dissabte, 12 de març de 2011

Racó de març


“… Quan el cor plora pel que ha perdut, l’ànima somriu pel que ha trobat…” 
(Proverbi sufí)

FRAGILITAT
Una realitat és sòlida
fins que deixa de ser-ho,
un poder s'aguanta fins que cau,
una relació dura el que dura
i una fulla aguanta fins desprendre's
de la branca a la tardor.
Tot plegat és d'una enorme fragilitat
com l’últim instant de sol de ranvespre
que dona pas a la foscor.
Francesc Puigcarbó

*  *  *
FRAGILITAT?
"...No queden més fulles per caure. El vent ha desprès el darrer vestigi de vida de les meves branques. Nues, sembla que alcin els braços implorant una almoina de sol a l’últim instant del capvespre. Elles, però, guarden el secret: no restaran gaire temps despullades; en el seu interior senten renéixer ja la força de la nova primavera que s’albira. Molt aviat la vigorosa saba les fecundarà de nou, recorrerà el seu cos fins a estremir-les i s’esdevindrà el miracle. I tornaran a omplir-se de brots tendres, de vida, de fullam.
No, no podreu amb mi, oh malvestats, hivern agònic, vent huracanat, realitats efímeres, poders devastadors, relacions amb data de caducitat. No fareu de mi l’arbre retut. Que sota la meva escorça d’aparent fragilitat, s’esdevindrà el miracle. I de les branques en sorgiran nous mots, poemes d’esperança i floriré altre cop; i jo, l’arbre, seré novament ombra per al repòs i aixopluc per a ocells passavolants, i de mi sorgiran els cants més alegres de la terra.
I al meu voltant, novament, hi naixeran les flors..."
Galionar

19 comentaris:

  1. TOT està dintre teu, només que ara resta aletargat... El sol vencerà a l’ombra i t’empeltarà de vida, la mateixa que dintre teu ha esperat i espera, però ara ha arribat l’hora, i floriràs enfora totes les llàgrimes que has plorat cap endins...
    Fragilitat? No, ets i has estat forta. Ets mare de vida. Però sempre hi ha un moment que cal dir PROU! Cal obrir la porta i que el vent de vida s’endugui el que s’hagi d’endur... Seràs florida en la primavera. I el més important de tot, és que seràs Tu, i no...
    Deu ser la pluja i que no va el far... o el mal de cap que tinc...
    Galionar et desitjo que siguis la flor i els teus pètals...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  2. Naixeran les flors, de fet ja van naixent... una mica per tot arreu i encara és hivern. L'esclat arribarà ben aviat.

    Sorgiran els poemes igualment, encomanats de la primavera...
    ÉS un post molt bonic, Galionar, complet.

    Una abraçada i bon diumenge.

    ResponElimina
  3. Gràcies per publicar el poema. A vegades l'hivern no és una estació sinó un estat d'ànim cal espolsar les pors i problemes i deixar que entri dins nostre la primavera.

    Bon diumenge.

    ResponElimina
  4. Ben florida i plena de vida
    renaix la primavera;
    de noves rosades i albades
    es vesteix el nou dia.
    Verda, brota la fulla caiguda;
    i per entre l'ntens vellut
    saluda blanca, la taronjina,
    orejant flaires de poesia.
    De la verdor, la força
    de la blancor, l'estima
    i del canvi d'estació:
    esclats de color i d'il·lusió!!!


    Moltes gràcies, Montse, que el teu racó de març ens done la energia i vitalitat que la nova entrada de la primavera ens reserva.

    Abraçades primaverals, plenes de vida i d'estima!!!

    ResponElimina
  5. La lletra de la cançó és una delicia primaveral total. Ací te la deixe:

    Cal que neixen flors a cada instant
    (Lluis Llach)
    Fe no és esperar
    Fe no és somniar
    Fe és penosa lluita
    per l’avui i pel demà.

