dissabte, 5 de març de 2011

Mascarot de pas

Tot i que alguns de vosaltres ja coneixereu aquest poema per haver-lo llegit al meu anterior bloc, crec que encara té prou vigència per emprar-lo novament en aquests dies de disbauixa.
Vinga, bon Carnaval a tothom, amb màscara o sense!


Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Voltats de comparses, arlequins i mascarades,
entre xarangues, serpentines i petards,
vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.
Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.
Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.
Tu guaitaves els llavis del color de sang.
Qui podria imaginar com érem, darrere l’antifaç?
No res importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.
Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,
a l’amor sense mesura, als plaers celestials.
Tot hi era permès: el bes, les promeses,
poemes en flames, el joc d’estimar…
Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Vam ballar tota la nit. Tu, el galant Príncep de l’Aire,
jo, la fràgil Princesa del Bosc dels Encants.
Paperets de confetti, disfresses, corrandes…
Qui ets tu?, vaig preguntar-te.
Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,
Qui ets tu de debò?, jo vull saber.
I burlonament vas contestar-me:
Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;
tot el que no sigui estimar-te,
en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.

Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,
i sota la llum groguenca d’un fanal,
tu mateix vas llevar-me la disfressa,
ben suaument, com un amant,
i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!
Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,
vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,
que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.
Mes…, quan anava a retirar-te la careta
saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,
al Príncep de les Ventades, no se’l pot entrellucar!
Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.
M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?
Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:
Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!
Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?
I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,
engolit entre una rua de princeses i lacais…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, estripo els teus papers…
Galionar

18 comentaris:

  1. Poema de carnaval, ben encertat... a vegades sembla que sempre sigui carnaval... hi ha tanta gent que s'amaga darrera una careta o una disfressa. Et felicito, has explicat una història trista i emcionant.

    ResponElimina
  2. ës un dels poemes quqe he llegit varies vegades i a cada lectura li he descobert coses noves. Aquesta és una de les virtuds que ens ofereixen els bons poemes i els teus sens dubte ho són.

    No pares mai d'escriure Montse, ni de oferir-nos un bonic encontre setmanal com sempre has fet!!!

    Un plaer retrobarte per ací. Vinc d'una presntació d'un llibre i he escoltat dos poemes que li donen vida a un riu. M'he emocionant tant com ara llegint aquest teu.

    Una gran abraçada i fins sempre.

    ResponElimina
  3. Sempre fa goig entrar al teu blog, no solament per les paraules sinó també per la música que sempre hi poses.

    ResponElimina
  4. Emocionant història del que ens pasa o pot pasar... ens ensenyem i no ens ensenyen, ens veuen i no veiem, o tot a l'inversa... pobre princesa, lliçó de la hipocreia que ronda sempre, que n'està plé dins i fora de nosaltres... Clar, ella ha perdut... L'hi han violat un dret... L'hi han descobert l'engany... la falsia ronda de dia i de nit i de vegades ens hi agermanem... Estimem un fantasma i ens agenollem a la paraula falsa, ocasional, malmesa creient que la veritat de la nostra raó ens la prenen quan és que nosaltres la donavem... a canvi, d'un canvi que no es produeix... Fatalitats incompreses?
    Un poema que si m'ho permets l'agafo per llegir-lo amb veu alta i que el senti tothom... que vulgui.Ja te l'enviaré quan el tingui, tu has de ser la primera, no faltaria més. Gràcies per aquest ratet que he pasat amb aquesta delícia. Anton.

    ResponElimina
  5. El carnestoltes ve a ser com la vida veritat?, tot un món ple de possibilitats, on uns es presenten tal com són, sense mascares ni caretes i uns altres s'amaguen entre centenars de capes de maquillatges i vestimentes interpretant un paper.

    Moments en els quals nomes existeix la intenció sincera o no de cadascun a ser com és o com l'agradaria que el veiessin els altres.

    És allò que diem a vegades no? que hi ha qui necessita fer de la seva vida una obra de teatre perquè es tan buida i grisa que tot senceret és una pantomima.

    Molt contundent el poema, petonet bonica.

    ResponElimina
  6. Un ball de màscares molt trist. La disbauxa també guarda la penombra en algun racó.

    ResponElimina
  7. Carme, tens raó; tot l'any ho pot ser, de Carnaval, per a certes coses.
    Joana, gràcies per les teves paraules. Sí, dels poemes en podem fer noves lectures sempre. No he estat a casa fins ara, passaré a veure els dos poemes que li donen vida al riu.
    Gràcies, Novesflors; paraules i música fan bon maridatge, si s'escullen amb una mica de cura; de vegades no se sap qui duu més potent missatge.
    Anton, molt agraïda amb les teves paraules tan assenyades. Ai, les fatalitats incompreses... Estaré molt orgullosa que hi vulguis posar veu. Ara només necessito que algú m'expliqui com col·locar un àudio a la columna de la dreta.
    Pilar, els balls de màscares donen per a molta literatura. Aquest va ser un dels pocs poemes imaginaris, sense implicació al darrere que vaig fer, cosa que no treu que hi hagi algú que pugui emmirallar-s'hi. Literatura al servei del lector, ras i curt.
    Una forta abraçada a tothom i gràcies per la vostra companyia.

