diumenge, 22 de gener del 2017

No tinc veu

Amb el permís de l’Helena Bonals, que amb una petita tergiversació del seu poema me n’ha inspirat un altre de més llarg, basat exclusivament en somiejos personals.
Gràcies, Helena!


 “...No crec en Déu, no crec en els horòscops, no crec en l'homeopatia, no crec en el canvi climàtic. Només crec en el meu llapis, la meva ploma, i la meva espurna...”  (Helena Bonals)

“...Hi ha vegades que no crec ni tan sols en el meu llapis, ni en la meva ploma, ni en la meva espurna...” (Montse Galionar)

Se m’encallen les paraules a la boca,
en el cor, en la ment, en l’esperit.
Ja no tinc veu. N’he dit tantes, ja, de coses,
abans de descobrir que no han servit...
Saps que la teva força està en la ploma,
que només a través d’ella potser t’estimaran.
Fins i tot de tant en tant ho aconsegueixes...  

(Oh, digníssims cavallers,
l’estima i estimar, creieu que és el mateix...?)

Enlluernes i et sublimen, s’enamoren dels teus versos,
i exultes d’alegria perquè creus que t’han entès.
Germina l’amistat, l’amor platònic, la il·lusió,    
i et sents forta i valenta, i ho tens tot...
Fins que un dia veus que et canten les absoltes,
com si haguessis estat per a ells com un bell somni...
Confessen no tenir-ne prou amb els teus mots
ni amb la forma tan sublim com enamores.
Els falta la presència del teu cos, ai las!,
els besos tangibles, l’abraçada i el teu sexe.
Si això no ho vols donar, per què han de perdre el temps?
La teva flama, encesa? La bufen i ja està...

(Oh, digníssims cavallers,
l’estima sense sexe, penseu que no existeix...?)

Quan ja no pots creure en res més,
ni en el llapis, ni en la ploma,
i el vent ha apagat la teva espurna,
i ni els somnis et serveixen,
quin sentit tindrà llavors la poesia...?
Potser haurem de creure en altres coses,
com ara Déu, els horòscops,
el canvi climàtic i potser,
l’homeopatia!

Montse Galionar 

24 comentaris:

  1. Si has de creure en l'homeopatia, et diria que no deixis de creure en la poesia, encara que per mi la poesia no estaria entre les prioritats vitals...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona, Xexu! :-)) Serà ben difícil que arribi a creure-hi algun dia, en l'homepatia! I malgrat el que pugui dir el poema, segur que sempre hi creuré, en la poesia!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Com transmets, amb força, aquesta desesperança descreguda, Montse!

    Fas que se'm desperti a dins una mena de lluita interior prou coneguda entre la descreguda i la il·lusionada (o il·lusa) que sóc.

    Finalment, la poesia, aixopluga... la poesia apropa, la poesia ens remou... i quan la portes dins, com tu, Montse, és impossible deixar de creure-hi del tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No deixis que se't desperti, Carme, aquesta lluita interior; que dormi per sempre, ara que havia agafat el son! :-))
      No Carme, en la poesia no hi deixaré de creure mai, tot i que puntualment hom es pregunta si serveix d'alguna cosa... Només puntualment, sota els efectes d'algun cop calent. Després ja no.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Creure o no creure... És una mica com el "to be or not to be".
    Un temps creiem, un altre temps no creiem, un altre temps dubtem, i un altre tornem a començar el cicle.
    M'ha agradat molt el poema Montse, des del principi fins el final.
    I el Serrat? La seva veu i les seves paraules sempre entren bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, per dir-me que t'ha agradat el poema! Sí noi, suposo que la vida està composta d'això, de moments de tota mena, de dubtes i més dubtes segons el nostre estat d'ànim, les pròpies experiències i les ulleres amb què ens mirem les emocions... La cançó de Serrat m'agrada moltíssim; la seva delicadesa fa que arribi molt endins.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. No creure en res?

    Doncs sí,
    ara ja ho sé.