    Fe és un colp de falç
    Fe és donar la mà
    La fe no és viure
    d'un record passat.

    No esperem el blat
    sense haver sembrat.
    No esperem que l'arbre
    done fruits sense poda'l.
    L'hem de treballar.
    L'hem d'anar a regar
    encara que l’ossada
    ens faça mal.

    No somniem passats
    que el vent s'ha emportat.
    Una flor d’avui es marceix
    just a l'endemà.
    Cal que neixen flors a cada instant.

    Enterrem la nit
    enterrem la por.
    Apartem els núvols
    que ens amaguen la claror.
    Hem de veure-hi clar
    el camí és llarg
    i ja no tenim temps d'equivoca'ns.

    Cal anar endavant
    sense perdre el pas
    cal regar la terra
    amb la suor del dur treball.
    Cal que neixen flors a cada instant.

    ResponElimina
  6. Res no mor a l'hivern, tot dorm arrecerat a l'interior...El de la terr i, el de cadascú. De fet és una cadena cíclica de jardins. El de primavera, cridaner crida més l'atenció que el silenciós d'hivern. Ambdós, però, són plens de vida.
    Preciosa poesia, preciosa prosa poetica, preciosa cançó.

    ResponElimina
  7. Gràcies Montse..........m'has recordat que la primavera i l'estiu estan a tocar........i avui fa sol.
    Fas uns racons preciosos i cada setmana els espero perque sempre m'aporten alguna cosa bona, no paris mai.........Petons.
    Fanny

    ResponElimina
  8. Desprès de l'hivern sempre ve al primavera. Desprès de la nit l'albada i per fi el dia. No ho dubtis mai això. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  9. Un post bellíssim que vindré a rellegir moltes vegades. Dóna força i esperança.

    ResponElimina
  10. Onatge, gràcies per les teves paraules. Sí, mantindrem les portes obertes al vent de vida, que bufi a dins i a fora, i esperarem una nova florida. Que millori el mal de cap, avui que tenim sol.
    Carme, esperarem l'esclat de la primavera, i tant que sí! M'alegro que t'agradi el post; ha nascut del poema de Puigcarbó, que em va semblar encertadíssim.
    Francesc, gràcies per deixar-me el poema. L'hivern com a estat d'ànim..., i tant!, però de la teoria a la pràctica, qui és que no es perd pel camí...?
    Gràcies Iris, pel teu poema. Com li deia al Francesc, està molt clara la teoria; ara només cal portar-la a la pràctica sense defallir.
    Gràcies, Pilar. M'agrada molt el cicle de les estacions; tots tenen la seva bellesa. De vegades, però, com diu en Francesc, vivim l'hivern més com un estat d'ànim que no pas com un cicle natural, i és aquí on hem de reaccionar. Seràs a l'Auditori, aquest vespre, a l'homenatge a Màrius Torres?
    Hola, Fanny, gràcies per visitar-me. Sí, s'acosta el bon temps. Espero les tardes de platja a Vilanova amb la teva companyia. Aviat, aviat...!
    Joan Josep, gràcies per recordar-me que després de tota nit apareix sempre un nou dia amb promesa d'esperances.
    Gràcies, Novesflors, per les teves paraules. Força i esperança: tant de bo les trobem sempre que ens fan falta...
    Una forta abraçada a tothom.

    ResponElimina
  11. El poema d'en Francesc em sembla impressionant i les teves paraules un llegat d' esperança.

    Tots tenim dins un ésser ple de postes de sol i matinades, de nits amb llunes i estelades, de mans agafades i mirades, només cal que vingui el que sense saber-ho portem mitja vida esperant que ens envolti de llum i s'ens emporti de qualsevol por deslliurades.

    "Oju" a les granotes per aixo que estan avorrides i angoixades, cada vegada quedan menys tontes que no les reconeguin amb una ullada...