    ResponElimina
  8. Hola Galionar, primer dir-te que m'hauria agradat que no haguessis tinguts els motius per escriure aquest poema... I tan de bo TOTS els mascarots fossin de pas, perquè n'hi ha molts que queden de manera vitalícia...


    Des del far una abraçada amb comaprses.
    onatge

    ResponElimina
  9. Aquest poema sembla un romanç a punt de ser cantat per un trobador. Veritablement, massa sovint ens empresonen les emocions i sobretot són doloroses quan no hi ha reciprocitat. Cal fer un gran esforç per pensar que la vida continua, personal i intransferible.

    ResponElimina
  10. T'apuntes??? M'ha costat molt trobar-o!!!
    Canción de Carnaval (R Darío)

    Musa, la máscara apresta,
    ensaya un aire jovial
    y goza y ríe en la fiesta
    del Carnaval.

    Ríe en la danza que gira,
    muestra la pierna rosada,
    y suene, como una lira,
    tu carcajada.

    Para volar más ligera
    ponte dos hojas de rosa,
    como hace tu compañera
    la mariposa.

    Y que en tu boca risueña,
    que se une al alegre coro,
    deje la abeja porteña
    su miel de oro.

    Únete a la mascarada,
    y mientras muequea un clown
    con la faz pintarrajeada
    como Frank Brown;

    mientras Arlequín revela
    que al prisma sus tintes roba
    y aparece Pulchinela
    con su joroba,

    di a Colombina la bella
    lo que de ella pienso yo,
    y descorcha una botella
    para Pierrot.

    Que él te cuente cómo rima
    sus amores con la Luna
    y te haga un poema en una
    pantomima.

    Da al aire la serenata,
    toca el auro bandolín,
    lleva un látigo de plata
    para el spleen.

    Sé lírica y sé bizarra;
    con la cítara sé griega;
    o gaucha, con la guitarra
    de Santos Vega.

    Mueve tu espléndido torso
    por las calles pintorescas,
    y juega y adorna el Corso
    con rosas frescas.

    De perlas riega un tesoro
    de Andrade en el regio nido,
    y en la hopalanda de Guido,
    polvo de oro.

    Penas y duelos olvida,
    canta deleites y amores;
    busca la flor de las flores
    por Florida:

    Con la armonía te encantas
    de las rimas de cristal,
    y deshojas a sus plantas,
    un madrigal.

    Piruetea, baila, inspira
    versos locos y joviales;
    celebre la alegre lira
    los carnavales.

    ( Continua a l'altre comentari)

    ResponElimina
  11. Sus gritos y sus canciones,
    sus comparsas y sus trajes,
    sus perlas, tintes y encajes
    y pompones.

    Y lleve la rauda brisa,
    sonora, argentina, fresca,
    ¡la victoria de tu risa
    funambulesca!

    ResponElimina
  12. Onatge, gràcies per les teves paraules. Em sembla que els mascarots, com els polítics, són uns especímens amb els quals haurem de conviure sempre...
    Joan, potser no cantat, però aviat serà recitat per un molt bon rapsode, l'Anton, que segur que ens en farà les delícies.
    Iris, gràcies per haver rescatat aquest poema de Ruben Darío. No el coneixia. És per llegir-lo amb atenció i anar-ne copsant detalls.
    Una forta abraçada a tothom!

    ResponElimina
  13. Tota relació que comença amb una mentida, té assegurada el fracas. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  14. Martona, perdona el meu lapsus, que vaig saltar-te sense adonar-me'n! No ho faré més, senyoreta! Són molt certes les teves paraules; per desgràcia, cada dia de l'any és Carnaval per massa persones, que són actors de la seva pròpia pantomima del viure, i el pitjor és que la màscara que porten és molt difícil de veure.
    Joan Josep, ja ho diuen que una bona casa ha de tenir uns bons fonaments; fins i tot així de vegades s'enderroca...
    Una forta abraçada i gràcies per ser-hi!

    ResponElimina
  15. M'agrada molt, sobretot la tornada, que suposo que també és teva.

    ResponElimina
  16. Helena, gràcies per acompanyar-me. Sí, són de la meva autoria la tornada, l'anada i els efectes secundaris o danys col·laterals; què hi farem!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  17. He descobert avui el teu Blog. He estat passejant-lo. El trobo fantàstic. Et felicito. Vindré sovint a visitar-te.

    ResponElimina
  18. Ramon, ets a casa teva. Gràcies per les teves paraules. També el teu blog és molt interessant i hi passaré sovint.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina