font (la deu, la deu primera, potser hauria de dir) d'allò que escrius i que tan generosament ens ofereixes. Amb molts matisos, és clar. I amb molts colors. Més dels que jo sóc capaç de copsar.
    Moltes gràcies.
    Ja torno.

    ResponElimina
  19. Quan pots dir: "què dèiem, ahir?", i ahir és fa trenta anys i pots continuar com si res... és màgia!

    ResponElimina
  20. Amparo, la màgia d’aquestes trobades casuals al cap de tants anys és comprovar que res d’essencial no ha canviat la connexió entre les dues persones, que l’entesa continua essent igual de possible, que la complicitat es manté intacta. Així ens va passar a la Fanny i a mi, però sóc conscient que no és habitual; el més normal és que cada persona evolucioni per camins diferents i que en cas d’una hipotètica trobada ambdós s’hagin convertit en uns desconeguts sense possibilitat de retorn. A ella i a mi, que vam estudiar juntes tota la carrera de música, la professora ens anomenava Harmonia i Melodia; la mà dreta i la mà esquerra del piano, tan diferents però sempre complementàries, totes dues imprescindibles en qualsevol composició musical. Jo era la melodia, ella l’harmonia, i de fet em sembla que continuem igual en el nostre dia a dia. Però ja ho saps, també hi ha amistats igual o més intenses que no tenen el pòsit de tants anys i que veritablement són com un miracle per qui les pot gaudir. Un brindis, Amparo, pera totes les amistats retrobades i per les nascudes sense saber com (o potser sí que ho sabem, oi?).

    Ostres, Jordi, ara m’has deixar sense saber què dir. No era conscient que allò que tan generosament qualifiques com la “meva obra” reflectís aquesta força de l’amistat, que hi estigués tan present. Però possiblement tens raó, ara que hi penso. Probablement el motiu sigui que a còpia d’experiències, garrotades i de deixar-se la pell pel camí, desencisada ja de massa coses, el tresor de l’amistat sigui un dels únics capaços de fer-me creure encara en quelcom semblant a l’esperança, que sigui una de les coses que més valoro i per les quals val la pena viure. He de meditar-hi, en tot això que m’has dit. Gràcies i molta sort en el teu treball.

    Sí, Joan, és màgia. Màgia sense truc. I també una sort immensa. Els Reis es van portar molt bé amb mi, fa tres anys.

    Gràcies per la vostra companyia i una molt forta abraçada!

    ResponElimina