    Petonet maca, a quantes granotes no haurem bessat oi? i granotes s' han quedat!!!

    ResponElimina
  12. Marta, gràcies per les teves paraules. M'has fet recordar un acudit del TBO de quan era petita: Una princesa besa un gripau, aquest es converteix en un príncep tan lleig i horrible que la princesa exclama: Estaba mejor de sapo! Amb la meva mare, de vegades encara ho apliquem, tant a homes com a dones.
    Bromes a part, Marta, val la pena no perdre mai l'esperança en la Vida, tot i que ens hi haguem d'esforçar de vegades.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  13. La vida és tan densa i potent que sempre és per tot arreu, de vegades treballa en la foscor de sota terra i de vegades esclata enlaire plena d'energia i color, i això val per tot: per les plantes, pels animals, per les persones... per la Terra mateixa.

    ResponElimina
  14. Bravo, Montse i endavant sempre!!!

    AVANT!

    Cal avançar,
    sempre avançar.
    Per a què?
    No se sap.

    Però no ens podem aturar.

    Aturar-se
    és fer-se arbre
    sense saba,
    sense branques,
    sense arrels
    ni fullam.

    O pitjor:
    és fer-se estàtua
    de bronze
    o de pedra
    o de marbre,
    tan blanca,
    sempre quieta,
    cagadeta
    pels pardals.
    (Marc Granell)

    I, encara que com diu Marc, no puguem saber per què cal avançar i
    la resposta siga: “No se sap”, cal seguir endavant perquè aturar-se és empobrir la nostra vida i la dels qui tenim al voltant, és guardar-nos tota la nostra riquesa (la saba), és perdre les branques i el fullam (les possibilitats de donar suport i acollida als altres), és quedar-se sense arrels (perdre el respecte i la dignitat que ens devem), és morir mentre seguim respirant.

    Una molt forta abraçada i un visca ben fort per totes les primaveres i els qui ens les estimem com a possibilitat de negar-li a l’hivern el seu establiment perenne entre nosaltres.
    amparo

    ResponElimina
  15. Joan, precioses paraules les teves. Sí, per no perdre's l'esclat de la Vida val la pena ser-hi, tot i que se'ns hagi fet massa llarg el temps de penombra.
    Amparo, no coneixia el poema de Marc Granell, però sembla fet expressament per formar part d'aquesta entrada. Aquestes paraules: avant, arbre, em recorden dues amigues que caminen en la mateixa direcció i que tot sovint es necessiten... I que no deixaran mai d'avançar, mentre els quedin les forces suficients per fer-ho.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  16. Soc el Joan Carles, que avui he recordat un poema (?) que deia el meu pare quan arrivaba el març, i encara que amb retard el poso (de fet no ès un poema, sino una dita popular força pocasolta, com quasi totes les dites que deia):
    Deia: "Març, marçot, mata la vella i la jove si pot".
    No li he sentit dir mai a ningú nomès a ell.

    ResponElimina
  17. Hola, Joan Carles, no passes amb retard, que encara tenim març per a dies! La dita a què et refereixes encara és vigent i es diu molt. I jo em pregunto: per què el març només vol matar les dones, joves o velles? Què li deuen haver fet? És un mes masclista, potser?
    Una forta abraçada i gràcies per la visita!

    ResponElimina
  18. Donçs no sé. El meu pare deia que era una dita de les velles de Cadaqués, però jo no li he sentit mai a ningú altre. El sentit ès que març ès un mes que pot donar sorpreses en quan al fred i que no s´ha de refiar un de que ve la Prima Vera. En fi, dites de l´any de Mary Cheasnut (en castellá, Maricastaña, je je...).

    ResponElimina
  19. Joan Carles, si fins i tot el Tomàs Molina el diu al telenotícies de tant en tant! Pel Penedès i pel Garraf se sent moltíssim; hauràs de venir-hi a passar una temporada...
    Una abraçada!

    ResponElimina