dissabte, 19 de març del 2011

M'han regalat un ex-libris!

Des de Burjassot, bressol del poeta Vicent Andrés Estellés, i gràcies a la generositat d’una persona amiga, m’ha arribat un paquet amb tresors valuosíssims. Confeccionats artesanalment amb materials diversos com la fusta, la roba i el paper. Uns quants parells de mans estimades han treballat conjuntament per fer realitat els més delicats presents. Deixaré per una altra entrada les precioses labors de tela fetes de ganxet i de brodat, d’exquisida laboriositat i paciència, i avui em referiré només als regals “de paper”.
El meu ex-libris, per encàrrec d’algú que sap fer bella la paraula amistat i el seu contingut, ha vist la llum a l’obrador valencià de l’artista Cuca Balaguer. Hi ha col•laborat, també, el seu company, l’artesà basc Félix Aranburu. Sembla que a l’hora d’escollir el disseny, la meva amiga va esbossar-li alguns trets de la meva personalitat, i Cuca va concloure: “Un arbre amb arrels profundes, que s’estenen sota terra sense fer soroll, silencioses però constants a la recerca d’aliment amb el que fer créixer les seves branques que van donant fruit amb generositat a tot aquell que s’acosta a gaudir de la protecció del seu ombratge i riquesa.” I d’aquesta conclusió va sorgir el dibuix de l’arbre per al meu ex-libris. No cal dir que una definició tan complaent i pretensiosa faria envermellir de vergonya a més d’un, i que jo no n’he estat l’excepció, i que ja m’agradaria a mi poder ser mereixedora de tan abellidores paraules, però sí que he d’admetre que la satisfacció ha estat notable; si més no, constatar que algunes persones puguin tenir aquesta idea de mi ajuda a apuntalar l’autoestima.
I és que com si es tractés d’un apèndix de la meva anterior entrada, el meu estimat ex-libris conté la imatge d’aquest arbre metafòric amb què habitualment tant m’identifico, que pot semblar desolat i ert, que potser fins i tot s’hi arriba a sentir en algun moment, però que una vegada i una altra acaba retornant a la vida.
M’agrada, m’agrada el meu arbre, i el meu ex-libris, i tota la connotació d'estima que duu implícit a les seves branques. Per això n’estic tan orgullosa que us l’he volgut mostrar.
No ha fet el trajecte tot sol des de Burjassot, però. Formant un bell maridatge, ha vingut acompanyat d'aquest magnífic quadern, obra de l’artista basc Félix Aranburu. Es tracta d’una autèntica obra d’art, única, exclusiva i irrepetible.
“Deserts silenciosos” és com Félix Aranburu anomena l’escena de la portada d’aquest quadern elaborat artesanalment al seu taller d’Euskadi La tècnica amb què està decorada la coberta és una nova provatura que ha fet darrerament. Va experimentant contínuament amb diversos materials i, els resultats d’uns treballs el van conduint a l’elaboració d’uns altres on incorpora novetats quant a materials i tècniques. El tipus de paper està confeccionat amb una complexa tècnica que li dóna una textura pensada especialment per a dibuixar.
Els seus fulls malauradament ja no podran utilitzar-se per a la il•lustració, pels canvis de guió que la vida ha decidit, i ara seran emprats per il•lustrar-hi mots. Esperem que la nova primavera en faci florir de nous i que necessitin espai on ubicar-se.
També a la meva capsa hi viatjava “Un cor ple d’estrelles”, el llibre deliciós d’Àlex Rovira i Francesc Miralles, que possiblement molts de vosaltres ja coneixereu. Un llibre que parla de les deu maneres d’estimar, i que us recomano enfervoridament. Diu a la contraportada:
“A la ciutat de Selonsville, on el cru hivern de després de la guerra ho cobreix tot de neu i de fred, una història extraordinària és a punt de començar. Una història que ens convida a desvetllar allò més sublim i poderós que s’amaga dins nostre. Una recerca que ens ensenya a volar als confins d’un univers on la llum de l’amor ho pot tot, per mitjà d’un viatge a través de les diverses dimensions del cor i totes les formes de l’amor. Benvinguts a l’aventura més bella del món: estimar.”
D’ell n'extrec tres de les moltes frases que fan pensar de valent:
L’amor no existeix per fer-nos feliços, sinó per mostrar-nos quant podem resistir”.
“L’amistat és més difícil i més rara que l’amor. Per això cal salvar-la”.
“Perdonar és l’única manera de permetre que els altres puguin ser una altra cosa”.

Finalment, per adherir-me al Dia Mundial de la Poesia, el dia 21 de març, us deixo amb un poeta amic que li rendeix constant homenatge des de fa molts anys:

A LA POESIA
Per haver-me donat tanta llibertat,
per haver-me posat foc en el desig,
per haver-me fet cremar amb la llum de lluna,
gràcies,
per haver-me buidat tant de mi mateix,
per haver-me omplert de mars i de jardins,
per haver-me esmicolat totes les brúixoles
i haver-me fet feliç en tants camins,
gràcies,
per haver donat a quatre mots
un ritme de galop que els feia créixer,
per haver llençat un adjectiu
a un nom que hauria mort sense tenir-lo,
per haver posat la pólvora i l’espurna
en verbs que s’encenien al meu pas,
gràcies,
per haver-me fet tastar el rovell de claus
que obrien portes d’aire i de revolta,
per haver fet néixer una cançó
quan la llàgrima o el crit volien segrestar-me,
per haver-me fet comptar sense que el càlcul em glacés,
per haver-me donat veus més altes que la meva,
per haver-me fet passar tantes hores a l’espera
d’un instant que em fes de cop i volta nou,
gràcies.
David Jou

A TU, POEMA
Veu que viatja per l'escriptura,
la infantesa, l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Joana Navarro

LA POESIA
No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera (gentilesa de Novesflors)


"Deshaced este verso,
quitadle los caireles de la rima,
el metro, la cadencia
y hasta la idea misma.
Aventad las palabras,
y si después queda algo todavía,
eso
será la poesía"
León Felipe (gentilesa d'Amparo)


“Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.
No fan res de profit.
No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.
Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.
 Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.
 Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.”
Marc Granell (gentilesa d'Amparo)

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

 cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

 Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.
Gabriel Celaya (gentilesa d'Iris)



Molts altres poetes li han cantat, a la poesia. Us animo a fer-me arribar altres poemes que conegueu sobre el tema, i els aniré afegint a l’entrada.
Que tingueu una molt bona entrada de la primavera, que us banyeu en el riell de la llum de la lluna, tan gran i tan propera aquesta nit, i tots aquells que estimeu, feu-ho amb totes les vostres forces. A reveure, amics! 



17 comentaris:

  1. Enhorabona, Montse, regals com aquest animen el cor i l'esperit. recorde molt bé quan Gemma, una excel·lent enamorada de les manualitats, agafà els meus poemes amb les il·lustracions que els acompanyaven en el bosc, va fer una enquadernació artesanal donant-los forma de llibre i me'ls envià per Nadal. Vaig correspondre com vaig poder, però crec que el meu detall mai va estar a l'alçada del seu. Ho va fer per pura amistat i sense esperar res a canvi. No cal que et diga que és el llibre que amb més orgull he mostrat mai!!! Tots els meus familiars i amics el coneixen i encara quan l'ensenye ara em commou l'emoció. Així que em pose en la teia pell i imagine com et sentiràs.
    La meua més sincera enohorabona per aquest detall que demostra que tens amigues i amics que t'estimen de debò.
    Ara et deixe el meu poema dedicat a la poesia, crec que ja el coneixes, però te'l penge en un altre comentari, que igual ací no cap.
    Una gran abraçada

    ResponElimina
  2. A TU, POEMA

    Veu que viatja per l'escriptura,
    la infantesa, l'amor i el desamor,
    per la pedra dubtosa,
    la lluna de creixent incertesa,
    o la boirina d'entelada transparència.
    Plor que s'ofega,
    recreant-se en el llenguatge.
    Lluita constant
    que trenca el silenci.
    Tot això, ets tu,
    lletra o poema.

    Joana Navarro

    ResponElimina
  3. Gràcies, Iris. Havia estat a punt de publicat el teu poema pel meu compte, però no ho havia fet perquè no sabia si incomplia alguna normativa que tingués a veure amb els permisos de la publicació del teu llibre. Ara ja està.
    Sí, aquelles cosetes fetes amb amor, impreuables, amb total generositat, sense demanar res a canvi, són els majors tresors amb què ens podem trobar.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  4. Crec que m'hauria encantat que alguna vegada em regalaren un ex-libris amb un dibuix fet especialment per a mi, no d'aquests que es fan en sèrie. Preciós regal, i també el de la llibreta. Alguna llibreta especial sí que m'han regalat alguna vegada però no m'atrevesc massa a escriure-hi, per si em surten "xorrades" en lloc de belles paraules.


    La poesia

    No són veus celestials, que de lluny
    endins ens parlen. Són veus estimades.
    Veus de dins, veus distants, veus que diuen
    un camí que ningú no sap on va.

    Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
    com n’hi ha que són remors de llunyanies.
    Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
    Veus callades, veus absents, veus silencis…

    La poesia són veus convertides en sons
    que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

    Josep Piera

    ResponElimina
  5. A mi també em passa, Novesflors, que no m'atreveixo a escriure en les llibretes estimades, per por de malmetre-les; són tan boniques, aquelles pàgines que encara poden ser-ho tot o no ser res... Una mica és com enfrontar-nos a les decisions de la vida.
    Gràcies per la teva bella aportació de Josep Piera.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  6. Jo no tinc ara cap poema a punt sobre la poesia...