    Només crec en els vostres blogs.

    Tots dos.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jordi. Venint de tu, aquestes paraules eleven l'autoestima, i n'estic segura que a l'Helena també.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. M'agrada moltíssim, Montse. És que m'hi reconec tant! "Sólo digo mi canción para quien conmigo va"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena, possiblement tenim més coses en comú de les que ens pensem!
      Com m'agrada la referència al Romanço del Comte Arlandos! Amancio Prada n'ha musicat una versió que m'agrada molt.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Mai deixarem que s'apaguen les teves espurnes! Ens enamoren els teus versos i la teua poesia. No deixes mai de fer-la, deixa'ns gaudir d'ella.
    Una abraçada ben forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mari, pel suport, per llegir-me, per agradar-te el que escric! Necessito massa la poesia com per prescindir d'ella; altra cosa és el que pot dir-se sota els efectes d'alguna decepció o del seu record... El poema de l'Helena va fer que el meu sorgís tot sol.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Avui ens has regalat un poema amb esperit medieval, potser algun trobador el recitaria!!!
    Segur que sempre hi ha una paraula que pot ser útil en un moment determinat...I penso que tots necessitem creure en alguna cosa, encara que sigui perquè ens faci de salvavides!
    Gràcies per la cançó del Serrat, sempre agradable d'escoltar!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, M. Roser, és veritat, avui he volgut recordar l'esperit medieval i donar al poema un aire trobadoresc per fer-ho una mica més divertit! I sí, digui el que diguin els versos, mai no deixarem de creure en tot allò que ens fa com som.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. He llegit el teu poema un munt de vegades Montse i m'he reconec d' altres moments, de situacions on vaig deixar de fer-me preguntes potser perqué ja tampoc m' interessava massa saber les respostes i saps que et dic? el poeta de la mousse, si nena si el del Danone ha fet que molt mal... I fes com jo, més que de Homeopatia sóc de copeta de cava i jabugo.... Petons preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, una vegada més m'has fet somriure amb la teva vitalitat i les teves ocurrències! Relaxa molt fer un poema com aquest. Algunes persones exploten renegant i queden descansades, o busquen altres alegries; jo, com que ni renego gaire, ni fumo, ni bec, ni vaig amb homes ni amb dones, doncs m'he esplaiat a base de versos. I ha funcionat, eh? :-))
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Jo no crec en massa coses però en la poesia, sí, perquè -sempre ho dic i no em canse de dir-ho des que ho he descobert en les paraules de Joan Margarit-: La poesia potser no és gran cosa però la intempèrie és més dura sense els versos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben certa i lúcida la frase de Margarit, Novesflors! Sí, la recordo i a més em serveix.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Caram, Montse, quina reflexió socio-poètica més interessant i profunda...
    ningú es queda sense paraules, i tu tampoc. Si poses els dits al teclat, ja pots explicar si les tecles són fredes; i jo et respondre: ¿quines, les del piano o les de l'ordinador? I ja haurem iniciat un diàleg.
    ¿En què hauria de creure jo, des de l'àrid cim dels anys?
    Xampany o danones, sort de tenir-ne.
    Una abraçada.
    Olga X.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga, pel regal del teu comentari. Més que quedar-se sense paraules, de vegades el que passa és que es moren per sensació d'inutilitat, de no haver estat enteses quan has fet el possible per explicar-te el millor possible; llavors no tens esma de continuar intentant-ho... Per sort, tot plegat només dura un instant, potser el temps de fer el poema, perquè amb ell te n'adones que has continuat parlant...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. si totes les tergiversacions fossin així....!
    visca la poesia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Visca la poesia, Elfree, i visca l'amistat!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  12. Magnífic poema d'introspecció i transició.
    Jo crec en el mot, però també en la presència.
    Mai no deixis el llapis: treus rèdit de cada paraula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Albert. En absència de la presència, bé m'està el mot. I si puc gaudir de les dues coses alhora, molt millor.
      Una forta abraçada!

      Elimina