    Em sembla un regal fantàstic aquest que t'ha arribat de Burjassot. Jo com Noves Flors, alguns cops també havia pensa t amb un ex-libris. Deu fer Il·lusió, oi?

    Que gaudeixis molt de tot i una abraçada.

    ResponElimina
  7. Gràcies, Carme. No et preocupis pel poema; jo mateixa en conec poquíssims, però amb una mica de sort en farem una petita collita.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Aconsellava León Felipe amb aquestes paraules als qui pretenien trobar la poesia:

    "Deshaced este verso,
    quitadle los caireles de la rima,
    el metro, la cadencia
    y hasta la idea misma.
    Aventad las palabras,
    y si después queda algo todavía,
    eso
    será la poesía"


    I, extret del seu poemari “Tard o d’hora” el gran Marc Granell dirà sobre els poetes:

    “Els poetes són els éssers més inútils
    que hi ha sobre la terra.

    No fan res de profit.

    No fan fàbriques.
    No fan guerres.
    No fan negocis.

    Per no fer no fan
    ni tan sols diners amb allò que fan.

    Que són ales.
    Que són febres.
    Que són somnis.

    Els poetes són els éssers
    més imprescindiblement inútils
    que hi ha sobre la terra.”

    Bon diumenge a tothom, millor entrada a la Primavera i moltes gràcies, Montse, per la teua generosa i imprescindible mà sempre a punt pels caminants que ens perdem entre tanta revolta.
    Una molt forta abraçada.
    amparo.

    ResponElimina
  9. Gràcies, Amparo, per aportar a l'espai dos nous poetes que han sabut cantar a la poesia de manera tan diferent entre ells, però sempre en una mateixa direcció. I gràcies també per les teves paraules i la teva generositat vers la meva persona.
    Una gran abraçada!

    ResponElimina
  10. Poema La Poesía Es Un Arma Cargada De Futuro de Gabriel Celaya



    Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
    mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
    fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
    como un pulso que golpea las tinieblas,

    cuando se miran de frente
    los vertiginosos ojos claros de la muerte,
    se dicen las verdades:
    las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

    Se dicen los poemas
    que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
    piden ser, piden ritmo,
    piden ley para aquello que sienten excesivo.

    Con la velocidad del instinto,
    con el rayo del prodigio,
    como mágica evidencia, lo real se nos convierte
    en lo idéntico a sí mismo.

    Poesía para el pobre, poesía necesaria
    como el pan de cada día,
    como el aire que exigimos trece veces por minuto,
    para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

    Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
    decir que somos quien somos,
    nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
    Estamos tocando el fondo.

    Maldigo la poesía concebida como un lujo
    cultural por los neutrales
    que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
    Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

    Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
    y canto respirando.
    Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
    personales, me ensancho.

    Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
    y calculo por eso con técnica qué puedo.
    Me siento un ingeniero del verso y un obrero
    que trabaja con otros a España en sus aceros.

    Tal es mi poesía: poesía-herramienta
    a la vez que latido de lo unánime y ciego.
    Tal es, arma cargada de futuro expansivo
    con que te apunto al pecho.

    No es una poesía gota a gota pensada.
    No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
    Es algo como el aire que todos respiramos
    y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

    Son palabras que todos repetimos sintiendo
    como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
    Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
    Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos

    ResponElimina
  11. Aquest és el primer poema que vaig pensar, però com estava en castellà el vaig descartar. Ara que he vist que al teu recull tenim diferents llengues, te l'he deixat. He tingut sort, penava que no hi havia prou lloc al comentari. T'està quedant un homenatge molt bonic. ja tornaré a passar per a llegir tots els poemes.
    Havia intentat deixar-te els poemes visuals de brossa, però els comentaris no admeten dibuixos o jo no els sé posar.
    Moltes gràcies pel recull, és un laer llegir-los tots plegats!!!

    ResponElimina
  12. Gràcies, Iris, per l'aportació d'aquest nou poema, que no coneixia. Ja en van una bona colla, eh? Ara fa més goig, l'entrada.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  13. Per cert, no importa pas l'idioma. Els catalans tenim la gran sort de poder gaudir de la literatura almenys en dues llengües gairebé des que naixem, cosa que no poden fer els habitants d'altres indrets de les Espanyes, que no saben el que es perden.

    ResponElimina
  14. Hola Galionar, mostrant aquests regals-tresors, fas dentetes... Que en gaudeixis en profunditat.

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  15. Gràcies, onatge, així intentaré fer-ho.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  16. Jo, davant la poesia em quedo sempre sense paraules. Em sembla que si dic quelcom, destruiré la màgia que s'ha creat. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  17. Gràcies, Joan Josep, pel teu mutisme ple de paraules davant la poesia.
    Una abraçada.

    ResponElimina